divendres, 2 de desembre del 2016

VA ESCOLTAR UN SOROLL I VA AMAGAR-SE DINS L’ARMARI.


En entrar a casa un soroll m’ha sobtat i sense saber la raó m’he amagat dins l’armari gran. Quina tonteria, he pensat immediatament, per a què,  aquesta casa és la meva i  jo sóc el seu únic habitant. En alguna ocasió el meu fill, que té clau per entrar, hi passa una temporada quan li és convenient. No és que m’agradi massa la seva presència, perquè el meu fill és una mica especial. No vol viure sota cap norma ni cap llei. Ell és l’únic amo de la seva voluntat i el seu caràcter és molt fort. Fins i tot, a mi, el seu pare, se’m fa difícil argumentar cap solució per les seves quimeres. També sé que al mateix temps és una persona violenta. I certament sé que el seu subordinament a viure algun cop a casa meva és degut a haver fet alguna cosa que no té nom. Tal vegada, tampoc jo sento cap interès per saber quines soterrades situacions formen part de la seva vida. 

Quina és la il·lògica situació que m’ha portat a amagar-me dins l’armari? Sempre ho ignoraré, però que en aquest lloc fosc la he trobat. He notat la seva presència i he olorat el seu alè, fragant com les flors del seu país. De seguida he sabut que era ella, la dolça mucama, així li diu el meu eixelebrat fill, que ve cada dia a posar ordre a la casa. Li he parlat en veu queda, malgrat haver escoltat el cop de porta que anuncia que, aquella part del meu propi jo, ha marxat. 

L’he demanat que fa amagada en l’armari i m’ha contestat amb el so suau i cadenciós de la seva parla: És que veurà el senyoret em fa por. Moltes vegades he hagut d’amagar-me en aquest armari per fugir de les seves dèries. Quan les meves cames no han estat prou ràpides he hagut de sucumbir als seus embats.  Perquè vostè és una bona persona, i necessito el diners per sobreviure en aquest país que no es el meu, si no hauria fugit com ocell de primavera en arribar la tardor. Senyor, que ha de fer una pobre mossa vinguda de països llunyans? 

He avançat les mans en la foscor de l’armari i he tocat els seus braços. Un corrent m’ha recorregut el cos com si una descarrega elèctrica de gran voltatge hagués passat del seu cos al meu. Aleshores, el darrera de l’armari ha desaparegut com per encanteri i un paratge inoblidable s’ha obert als meus ulls. També als foscos ulls de la meva Danay de pell canyella i cabells arrissats. En veure el resplendor de la llum en el meravellós jardí, he rigut. També les rialles m’han sorgit de dins al veure el somriure en el seus ferms, molsuts i ardents llavis, que mostren les seves blanques dents com una promesa de força, de salut i de longevitat. Aleshores, alguna cosa ha canviat en el meu cos. Tal vegada he crescut. Ha desaparegut la part trista del meu cor i de la meva energia. Ha nascut un home nou, fort i valent. Un home  decidit i disposat a crear un món millor pels dos. 

Per un instant m’he vist com el John Wayne, de les pel·lícules de joventut, que protegint el cos de la Maureen O’Hara amb un braç, amb l’altre disparava sense parar contra el pells roges perseguidors. O imitant a Don Quixot quan rendia homenatge, rendit als peus, de la seva estimada Dulcinea.  

En primer pla la llum del jardí. Després el mar que a la llunyania. Però formant part de la nostra mirada, fon els blaus de l’aigua amb el blau del cel. Llavors s’ha iniciat una nova dansa que ompli la nostra vida. 

Danay, de la flexible cintura. Danay, de les carns fortes i dolces a la vegada. Danay, de sines suaus com terra fèrtil que s’esmuny a les meves mans. Danay, de mirada profunda. Danay, d’ulls negres. On em perdo en la seves profunditats, cercant l’esperit del seus ancestres africans, barrejat amb la sang vermella dels conqueridors de la seva Cuba.  

