En entrar a casa un soroll m’ha
sobtat i sense saber la raó m’he amagat dins l’armari gran. Quina tonteria, he pensat
immediatament, per a què, aquesta casa és
la meva i jo sóc el seu únic habitant.
En alguna ocasió el meu fill, que té clau per entrar, hi passa una temporada
quan li és convenient. No és que m’agradi massa la seva presència, perquè el
meu fill és una mica especial. No vol viure sota cap norma ni cap llei. Ell és
l’únic amo de la seva voluntat i el seu caràcter és molt fort. Fins i tot, a
mi, el seu pare, se’m fa difícil argumentar cap solució per les seves quimeres.
També sé que al mateix temps és una persona violenta. I certament sé que el seu
subordinament a viure algun cop a casa meva és degut a haver fet alguna cosa
que no té nom. Tal vegada, tampoc jo sento cap interès per saber quines
soterrades situacions formen part de la seva vida.
Quina és la il·lògica situació que m’ha
portat a amagar-me dins l’armari? Sempre ho ignoraré, però que en aquest lloc
fosc la he trobat. He notat la seva presència i he olorat el seu alè, fragant
com les flors del seu país. De seguida he sabut que era ella, la dolça mucama, així li diu el meu eixelebrat
fill, que ve cada dia a posar ordre a la casa. Li he parlat en veu queda,
malgrat haver escoltat el cop de porta que anuncia que, aquella part del meu
propi jo, ha marxat.
L’he demanat que fa amagada en
l’armari i m’ha contestat amb el so suau i cadenciós de la seva parla: És que veurà
el senyoret em fa por. Moltes vegades he hagut d’amagar-me en aquest armari per
fugir de les seves dèries. Quan les meves cames no han estat prou ràpides he
hagut de sucumbir als seus embats. Perquè
vostè és una bona persona, i necessito el diners per sobreviure en aquest país
que no es el meu, si no hauria fugit com ocell de primavera en arribar la
tardor. Senyor, que ha de fer una pobre mossa vinguda de països llunyans?
He avançat les mans en la foscor de
l’armari i he tocat els seus braços. Un corrent m’ha recorregut el cos com si
una descarrega elèctrica de gran voltatge hagués passat del seu cos al meu.
Aleshores, el darrera de l’armari ha desaparegut com per encanteri i un paratge
inoblidable s’ha obert als meus ulls. També als foscos ulls de la meva Danay de
pell canyella i cabells arrissats. En veure el resplendor de la llum en el
meravellós jardí, he rigut. També les rialles m’han sorgit de dins al veure el
somriure en el seus ferms, molsuts i ardents llavis, que mostren les seves blanques
dents com una promesa de força, de salut i de longevitat. Aleshores, alguna
cosa ha canviat en el meu cos. Tal vegada he crescut. Ha desaparegut la part
trista del meu cor i de la meva energia. Ha nascut un home nou, fort i valent.
Un home decidit i disposat a crear un
món millor pels dos.
Per un instant m’he vist com el John
Wayne, de les pel·lícules de joventut, que protegint el cos de la Maureen
O’Hara amb un braç, amb l’altre disparava sense parar contra el pells roges perseguidors.
O imitant a Don Quixot quan rendia homenatge, rendit als peus, de la seva
estimada Dulcinea.
En primer pla la llum del jardí.
Després el mar que a la llunyania. Però formant part de la nostra mirada, fon
els blaus de l’aigua amb el blau del cel. Llavors s’ha iniciat una nova dansa
que ompli la nostra vida.
Danay, de la flexible cintura. Danay,
de les carns fortes i dolces a la vegada. Danay, de sines suaus com terra
fèrtil que s’esmuny a les meves mans. Danay, de mirada profunda. Danay, d’ulls negres.
On em perdo en la seves profunditats, cercant l’esperit del seus ancestres
africans, barrejat amb la sang vermella dels conqueridors de la seva Cuba.
Danay, exclama la meva boca desgranant
les lletres com si em elles s’escapés part de la meva vida. Un frec i un altre
frec. Els llavis dels dos xiuxiuegen paraules enamorades, com forta ambrosia pels
fets carnals.
Al fons de la platja, allà on el cel
i la mar confonen els seus colors s’ha aixecat un arc de Sant Martí. Tal vegada
una mostra de la benedicció dels déus al nostre apassionat enamorament.
Danay i jo, aquell instant va ser un
nou punt d’inflexió de la nostra realitat. Danay, dels somnis oblidats de la
joventut. Danay, de les llargues nits de insomni solitari. Danay, Danay, Danay,
la meva nova companya de noves nits i nous horitzons.
Això no és un miratge. És un somni
fet realitat, que reomplin al meva vida ha fet que hagués d’esmenar moltes
situacions, que per deixadesa tenia aparcades, al fons del bagul de la vida. He
arrancat el meu fill del meu costat. L’he dit que ja és prou gran per ser
valent i afrontar les seves decisions. Si són equivocades -vaig dir-li- rebràs
el teu càstig. Si son encertades podràs enorgullir-te dels teus actes. He de
dir que ha estat una cura ràpida. Sense saber on amagar-se, on trobar parany,
el seu cap ha posat seny i ara sóc el seu més gran admirador.
I la gran lluita ara és, sé que
difícil i continua, ja que sempre sonen a les meves oïdes, unes paraules dites
en veu baixa: “que fa aquell home que comença a ser gran amb aquesta mossa
jove, de color i cubana. Pobre home!”. Potser si soc un pobre home, però dins noto
la meva pròpia felicitat.
Danay, Danay, canto al despertar-me
al matí, com un ocell enamorat. Seguidament noto la carícia dels seus llavis que
baixen, des de la meva front, fins als meus. En arribar sempre reposen damunt en
senyal de profund amor.
L’armari del fons celestial continua
en el mateix lloc. En alguna que altra ocasió, rememoren la nostra estada en
les seves meravelloses profunditats.
Miquel Pujol Mur.
