dilluns, 10 de novembre del 2014

WHATSAPPS.

L’Egus com a dia especial, habitualment només acut al matí, aquesta tarda torna a la cafeteria. La Marta, la seva Marta estimada, ha hagut d’acompanyar la filla i el nét al pediatra. Per no restar tot sol al pis s’ha dit anem a la cafeteria i almenys faré una xerrada amb el Marcel o el Salvador. Al propietari, fa dies que no l’ha vist.  

El Marcel està força ocupat servim als clients que han entrat al bar, uns a prendre  una beguda i altres a berenar o sopar. El Salvador, malgrat té força desig d’enraonar de política amb el seu client preferit i conegut de molts anys, es veu obligat a deixar-lo per ajudar al Marcel. 

L’amargor de la política, gens clara, que mana en el país els porta a enraonar moltes estones. Saben que no trobaran la solució a la gran disbauxa d’un “Gobierno” sense cap més lògica que dir no. Ni a la seva sabuda rèplica a tot intent de sentir, fortament proclamada, l’opinió de les persones. Què menys que escoltar les raons del poble sobirà, ja que segons fa anys van vendre als pobres ciutadans que la força de la democràcia, era el vot. 

Doncs ara no, com els temps de Franco. Poc hem avançat en el transcurs dels anys. 

Però bé, ja que no hi ha possibilitat de parlar de política l’Egus es dedica a observar a la gent que per una raó o altra està asseguda en les tauletes fent el berenar o també matant el temps. 

Guaita una parella jove, li recorda quan amb la Marta anàvem al bar s’asseien en una taula més o menys com aquestes i demanaven una consumició. Aleshores, xerraven amb veu queda, les mans avançàvem per damunt la taula fins que agafant-se s’acaronaven simplement el dors de la mà com intentant trobar en la escalfor de l’una el desig d’altra. Unes quantes paraules enamorades i potser un fugisser i atrevit petó als llavis, tan suau com el volar de una papallona. 

Però observa a la parella i veu que s’instal·len en la taula, demanen una beguda i un “montadito” per cadascú i s’embranquen per separat en una tauleta de telèfon mòbil modern. D’aquest que la seva dona i la filla fan servir per enviar-se “whatsapps” segons la terminologia moderna o petites notes segons el seu parer. No ha entès mai per que no paren d’escriure quan seria més fàcil parlar per telèfon. A més no acaben mai. La Marta quan ell vol dir-li  qualsevol cosa sempre li fa gests d’estar molt ocupada. 

Bé, la parelleta mengen, beuen i no paren de mirar la pantalla de l’artefacte. Ni es parlen, ni es miren, ni riuen i molt menys es toquen les mans. Tot de cop es miren, ella assenteix, demanen el compte, paguen cada un la seva part i marxen. A la porta quasi ensopeguen amb una altra persona que com ells, que s’havien tornat a enganxat en mirar la pantalla, també està enviant “whats”   

L’Egus es fa creus de la fredor actual. On han anat les abraçades i aquelles tonteries que feien ell i la Marta. I el voler i el no voler, i la foscor de l’escaleta i ... 

S’imagina a la parella ja en el llit nus, fent allò que per eufemisme es diu o es deia fer l’amor. Una manera tan dissimulada com altra d’evitar dir una paraula més real, però segons mentalitats, més malsonant.  

Bé, se imagina a la parelleta fent sexe en el llit ben reviscolats i gaudint en fruïció de l’acte carnal, quan en el moment sublim i buscat de l’èxtasi final sobtadament sona el telèfon. Llavors què: deixar-ho tot parat, contestar al meravellós invent i desprès tornar. Potser és una nova teràpia per allargar el moment. 

Clar sempre pots escriure: “Estic f. Tornaré al whatsapp d’aquí a una hora quan acabem.”  Així almenys algú es morirà d’enveja al pensar què... 

Ho s’aniran al llit cadascú al seu cantó i enviaran continuament missatges a les seves amistats i coneixences. Finalment un breu: “ Bona nit” 

Déu meu! Com ens modernitzem i de veritat això porta a quelcom lloc. I les abraçades on s’han perdut. 

Miquel Pujol Mur

dissabte, 8 de novembre del 2014

M'AGRADA LA TARDOR


M’agrada la tardor. El dia és més curt i la nit més llarga. Les nits comencen a ser  fresquetes, però els dies encara són càlids. Fa un temps ideal pels que no suportem massa la calor.
El que més  m’encanta d’aquesta època de l’any és sortir a fora i veure com canvia la natura. Com tot el paisatge es va transformant. Com es van assecant les fulles dels arbres  i comencen a aparèixer tímidament els colors tardorencs.
 
Les fulles verdes del faig, el noguer, la freixera o la pollancre comencen a tornar-se grogues, després esdevindran ocres o marronoses i algunes es transformaran en vermelles. Després ja seques  cauran del arbre , primer algunes , després totes i encatifaran el terra amb aquella catifa acolorida i canviant.
 
Gairebé tots els arbres i matolls segueixen el mateix procediment, encara que no tots tenen el mateix ritme, a mig setembre comencen els noguers, pomers,  perers, bedolls, salzes  i cap a l’octubre si afegeixen els altres, plataners i roures són els darrers, així gairebé els tres mesos que dura la tardor tenim una tonalitats de colors i paisatges diversos.
El màxim esclat de color, es dona cap a finals d’octubre, aquest any anem una mica endarrerits, llavors tot una munió de colors vermellosos, ocres  i marronosos  es barregen amb el verd fosc dels arbres que no perden la fulla i es un espectacle impressionant.
 
Algunes persones aprofiten aquest deis per collir branques d’arbres  i arbusts diferents i colors variats , els deixen assecar en un lloc fosc i en fan uns ramells preciosos de colors vius i naturals en que després decoren la seva llar.
 
El novembre és el mes en que apareixen les fortes ventades, que acaben de fer saltar les últimes fulles dels arbres que encara aguantaven. Aixequen les acolorides catifes de fullam i les fan voleiar i dansar per l’aire, com en un ritual, al bell so del vent. Una dansa màgica on es barregen nostàlgia, colors i melangia.
28/10/2014/

divendres, 7 de novembre del 2014

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUD PERDUDA. Patrick Modiano.

Fa bastants dies que no feia cap comentari de llibres, però fa unes setmanes que va tornar-me la dèria de llegir. Una bona costum, que ens fa conèixer mons diferents al nostre. Recordo unes paraules, prou sabudes, que diuen: llegir un llibre es com obrir una finestra al carrer i conèixer notícies d’arreu del món. 

M’agrada llegir però m’espanten els llibres gruixuts i amb molts personatges que facin hagi d’agafar un paper. Aleshores fer una fitxa, més aviat un petit detall de cadascun. Sobretot, per no perdre’m en una multitud de noms estrangers.  

En assabentar-me de l’autor que ha rebut el premi Nobel de Literatura d’aquest any, Patrick Modiano, m’ha cridat l’atenció i he decidit cercar a la Biblioteca Municipal un llibre d’aquest escriptor. La meva sorpresa és que només havia en l’assortit un sol llibre i sortosament he pogut ser el seu lector. A nivell de biblioteques poca atenció ha merescut el guardonat i el seu guardó. 

El llibre “En el cafè de la joventut perduda” que ha arribat a les meves mans és un tom de 138 pàgines publicat per l’Editorial Proa,  primera edició de setembre de 2008. L’acurada traducció pertany a Joan Casas. 

Patrick Modiano és un prolífic novel·lista francès, guanyador també del Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa, del premi Goncourt. El llibre “En el cafè de la joventut perduda” ha estat premiada  per la revista Lire com a millor novel·la francesa del 2007.  

Llegeixo en la contraportada aquesta descripció: “En el cafè de la joventut perduda” ens situa als primers anys seixanta al cafè Condé, prop del Carrefour de l’Odéon. Aquest local representa una destil·lació de molts cafès reals, punt de trobada de la bohèmia literària i universitària. Entre els personatges habituals del Condé hi ha la Louki, una dona misteriosa que desapareix d’un dia per l’altre sense dir res. Modiano se serveix de diferents testimonis per anar refent les traces d’aquesta dona inquietant, que ha viscut una infantesa desentesa a Pigalle, un fracàs matrimonial i un amor secret. Amb “En el cafè de la joventut perduda”, passegem per una ciutat on passat, present i futur es donen perillosament la mà. 

M’ha agradat llegir-lo. El fil de seguiment és que cada personatge enllaça en l’argument amb el seu punt de vista. L’obra ens fa entrar en l’ambient de la capital francesa i ens sembla escoltar els seus olors, els seus carrers, els seus bars i el seu món parisenc. A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també. Crec que hi gaudireu. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dijous, 6 de novembre del 2014

UNA CARICATURA


Avui toca fer una caricatura  d’algun personatge conegut. Vaja maldecap, toca pensar en algú... però no se’m acut ningú. Vinga, va,  pensem... pensem... Ja està, crec que ja ho tinc.

De cara allargada, mentó prominent, nas llarg i espigolat, front ample, sovint arrugat per l'expressió. Pòmuls sortits que emmarquen uns ulls enfonsats i desorbitats que miren amb mirada esbojarrada, mirada de geni o de boig, tant se val, els extrems a vegades es toquen. Cabells llargs, escassos al davant, normalment despentinats i drets que li donen un aire rocambolesc. Orelles grans i separades de la cara, semblen antenes per escoltar de lluny el que diuen d’ell  detractors o admiradors.
 
 
Hi ha dues coses que caracteritzen,  però, a aquest personatge,  els bigotis llargs i cargolats,  que emmarquen uns llavis petits i burletes, que sembla que sempre es mofin dels seus interlocutors. L’altra cosa és el bastó amb que sempre  s’acompanya aquest individu,  que es mou al ritme del seu caminar altiu ,  segur d’ell mateix,   i que a vegades fa voleiar cofoi.


Suposo que heu endevinat que es tracta de Salvador Dalí, el gran geni de la pintura surrealista  del s. XX, català universal , que es va establir a Port Lligat amb la seva musa Gal·la , la que el va inspirar les seves famoses i estrafolàries obres conegudes arreu del món.


28/10/2014/
  

dimecres, 5 de novembre del 2014

CAMINANT PER L’ALTA CERDANYA. BOUCLE DELS MAQUISARDS

Com no pot ser d’altra forma, ja tornàvem a ser altre cop enfangats. Als humans, ens costa molt de dir-nos a nosaltres mateixos: no, això no ho facis que és massa.
 

Veiérem un rètol i ens xiuxiuejà quatre paraules a les oïdes (visuals) i tornàvem a embarcar-nos en un altre galimaties. Això ens va passar, havíem pujat al refugi de la Culassa però a mig camí trobarem un cartell, molt maco de color groc, que simplement deia Boucle dels Maquisards i no sé a qui se li va ocórrer dir: Mira això, també hi podríem anar pels temps que diu trigaríem és fàcilment assolible per nosaltres. I ja hi vam ser-hi!   

Un nou dia i de bon matí érem al pàrquing de l’entrada del poble de Llo. Gent més matinera que nosaltres no hi havia, perquè en arribar vam deixar el cotxe a primera fila i en solitari. Aquest cop el nostre apetit era també despert i només baixar vam obrir les motxilles i vam esmorzar al costat del cotxe. Poc després arribava una parella jove que després vam trobar seguint el camí a la inversa.  

Un cop satisfet aquell rum-rum de l’estomac iniciàvem la nostra caminada. Al cap de mitja hora ja havíem pujat la pista mig asfaltada de les gorges del Segre i passat el pont de la cruïlla de Sant Feliu i mas Patiràs. Pocs metres més endavant, arribàvem al rètol de la nostra perdició i començàvem la primera costa. Un camí ple d’herbei primer, un camp amb un senderó ben fressat i poc després les senyals grogues i blanques ens duien per un marge amunt. 

Bé, això va ser la primera part de la pujada però el caminoi fent esses continuà muntanya amunt i nosaltres passa a passa anàvem pujant. Una estona després un error al no seguir una fita, ens va fer perdre per un instant les senyals.  

Potser el que passava és que jo particularment no volia pujar pel mal camí de pedres. Després de donar unes quantes voltes vam adonar-nos de noves senyals passat el mal pas. He de dir que el camí no era tan dolent, però al meu particular i desconfiat peu, a vegades un lloc una mica trencat li fa basarda. 

Bé, passat l’entrellat pas el camí continuà pujant fins la part alta de la muntanya on vam respirar un xic i vam prendre uns ganyips per agafar força. Que n’és de bo un grapat de fruits secs, panses, un xic de xocolata i un glop d’aigua! Ep, ens ho mereixíem! 

Ja arribat a aquest punt el camí davallava per un tou i bonic camí seguint en part les torrenteres. Si cansada va ser la pujada, la llarga i pendent baixada no va ser menys. Ai, Senyor! Com envejava en aquells moments a les cabretes que àgilment són capaces de baixar fent quatre saltirons.  

Però finalment tot arriba i la baixada també va acabar-se i davant nostre havien les piscines d’aigua calenta i sulfurosa. Vam canviar l’equip de muntanyenc per un de banyista i poc després fruíem d’un bany ben merescut.  

Consultat el temps de la excursió va alegrar-nos saber que no havíem estat tan allunyats. 

Ara, ja sabem el camí i els seus i els nostres problemes, potser un altre dia tornàrem. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 3 de novembre del 2014

LIDIA PUJOL A SANT JAUME DE FRONTANYA.

Llegint les activitats anunciades en les revistes de difusió berguedana vam veure una actuació que ens crida l’atenció: la de la Lidia Pujol, cantant en el marc incommensurable del monestir de Sant Jaume de Frontanyà. 

 
Amb forces dies d’antelació van acudir a l’oficina de Turisme on vam adquirir les entrades per assistir. Les nostres entrades eren el números 1 i 2  de les venudes en dita oficina. 

I ara sense vergonya prefereixo copiar del programa que ens van entregar al comprar les entrades. Ja que escriure la ressenya quan les explicacions són tan ben expressades seria caure en el ridícul.   

CAMI D’IDENTITAD és el suggestiu nom que encapçala el programa d’aquest ITER LUMINIS, Trobada amb la Música i la Tradició als monestirs de Catalunya. La programació anomena els 15 llocs per escoltar l’audició musical.  

I la música va fer vibrar la vida en relació amb la ressonància de la pedra per vincular-nos poèticament: són paraules escrites en el fulletó.  

I ara només vull donar la meva opinió més sincera: em vaig embadalir, com la majoria dels assistents. Bona prova d’això es l’intens aplaudiment al final de l’actuació, un ple absolut, de les persones que omplien l’església del Monestir. 

Una actuació magistral tant de la Lidia Pujol, superba i artista al màxim com els músics: Pau Figueres i M. Àngel Cordero i el Cor de Vallferosa.  

Cançons de la mediterrània, del Llibre Vermell de Montserrat, lletra d’Espriu amb música de Raimon, Cant de la Sibil·la, etc., són una part d’aquest espectacle, més aviat diria dels sentiments, que va imperar tot el temps. 

I després la interpretació al cementiri del monestir de: Petit país, d’en Llach,  va  finalitzar una vetllada plena de sentits i amor a la nostra terra. 

També va ser molt agradable la dissertació de Polar-Trek sobre els confins de l’Univers, llàstima que el cel embromat ens impedí fer la observació astronòmica, sota la llum de la lluna plena, amb bones condicions. 

 
Per acabar ens van oferir un tast de productes artesans com formatges, codonyats, melmelades i aquell pa amb tomàquet untat oli d’oliva, tradició secular del nostre poble. 

Què més puc dir? Una grata vetllada que ens omplí el cor de la flaire dolça dels bon records. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dissabte, 1 de novembre del 2014

AQUELLA VELLA CASTANYERA


Encara la recordo  com si fos ahir,  i això que han passat molts anys,  però quan arriben aquest dies de Tots Sants i les castanyades  la torno a tenir present  d’una manera especial.
Jo, des de molt petita sempre l’havia vist allà a l’altre cantó de la cantonada de casa. Cap a finals d’octubre ja feia acte de presencia en aquell indret, aquella  vella castanyera.

Arrecerada en el vell portal d’una casa abandonada, que la resguardava un xic del fred i el vent, la vella castanyera apareixia amb els seus estris i un saquet  de castanyes i moniatos. Després de preparar les coses i encendre el carbonet, començava el ritual de coure  castanyes i  moniatos, que després oferia als vianants que passaven pel carrer.
Enfundada  en aquelles faldilles llargues i negres, sac i faldilles crec que en  deien de  la vestimenta. Els cabells blanc recollits en un monyo sobresortien sota un mocador negre en que es cobria el cap. La cara arrugada emmarcava un ulls petits i espigolats amb un deix de tristesa. Allà s’estava tota la tarda i vespre des de els vols de Tots Sants fins a mig desembre.

¾   Castanyes!  moniatos!!!  -a vegades cridava-  encara que la gent prou que la coneixia.
No sabria dir l’edat que tenia, jo sempre l’havia vist gran i li vaig veure uns quants anys. A casa moltes vegades m’encarregaven d’anar-li a comprar castanyes. Per ajudar-la una mica  -em deia la mare- la pobra dona vivia sola des feia molts anys i no tenia cap altre font d’ingrés.

Els nens del carrer , a vegades li feien befes i es reien d’ella, a mi em sabia molt greu. Un dia li van tombar tot l’atuell de les castanyes que ja tenia preparades i tallades per coure. La dona els va escridassar, però els nens reien mentre fugien un xic més enllà. Jo passava per allà i la vaig ajudar a recollir-les. Ella em va fer un mig somriure, mentre em deia,
¾   Gràcies maca, tu si que ets una bona nena.
La gent normalment es parava i li comprava castanyes o moniatos, algunes persones xerraven una mica amb ella, li preguntaven com estava i ella era feliç de parlar amb la gent . Aquells fruits ben torrats i calents t’escalfaven les mans i et feien entrar en caloreta en aquells dies tant freds de l’acabament de la tardor.

Va ser un any, el dia de Tots Sants, quan ja feia dues setmanes que cada dia era al seu raconet amb les castanyes , aquell dia no va aparèixer  i l’endemà tampoc. Els veïns es van alarmar, van anar a trucar la porta de casa seva, però  ningú contestava. Va intervenir l’ajuntament, l’agutzil i la guàrdia civil van forçar la porta. Van entrar i la van trobar... allà, asseguda  davant l’estufa apagada , immòbil, amb el cap tombat i les mans creuades damunt de la falda. Així, allà tranquil·lament, dolçament s’havia exhaurit  la seva trista vida.
Aquell racó de carrer, des de llavors va quedar  buit. Tothom va trobar a faltar la castanyera. Mai més, ningú  va agafar aquell lloc per torrar i vendre castanyes.  Aquest ha quedat en el record de tots com el racó de la vella castanyera. Avui hi ha un bloc de pisos nous en aquell indret, però tot i els anys, en aquests dies, l’esperit d’aquella vella castanyera encara hi batega.

 31/10/2014/