dissabte, 8 de desembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY XI.

ADAM

“Eren dues ampolles juntes que un bon dia van començar un viatge sense límits dins el mar”.
El Harry estava llegint aquesta frase escrita en un conte que l’havia  enviat  l’escriptor  francès Jean Lefevre. Assegut en la cadira de braços davant de la taula del despatx intentava donar  forma dialectal a aquestes paraules per aconseguir una traducció el més assenyada possible de l’ idioma de Molière al de Shakespeare  . 

Aleshores va pensar, com no se m’ha ocorregut:
¾    “Això és com quan vaig conèixer a l’Alia i junts vam iniciar el nostre viatge, com a parella,  pel procel·lós mar que és l’existència, la vida. L’única diferència és que el nostre viatge si que té límits, quan arriba el moment final, la mort”. 

Un somriure li obre els llavis i el seu semblant deixa entreveure un altre pensament, aquest una mica més picaresc
¾    “Sí, però nosaltres ara portem companyia, les ampolles per més que piquin l’una contra l’altra mai  aconsegueixen tenir-ne, en tot cas es trenquen a trossos i desapareixen engolides per l’aigua”. 

Fa una mirada ràpida a la fotografia que té sobre la taula, col·locada en un racó per a què no molesti donat la gran quantitat de papers que remena durant el dia, però suficientment propera com per distingir fàcilment les fisonomies de la seva família. Veu les cares rialleres de l’Alia, de l’Adam i de la menuda i simpàtica Leila.
¾    “Qui m’anava a dir quan vaig fugir de la meva terra que en aquest fred i plujós país trobaria la felicitat  i formaria part d’un grup de persones que s’estimen”. 

Sona de sobte el telèfon i la veu juvenil de la telefonista li diu:
¾    Li truca la seva senyora, està molt nerviosa. Li passo. 

Quasi només ha pogut comprendre les paraules de la telefonista,  quan ja sent la veu de l’Alia que agitada li diu.
¾    Vine corrent, som a l’hospital de sant Patrici. L’Adam s’ha posat a quaranta de febre i el col·legi l’han fet ingressar. M’han telefonat a infermeria. Parlen els metges de meningitis vírica, diuen que hi ha una passa. Corre, fins i tot, té convulsions. Corre, per favor, estic destrossada. 

El Harry demana permís, agafa el seu cotxe i corrent marxa fins l’hospital. A la sala d’espera troba a l’Alia que plora amb desesperança i rebrega febrilment un petit mocador entre els seus dits, quan no s’eixuga les llàgrimes.         

¾    T’han dic alguna cosa més- pregunta només que la veu  mentre l’abraça agafant-la per l’espatlla per donar-li força. Li fa un petó a la galta mullada i amb gust salobre per les llàgrimes vessades .
¾    No, m’han dit que haig d’esperar. Poden trigar molt temps per a saber els resultats de les proves. 

Han passat la tarda a la sala. La llum del capvespre i els darrers raigs de sol al travessar els finestrals fan com si els jardins del voltant de l’hospital fossin una postal. 

Els metges els hi ha avançat alguna notícia sobre els anàlisis, però no hi ha cap resposta segura, tot són dubtes o noves proves, sembla en certs moments que ni els mateixos metges sabessin quin camí han de seguir. L’Alia com coneix a uns quants, al ser companys de treball, els fa preguntes però mai hi ha una declaració definitiva. L’Alia aclaparada pel temps que fa que està tancada dins la sala, menjada pel temor al que li pugui passar al seu fill, plora asseguda en un banc,  consolant-se mútuament amb una altra dona que també té el fill al col·legi i està sumida en la mateixa angúnia. Fins i tot, a causa de la calor que impera dins la sala fa uns moments que han caigut en un breu son. 

El pare de l’altre xicot ha marxat a la cafeteria, per prendre un petit refrigeri. Mentre el Harry sembla mesurar les mides de l’habitació, si el terra fos de terra segurament s’hagués marcat un corriol a causa de les passes i passes fetes portat pel desconsol. 

Veu una porta mig oberta i entra, és una petita capella sense cap signe que determini a quin credo correspon. És un petit local a mitja llum adequat per recollir-se i dirigir-se al déu en què cregui cadascú. 

Entra i s’asseu en un banc i mira endavant com si en la suau penombra pogués veure el devenir de la malaltia del seu fill.  

Poc a poc, el seu ulls s’alcen mirant el sostre i recordant costums ancestrals parla amb el déus dels seu pares, i sense donar-se compta passa a resar al déu dels colonitzadors, la doctrina del qual li van ensenyar a l’escola. 

Durant anys a perdut la fe però la buidor que sent dins el cor el fa pregar i demanar per la vida del seu fill.  

Unes llàgrimes li cauen dels ulls. No ho vol ja que a la tribu l’han ensenyat des de petit que els guerrers no ploren, però malgrat s’eixuga el plor, els ulls continuen deixant caure les llàgrimes.  

En aquests moments no sent res, perdut dins la seva tristor, quan sent una mà que es posa sobre la seva espatlla i li prem dolçament mentre la veu de l’Alia li diu a cau d’orella.
¾    Els metges ja tenen els resultats. Ha estat una falsa alarma. No té meningitis, tot ha estat a causa d’un brot d’una nova forma de grip, li han donat antibiòtics, li ha baixat la febre i ja parla. Les convulsions també han desaparegut.

El Harry es frega els ulls per dissimular la humitat de les seva cara i girant-se agafa amb les dues mans la cara de l’Alia i li fa un petó durant força temps. S’agafen de les mans i surten del petit oratori trobant-se amb l’altra parella que també han rebut la bona nova. 

I aquesta és una part de la vida de l’Alia i el Harry que em seguit durant diverses narracions. Han format un grup, una família amb els seus fills i treballant segurament gaudiran de la vida. Haurà decepcions durant el decurs de la seva existència i també alegries. Com acabarà, no ho puc vaticinar, l’amor existeix mentre es respecten els uns als altres. També pot haver perdons i penediments. Quan no, sempre hi ha les possibilitats d’un nou camí o no... 

Miquel Pujol Mur                                                     
Berga, 4/04/2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada