LA BARRETA DE XOCOLATA

En sortir de casa la vaig trobar esperant-me a la vorera. Els seus ulls obliqües indicaven l’enveja que la devorava. Tal vegada, com la fam que devora els sentiments. Mirava la meva boca i la meva mà. Per què aquesta mirada tan fixa, vaig preguntar-me. Aleshores, babau de mi, vaig caure amb la raó del seu mirar.  

La meva mare m’havia donat per fer callar la meva xerrameca irrespectuosa i rondinaire una barreta de xocolata.  

Impacient vaig obrir-la i quan baixava per l’escala ja havia començat a llepar-la. Marronosos regalims de xocolata queien de la meva boca.  

Aleshores vaig sentir compassió de la seva fam, de xocolata, i remordiment per la meva joiosa ostentació. Sense paraules, la veritat és que  se m’havia fet un nus al coll. No sabia, ben bé, si era per sentimentalisme de la pena que transmetien el seus ulls obliqües o per què el xocolata m’ennuegava i impedia que em sortissin les paraules. 

Vaig estirar el braç i la meva mà li va entregar el meu tresor. 

Camí de l’escola ens passaven la barreta de xocolata l’un a l’altre. La gent quan ens veia creia que érem germans, malgrat la diferencia de raça. Els regalims de xocolata emmascaraven les nostres cares. 

Les nostres fisonomies, una xinesa i l’altra europea, anys després centraven una foto.  

Quan comença una coneixença mai se sap el seu final. Tot va començar per una barreta de xocolata. 

Miquel Pujol Mur

UN ESTRANY A DINS EL COTXE

“Vaig a posar benzina i quan torno trobo una persona asseguda dins el cotxe”

He anat al supermercat  i després de carregar he passat per la benzinera del centre per omplir el dipòsit que estava sota mínims. Després de passar per caixa a pagar torno distreta cap al cotxe, obro la porta, i ... quan anava per entrar, veig que hi ha un home gran, assegut al seient del costat. Vaig quedar paralitzada per  l’ensurt, amb la porta oberta i sense esma per entrar ni dir res. Ell si que va parlar,

¾    Va, entra. Que fa hores que espero.

¾    Qui és vostè? Què hi fa aquí?

¾    Quets  bleda? Ja no coneixes el teu pare? Fa una hora que has entrat al supermercat. M’has dit que m’esperes que no trigaves gens. Fins he donat una volta per fora.

¾    Jo no el conec de res. Faci el favor de baixar del cotxe. –vaig dir amb to enèrgic

¾    Ja hi som. No em facis empipar. Va anem a casa que tinc gana

¾    Què?

¾    Que tinc molta gana. També podríem anar a dinar al bar de l’Anselm.

Pobre home- vaig pensar- està ben despistat. Té gana i vol menjar. Si coneix aquest bar del  carrer de sobre, segur que allà també el coneixen a ell i podrà tornar a casa seva. Així que després d’aparcar el cotxe, els dos entren al bar per dinar una miqueta. Van demanar el menú del dia , parlant de coses banals, com si fos una parenta seva;  a mig dinar em vaig aixecar per anar al servei i discretament vaig preguntar a l’amo del bar si coneixia a aquell home, i si vivia a prop. La sorpresa va ser gran aquest em va dir que no el coneixia de res. M’hauria espavilar  per una altre banda.

 Després de prendre el cafè , li vaig dir que em digués on vivia que l’acompanyaria a casa,

¾    Perquè em vols portar a casa, jo vull estar més estona amb aquesta dama tan encantadora  –deia, mentre m’agafava la mà.

¾    Deixem-nos de romanços –mentre le'n retirava- Diguem on vius?

¾    No ho se, no me’n recordo.

¾    Saps almenys el carrer? La ciutat no és molt gran...

¾    Ah! Si... això si. Visc al carrer Pau Claris, però no sé el núm. Em vull quedar amb tu una estona mes.

¾    És un carrer molt llarg a l’altre cantó de la ciutat.

¾    Però si conec l’edifici. Si em portes allà, ja sabré on visc.

Ja ens tens altre cop dins el cotxe, havia de travessar tota la ciutat, però almenys el podria acompanyar a casa. Ja es ven trist estar d’aquesta manera, qui sap si tenia família o vivia sol- pensava distreta- De cop vaig sentir una mà que se’m posava sobre la cuixa

¾    Què fas? –mentre li en retirava la ma.

¾    És que em poses a cent. Estic boig per tu.

¾    Estigués quiet, que podem tenir un accident.

Va semblar que quedava tranquil, però al cap d’una mica, la seva mà em resseguia el coll i l’espatlla, intentant obrir-me la brusa. Vaig fer un gest estrany, al veure un aparcament allà a prop i vaig parar el cotxe en sec.

¾    Va, baixa del cotxe –li vaig ordenar.

Encara es va abraonar damunt meu, dient-me paraules obscenes  enceses de desig. Després es va controlar i em va demanar perdó,  jurant que es comportaria. Vaig sortir del cotxe i li vaig dir que havia d’anar allà a la farmàcia de la cantonada, després el portaria a casa,

¾    Abans podríem anar a casa teva, passaríem una nit esbojarrada; no pararies de gemegar i de xisclar,  t’ho ven asseguro.

Em vaig allunyar del cotxe tan despresa com vaig poder, mentre el sentia dient expressions de caire sexual.  Així que vaig ser fora de la seva vista vaig trucar a la policia, dient que hi havia un pertorbat dins el meu cotxe i els hi vaig explicar el cas. Em van dir que no tornes allà fins que ells arribessin. Als cinc minuts ja eren allà, dos cotxes de la policia i una ambulància venia al darrera. Els vaig acompanyar al lloc on havíem aparcat. Van rodejar el cotxe i a l’anar a entrar vam veure com aquest era buit, a dins no hi havia ningú. Van regirar el  cotxe, el maleter, vam mirar pels voltants, ningú enlloc. Estava prop d’un  atac de nervis, devien pensar la que estava malament era jo.  Em van dir que em calmés, que tornes cap a casa i si hi havia alguna cosa de nou els truques  a un número directament.

Estava neguitosa encara quan vaig arribar a casa pensant en tot el que m’havia passat. Vaig tancar el cotxe directament al garatge . Allà vagi agafar l’ascensor fins el sisè pis. Posava la clau a la porta quan vaig sentir que pujaven l’escala -aquest veí  de dalt sempre pujant graons- Com no tenia ganes de parlar amb ningú vaig obrir de presa. Ja tancava la porta quan vaig notar que alguna cosa la travava i després amb una empenta l’obria del tot. Vaig deixar  anar un crit de terror. Aquell pertorbat entrava a casa i  després de tancar la porta s’abraonava sobre meu,

¾    Què,  em volies enredar? Has trucat a la policia . Ets una meuca i una bastarda. Et pensaves que no et trobaria...

Jo em volia desfer d’ell, però amb una força impressionant em subjectava i amb un gros ganivet vora el coll  va començar a esquinçar-me la roba,

¾    Que fas?  - Li vaig dir tremolant.

¾    Res, si ets dòcil. no pasar`res si em deixes fer. Passarem una tarda esbojarrada, de passió, de sexe i de sang. Mai hauràs viscut res semblant.

Una fiblada al braç,  i un filet de sang corria braç avall mentre sentia la seva  riallada i el seu aler pudent sobre la cara.

24/02/2018/

LES FLORS

La Laia és una noia que em cau molt bé. Hem sortit en diverses ocasions amb els amics a ballar. També hem passejat sols per la nostra ciutat. Tenim una avinença total i sincerament m’agrada. I crec que jo a ella també. 

Demà és el seu sant i malgrat les meves butxaques són mig buides he de quedar bé. Les meves butxaques a final de mes sempre tenen teranyines i al principi deutes a pagar.  

Bé, ja m’he ficat a parlar d’economia, pobre economia la meva i la de molts mortals. Cansat de divagar he entrat a una floristeria. 

Què clàssic és regalar un ram de flors. Sincerament, crec que una poncella com la Laia és mereix més. No un ram sinó un jardí sencer, però les meves reserves monetàries són pobres. 

Finalment després de molt discutir de preus amb la venedora he comprat un trist ram de margarides. Això sí, per un euro més m’ho ha embolicat amb  una cel·lofana i una cinta. Ha semblat ben bé que li arrancava un queixal. Ha ficat els meus estimats diners a la caixa com si fossin una almoina. 

Com cavaller armat de poderosa llança (el ram de margarides) he anat a l’encontre de la Laia. Només veurem ha canviat de color. L’he donat el ram i l’ha mantingut a la màxima distància possible del seu estirat braç. Ha començat a plorar. Jo he emmudit. Fins i tot he estat incapaç de dir-li la bella poesia, que havia copiat d’un llibre de la biblioteca, per completar el regal.  

L’he passat el meu mocador. Ha llançat el ram a una paperera propera. Ha tornat a plorar. Però no ha plorar i prou. Semblava un dels brocs de la font del passeig. Grossos llagrimots li queien galtes avall. El terra començava a  mullar-se.  

Amb un fort crit, la cara plorosa, el nas inflat i els ulls embotornats m’ha dit:

¾     Sóc al·lèrgica a les flors i de totes, les pitjors són les margarides.  

Ha començat a córrer i jo darrere seu. Al portal de casa seva m’he agenollat per demanar-li perdó pel meu error. M’ha contestat amb veu entretallada.

¾     Ja t’ho havia dit.

¾     No ho recordo. Potser no ho he sentit.

 

La seva resposta ha estat fulminant:

¾     Sí, ja ho diu la mare! Els homes no escolten mai.

¾     Que vols, aleshores ...

¾     Un anell.

¾     Un anell ?

¾     Sí! Una anell de promesa. Ja fa molt temps que sortim junts i les meves amigues comencen a xiuxiuar.  

I que vaig haver de fer, manllevar un préstec, que no sé com pagaré, i entregar-li una joia que em lligarà per sempre. 

Miquel Pujol Mur

PARAULES

Paraules, moltes paraules. M’ennuego de paraules i no les puc digerir. Per què tantes de paraules sense lligam. Tracto de connectar-les i no puc. En algunes semblen haver certa correspondència a altres. Però les altres, no si avenen gens. 

No sé que fer. Les paraules rodolen davant meu. Sembla ben bé que juguen a la cuca amagar. Tant, a vegades les tinc mirant-me com si fos el darrer home de la terra, com s’amaguen rere el clatell i se’n riuen de les meves dubtes. Però, els ulls em fan pampallugues pel seu dansar i haig de tancar-los. 

Agafo el llapis per intentar expressar alguna veritat. Però la veritat és tan variable. En moltes ocasions, una veritat indubtable esdevé al pas dels anys una fal·làcia. No puc, la ira em domina al no trobar dins el meu cervell res a dir.  

Desesperat, finalment, a propòsit, amb tota la mala intenció del món esclafo el llapis a la taula. Ben bé, com si volgués barrinar-la i travessar la fusta. Aleshores que passa, el llapis es trenca, s’esmicola i alguna estella se’m clava a la mà. La sang, en aquesta ocasió la meva sang, raja de la ferida i taca la taula.  

Corro a l’aigüera a rentar-me la ferida. Amb molt amor, ja que és la meva pròpia carn, trec el tros de fusta clavada. Però, la sang continua el seu camí fins el terra. Això és insuficient em dic a mi mateix. Desinfecto la ferida i l’embolco amb un drap brut. Això seria mereixedor d’una multa si fos per guarir a un altre. Que pensaria la justícia. Opinar, jutjar, perquè a d’opinar ningú. És la meva ferida, la meva sang i el meu cos. Sóc jo. Un home lliure, s’existeix el que anomenen llibertat. 

Una ànsia em puja boca amunt. Noto l’amargor de la bilis. Just arribo al lavabo a perbocar. Les paraules una rere l’altre rodolen dins el meu estómac. Fins i tot, no puc respirar. Les paraules soltes no tenen cap sentit. Em poso la mà al coll, m’ofego sense l’aire que jo mateix impedeixo entrar als meus pulmons. 

No tinc voluntat i finalment permeto que els meus pulmons respirin altre cop. Però aleshores el furor, la tristesa, la pena de mi mateix fa que colpeixi repetidament amb el cap a la paret buscant en el dolor la redempció del meu funest estat. Després d’haver-me copejat repetidament i cada cop amb més força caic estabornit i sense esmà al terra. La vermella sang és la mostra adient de la meva confusió mental. 

Força temps després retorno del meu desmai. La sang encara és més present. Els meus ulls són plens de sang. La que regalima del front mal ferit i la dels meus ulls commocionats i embotornats. 

Grosses llàgrimes rosades davallant de les meves galtes. Rosades, no d’amor, sinó de la barreja de la sang i l’aigua corporal. Noto a la boca la salabror del meu plor amb la estranya dolçor de la sang. Noto la roba mullada per la meva incontinència. Un crit d’impotència explota dins la meva gola. 

Corro a la cuina cercant un ganivet. 

Miro el mirall i penso paraules.  

Bah! Paraules vanes el que importa són els fets. I repeteixo sense parar fets, fets, fets, fet, fet, fe, fe, f, f...    

Miquel Pujol Mur

ADOLESCÈNCIA I EMOCIONS

( Emocions: odi, serenitat, alegria)

Mai no havia sentit tant odi per ningú com aquell que vaig sentir aquella tarda, quan em vagi trobar a la meva amiga íntima sortint amb el noi que m’agradava, a la que explicava totes les coses que sentia i que pensava i en la qual confiava cegament. Els vaig odiar tant a tots dos, que hagués volgut que s’esfumessin  per sempre,  i vaig decidir que no volia tornar-los a veure en ma vida.

D’això han passat molts anys, però encara me’n recordo com si fos ahir, és clar que ara veig les coses molt diferents. Vaig arribar a casa plorant, la mare em va consolar, quan li vaig explicar el que m’havia passat. Em va dir que em tenia d’agafar les coses  amb serenitat, ja que era molt jove i coses com aquestes i pitjors em trobaria al llarg de la vida. Havia de saber enfrontar-me amb valentia amb els entrebancs que em trobaria en el camí.

Bé, amb la meva amiga vam estar un mes sense dir-nos res, per més que als quinze dies ells ja ho havien deixat, cosa que va produir-me una gran alegria, el fet que la cosa els hagués anat malament. Amb ell no ens vam dir mai més res, aviat m’havia adonat que no valia patir per algú que no s’ho mereixia i és que el meu cor adolescent  ja havia trobat un nou substitut .

Amb el temps he recordat molt les paraules de la  mare, que cal agafar-nos les coses amb serenitat i que l’odi i la rancúnia no porta a enlloc, ni   tampoc em d’alegrar-nos del mal dels altres, el que cal és estar bé amb nosaltres mateixos, això ja et dona alegria i felicitat.

Ai! Que important és en la adolescència tenir una mare que et comprengui i  t’aconselli.

24/02/2018/

EL CALLAT DIA DEL DARRER ADÉU (RELAT CURT DE POR)

Tot és silenci, tot és foscor.  

Ni un bri d’aire ni un cant d’ocell. 

Les parets em protegeixen, del tot i del res. 

Ni un mínim espai em permet moure’m.  

Ni llum ni sol, tot buit i sense enyor.  

Clucs els ulls no veuen.  

No bateja gens el meu cor.  

Les meves oïdes no senten gens. 

L’ànima lluita desesperada per escapar.  

Fuig per la petita escletxa de l’infinit. 

Descanso per sempre més.  

La vida ha escapat fa temps.  

Per què cridar, si el món humà ja va fugir.  

S’escolten les palades de terra damunt el taüt. 

Miquel Pujol Mur

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR II

Vaig dissimular, vaig excusar-me dient que era culpa d’un rodament de cap, a causa de la pressió de la feina, i vaig callar. Aleshores, vaig voler esbrinar què havia de cert en aquelles paraules denigrants. Engelosit la vaig seguir, i la vaig fer seguir per un detectiu. La veritat era que les paraules de l’amic eren innegables. Tot era veritat, fotografies, noms, dates, llocs, tot era real.  

Què vaig fer, vaig callar i em vaig consumir interiorment. Sí, era un cornut consentit i consentidor que per amor va continuar vivint, retorçant-se de gelosia i amargat al seu costat, esperant que un moment o altre tornés a fixar-se amb mi. Vaig començar a beure, als seus ulls vaig caure molt baix, ja que mai vaig llançar-li a la cara que ella era la causa de la meva embriaguesa. Em recargolava per dins només esperant un somriure seu. Mentrestant en la meva imaginació la veia d’home en home rient i gaudint com abans ho feia amb mi. 

Vaig arrossegar la meva cornamenta per tot arreu seguint-la i mirant-la. I plorant per què negar-ho, no per menyspreu de mi mateix, sinó per desig i ràbia. Tant persistent vaig ser en el seu seguiment que finalment se’n va adonar  i es vas riure de mi dient-me: banyut. Llavors encara va sortir amb més homenots que no volien res més que aprofitar-se del seu cos. En tornar a casa em mostrava els senyals de l’amor carnal dels altres, i es reia de la meva pusil·lanimitat.  

Vaig acabar sense feina i borratxo, al carrer, fins que el meu sogre, tenint llàstima pel que m’havia fet la seva filla, també ho havia descobert tot, em va recollir i enviar a un sanatori.

Una vegada mig curat vaig tornar al mas. Em van acollir amb respecte i bon cor com si fossin en part culpables del succeït. Tret que no feia més que rosegar-me les entranyes els records de cadascun del racons on havia estat feliç amb ella; poc a poc vaig anar curant-me. Quan estava mig refet va visitar-me el Lluís,  i em va dir:

¾     Noi, tot s’ha acabat. A la Núria l’han trobat despullada i morta en un magatzem del port.  

Han passat força anys i els records han anat minvant, almenys exteriorment. Ara he tornat, esgotat i vell. Els amos de la casa rural ja no són els mateixos, i nous colors llueixen en les habitacions.  

Deixo damunt la tauleta de nit una fotografia descolorida de la nostra boda. 

Em canvio com si fos un altre cop aquell dia, prenc moltes píndoles d’una caixa, potser massa, bec un glop d’aigua per empassar-les i espero com l’esperava aquell nit. 

A fora, s’escolta el remor de la pluja que cau damunt la teulada. 

Miquel Pujol Mur