Danay, exclama la meva boca desgranant les lletres com si em elles s’escapés part de la meva vida. Un frec i un altre frec. Els llavis dels dos xiuxiuegen paraules enamorades, com forta ambrosia pels fets carnals. 

Al fons de la platja, allà on el cel i la mar confonen els seus colors s’ha aixecat un arc de Sant Martí. Tal vegada una mostra de la benedicció dels déus al nostre apassionat enamorament. 

Danay i jo, aquell instant va ser un nou punt d’inflexió de la nostra realitat. Danay, dels somnis oblidats de la joventut. Danay, de les llargues nits de insomni solitari. Danay, Danay, Danay, la meva nova companya de noves nits i nous horitzons.  

Això no és un miratge. És un somni fet realitat, que reomplin al meva vida ha fet que hagués d’esmenar moltes situacions, que per deixadesa tenia aparcades, al fons del bagul de la vida. He arrancat el meu fill del meu costat. L’he dit que ja és prou gran per ser valent i afrontar les seves decisions. Si són equivocades -vaig dir-li- rebràs el teu càstig. Si son encertades podràs enorgullir-te dels teus actes. He de dir que ha estat una cura ràpida. Sense saber on amagar-se, on trobar parany, el seu cap ha posat seny i ara sóc el seu més gran admirador. 

I la gran lluita ara és, sé que difícil i continua, ja que sempre sonen a les meves oïdes, unes paraules dites en veu baixa: “que fa aquell home que comença a ser gran amb aquesta mossa jove, de color i cubana. Pobre home!”. Potser si soc un pobre home, però dins noto la meva pròpia felicitat. 

Danay, Danay, canto al despertar-me al matí, com un ocell enamorat. Seguidament noto la carícia dels seus llavis que baixen, des de la meva front, fins als meus. En arribar sempre reposen damunt en senyal de profund amor.  

L’armari del fons celestial continua en el mateix lloc. En alguna que altra ocasió, rememoren la nostra estada en les seves meravelloses profunditats.  

Miquel Pujol Mur. 

dimarts, 29 de novembre del 2016

TRES TAULES, TRES VIDES, TRES RECORDS.


Són les sis de la tarda. La plaça poc a poc va quedant buida. Els alumnes del col·legi Pedagogium han anat desfilant cap a casa seva. Les mares i els pares, que han anat a recollir els més petits, han marxat agafant-los de la mà. En els carrers Martínez de la Rosa i Ramon i Cajal encara s’escolten les veus de la mainada alegra i revoltosa. 

Del bar de la cantonada nord surt una musiqueta lànguida i lenta, que apaivaga una mica la sobtada sensació de buidor de la plaça. 

Davant de l’establiment, una vegada travessat el carrer, encara el sol escalfa suaument la tarda. En aquest lloc hi ha diferents taules amb para-sols. Tres dones ocupen taules separades i bastant distanciades. Una és una noia jove d’uns divuit anys. Vesteix uns shorts blaus, esportives estiuenques i una brusa blanca. Espera un xic inquieta, mira el rellotge contínuament i mou repetidament la rossa (tenyida) cabellera. Fa goig, és bonica amb la bellesa de la pre-adolescència. La bellesa natural de l’animal humà en l’època de la joventut.  

A l’altra taula hi ha una dona d’aproximadament uns trenta-cinc o quaranta anys. Ben vestida, cabell curt de color caoba i un aire una mica absent. Millor dit, una persona absorta en amargs pensaments. Però també mira contínuament a una cantó i l’altra. Sobretot a la porta del pàrquing de sota la plaça. 

Totes dues esperen neguitoses. 

La tercera dona, ja bastant més gran, sembla també esperar. Però la seva actitud és més tranquil·la. Llegeix un llibre. La seva cara és bonica, va ben arreglada, porta mitja cabellera i mostra una expressió de serenor en la seva fisonomia.

En aquestes un noi entra per una cantonada. També és jove i àgil. Corre lleuger com un gínjol. Porta a la mà, millor dit, intenta amagar a la seva esquena una flor. Una rosa vermella com la sang. 

