dimecres, 16 de desembre del 2015

EL MEU POBLE ÉS TAN PETIT...


El meu poble és tan petit que no surt mai als mitjans de comunicació. La sorprenent notícia, que em va embadalir és a l’assabentar-me que la colla del poble havia decidit fer un pessebre vivent. 

Feia molts anys que m’havia apartat del seguiment de la vida rural. La gran capital m’havia arrelat en el fons de l’ànima. Però  ara passats els anys i diversos desenganys, tant familiars, amorosos i de negocis, una remor suau, una nostàlgia sense explicacions va sorgir dintre meu. Havia sofert una gran davallada en els negocis. Malgrat la meva situació encara era bona. Tenia una casa, dos cotxes i uns diners per anar vivint sense  grans luxes però suficient per no haver de treballar.  

Vaig trucar a la tieta, la vella tieta, que guarda el sacrosant simbolisme de la família

Per telèfon vaig dir-li.
¾    Hola tieta Maria. Sóc l’Albert.
¾    L’Albert?- va repetir amb un afegit interrogant de dubte.
¾    Sí, el fill de la Núria, la seva germana.
¾    Ui! La Núria fa molts anys que és morta, i el Leandro, els seu home, també. Dius l’Albert. Ah! Aquell marrec consentit. Què vols? 

Aquell sec què vols i la paraula consentit afegida van ressonar a les meves orelles com si la tieta temés alguna cosa de mi.
¾    Veurà tieta, m’he assabentat que feu un pessebre vivent i el voldria veure. Com no hi ha cap hotel pensava...
¾    No, a casa no pot ser. Venen el Josep i la Carme, i la nora i el gendre, també els néts i fins i tot la xicota del nét gran. Saps què, parlaré amb el  Marcel·lí i et reservarà una habitació.  

Aquell nom de Marcel·lí em va recordar algú.
¾    El Marcel·lí? Dieu?- vaig inquirir.
¾    Albert no te’n recordes del teu company de classe. Aquell tan trapella com tu. Ara té un hotel i li va molt bé. Estarà força content. Però vindràs a menjar a casa. Vull que us conegueu tots plegats. A la fi tots sou de la família. 

Així vam quedar. El dissabte vaig agafar el cotxe gros, no sigui que pensin que sóc un pelacanyes, i vaig recórrer els dos-cents cinquanta quilometres de distància  fins el meu poble de naixement. 

En arribar la tieta em va saludar com si fes més de quaranta anys  que no ens havien vist. Quines abraçades i quins petons. Ben pensat el seu raonament no anava desencaminat. De veritat no ens havíem vist des de que vaig marxar, no només fa quaranta anys, potser més, tal vegada quaranta-un o quaranta-dos anys enrere. Els negocis, els viatges, per què negar-ho algun assumpte amorós entremig m’havien fet postergar el meu retorn. 

No sabeu com em mirava la tieta, mentre deia:
¾    Ens ben bé com la meva germana. El nas, no, és el del teu pare. Al veure’t m’has recordat a l’avi, el meu pare. Si home, el teu padrí, que al Cel sigui. 

Després d’haver passat l’examen fisonòmic, vaig saludar als desconeguts parents. Com ja havia estat reconegut per la matriarca, tot va ser fàcil i planer. Després de més petons i abraçades, tots junts, amb tota la familiaritat dels que sempre han estat uns, a pesar de la separació durant tants anys. Tanmateix com si el vincle sanguini fos incorruptible i fort. Vam sortir a veure el pessebre. 

Em vaig trobar, malgrat algun que altre desperfecte urbanístic, en el meu poble. Sí, en aquell petit poble de qui ningú parla mai. 

Vam anar a la vella casa de can Garrigà, on el jovent havia muntat la representació. Observava els veïns, joves i vells, també per que no dir-ho els de la meva edat. A uns els reconeixia, d’altres no.  

Una velleta caminava a fer l’ofrena de dos galls, uns preciosos animals de lluent plomatge. Anava vestida quasi de parracs i arrossegava els peus. Els cabells grisos i mal pentinats queien amb grenyes a la seva cara. Me la mirava i pensava com una dona tan vella podia encara actuar. 

Un dels meus cosins va donar-me un cop de colze i em xiuxiuejar:
¾    Com et mires a la Glòria. Te’n recordes a col·legi, éreu cul i merda. Llavors,  ja ho feia bé això del teatre. 

