LA COSA MÉS BONICA.

(Quina és la cosa més bonica per tu? )

Hi Ha un munt de coses que són molt boniques al nostre entorn i qualsevol d’elles podria ser considerada la cosa més bonica de totes, però una de les coses més boniques que trobo, més dolça i més tendre, és un nadó, en els  primers mesos de la seva vida.

Des del moment en que neix , els primers plors, els següents, al agafar-se al pit de la mare, el rostre angelical que posa quan dorm.  El primer somriure, el primer barbulleix. Com distingeix als que l’envolten,  la mare, al pare, aviat als avis. Com busca el pit quan té gana, com plora si encara no li donen, o el plor pels petits mal de panxa, l llavors  poder-lo bressolar als braços.

Veure com es van omplint les seves galtes, els sacsons del seu cos. Com la seva pell es va tornant rosada, cada ganyota que fa, cada somriure és una novetat.

Quan compleix una setmana, després un mes, dos ... tres... Com cada dia va descobrint coses noves, és una delícia poder seguir de prop aquest esdeveniments, aquests canvis d’aquesta petita coseta  que es va convertint en una personeta.  Cada dia que passa va variant el seu físic, va creixent, les galtes rodonetes , els cabells més llargs, aquells ullets que et miren i observen tot el que l’envolta. Les mans i els ditets que es mouen i aviat agafant coses i les premen ven fort. Els primers intents de paraules, les primeres farinetes ... les ganyotes amb els aliments nous, etc...

Hi, la cosa més maca de totes, és, si aquesta petita personeta és el teu nét.

11/04/2015/

CRÒNICA CARNAVALESCA.I

L’església del petit poble situat a les vessants pirinenques, llueix amb el màxim esplendor els cortinatges morats que anuncien el començament de la Quaresma. Aquest any són nous, gràcies a una donació feta pel bisbat. Tothom admira el seu bell color. Al mateix temps sembla que l’antiga església, en un principi romànica, rejoveneix. Les noves teles cobreixen els desperfectes causats pel pas dels anys en les parets. 

Mossèn Pere està atrafegat rere l’altar mentre una lectora, la mestra, llegeix els Evangelis del dia. En acabar, després d’haver-se retirar la bona dona, el capellà, revestit de la vestimenta apropiada a l’època quaresmal, s’avança i posant davant seu el faristol hi deixa els apunts de la seva xerrada dominical. Alt i prim, es frega les mans mentre espera que el silenci imperi en la nau. Seriós, encara es destaca més la seva figura davant els fidels. Aleshores comença la seva diatriba: 

Estimats feligresos d’aquesta parròquia de Sant Pere Massabaix!!! 

Estimats fills de Déu! Des del bisbat m’han recomanat que, malgrat el meu gran enuig, fes una breu, simple i amable crònica de les festes del Carnaval. Però el meu cor no s’ha pogut resistir a comentar la disbauxa, la perdició, que ha destruït l’enteniment de les persones de bona voluntat. L’amor i la pau ha de regnar en una parròquia plena de bons cristians. 

Feligresos d’aquesta parròquia ja deveu haver notat que avui les campanes, que anuncien la santa missa, no dringuen amb l’alegria de sempre. Sinó que els tocs són tristos, com la pena que impera en la meva ànima. Com voleu que les campanes repiquin plenes de joia quan el cor del vostre capellà plora per haver perdut, malgrat sigui durant el curt termini de tres dies, les ànimes dels seus germans.  

Com a pastor, he complert amb tota cura i bona disposició per a què les portes del cel us siguin obertes, de bat a bat, al final de la vida terrena. Fa molts anys que porto donant-vos  consells i pregant per vosaltres. Avui em sento defallir al negar-me, jo mateix, a creure amb l’èxit de la meva missió terrena. 

Torno a dir, feligresos, estimats germans, els meus ulls ploren plens d’angoixa al recordar els actes immorals, d’aquesta malaguanyada festa del Carnestoltes.  

Quan s’ha vist que un petit grup de jovenalla, i també em vaig fixar, d’alguns de vosaltres, ja grans, que amagats en la permissivitat pagana i també per les mascares que ocultaven les cares, poguéssiu fer el que vau fer. Vau destrossar la convivència tranquil·la, pacifica i plena d’amor per la que porto lluitant durant tants anys.  

Vosaltres us creieu que amagats sota les grotesques vestimentes no us podia conèixer. Fills meus, sóc el vostre rector des de fa molts anys. Des de petits he escoltat les vostres confessions, i us he acompanyat en les penes i  desgràcies. Per tant, us reconec tant disfressats com vestits de paisà. “Us conec tant com la mare que us va parir”. 

El mossèn trenca un instant la seva crònica i girant-se cap a l’altar diu amb veu plena de congoixa, mentre amb la mà es pica el pit:

¾    Perdoneu Senyor, el meu tarannà pacífic s’ha revoltat davant de tanta ignomínia. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

INESPERADAMENT

L’Elies no para de pensar en  tot el que acaba de passar-li  avui, al carrer. Com cada dia, després de la seva jornada de treball, a l’oficina,  s’ha dirigit cap al seu gimnàs per tal de  posar-se en forma.

La seva ambició, sempre ha estat la de tenir un cos musculós i atlètic, per això s’esforça, diàriament, utilitzant tota una sèrie aparells que el fan suar una mica... però després té aquella satisfacció de poder sentir-se un “tio catxes”.

Allà es reuneix amb dos o tres amics, que sembla que facin una marató per veure qui té la musculatura més desenvolupada. Quan vingui l’estiu es posarà aquelles samarretes tan destapades i els shorts  i lluirà els seus bíceps i tot el que faci falta. Aquesta és la prioritat de la seva vida.

Avui, però, quan sortia del súper, -sempre hi entra per comprar una beguda d’aquestes isotòniques- hi havia un noi jove que demanava caritat. A l’Elies, casualment, li ha caigut una moneda de la butxaca que ha anat rodolant fins on el pobre estava agenollat. Tot i que no era el primer dia que hi era, sí que ell, sempre tan preocupat pel seu físic, ni tan sols se n’havia adonat. Quan s’ha ajupit per plegar-la, ha anat a petar gairebé de nassos sobre aquell cartell, amb una cal·ligrafia perfecta, que li ha cridat l’atenció. En poques paraules explicava les seves mancances i calamitats. Però el que més li ha remogut les tripes ha estat aquella piga tan grossa que el noi tenia sobre la mà.

 Ostres! Sembla la mà del “piga” s’ha dit per si mateix. Però la impressió més gran se l’ha endut al veure-li la cara. Tots dos han quedat mirant-se fixament i ell, que sempre s’ha cregut tan superior als altres, quan s’ha adonat que de les parpelles d’aquell noi, aparentment molt feble, se’n desprenia una llàgrima que li ha anat relliscant galtes avall, ha estat com si, de cop i volta,  els seus ulls s’obrissin per veure que la realitat no és en el món on ell viu, sinó en un altre que encara no ha descobert.

Ei! Què fas aquí? Jo et conec de l’escola, ets el “piga”...!

I tu ets l’Elies, cada dia et veig que surts del súper i te’n vas cap al gimnàs...

Cada dia? I jo ni tan sols m’he adonat de la teva situació. Sempre penso que només demanen caritat els romanesos i les persones una mica desgraciades que han vingut de països forans. Com pot ser possible? es va repetint l’Elies.

Vine que anirem al bar i ens explicarem tot el que ens ha quedat enrere de tots aquests anys diu l’Elies, amb una cara que no sembla la mateixa de sempre.

És que la meva roba no és gaire adient respon el “piga”.

No pateixis, la moda d’ara és dur els pantalons estripats, i ningú s’immuta per res!

Quan acaba de dir aquests mots, pensa en els seus pares. Si el sentissin el desconeixerien. Ell sempre ho ha tingut tot. Quantes vegades la seva mare ha deixat anar aquestes paraules: És com si el món només anés donant voltes al teu entorn, tan sols penses en tu,  en el teu físic. El teu cos per damunt de tot i... poca cosa més!

És cert, és fill únic i té una vida fàcil; treballa a l’oficina del seu pare, encara que... a vegades, es passa el dia fent encreuats. El fill del jefe sempre s’emporta la millor part tot i que, segons com, no ho vol reconèixer.

Un cop al bar, l’Elies ha demanat uns entrepans i unes birres per celebrar el seu retrobament.

Però si tu eres el més empollón de la classe, tots et teníem enveja! Com pot ser possible... amb el futur que se’t veia venir...

El “piga” ha començat explicant la mort dels seus pares, en una edat encara prematura, un accident que ell va patir més endavant, la ruptura amb la seva dona, la pèrdua de la feina, el desnonament del pis... Després ha acabat dient:

Ho sento, no vull esguerrar-te el dia. Ves al gimnàs que se’t farà tard!

Al gimnàs? Si és clar... se suposa que jo anava al gimnàs... però per un dia que no hi vagi tampoc no passa res!

Avui ha estat un dia tan diferent a tots els altres... un dia que ha deixat de pensar en ell mateix, i ha recordat amb nostàlgia aquells altres, tan llunyans, quan ells dos eren com carn i ungla: el seus jocs, les trifulgues a l’escola, el futbol, els enamoraments de l’adolescència i... l’acomiadament... quan l’amic va marxar amb els seus pares a viure en una altra ciutat. Llavors, les noves tecnologies encara no estaven tan arrelades com ara i, sense saber com, aviat  es van perdre la pista.

Ara és com si tots aquells moment viscuts amb intensitat, talment com una pel·lícula, s’haguessin fet visibles per uns instants... És com si, de sobte, s’hagués despertat d’un ensopiment etern. S’han acomiadat, però no per sempre, amb una llarga abraçada i unes llàgrimes que s’han fusionat entre l’un i l’altre.

Aquesta nit, l’Elies, sol a la seva habitació, finalment s’ha adonat de la sort que té, que mai no ha sabut apreciar, i pensa que ha viscut com un cec que només s’ha dedicat a mirar-se el melic. És la primera vegada que es fa aquesta pregunta:

Quina importància té el culte al cos, quan hi ha persones que ni tan sols poden viure amb dignitat?

Algunes vegades, el seu pare ha intentat parlar amb ell seriosament, dient-li que es va fent gran i que li agradaria que, aviat, agafés el relleu de l’empresa, però tot ha estat inútil. Quan pensa en les responsabilitats, amaga el cap sota l’ala i prefereix seguir així, vivint a costa dels altres. Mai no ha volgut passar al davant... l’atrau més la vida fàcil. El seu lema és viure el present el més bé possible,  en el futur no cal pensar-hi massa!

Però avui ha vist un present molt dur, el del seu amic Joan, el “piga” pels amics. Mai no s’hauria pogut imaginar que un noi amb tan de futur... tan intel·ligent, tan responsable... acabés demanant almoines. Quines coses té la vida... potser ha arribat el moment de pensar amb el cap i començar una nova trajectòria. Qui sap si el destí li ha jugat una passada que ell no esperava, i aquesta casualitat li ha fet veure que les coses poden canviar en uns instants i... també podrien canviar pel seu amic, si ell es decidís a donar el pas que el seu pare ja fa temps que desitja. Li costaria tan poc de donar-li un cop de mà...! Segurament que la seva satisfacció el faria créixer més que no pas tots aquets aparells, sense vida, que l’ajuden a posar-se fort per fora, mentre per dintre és més feble que el cotó fluix.

16 de març de 2015

UNA HABITACIÓ A LES FOSQUES.

MAIL A L’AMIGA ABSENT. 

Kat,

El meu cap està a punt de petar. Les idees bullen dins meu, com ho fa l’olla de l’àvia quan cuina el brou nadalenc. Fan xup-xup! I les bombolles, com els pensaments, rebenten una a una. No pensis malament, quan parlo de  cuinar! Això, ja saps que no va amb mi. Mentre hagi, els Mc. Donalds o els Burger. 

Bé, no ho suporto més. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls. Les imatges em desvetllaven totalment. No sé quantes vegades m’he passat la mà per descarregar el meu libido i descansar. Coi! No hi ha dret! 

T’ho explico, sense vergonya, ja què estàs lluny i trigaràs bastants dies a vindré. Desitjo, vagi bé la teva aventura. El paio s’ho mereix. Tu també, no creguis què...Suposo, que llavors, quan tornis ja m’hauran passat els dubtes! 

Abans d’ahir, la Sam, va convidar-nos, a totes les dues classes, a casa del seu avi. Una enorme casa enmig del bosc. Un antic restaurant i hotel. Així ho conta la família. Altres, més ben informats o més mal pensats, diuen que en aquest lloc és on va fer el calers, amb l’hotelet, com a meublé, i amb molta discreció. Ningú sabia qui anava. Ni les companyes o els companys que portava. No, amb la fàbrica, no van fer diners! La fàbrica era l’excusa respectable i el punt per pactar les reserves i les condicions. Sí, Kat, sí! Preu car i silenci. Preu més car encara, segons quin servei especial demanava client. 

Ja m’he anat pels cims! La Sam va invitar-nos a passar la nit i l’endemà a l’hotel. Piscina i barra oberta. I mutis total. T’imagines seixanta nois i noies barrejats i amb total llibertat. Això, als divuit anys, quan la caldera tot just ha fet el rodatge i la xemeneia tiba de mala manera.  

Jo vaig pujar en cotxe. Amb l’Andreu i les seves cosines. Després ja no els vaig veure més, devien tenir la xerinola muntada amb els Costa. Com sempre fan barila junts!  

El Jan, el meu xicot, no el vaig veure en arribar. Com tenia unes ganes boges de funcionar vaig agafar al David, que anava com sempre mig perdut amb els seus llibres. Home! Maco ho és, intel·ligent i ben plantat també. Valga’m déu! Ah! i també té una bona eina! Tret de la sempiterna corbata, i portar-se els llibres a una festa de nois i noies, treballa força bé!  

Vam començar a cercar una habitació lliure. Jo, tibant-lo per què ell, el David, està mica in albis pel que he vist. Ja ho saps les habitacions amb una roba interior, de noi o de noia, penjada en la maneta són ocupades. Però manoi! Quants passadissos vam haver de recórrer fins a trobar-ne una de lliure. En obrir la porta, l’habitació, era a les fosques però unes figures és movien i desapareixien en la penombra. Vaig tancar prudentment. No hi ha que ficar-se en afers sexuals d’altres companys, perquè després, al coincidir a classe, hi ha somriures sota el nas. Més val, evitar els comentaris. 

Però en tancar, un olor a mascle conegut va assaltar el meu nas i un perfum de flors dolces, també. Ostres, ostres! La Mireia, la mosca morta i beata. I l’olor? Aquest és el Jan! Qui el va parir! El meu Jan amb la Mireia. Quina cara! Jo que havia passat pel mal trago de la depilació per ell, i ell amb la Mireia! Tal vegada li agraden sense.. Aquesta mala pècora no hi deu anar mai. Potser li agrada el bosc? 

Vaig entra amb el David ben agafat de la mà i vaig dir-les-hi de tot. A tots dos. Jo que m’havia passat tota la tarda provant una i mil robes interiors. Que finalment havia optat per posar-me només el vestit a sobre, per passar-ne via quan arribés el moment. Ara resulta que se’n va a jeure amb aquesta mig monja o mig bagassa. Què sé jo? Van quedar força avergonyits! Us imagineu, despullats l’un damunt de l’altre. Crec que els hi vaig tallar el rotllo. I alguna altra cosa més, hagués tallat de bon grat!  

Prenent altre cop de la mà al David, que tenia els ulls esbatanats de veure tanta carn nua. Talment com si guaites una mala pel·lícula porno. Vam trobar al mateix costat una habitació buida, amb els llençols encara tebis, i li vaig fer aprendre tot l’abecedari de l’a a la zeta. Una lliçó magistral. Segurament, aquest any el curs lectiu l’aprovarà i el nou curs de comunicació bipersonal, també! Malgrat, li hagi de fer unes quantes lliçons extres. 

Cordons! Aquest és el meu dilema. Li demano perdó al Jan? Espero que me’l demani ell? És que m’agrada encara! O continuo fem classes obligatòries al David, fins que ho aprengui tot?  Cullera! El cos, és el cos, i com més té, més demana. Bé, el cos i les idees, que van juntes. Vatua l’olla! Les avies ho tenien més fàcil, ha endiumenjar-se, anar al ball i esperar que el tòtila de torn anés buscar-les. Quatre ais de bleda assolellada i el noi esmaperdut a demanar la mà als pares. Quan hem de sofrir les pobres noies d’avui en dia.  

Com no m’enviï un whatsapp aviat, no sé que faré.  

Miquel Pujol Mur.

ELS CASCALLS

Els cascalls, que bonics que eren. A casa, de petita, sempre l’havia vist aquesta planta, de flors grosses i formoses i de colors variats, a un costat de l’hort, formant una mica de jardí, amb algun roser, menta i la maria Lluïsa. Els cascalls, alegraven els conreus i a més tenien  propietats curatives. La meva àvia agafava les càpsules, quan havien caigut els pètals de les flors,  i les feia assecar i se’n posava una sota del coixí perquè   l’ajudava a dormir.

 A moltes cases, als pobles petits  tenien plantes  d’aquestes, al jardí o a l’hort. En feien infusions per calmar el mal de queixals i altres dolors forts, també en donaven als nens en alguns casos de mals forts.

 Una vegada va passar la guàrdia civil per aquells verals  i el veure les plantes  volia que les arrenquessin, que eren  molt  perilloses,  l’àvia li va contestar que sempre n’havien tingut a casa, d’aquelles plantes, des de feia molts, molts anys, i que no les  traurien. Es veu que aquells guàrdies eren de bona mena i no la van molestar  més. Més tard, amb els anys, per alguna causa va desaparèixer del jardí de casa.

 

Els cascalls són una mena de roselles, de la família de les papaveràcies , les seves llavors es fan servir per us culinari i també se’n fa oli de cascall, del seu làtex se’n treu  l’opi, la morfina i l’heroïna  se’ls coneix sobretot com “ la planta dormidora” (Papaver somníferum)   també rep altres noms com  o “pintacoques” o “rosella que fa dormir”. Els cascalls fan unes flors rosades, blanques o violàcies força grans. Les fulles són molt amples i d’un verd glauc, de manera que abracen la tija de la planta.

És originaria de l’Europa mediterrània, però la podem trobar arreu del món. La podem trobar de forma esporàdica pel camp, o pels marges dels camins, carreteres o camps abandonats. Sol néixer a la primavera o la tardor i si es planta a l’octubre o novembre.

 

S’ha usat des de l’antiguitat , ja era coneguda pels, egipcis,  grecs  i romans, que en coneixien les propietats  curatives i l’usaven com analgèsic.  Cap al s.  XVIII, el seu ús, impulsat pels guanys del Imperi britànic, es aclaparador a la Xina, on era fumat per milions de consumidors, a més s’estén també per Europa i Amèrica.

 

En el segle XIX, s’ha de fer menció especial a la dependència del làudan, un preparat farmacèutic format a base de extracte d’opi, safrà i vi. El descobriment de la xeringa va suposar nous usos pels derivats de l’opi: la morfina, la codeïna, l’heroïna, entre molts altres.

Del cascall se n’extreu un oli comestible que no conté cap droga; però d’ell també se’n treu l’opi  un làtex sec amb un alt contingut de morfina, entre d’altres substàncies psicoactives. Durant segles, l’opi va ser la medicina més efectiva que hi havia i era usat en tota farmaciola, sobretot per combatre dolors intensos.

Normalment, l’opi es sol fumar triturat i mesclat en tabac o marihuana i es pren en pipes especials. També es pot menjar o beure, diluït en alcohol o amb algun licor, així com pres en infusió. El seu consum indiscriminat provoca addicció i pres en dosis excessives pot acabar per paralitzar l’aparell respiratori i provocar la mort.

Durant el s. XIX i bona part del XX, el làudan, les tintures i la pols de cascall es dispensaven a les farmàcies a baix cost. Llavors, es començà a fer-ne un ús lúdic, a més de mèdic; però,  aviat els seus elements extra farmacològics, la política,  i l’economia van acabar per desterrar el cascall a la clandestinitat i a la prohibició, tot i que, com hem dit, hi havia un temps no massa llunyà  en què totes les cases en plantaven i l’usaven sàviament.

08/04/2015/

  

TRENCAR EL DIA A DIA.

L’Ego Sum Pauper, (Egus pels amics), aquest matí com cada matí de l’any, sinó hi ha cap trasbals que ho impedeixi, és assegut a la seva taula de sempre a la cafeteria-restaurant La Tasca.   

Avui el Marcel, el cambrer, no hi és. Ha demanat uns dies, a compte de vacances, per anar a veure uns familiars i serveix les taules una noia amb molta destresa i cura. El Salvador, el propietari, té bon ull per escollir els seus treballadors, malgrat no sigui gaire generós en els estipendis a pagar. L’Egus ha pres el seu bon cafè de cada matí i llegeix el diari tan tranquil·lament com sempre. 

Fa una mirada als mots encreuats i en l’aparat reflexions troba aquesta frase de l’Albert Einstein: Que trista es la nostre època: És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. 

Intenta comprendre les paraules de l’eminent físic i una multitud preguntes s’apleguen dins el seu cervell: bomba atòmica, calia desintegrar l’àtom, quantes víctimes mortes, masses prejudicis, és tan necessari l’avanç de la ciència o serveix aquesta avantguarda per eliminar a les persones innecessàries, o aquelles que algú considera no convenients. Si, ja ho sabem que la ciència avança i s’utilitza per guarir a les persones, però  molts cops abans ha servit per aniquilar-les. Quantes interrogants en aquest món no obtenen resposta, i aquesta deu ser una més.  

Però avui l’aire habitual de cada dia s’ha trencat. No hi és el Marcel i la simpàtica cambrera, diligent i treballadora, es mou amb prestesa servint a tothom, però l’encant dels silencis de l’absent fa que no sigui res igual. El mateix passa si un dia en arribar a casa troba una visita, tant li dona si es d’un familiar apreciat o una persona forastera. El sacrosant espai familiar ha estat vulnerat, el temple personal ha sigut profanat i fins que marxen les visites, la casa no és casa seva. Aleshores sí, és quan fent un sospir d’agraïment torna a posar les coses al seu lloc i la pau retorna al seu món encerclat amb el de la seva esposa. 

L’Egus deixa el diari al seu lloc, normalment és un home ordenat i havent pagat la consumició i donat una certa propina, ni gran ni petita, surt al carrer.   

Un dia de primavera, lluminós a estones i un xic ennuvolat a  altres. Un jorn on igual pot lluir el sol tot el dia com ploure de sobte. Un dia sense fred ni calor, on passa una suau brisa que refresca els raigs del sol. Finalment una jornada apropiada per veure la ciutat. Els arbres, ja amb les primeres fulles verdes onejant al aire. Els parterres, amb tímides flors que volent cridar l’atenció dels insectes per donar fruit. Veu a la gent frissada per fer mil encàrrecs o fer les feines diàries per viure. Camina i observa, veu i jutja, reflexiona i amb sorpresa compren que s’ha tancat també amb el cercle de la rutina, tan semblant com l’anar a treballar diàriament d’abans de jubilar-se. Bo és tenir una  tasca  a fer, més sortir i gaudir del món també és encantador.  

De prompte el núvols amaguen el sol i un lleuger plugim mulla les rajoles de la vorera. L’Egus entre en un bar per resguardar-se de l’aigua i demana un tallat, mentre mira a l’interior de l’establiment. Hi ha força gent i sent el jovent que alegra el fons de la sala en les seves rialles i bromes de tot tipus. Dos homes jugant a escacs. En una taula tres o quatre dones xiuxiuejant confidències o potser emeten prejudicis d’algun altre, qui sap. Com ell, tres més s’han posat a cobert i estan fent una petita consumició per justificar-se. Poca gent corre pel carrer, algun que va amunt i avall, sota la fina aigua. 

Poc després la pluja minva i surt el sol, i de les rajoles puja aquella tènue olor de l’aigua assecant-se, barreja d’humitat i pols que omple les narius. Un lleuger arc de Sant Martí de innúmers colors sobresurt damunt les teulades de les cases da la ciutat. 

Passen cotxes i la vida retorna als buidats carrers de fa una estona. L’Egus se n’adona que trencar el dia a dia també és plaent i que al món hi ha moltes coses que valen la pena de veure i prendre l’instant com si fos una fotografia sempre canviant. 

Para en una floristeria i compra una flor per la seva esposa i poc a poc gaudint del dia i la vida camina cap a casa.  

Hi ha tantes coses a veure i admirar en aquest petit món nostre que val la pena fruir-ne.  

Miquel Pujol Mur.

VELES AL VENT.

El Marc i el Pere són dos amics de tota la vida i a més els uneix de sempre la mateixa afició de navegar a mar obert i conèixer noves platges i nous països. Ells ho anomenen veure nous horitzons enmig dels blaus del cel i el  de l’aigua marina. Amics del mar naveguen per veure món i divisar llunyanes terres però si és possible sentint l’embat de la força del vent i el seu combat amb les veles de l’embarcació.

En aquesta ocasió el Marc s’ha comprat un veler nou i sense pensar-s’ho gaire han embarcat a fer una travessa transoceànica.  

Fa dies que naveguen en la nova singladura però la nit passada és una de les nits que mereix recordar-se tota la vida. Enfrontats amb un galerna el veler ha pujat damunt les onades i ha baixat al més profund de les aigües mentre esperava la propera onada que el tornés a fer surar amunt com qui cavalca sobre un brau. Amb el vent a popa i les veles plegades intentaven fugir de l’epicentre de la tempesta. Agafats al timó han vist més d’una ocasió a la mort com a final de l’aventura però el mar clement a la matinada ha calmat la seva fúria i els ha permès arribar a les envistes d’una platja tropical de blanca sorra.  

Una illa, però el seu estris de navegar són mullats per la nit de tempesta i malgrat la seva qualitat només els permet prendre dades aproximades i inexactes. Els queviures també mostren la cruel navegació i que alguna de les comportes ha quedat oberta. 

Finalment ancoren el vaixell en l’espectacular badia, de veritat que fa un dia meravellós, Amb la barca petita baixen a la platja i sota una palmera roben una clau que els deixa sorpresos per que indica que hi ha certa civilització en la illa. 

El Pere mira al Miro  diu:

          - Marc, no em deies que hi havia un Burger King aquí. 

El Marc el mira amb cara de sorpresa, mira el plànol per davant i darrere, mira la brúixola i s’encongeix d’espatlles posant uns ulls entabanats.

          - Maleït Marc,- penso, ja fa dies que mengen el que pesquem, em comença a semblar que la meva pell té escates. Un buit total oprimeix el meu estómac. Les meves cames comencen a defallir. 

Miro la clau, li dono la volta, i fins i tot, tinc ganes de menjar-me-la, pot ser una aportació de ferro després de menjar tant peix segurament millorarà la meva visió del futur.

Giro el cap i entreveig al Marc, també famèlic i ni tant sols té la clau per portar-se a la boca. 

Faig un pas enrere, ell fa un pas endavant, ens agafem per les espatlles i repenjant-nos l’un amb l’altre, feixugament avancem. Pas a pas, cap a la selva on esperem trobar la nostra salvació, malgrat sigui mastegant herbes. 

Potser trobàrem fruites boscanes. 

L’esperança es l’última de les il·lusions a perdre. 

 

Miquel Pujol Mur