S’acosta a la taula de la mossa i acotant el cap li fa un petó als llavis. Tot seguit li posa la rosa a la mà. Ben bé, sembla, com si la flor fos un robí que ressaltés damunt la brusa blanca.

S’asseu al costat. Li toca la ruboritzada cara i, sense importar-li la presència de les altres dues dones, la torna a petonejar. L’agafa per la barbeta i repetidament deposita petons als oferts llavis, a les galtes, i fins i tot, sota les orelles. La noia enjogassada respon sense cap timidesa. Les mans del noi acaronen el femení cos. Ella, una mica gata maula correspon a les carícies del noi. Dels llavis de tots dos sonen, com en una lluita per veure qui en sap de més engrescadores, les paraules: amor, t’estimo, com et puc estimar tant, no sé que faria sense tu, tota la vida, quant m’agrades, no puc viure pensant en tu, etc, etc. Un frenesí apassionat de frases, d’òsculs omplen la taula i els seus voltants com un perfum embriagador en espargir la seva aroma. 

La dona en la quarantena els mira i somriu escèpticament. Pensa interiorment, però els seus llavis murmuren: - desgraciats, quatre dies, que pensen que això durarà per sempre, em fan fàstic, tants petons i petons. Ai! Després surten de més joves. També de més jovenets. Osti! L’Andreu què triga! Ha dit que recollia els papers a l’advocat, els firmava i me’ls portava. Ja tarda el malparit a dur-me els papers del divorci. Mira que marxar amb la Cristina. Per què? Què li va trobar? Què era més jove?Jo em sabia més. Potser en sabia massa! Però em vaig venjar! Amb el Roger ens ho passaven pipa! Ara no recordo, si el Roger va ser abans o després d’assabentar-me de la Cristina i l’Andreu. Ai! Els homes quatre paraules i perden l’oremus. Sembla ben bé que allò sigui com una brúixola assenyalant el nord. Ai! Això dels homes i les dones. Coses de joventut. Noi! Li hauré de telefonar! 

I remena dins d’una d’aquestes bosses on les dones amaguen mitja casa.  

La dona gran, deixa el llibre damunt la taula al costat del got i, mira amb cara commoguda a la parella. Ai, Senyor! Que tendres! Que joves! Que bonic és l’amor! Si són com dos colomets! Potser és passen una mica! Quina vergonya, m’hagués fet! Aquí, enmig del carrer! Quasi em poso jo tan vermella com la rosa! Quina escalfor a la cara! De veritat, malgrat tot es passen, que n’és de maco! 

Mira jo, tants anys de casats i ara llegint un llibre. Total, una flor el dia de Sant Jordi, que sembla ben bé, per quedar bé davant de tothom. Quatre petons amicals al dia, al llevar-se i a l’anar a dormir i res més. Ara, el Joan al centre a jugar a domino amb els amics. Jo a llegir històries en aquesta plaça, davant de casa, mentre espero que vingui a sopar.  

Mai plou al gust de tothom. La passió és refreda amb els anys, però sempre pot deixar un gust agredolç i perfumat a la vida.  

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 27 de novembre del 2016

ENSURT RERE ENSURT


Un matí de novembre...  vaig anar al Casal, com cada dimecres al matí, i només arribar, vaig veure que hi havia un gran enrenou. La gent corria d’aquí cap allà esverada. Ningú era al seu lloc, tampoc el conserge, quasi ni gosava entrar. Així que vaig preguntar a una senyora que ja sortia,

¾    Escolta... què és el que passa aquí que tothom està tant alterat.
¾    La serp... una serp molt grossa és per allà darrera amagada. No hi entri que no saben si es perillosa.

Vaig quedar estorada sense saber que fer, ni cap on anar. Encara que tot seguit em vaig refer i ben pensat, si era allà baix la bestiola a dalt al primer pis estaria tot tranquil i sense pensar-ho enfilo escales amunt.A  dalt, la gent també  era als passadís,encara que del nostre grup érem  poques persones, de fet aquell dia anava d’hora.  Com era normal només és parlava del assumpte,

          ¾    Es veu que l’han trobat fa prop d’una hora –deia una dona de cabells blancs.
          ¾    Diuen que és molt grossa, que fa un metre i mig o més –contestava  el Bernat.
          ¾    I molt gruixuda –responia un altre dona més jove.
          ¾    És veu         que ja han avisat als bombers i estan apunt d’arribar.
          ¾    A mi em fan molta por les serps.

Tothom hi deia la seva. Al cap d’una estona es van sentir les sirenes dels bombers. Van fer sortir tota la gent  de la planta baixa, algunes persones havien pujat  escales amunt, altres havien sortit cap al carrer.  Al cap d’una mica ja es van sentir uns crits que havien agafat l’animal.  Com havia arribat la “profe” i algunes companyes més  vam decidir que allà fent el xafarder no fèiem pas res així que començaria el taller.

La gent ja s’havia asserenat una mica i tot ja passar un xic de l’horari vàrem emprendre la nostre dèria d’escriure.  Tots en silenci vam començar a concentrar-nos sobre el tema, que no era altre que l’aventura del  animal amagat que els bombers havien vingut a desallotjar.

En mig del silenci, feia una mica que notava com unes pessigolles a la cama dreta i abans d’adonar-me’n ja vaig sentir el gran xiscle de la Carme, a l’altra banda de la taula i tot seguit pujava a dalt la cadira. Aviat vam veure tot   un seguit de serps petitones  que corrien per l’aula i una em pujava cama amunt.

Els crits i el rebombori  de les personer  que érem allà  van ressonar per tot el Casal i al cap d’un moment els bombers van fer acte de presencia, tot cridant als de fora,

          ¾    Són  aquí.  Pugeu tots,  ja les hem trobat.

Tot seguit  una colla de bombers havien entrat a la classe. Jo m’havia tret els pantalons per fer sortir la serp. Altre gent dalt les cadires i la taula cridant i tota aquella colla de petits rèptils corrent buscant la seva mare. Al moure les cadires havíem desmuntat el seu niu i els animalons es movien desorientats sense saber on anar.

Amb l’ensurt, la classe s’havia acabat de cop i quan  la gent sortia després de recollir els estris, la “profe”  havia etzibat....  continueu el tema per la setmana vinent.

/11/11/2016/


divendres, 25 de novembre del 2016

REFLEXIONS D’UNA CIRERA.


On va aquest boig amb aquesta sulfatadora! Uf! Quin fàstic em fa aquesta metzina! Després em diran que és bona per la meva salut. Però si encara se m’ha posat més la carn de color groc. Fins que em posi vermella falten dies. 

Si continua aquesta pluja i aquest fred tal vegada em posaré negre i aleshores es planyeran. 

Caram que bé! El darrers dies de sol m’ha fet sortir els colors. Llueixo vermella, brillant i molsuda. Estic per ser menjada. Quina por que em fa caure dintre d’una boca i ser mossegada. Però malgrat tot manquen dies. 

Però que fa aquest animal! Ha lligat el tronc de l’arbre, el meu pare, amb un estri, com un braç de ferro, que surt d’una màquina. Quina forma de sacsejar-nos! Finalment acompanyada de les companyes i moltes fulles he caigut de la branca. 

Ves per on, això de banyar-nos és força agradable. El darrer líquid (he escoltat diuen que és per conservar) no m’ha satisfet. Ni que fos una noia a qui maquillen la cara. 

M’encaixen amb altres companyes i ens munten en un gros camió. Visca! Faré turisme. 

Ostres! Després del viatge no ens deixen ni descansar. Caram! Quin idioma més estrany parlen aquesta gent. No hi entenc res. Sembla alemany, per que les paraules són molt llargues i guturals. 

Ha passat el que em pensava he anat a parar a una boca. Sí, una boca alemanya. 

Ara sí que sóc internacional. 

Ai! Glop! No hi ha més història. Bon profit! 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 22 de novembre del 2016

HEM TORNAT A PECAR.


Aquest estiu ens ha fet gràcia recórrer la part del país francès anomenat també país català. La majoria dels carrers dels diversos municipis per on passem, en les nostres pujades i baixades,  llueixen múltiples senyeres quadribarrades. 

Desgraciadament la quantitat de d’ensenyes no guarda relació en l’ús de la llengua, sigui en la forma occitana, també aranesa o la nostra pronúncia catalana. 

Però el títol de l’encapçalament no ve portat per cap raó sòcio-polític ni voler demostrar el nostre catalanisme.  

La veritat és que caiem sovint en la temptació fruit de la nostra gormanderia.  

Hem visitat diferents poblacions del Capcir, però sempre, desesperadament no ser com dir-ho, finalment anàvem a parar a Formiguera (Formiguères, en francès).  

I a on? És clar i molt fàcil d’endevinar, a la plaça de l’Ajuntament, paret per paret, amb l’església de Santa Maria. No hi ha res a dir, és el lloc més cèntric i por on passa la carretera. 

Fins ara tot és molt correcte, cèntric, ajuntament, església parroquial, restaurants i bars, tot un exemple d’espai comercial ben aprofitat i amb moltes i diverses activitats. 

Però la nostra perdició, si perdició amb totes les lletres, més quan sempre parlem de que hem de perdre algun que altre “quilet”. Doncs no, davant del temple els nostres ulls sempre trobem el forn-pastisseria d’en Papou. 

Mirar el seu interior i contemplar amb ulls libidinosos els pastissos, els petits recipients  plens de crema i curulls de fruites boscanes: aranyons, gerds, mores, etc. 

Què hi podem fer? Caure amb la temptació i oblidar-nos dels bons i saludables propòsits. Entrem, comprem i després ens ho mengem. No sé si el Senyor ens perdonarà el trencar- los, els bons propòsits, però és un plaer terrenal el paladejar-los. 

Després la bàscula ens recriminarà la nostra mala conducta. Però que anem a fer som simples i dèbils humans.  Mea culpa, mea culpa i endavant.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 19 de novembre del 2016

RIALLADES


El Marc és desperta sobresaltat, unes grans riallades entren per la finestra entreoberta. Fa un bot del llit i para l’orella, de cop resten mudes. Devia estar somiant –pensa-  Mira el rellotge i són les 7.10 h. del mati i es torna a capbussar al llit, avui té festa al treball.

És tronava a mig endormiscar quan les rialles es van tornar a sentir amb més intensitat, i eren cinc o sis persones que reien i ho fien a gust, a ple pulmó, semblava que intentaven qui podia xisclar més, amb aquell riure tant pletòric, ves a saber que estaven fent.

Empipat va tancar la finestra, llavors es va apaivagar una mica el soroll, encara que les rialles continuaven. Semblava que paraven de riure ... i altre vegada esclataven  de nou. L’home ja no va poder aclucar cap més ull amb aquells escarafalls i riallades. Venien del pis de sota, o del de més avall , seria qüestió d’esbrinar que passava . Feia poc que vivia  allà en aquell pis, esperava que aquell enrenou no el despertés cada dia.

És va aixecar, es va dutxar i es va preparar l’esmorzar. Davant d’un bon cafè, menjava l’entrepà assegut a la cuina i no podia deixar de pensar  en aquell riure tan sorollós i divertit; es veu que s‘ho passaven molt bé, els que fossin. Feia només tres dies que el Marc havia anat a viure allà en aquell pis d’aquella barriada, perquè tenia l’Institut al costat i no hauria d’agafar el cotxe per anar al treball, a més li havia semblat que era una zona molt tranquil·la, ara ja començava a dubtar-ne.

Com avui no tenia cap classe, el alumnes eren d’excursió, i ja que s’havia aixecat aviat aniria a fer una passejada per l’entorn i coneixeré una mica la zona. Era el primer any que havia aconseguit plaça allà i ho desconeixia gairebé tot. Passejaria pel passeig  central que travessa tota la vil·la, aniria  fins l’altre extrem i llavors continuaria  fins a l’ermita a dalt del turó que diuen que es veuen unes vistes fantàstiques. Avui tot hi sent a primers  d’octubre fa un dia clar i esplèndid i convida a caminar.


Mentre  baixava l’escala, altre vegada van tornar a sentir-se les rialles. Semblava talment que és petaven de riure.  Encuriosit va seguir el rastre d’on venien. A la planta baixa hi havia una acadèmia on es feien moltes activitats, les rialles sortien d’allà dins. Va entrar-hi, per demanar que passava. Una noia jove li va demanar que volia...     Res,   -va respondre- a la paret del davant un gran cartell anunciava  “Taller de Risoteràpia.”  Dimarts i dijous de 7 a 9 h. del matí i dilluns i dimecres de 7 a 9 h. del vespre.”


/16/11/2016/

divendres, 18 de novembre del 2016

EN LA LÍNIA DE TRES PUNTS. Pasqual Alapont.


He llegit el llibre de Pasqual Alapont i malgrat fer dies que no en comentava cap en aquesta ocasió m’ha donat la dèria de fer un breu incís. 

L’edició que ha arribat a les meves mans pertany al Grup Editorial Luis Vives i crec esbrinar la col·lecció és Baula “ la llum del far” . Un petit volum de 109 pàgines d’agradable i fàcil lectura. 

Pasqual Alapont (Catarroja, 2 de febrer de 1963) és un escriptor, actor i director d'escena valencià. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, ha seguit altres camins professionals, sempre que ha estat possible relacionats amb el món del llibre.  

Ha desenvolupat el seu treball a cavall de la literatura i el teatre, on ha fet d'editor, traductor, guionista i dramaturg, actor i director d'escena. A més de les obres infantils i juvenils, ha publicat una novel·la per a adults i ha estrenat cinc obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda al basc, castellà, gallec, portuguès i a l’eslovè amb l'Infern de Marta. Ha aconseguit diferents premis per les seves obres escrites. 

En la línia de tres punts ens narra quan el món de Virgínia i Victor passa a de ser segur al trencament familiar. De cop i volta, del dia a la nit tot canvia: els seus pares es divorcien i ja res torna a ser igual. Nada puede ser igual. Res no pot ser igual. Víctor no entiende por qué su padre no puede regresar a casa o por qué su madre está triste; Víctor no entén per què el seu pare no pot tornar a casa o per què la seva mare està trista; «¿por qué?, ¿qué es lo que he hecho mal?», le pregunta a su hermana. «¿Per què ?, ¿què és el que he fet malament?», Li pregunta a la seva germana. Pero Virginia qué sabe. Però Virginia què sap. Ella quiere sacudir el mundo, aunque sus golpes de rabia rebotan una y otra vez contra su propio rostro. Ella vol sacsejar el món, encara que els seus cops de ràbia reboten una vegada i una altra contra el seu propi rostre. Este libro habla de algunas heridas morales de la infancia y la adolescencia, pero es sobre todo un canto a la ternura y al amor. Aquest llibre parla d'algunes ferides morals de la infància i l'adolescència, però és sobretot un cant a la tendresa i l'amor. 

Sincerament m’han arribat a impressionar els detalls i el desenvolupament de la història narrada. Suau, íntim i tendre. El món interior dels personatges i les reacciones de cadascun d’ells el trobo molt real. 

He gaudit al llegir-lo i l’he llegit quasi d’un cop. Allò de bo i breu, doblement bo, s’ha complert en aquesta ocasió.  

També m’ho passat bé amb el modismes del valencià que en una o altra paraula m’ha fet pensar el seu significat. Ja només en resta que cercar un altre llibre del Pasqual Alapont. 

No faig mai comentaris sobre una obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.