Quins mals pensaments van acudir al meu cap. Tan vella era ja la Glòria. un moviment de dubte va fer trontollar el meu cap. Si era una mica més jove, tal vegada un o dos anys menys que jo. Així, vaig pensar com se m’ha de veure a mi? Tan malament o és que la vida al poble envelleix més. La tieta a pesar de ser molt més gran, no es veu tan malament.  

Lentament, emmurriat en els pensaments vaig veure la funció sense adonar-me del que feien ni deien. En acabar vam sortir a passejar pels nevats carrers. Vam anar al bar, al casino de tota la vida, l’estufa era roent de tanta escalfor. Passava una dona força eixerida pel nostre costat i el meu cosí agafant-la pel braç va dir-li
¾    Glòria, te’n recordes de l’Albert? 

Vaig girar-me disposat a dissimular a la meva cara cap signe de menyspreu per la seva decadència, però vaig trobar-me  una dona  sana, alta, de cabells tenyits i amb un somrís d’orella a orella. Alegre com la Glòria que jo recordava. 

Va abraçar-me com a  un antic company, marxant a parlar amb una altra dona. El meu cosí va picar-me un altre cop, aquesta vegada em va punxar a la panxa amb el seu dit, dient-me a continuació a l’oïda:
¾    Es conserva. No és va casar. És la mestra del poble i és qui va muntar la funció. O fa molt bé això de velleta, ja ho has vist.  

Els acudits, l’escalfor de la sala, l’exultant alegria de jovent va fer esborrar la pàtina seriosa de la ciutat a la meva cara. Poc després ballava amb la Glòria i mai més ens hem separat. 

El meu poble és tan petit que no surt mai als mitjans de comunicació ni val la pena que hi sortí, en ell he trobat la buscada felicitat.  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 14 de desembre del 2015

SANTUARI DELS TOSSALS. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Durant la nostra recent visita a Sant Marti de Capolat vaig mirar amb enyor, com sempre faig al trobar-me en aquest lloc, el santuari dels Tossals. Mirant les ressenyes fetes de les nostres sortides m’ha causat estranyesa que no sortís la de la nostra visita, no una realitzada una sola vegada sinó en diverses ocasions. Unes, com excursió a peu, en altres per assistir a l’aplec que es celebra habitualment el 15 d’agost. Per tant faig aquesta nota explicant una mica la nostra estada al Santuari del Tossals. 


 
Santuari marià (Santa Maria dels Tossals) situat al recer d’un petit turó, a la serra dels Tossals, a 1 525 m alt. 

Encimbellat sobre Capolat, és un bon mirador amb vistes panoràmiques gairebé dels 360º sobretot en els dies ben nets. Cap al Sud i tan com es allarga la vista podem veure el Montseny, Sant Llorenç del Munt o bé Montserrat, més a prop tota la Catalunya Central i als nostres peus els altiplans de Capolat. Donem mitja volta i mirant ara cap al Nord tenim a tocar els Rasos de Peguera, l’Ensija, el Pedraforca, la Serra del Verd, el Cadí i el Port del Compte. 

 
Devia existir ja al segle XIII. L’església actual i hostatgeria formen un sol edifici, del 1757, però molt abandonat i amb perill de ruïna imminent. Fou bastit en un moment de gran floriment dels santuaris marians catalans. El santuari i l'hostaleria dels Tossals és avui dia un edifici totalment abandonat, amb les cobertes enfonsades. Tant sols queden restes dels murs i alguna de les encavallades de fusta, avui molt malmeses. El parament és de pedres de diverses dimensions, sense treballar, unides amb molt de morter. Interiorment els murs estaven arrebossats,  però ja ha caigut parcialment. Algunes de les parets arriben fins una alçada força considerable.

 Les ruïnes han estat excavades en una recent recerca arqueològica i l’Ajuntament de Capolat voldria reconstruir el santuari i fer un refugi de muntanya amb 20 places d’allotjament i un centre d’estudis de la natura, fauna i flora. Per observar, per exemple, el trencalòs, una espècie de voltor  que ha niat en la propera serra. L’actual situació econòmica segurament a retardat aquest projecte. 

La presència de una torre de fusta amb una campana, que altres cops no havíem observat. La mera vista del petit campanar ha alegrat el nostre cor, donada l’extrema ruïna que ens envolta, demostra que el santuari és viu dins l’ànim dels habitants de Capolat. 

Es conserva una talla de fusta, del segle XIV, de la Mare de Déu dels Tossals. Època que es féu la imatge romànica, (proto-gòtica), representa la Mare de Déu sobre una arqueta  i que esclafa un dragó amb el peu esquerre. Aquesta imatge retorna al seu lloc d’origen cada any per la Mare de Déu d’Agost, amb motiu del seu aplec. 

El Santuari dels Tossals és una església abandonada inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 13 de desembre del 2015

EL BITLLET BRUT


Sóc un bitllet de 10 € rebregat i brut)

Quina vida més trista la meva de ma en mà, estic vell , brut i rebregat, però tothom em vol. Fa un parell d’anys era un bitllet nou i flamant, feia poc que havia sortit d ‘una fornada i la gent es delectava amb el meu tacte suau,  fresc i una mica rígid , de colors suaus i brillant i aquella olor de sortit de la capsa, igual que tots els meus germans bessons, la gent ens admirava, però des la més tendre joventut  anava passant d’unes mans a unes altres. Uns compraven els altres em tornaven de canvi... sempre estava en moviment. És clar que això de ser un bitllet de 10 € ets molt manejable i tens una vida molt activa, si fos un d’aquells grossos  de 200 € o 500 € ja anirien més en compte. Tant t’agafen unes  mans suaus,  fines i cuidades com unes d’aspres , brutes, malgirbades, uns et tracten amb afecte en canvia altres et porten rebregat a la butxaca o al fons d’alguna bossa vella , però tothom m’aprecia.
Amb el pas del  temps he perdut  la meva joventut, aquella frescor, la lluentor, els colors nítids, i aquell  tacte de nou; m’han embrutat, guixat, rebregat, cargolat,  fins a convertir-me en la desferra que sóc ara.
 
Fa pocs dies vaig viure l’etapa més dolça i agradable de la meva  fugaç  existència. Havia anat a parar a mans d’una senyora de classe alta que feia les compres nadalenques a uns grans magatzems i vaig servir de canvi d’aquell bitllet de 200 €. En comptes de guardar-me en el moneder junt amb els altres, la dona em va mirar amb menyspreu, i em va posar a un racó de la bossa. Al sortir al carrer, una nena d’uns dotze anys, amb la ma estirada demanava una ajuda per la mare malalta, tenia els ulls plorosos. L’altiva dona se la va mirar , em va agafar amb fàstic i em va posar a les mans fredes de la petita. Al veure’m la nena va canviar la cara per un somriure, em va acariciar, em va passar per la seva carona, plena de mocs l llàgrimes , fins em va fer un dolç petó, fins em vaig emocionar.
Mai m’havia sentit tan ben tractat i estimat. Sentia l’escalfor de la seva mà que m’estrenyia ben fort dins la seva butxaca, junt amb uns quants  cèntims i algun escàs  € de metall. Tot el que havia aconseguit aquell matí. Va arribar a una vella casa, sense llum ni calefacció, la nena va esclatar en crits així que vam entrar,   ensenyant-me amb orgull,  ben estirat, i planxant amb les seves manetes les meves arrugues, corrent al costat de sa  mare convalescent que cuidava del  seu germà petit. Que feliç van ser aquella gent amb el meu escàs valor i els altres pocs diners aconseguits.
 
Només vaig estar unes hores amb ells . La mare va planificar amb molt de compte una llista de coses urgents i necessàries per comprar, per cobrir les necessitats bàsiques . Llet, oli,  iogurts, xocolata pels petits i un pollastre sencer, (arròs , pasta  i sucre ja en rebien de Càrites) , i ajuntant el que sobrava amb un poc que tenia encara guardat , va poder fer que li portessin una bombona de butà per l’estufa, que romania apagada. Almenys passarien  uns dies de les Festes sense tantes penúries. La  nena tornaria l’endemà al lloc per si de nou passava algú que li sobrés un bitllet vell i rebregat.
Em vaig entendrir amb aquella gent tan maca, com m’hauria agradat poder-me convertir en un bitllet de 50 € o 100 € per aconseguir que tinguessin una mica més de benestar.

Ha arribat la meva fi, encara vaig circular uns dies més en aquella moguda de les Festes Nadalenques, fins que un botiguer em va portar al Banc amb tot un grup més de vellets i arrugats om jo; allà ens van ficar en una caixa i ens van retirar de la circulació.

09/12/2015/
 

divendres, 11 de desembre del 2015

L’APRENSIU MANEL.

El Manel en arribar al Casal rep del conserge un encàrrec de part de la  monitora:  

¾    M’ha dit la Clara, que baixis el carret de la compra que hi ha damunt de l’armari.  

Com el Manel és una persona responsable, però bastant aprensiva, en arribar a la sala de música inicia lentament la seva aproximació a l’armari. 

De seguida veu que no és gens fàcil el que demana la monitora. Després comença a cavil·lar com i quines poden ser les conseqüències i les dificultats que pot trobar-hi. Segurament el Manel s’ho pensa tot massa.
¾    Caram! No s’ha adonat que ja no sóc cap jovenet. Això és molt amunt i al baixar-lo em podria fer mal. Molt mal ! Fins i tot em podria caure al cap. I al caure’m el carret a sobre com quedaria jo a terra.

Estenent-se al sòl imita a una persona caiguda a terra.
¾    Redimonis! Que dur és el terra, l’esquena em faria mal. Oh! I el cap primerament rebria el cop amb el carret i després a picar a terra. Ui! Segurament em faria un bony al cap. Ui! Ai! D’aquest cop me’n sentiria també als ronyons. Oh! I potser també al fetge. Manoi! El cor em batega massa despresa. Tal vegada crido al conserge. Coi! No puc cridar, la veu se m’ennuega. Ai! Ai! ploro d’angúnia, d’angúnia no, d’angoixa i tot. Sento soroll. Faig un xisclet. Algú m’escolta, Crideu, crideu a l’ambulància. El cor va massa de pressa, potser un atac de cor. El desfibril·lador! Socors. 

S’escolta la sirena de l’ambulància que corre desesperada pels carrers per salvar l’ànsia del Manel. Veié quines coses poden passar al voler fer baixar un carret de compra de dalt de l’armari.   

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 9 de desembre del 2015

LA BOLA DE NADAL

Havien fugit del seu país a causa d’una guerra que no entenien. La desgràcia s’havia estès  per tots el racons de la seva pobra, però volguda nació. Gran part de la família havia mort pel bombardejos de gent que deia els protegia. Altra part havia desaparegut qui sap a on, perduts pel passadissos de humides presons que creixien en número, mentre la gent moria. El menjar escassejava, només subsistien gracies als riscos de buscar entre les runes dels també desapareguts establiments de queviures o també a les ajudes de gent estrangera. La por, era constant, millor dit la por ja no existia, acostumats com estaven de conviure amb ella i les seves conseqüències. Vibrants paraules, dels nous jerarques, parlaven de la salvació de l’ànima, en arribar al més allà. Però la realitat era la mort i el sofriment en el món terrenal. 

Reunint els seus pobres estris i la roba que vam poder arrossegar van emprendre una marxa a uns països que creien eren la terra promesa. Ignoraven que el paradís no existeix en la Terra sinó és acompanyat per la pèrfida serp. 

Molts com ells van fugir abandonant les seves cases.

Molts com ells vam perdre la vida en el viatge per un mar blau i enganyós.

Molts com ells van deixar d’existir pels camins i muntanyes.

Molts com ells en arribar a terra vam haver de caminar sense saber ben bé a on anaven.  

El promès manà tampoc va aparèixer per enlloc. Com a bens caminaven d’aquí a allà portats per ordres variants fins que finalment les tanques d’una frontera qualsevol va deturar el seu peregrinar.   

Acampats davant de les cruels i entortolligades barreres de espines van haver de frenar la seva marxa i llavors van rebre els socors de gent ben intencionada. Es sentien agraïts per coses que si no hagués estat la guerra no els hauria estat necessari. Al mateix temps perdien la seva llunyana terra. El lloc on van néixer ells i els seus ancestres abans de ser forçats, per salvar-se, a anar a l’aventura  a països d’altra cultura i d’altra llengua.  

El nen mirava a la frontera d’espines. S’acostava el Nadal en un credo i  també amb l’altre. Les festes nadalenques aquest any es perdrien entre els carrerons del campament de refugiats. 

Quiet mirava la frontera esperant el canvi de guàrdia. Havia una soldat que més d’una ocasió li havia llençat xocolatines o altres llaminadures. El nen ho agraïa amb grans mostres d’alegria que la soldat corresponia amb un somriure trist. Aleshores, corria agafant fortament els seus tresors i en arribar a la tenda els hi repartia d’amagat als seus germans.  

Aquesta vegada tampoc va faltar. Una bossa, no gaire gran, va sobrevolar per damunt la tanca i fent un petit “paf” va caure als seus peus.  Eren llaminadures d’un país estrany, de sabors gens coneguts, però llaminadures, al fi i al cap. La soldat va fer-li “xis”, portant-se un dit als llavis i va indicar-li com aproximar-se a un lloc assequible a tots dos. Aleshores entremig de les espines va donar-li una petita caixa que pesava molt poc. 

El nen va marxar corrents com sempre amb els seus tresors. En arribar a casa va entregar les exquisideses al seus germans, que sota la mirada atenta dels pares s’ho va repartir. Els pares, no en van voler, ja que pensaven que era millor que s’ho mengessin els fills. Aleshores davant de tots, va obrir la caixa. A dins només havia una bola d’irisats colors per penjar a un arbre nadalenc. Però ells no tenien arbre només les lones de la tenda on convivien varies famílies. 

El pare va lligar la bola a un pal de la tenda i malgrat el seu valor era ínfim semblava el far d’una nova vida. Amb els llums del tendal reflectia ombres i colors per alegrar les cares dels infants.   

Poc a poc de les altres tendes van acudir persones que a pesar de ser de diferents religions van resar cadascú al seu déu, donant gràcies per la petita llum com indicatiu que havien de mantindré sempre l’esperança. 

També els nostres, catalans i espanyols, van haver de fugir a terres estranyes a causa d’una guerra entre germans. Les platges d’Argelers i altres contrades, al sud de França, van acollir-los i van haver d’aprendre a sobreviure a moltes penalitats.  

Miquel Pujol Mur

dimarts, 8 de desembre del 2015

EL BOSQUET DEL METGE

Durant la dècada dels anys vint del segle vint, quan la tuberculosi feia estralls sobre la població d'aquest país i d'Europa en general, degut a que feia molt poc que s'havia acabat la primera gran guerra, un metge jove i ambiciós que tenia ascendents al poble i també uns petits terrenys i casa, va prendre la iniciativa de fundar un sanatòri antituberculós.
 Aquell fet va crear molta controvèrsia entre la gent del poble, però com que era un home de molt de caràcter, va tirar pel dret i va fer servir les seves propietats per dur a terme el projecte.
 Darrera de la casa pairal del metge hi havia un turonet tot ple de feixes i camps, on les famílies que a casa seva no tenien terra ni horts hi menaven el seu trosset, ja fos llogat o cedit pels propietaris del turó.  L'esmentat metge va adquirir a bones o a males aquells terrenys per a plantar-hi un bosquet, perquè els malalts de tuberculosi poguessin passejar-se i oxigenar els seus pulmons malalts.
 Va plantar bedolls, xiprers, pins roigs, pinasses i d'altres classes de pins, alguns roures, etc. fins aconseguir que el turó esdevingués un autèntic bosc gairebé al mig del poble i que el passeig fos planer comparat amb els desnivells que envolten tot el municipi.
 Aquell bosquet amb els anys ha anat agafant terreny i cos, i actualment els arbres, els matolls i els esbarzers, arriben fins a la fondalada de la muntanyeta.  Aquell boaquet diguem-ne "maleït" per els nostres avis, avui en dia i des de que jo recordi, s'ha convertit en tot un regal per la gent del poble i forans.  Sempre ha estat d'us públic, però d'uns anys ençà, els hereus del metge varen fer uns cessió per cent anys a l'Ajuntament a canvi de que es mantingués en condicions òptimes.
Aquest espai ha sigut i és un bon lloc per l'esbarjo de petits i grans.  Al bosc del Metge hi hem anat tots els nens i nenes del poble, generació rere generació, a jugar, a fer cabanes amb troncs, a córrer amb bicicleta, etc.. Quan tenia tretze o catorze anys hi anava amb les amigues a escoltar música en un d'aquells tocadiscs portàtils primer i després en un radiocasset.  En aquella època escoltàvem a Serrat, Raimon, Llach,... i la música es barrejava amb els cants dels ocells.
El bosquet també servia d'amagatall per a les parelles de promesos que cansats de passejar carretera amunt, carretera avall, quan encara ningú tenia cotxe, tot despistant feien una giragonsa i s'introduïen cap a l'interior dels pins per fer manetes lluny de mirades alienes.
Jo m'estimo aquest lloc perquè en ell hi he passat petites porcions de la meva vida:  de nena, de jove, de mare i ara de gran.  Aquí, el meu fill hi va trobar el seu primer rovelló quan tenia tres anys, aquí, hi he anat a esbagir les meves cabòries un munt de vegades, i actualment hi vaig a passejar els gos i a cremar el meu excés de colesterol.
És un lloc on no t'hi trobes mai sol, sempre hi ha algun que altre "muntanyenc" de pa sucat amb oli com jo mateixa, que frueix caminant, corrent o anant en bicicleta de muntanya, tot cremant calories, colesterol, donant corda al cor o simplement olorant les flaires i admirant el paisatge: a la dreta la Gotzera, Tastanós i la Serra de Picamill, en front el pantà de la Baells que quan és ple s'albira com si fos un llac natural, amb Queralt, el Cim d'Estela i el Roc d'Auró al fons i a l'esquerra la Serralada de Picancel amb les Canals de Sant Miquel.
Si algun dia no sabeu què fer i voleu venir a visitar el nostre petit bosquet, ja ho sabeu, cap a Vilada que hi esteu tots convidats.
 

AFRONTAR ELS MALS TEMPS


(Pensa , si reps sotragades, que a les penes punyalades)

Quan miro enrere, encara no me’n ser avenir, veure fins on havia caigut. Fins on havia arribat . Ara veig les coses d’una altre manera. Llavors amb les nens petitons, van patir molt, pobres,  amb els meus desànims.
Els problemes, no és que fossin molt grossos, però per mi se’m van fer una muntanya. Quan va néixer el primer nen, jo vaig deixar de treballar, gran equivocació. Al  cap d’un parell d’anys va néixer el segon. Eren una preciositat, gaudia cuidant-los. De  sobte em vaig trobar saturada per les obligacions , les primeres malalties comunes, les nits en blanc. Va coincidir que el Pere va treballar un temps en un altre ciutat. Venia els caps de setmana. Llavors tot el dia tenia la sogre ficada a casa, dient-me com havia de fer les coses, criticant-ho tot. Vaig caure en una depressió, no volia ni sortir de casa. Ella venia i en comptes d’animar-me em fotia la bronca. Jo em posava a plorar i la cosa anava a pitjor. Fins vaig pensar en acabar amb tot, però mirava aquells dos angelets, no podia deixar-ho tot per ells.
 
El Pere, va agafar-se uns dies de festa i em va obligar a anar al metge,  cosa que jo em negava en rodó, quasi mi va portar arrossegant-me. El metge, era jove i agradable, feia poc que era al poble, em va caure bé, però no ho volia demostrar, jo era contraria a metges i a medicines . Em va dir que el que em passava era molt normal en mares novelles, que em calia una mica de força per superar-ho. Només em va receptar unes pastilles, però no volia que les prengués massa temps. El que si calia, és que anés cada setmana a veure’l, jo sola, al consultori. M’ho va fer prometre, i  de mala gana vaig acceptar.
Suposo que les pastilles em van fer una mica d’efecte i la setmana  següent vaig ser capaç d’anar-hi sola. Havia fet el primer pas per sortir del pou. Va ser un bon psicòleg, va intentar treure’m de dins tot el que m’angoixava. Hem feia ser la última de la llista i estaven entre mitja i una hora parlant cada  setmana. Mica en mica em vaig anar obrint a ell , li vaig agafar confiança i poc a poc em vaig anar trobant millor. Ell sempre em deia que havia d’anar entomant les coses tal com venien, plantant-les hi cara, no deixant-me acovardir. Que jo era molt valenta i podia fer-ho, feia que agafés confiança en mi mateixa.  Em va fer gràcia el que deia el seu avi ... “pensa, si reps sotragades, que a les penes punyalades...” Així ho havia de fer .
 
Al cap de tres mesos d’anar-hi vam espaiar les visites cada quinze dies , al mig any i anava una vegada al mes i només prenia un petit tranquil·litzant al vespre. Ja era una altre persona, tornava a somriure, a cuidar-me dels meus petits, que aviat van notar que tornaven a tenir la seva mare. Vaig plantar cara a la sogre, ja només venia si algun dia estaven malats els nens i la cridava. El Pere li va sortir una nova feina al poble i vam tornar a ser de nou una parella. Ara fa un any vaig trobar un treball  de mitja jornada que em va de perles per cuidar i acompanyar els nens a l’escola.
Ara torno a estar viva i soc feliç. Mai podré agrair prou a aquell jove metge, que a més era psicòleg, el temps que em va dedicar, tan a mi com als meus fills, amb el que ens va unir una gran amistat.
Fa uns mesos va marxar del poble i no cal dir que el trobem molt a faltar, encara que com amics, l’hem anat a veure algun vegada al nou lloc on resideix.
 
16/11/2015/