El món ha canviat tant amb pocs anys...! S’han inventat una infinitat de coses des que ell era un marrec. Però està convençut que, pel que fa als costums i les modes, per més que vagin canviant sempre són les mateixes. Si convé es reinventa qualsevol cosa que havia quedat oblidada, ja sigui la roba de vestir, els jocs... menys aquests tan nous que juguen ara els seus néts, amb l’ordinador, la Playstation , la Wii i altres aparells que ja li costa de recordar els noms.
Sent com els nens es barallen per un mena de joc, que ell no entén massa, per veure qui ha fet més punts... i no sap si tot això té cap benefici per ells o tot el contrari. Es capfica pensant com ho faran tots aquests que han nascut amb l’opulència, d’aquí a cert temps, veient com va tot: l’economia, la feina, l’atur, els desnonaments, i la mala maror... De vegades pensa que potser, fins i tot, algun dia, tornaran a passar gana, com li havien explicat els seus pares: Totes aquelles trifulgues de la Guerra Civil i la postguerra.
Però també li venen al cap records molt bonics, de quan vivien en aquella casa de pagès, durant els anys 50. El tió li cagava algunes gormanderies, que a ell li encantaven. Després, durant l’any, ja no en podia menjar, per això cada Nadal ho esperava amb deler. No era com ara que la canalla no fan cas de res! Ell picava sobre el tió amb aquella afició i anava a resar un parenostre, mentre el tió es proveïa d’aquelles quatre coses que, pels qui no tenien res, semblaven qui sap què... Fins i tot quan el tió ja no rajava més, estava content si hi havia un tros de llenya o carbó, pensant que també seria útil pel foc a terra, o per l’estufa. Una il·lusió que no ha pogut veure mai en els menuts d’ara que ho tenen tot!
El dia abans dels Reis, durant la tarda, el camí que passava pel davant de casa seva era tot un tragí. Segons li havien explicat, els Reis de l’Orient, quan arribaven amb els seus cavalls, paraven a la casa veïna per descansar. Per aquest motiu, durant tota una colla d’hores un home molt conegut, del poble més proper, pujava les coses per a l’avituallament dels Reis i els cavalls, a peu, sense parar en tota la santa tarda.
És clar que més endavant es va adonar que, realment, els Reis s’anaven a vestir en aquella casa. Es posaven a punt abans de desfilar per la baixada que hi havia fins al poble, mentre una munió de gent els esperaven a baix, amb els fanalets i cantant nadales.
De joguets no n’havia tingut massa, però d’aquell patinet i d’una pilota, encara se’n recorda, com si fos ara, potser perquè gairebé van ser les úniques joguines de la seva vida o... qui sap si eren les que més li van agradar.
La vida dels infants, llavors, s’assemblava ben poc a la d’ara. No hi havia abundància, però hi havia la família més unida, encara que fos per la misèria. Les vetllades als vespres, sobretot a l’hivern quan els dies eren curts, solien ser molt entretingudes, amb alguns joc de taula: cartes, dominó, parxís i sobretot... amb les històries que explicaven els avis. Ara, als minyons, no els agraden aquesta classe d’historietes, a més tenen molta feina... amb el mòbil, el xat, el Twitter i el Facebook.
Els nens jugaven al carrer, sense cap por que els atropellés un cotxe. No hi havia televisió, i una ràdio encara no la podia tenir tothom. Però encara que no es pogués veure a jugar el Barça, tampoc no calia, els partits de futbol entre la mateixa quitxalla eren fantàstics. L’home està ben segur que cap d’aquests jocs que hi ha dins les maquinetes, que actualment estan a l’ordre del dia, no és tan emocionant, ni tan sa, com els jocs de la seva època.
El pa amb xocolata suplia totes aquestes pastes, que ara venen a tort i a dret a qualsevol supermercat. A l’hora de dinar o sopar tothom tenia gana... Si no es menjava a l’hora dels àpats, després no hi havia res més!
Mentre l’avi pensa... s’adona que s’ha fet fosc, que es troba sol, que s’acosten les Festes de Nadal i ja fa molt temps que la gent no celebra que Jesús va néixer al Portal de Betlem. Els poderosos, els rics, els que ho poden aconseguir tot, només gaudeixen comprant indiscriminadament, són una part de la societat que tan sols els atrau el consumisme; tanmateix una altra bona part, que cada dia va creixent, es van encaminant, com si fessin marxa enrere, cap aquells temps que ell ja havia viscut, quan la majoria de gent tenien molt poques coses... per no dir gairebé res.
A pesar de tot, té la sort de creure que potser els seus néts, algun dia, s’adonaran que, si es té el suficient per viure, sense tanta abundància també es pot ser feliç!
17 de desembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada