divendres, 2 de març del 2018

LES FLORS

La Laia és una noia que em cau molt bé. Hem sortit en diverses ocasions amb els amics a ballar. També hem passejat sols per la nostra ciutat. Tenim una avinença total i sincerament m’agrada. I crec que jo a ella també. 

Demà és el seu sant i malgrat les meves butxaques són mig buides he de quedar bé. Les meves butxaques a final de mes sempre tenen teranyines i al principi deutes a pagar.  

Bé, ja m’he ficat a parlar d’economia, pobre economia la meva i la de molts mortals. Cansat de divagar he entrat a una floristeria. 

Què clàssic és regalar un ram de flors. Sincerament, crec que una poncella com la Laia és mereix més. No un ram sinó un jardí sencer, però les meves reserves monetàries són pobres. 

Finalment després de molt discutir de preus amb la venedora he comprat un trist ram de margarides. Això sí, per un euro més m’ho ha embolicat amb  una cel·lofana i una cinta. Ha semblat ben bé que li arrancava un queixal. Ha ficat els meus estimats diners a la caixa com si fossin una almoina. 

Com cavaller armat de poderosa llança (el ram de margarides) he anat a l’encontre de la Laia. Només veurem ha canviat de color. L’he donat el ram i l’ha mantingut a la màxima distància possible del seu estirat braç. Ha començat a plorar. Jo he emmudit. Fins i tot he estat incapaç de dir-li la bella poesia, que havia copiat d’un llibre de la biblioteca, per completar el regal.  

L’he passat el meu mocador. Ha llançat el ram a una paperera propera. Ha tornat a plorar. Però no ha plorar i prou. Semblava un dels brocs de la font del passeig. Grossos llagrimots li queien galtes avall. El terra començava a  mullar-se.  

Amb un fort crit, la cara plorosa, el nas inflat i els ulls embotornats m’ha dit:
¾     Sóc al·lèrgica a les flors i de totes, les pitjors són les margarides.  

Ha començat a córrer i jo darrere seu. Al portal de casa seva m’he agenollat per demanar-li perdó pel meu error. M’ha contestat amb veu entretallada.
¾     Ja t’ho havia dit.
¾     No ho recordo. Potser no ho he sentit.
 
La seva resposta ha estat fulminant:
¾     Sí, ja ho diu la mare! Els homes no escolten mai.
¾     Que vols, aleshores ...
¾     Un anell.
¾     Un anell ?
¾     Sí! Una anell de promesa. Ja fa molt temps que sortim junts i les meves amigues comencen a xiuxiuar.  

I que vaig haver de fer, manllevar un préstec, que no sé com pagaré, i entregar-li una joia que em lligarà per sempre. 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada