dilluns, 26 de març del 2018

PREMONICIÓ? QUI HO SAP!


En aquesta narració m’he embarcat en un tema que vaig triar a l’atzar i en un altre que va ser rebutjat. Em va semblar que els dos podien enllaçar-se. A la tarda en una altra tria, també a l’atzar i a les cegues, va resultar que aquests dos temes tampoc van ser agafats per ningú  i un altre cop van tornar a les meves mans.

La meva història segurament pot resultar feridora per a algú, però és una història irreverent muntada per la meva ment. Per tant, és meva i no m’avergonyeixo d’haver-la escrit.

LUXÚRIA I ENVEJA

L’escenari és l’interior d’una església de grans finestrals. El sol, que travessa els vitralls de mil colors, dona molta vistositat i llum al temple.

En un racó bastant apartat hi ha un confessionari. Com que no hi ha ningú el mossèn assegut i amb la cortina oberta, parla amb el Sant Crist penjat enmig de la nau, dirigint-li aquestes frases, mentre gemega una mica.

Senyor, ja ho sé que no m’hauria d’acaronar, i menys en la vostra casa i en la vostra presència, però què voleu que hi faci. En moltes ocasions la concupiscència em domina i aquell jurament de castedat que vaig fer a l’ingressar en el vostre exèrcit ha quedat força endarrerit i mig oblidat. Amb els anys tot ha canviat, Senyor, també la forma de creure del vostre ramat, del qui sóc el pastor. Ara hi ha més carnalitat, més desig sexual, i menys espiritualitat. Vós, aquí dalt, no sabeu les pel·lícules i les sèries que es fan en aquest món actual. Totes són plenes de violència i d’escenes de sexe. Tampoc en coneixeu res de les noves experiències sexuals apreses pel poble. No crec que siguin noves sinó renovades, o millor dit fetes visibles. Segons la Bíblia, en temps de Noé ja es practicaven, per això vau provocar el Diluvi Universal. Vós, em recordareu: això que fas, és pecat. I, amb tot el respecte us haig de dir, que ho sé, però ho necessito.

M’ho repetireu un i altre cop, ho sé de sobres, allò de fill meu i responsable de les ànimes dels feligresos no ho facis. Em direu, recordà el meu propi martiri i del meu sofriment pel bé de la humanitat. Mes, jo us contestaré: Però, Senyor, el neguit del desig és dins meu! La luxúria em mena i no puc deixar d’alleugerir-me el cos, i segurament també la ment.

Vós, no heu escoltat la confessió de la dependenta del supermercat? M’ha dit que l’amo li fica mà de seguida que la veu al magatzem i ella alegrament es deixa tocar. Hi va expressament, sabent el que passarà. I la Sara que li fa el salt al seu marit amb un jove amic dels dos i de vegades, s’ajunten tots tres. Més tard, ha vingut a confessar-se la mestressa del supermercat explicant-me, amb pèls i senyals, que el seu home li fica l’ariet per tots els llocs. Però ha estat tan explícita, que no sé encara perquè anomena amb tant eufemisme, ariet, al que tots sabem què és. I ... i, la cambrera jove de l’hostal que m’ha dit que el seu xicot quan ve de permís la cavalca fins que la deixa fregida i senyalada. Li he dit que no deixi que li faci i m’ha respost: Però, mossèn, si m’agrada.

D’homes, Senyor, desgraciadament en venen pocs a confessar-se. Ja ho veieu els diumenges, a missa hi acudeixen un parell i pocs més. Algun dels joves ve per acompanyar a la xicota, després ... qui sap.

A més, quan surto d’aquí d’escoltar tantes bajanades, qui hi ha per consolar-me.  La sagristana, un sac d’ossos, que  cada vegada que ho fem, em clavo les seves costelles i acabo malferit i gemegant. La majordoma, que sempre que juguem, mira de costat. Jo diria que creu que fent-ho amb mi pot aconseguir més indulgències per al cel, perquè sempre sembla que resi. Ja ho sé que el bisbe em mira de fit a fit, ja ho sé, de sobres. Però Senyor, sóc un pobre ésser humà, malgrat que sacerdot.

El mossèn fa un gemec, després, un sospir de complaença i mirant al Sant Crucificat diu: Veieu, ja està. Tot seguit, arreglant-se la roba s’asseu, més calmat, en un banc de l’església i continua la seva conversa amb qui no li respon.

Jo, Senyor, al qui envejo és al meu germà petit. Aquest sí que ho té bé. Casa nova i gran, una dona que està com un tren. Ui! Com està la Cristina, alta i fina, i amb totes les coses ben cobertes i ben posades. Aquestes sines noves, que s’ha operat, són una mica exagerades. Jo, tímidament, vaig insinuar-li i va contestar-me: Les has mirat bé? I es volia baixar els sostenidors per mostrar-me-les millor. Vaig negar-me, vade retro, perquè aleshores m’hauria llançat a mossegar-les com un posseït.

El Roger, el meu germà, té deu cotxes a quin millor, tres motos, un iot i viatja constantment d’un país a un altre. A la casa té unes cambreres, que sí la mestressa, la meva cunyada, està insuperable, no us vull dir res de les mosses. El meu germà ha tingut sempre sort a la vida i s’ho ha guanyat. Ai! M’oblidava de dir-vos, però Vós ho sabeu tot, la Cristina és la seva tercera dona i va conèixer-la quan feia de cambrera a la casa i ...

És que quan la veig no em puc aguantar i em surt foc pels queixals i altre cosa per on Vós, Senyor, sabeu.

Malgrat tot, crec que la sort em somriurà aviat, ahir va venir a confessar-se la Lupe, una noia mexicana i molt creient, que és la mestressa del nou bordell. Com que els d’aquell país són tant religiosos, a l’acomiadar-se amb un gest picaresc em va dir: ”Ai, Mossèn! Que quate tan simpático i bien plantado es usted. Nos tendremos que ver en muchas ocasiones. Una, es una pobre pecadora, però muy creyente. Hasta pronto, chamaco guapo!

A pesar del seu ofici em va caure força bé i a més de simpàtica és molt atraient. Farem camí pels celestials viaranys de la fe. Malgrat, ja em perdonareu, Senyor, si ens perdem per alguna cruïlla plaent.

Seria una sort, aquesta avinença, així potser no envejaria tant el meu germà. Perquè ell, el que té s’ho ha treballat. I jo, amb les quatre terres de l’herència dels pares, quatre misses, algun enterrament i la mexicana, hauré aconseguit el cel terrenal sense fer gaire esforç.  

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada