L’Egus
com a dia especial, habitualment només acut al matí, aquesta tarda torna a la
cafeteria. La Marta, la seva Marta estimada, ha hagut d’acompanyar la filla i
el nét al pediatra. Per no restar tot sol al pis s’ha dit anem a la cafeteria i
almenys faré una xerrada amb el Marcel o el Salvador. Al propietari, fa dies
que no l’ha vist.
El
Marcel està força ocupat servim als clients que han entrat al bar, uns a
prendre una beguda i altres a berenar o
sopar. El Salvador, malgrat té força desig d’enraonar de política amb el seu
client preferit i conegut de molts anys, es veu obligat a deixar-lo per ajudar
al Marcel.
L’amargor
de la política, gens clara, que mana en el país els porta a enraonar moltes
estones. Saben que no trobaran la solució a la gran disbauxa d’un “Gobierno”
sense cap més lògica que dir no. Ni a la seva sabuda rèplica a tot intent de
sentir, fortament proclamada, l’opinió de les persones. Què menys que escoltar
les raons del poble sobirà, ja que segons fa anys van vendre als pobres
ciutadans que la força de la democràcia, era el vot.
Doncs
ara no, com els temps de Franco. Poc hem avançat en el transcurs dels anys.
Però
bé, ja que no hi ha possibilitat de parlar de política l’Egus es dedica a
observar a la gent que per una raó o altra està asseguda en les tauletes fent
el berenar o també matant el temps.
Guaita
una parella jove, li recorda quan amb la Marta anàvem al bar s’asseien en una
taula més o menys com aquestes i demanaven una consumició. Aleshores, xerraven
amb veu queda, les mans avançàvem per damunt la taula fins que agafant-se
s’acaronaven simplement el dors de la mà com intentant trobar en la escalfor de
l’una el desig d’altra. Unes quantes paraules enamorades i potser un fugisser i
atrevit petó als llavis, tan suau com el volar de una papallona.
Però
observa a la parella i veu que s’instal·len en la taula, demanen una beguda i
un “montadito” per cadascú i s’embranquen per separat en una tauleta de telèfon
mòbil modern. D’aquest que la seva dona i la filla fan servir per enviar-se “whatsapps”
segons la terminologia moderna o petites notes segons el seu parer. No ha entès
mai per que no paren d’escriure quan seria més fàcil parlar per telèfon. A més
no acaben mai. La Marta quan ell vol dir-li
qualsevol cosa sempre li fa gests d’estar molt ocupada.
Bé,
la parelleta mengen, beuen i no paren de mirar la pantalla de l’artefacte. Ni
es parlen, ni es miren, ni riuen i molt menys es toquen les mans. Tot de cop es
miren, ella assenteix, demanen el compte, paguen cada un la seva part i marxen.
A la porta quasi ensopeguen amb una altra persona que com ells, que s’havien
tornat a enganxat en mirar la pantalla, també està enviant “whats”
L’Egus
es fa creus de la fredor actual. On han anat les abraçades i aquelles tonteries
que feien ell i la Marta. I el voler i el no voler, i la foscor de l’escaleta i
...
S’imagina
a la parella ja en el llit nus, fent allò que per eufemisme es diu o es deia
fer l’amor. Una manera tan dissimulada com altra d’evitar dir una paraula més
real, però segons mentalitats, més malsonant.
Bé,
se imagina a la parelleta fent sexe en el llit ben reviscolats i gaudint en
fruïció de l’acte carnal, quan en el moment sublim i buscat de l’èxtasi final
sobtadament sona el telèfon. Llavors què: deixar-ho tot parat, contestar al
meravellós invent i desprès tornar. Potser és una nova teràpia per allargar el
moment.
Clar
sempre pots escriure: “Estic f. Tornaré al whatsapp d’aquí a una hora quan
acabem.” Així almenys algú es morirà
d’enveja al pensar què...
Ho
s’aniran al llit cadascú al seu cantó i enviaran continuament missatges a les
seves amistats i coneixences. Finalment un breu: “ Bona nit”
Déu
meu! Com ens modernitzem i de veritat això porta a quelcom lloc. I les
abraçades on s’han perdut.
Miquel
Pujol Mur
