EL DIARI DE LA NÚVIA

Per fi a casa, he hagut de passar una setmana de repòs en la clínica. Quina sort vaig tenir que l’aprofitat del taxista es passeges al Pere per la ciutat i no arribés a temps de pujar a l’avió. Van informar-nos que aquell brètol va armar un escàndol majúscul a l’aeroport.  

Com no vaig notar que només volia els quatre quartos dels pares i jo sense adonar-me que era casat. Tampoc sóc una dona de primera volada, una mica innocent, sí. Si sempre hagués estat més viva i menys romànticona segurament m’hauria casat fa anys. Que li anem a fer! 

Vertaderament quan em parlava amb aquella seva veu tant amable i  al mateix temps tant suggeridora em tremolaven les cames i quasi queia de genolls davant seu. Ai, l’amor, no m’ho hauria cregut mai! He trobat encara una carta seva oblidada en el calaix de secreter, la trencaré sense rellegir-la, si no encara en donaria un bolc el cor.  Estava ben enamorada. Encara ho estic perquè negar-ho, el seu record no em marxa del cap i probablement sempre tindrà un raconet dins meu. 

Vaig desmaiar-me com una bleda esglaiada a l’església quan ens va telefonar la policia per dir-nos que l’havien empresonat a causa de l’aldarull. I a més la seva dona (amb dos nens) l’ha denunciat per bígam (pobres nens). Pobre Pere, bígam no, perquè no ens havíem casat. Potser era casat amb una altra dona en un altre lloc? Quina peça! Més val no assabentar-me. 

Aquest matí abans de marxar m’he emmirallat nua al bany de la clínica i ben bé no sóc una nimfa però tinc bon tipus. La meva cara és graciosa i en altre temps era força riallera. Deixem-ho estar tot el succeït en el bagul dels records.  He descansat aquests dies, soparé i demà serà un altre dia. 

 

POCS DIES MÉS TARD 

M’he aixecat del llit perquè he sentit el timbre de la porta. La meva mare ha anat a obrir, encara pateix per mi. Apressuradament ha entrat a l’habitació i m’ha portat un ram de roses roges. M’ha mirat inquieta i volem saber, no l’he contestat. Ha marxat remugant una mica i amb el nas arrufat.

Hi ha una targeta: Roger, qui és? Ah, el metge! I el seu número de telèfon. De què vam parlar exactament? He sentit unes pessigolles dins meu, sí, sota el pit, on diuen que hi ha el cor. El recordo, si, i tant, té unes polseres blanques, però és eixerit i m’ha fet portar flors. Tant vaig parlar que sabes que les vermelles són les que més m’agraden. 

El dia s’ha il·luminat de cop  i les boires han desaparegut en l’horitzó. Tot és nou i formós en la meva vida. Com alleugereixen les il·lusions les males astrugàncies del passat. Només hi ha una paraula pel record: fill de p... 

Guardo en aquestes ratlles tot el meu proper passat i espero un futur més adient per mi, ell i els meus. A la mare no li ha marxat encara el frunziment del front. Ja li passarà. Segur que ja ha telefonat al pare. 

Miquel Pujol Mur                                                     

COMPLINT ELS SEIXANTA

“No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que tinguin gustos diferents”   George Bernard Shaw

Aquell dia, tot i ser igual que els altres, era diferent. Era el dia del seu aniversari. Complia seixanta anys, que no es compleixen cada dia. Era una data senyalada, per això la celebraran junts tota la família  amb un dinar al restaurant del Quico. A ell li hauria agradat més fer la festa a casa, com al complir-ne  cinquanta, però és conscient que no pot donar tanta feinada a la Carme, que també es va acostant a la seixantena, per això han decidit de fer el dinar al  restaurant.

Al mati ha rebut l’amorosa felicitació de la seva dona, després arriben les trucades d’alguns amics i aviat es fa el migdia. El que tem més en aquest dia  són els regals. És que ningú pot tenir una mica en compte els meus gustos. Sap que haurà de posar bona cara davant aquella colla de regals estrafolaris de parents i amics que ja s’imagina.

Ja són  al restaurant. És  troben la sogra, els fills, nétes , nores , germans, total uns divuit. Felicitacions, un bon àpat,  el pastis d’aniversari, la cançoneta,  bufar les espelmes. Demanar un desig i finalment ... ha arribat l’hora  dels regals...

Al vespre tornen a casa rebentats. Ha estat un dia agradable. Tota la família reunida. La Carme comenta si li ha agradat el seu regal, el creuer pel Mediterrani, que feia temps que en parlaven. Mentre contesta que si , que li a agradat molt , pensa que la que li agradava era a ella. Ell li hauria agradat més  fer un viatge pel Tirol, però tocarà complaure-la a ella, no cal amargar-li el regal.

El seu fill també s’ha lluït: un mòbil  d’última generació,  dels que  ho fan tot. Jo el mòbil només el vull per telefonar, si tampoc el faré servi per les altres coses. Però cal estar al dia, segons ell . La filla li ha regalat un rellotge de polsera. Quasi era previst,  el mateix regal cada deu anys quan celebren la festa del canvi de número. El vell em funciona la mar de bé, però li he ven agraït.

La sogra, m’ha regalat aquella camisa horripilant, que hauré de portar alguna  vegada, almenys que vegi que porto algun dia el seu regal. Podria tenir el gust una mica millor.

El germà i la cunyada li  han regalat un pijama. Saben de sobres que jo dormo sense, doncs ala,  un pijama, perquè cal dormir amb pijama.

L’altre germana i el marit un paquet d’aquells que pots passar un cap de setmana  al lloc i a l’hotel que vulguis  dels que hi ha al paquet. Està bé, encara que no sóc massa d’aquestes sortides.

Hi ha hagut dos regals que si que li han agradat molt, són els que  més li han plagut. Els de les seves  dues nétes. A més de fer-li un bonic dibuix cada una, la Mónica li ha  portat un llibre, mentre li deia

¾   Avi, perquè se que t’agrada molt de llegir.

Al petit paquet de la Beth, la menuda,  i ha trobat un bonic bolígraf

¾   Avi, com que veig que t’agrada molt d’escriure i sempre prens notes de coses , el meu regal és un bolígraf, perquè puguis escriure molt, i és un d’aquells de punta fina com a tu t’agraden.

Se les va menjar a petons, mentre un llagrimeta li baixava galta avall. Aquelles dues precioses nap-bufes, de sis i vuit anys, si que  havien tingut en compte quines eren les coses que agradaven a l’avi.

Anna – 4 de març de 2014-

 

DOLMEN DE LA CABANA DEL MORO. BESCARAN. ALT URGELL.

Sempre atrets per mil i una cosa aquest cop vam voler visitar el dolmen de la Cabana del Moro a Bescaran. Deixant enrere el poble de Bescaran seguirem la pista que porta al lloc on es separen el termes d’aquest municipi i el de Castellnou de Calcorze a la comarca de l’Alt Urgell.

 

Malgrat els indicadors que mai no són suficients i gràcies a l’amabilitat de unes persones que voltaven pels camps propers vam arribar al lloc on es troba la cista coneguda com Dolmen de la Cabana del Moro.  

I cercant dades donarem la definició de l’Enciclopèdia Catalana d’aquests monuments, generalment monuments funeraris i que mostren que fa molts anys que en la nostra terra habitaven essers humans. 

Monument Prehistòric. 

Tomba megalítica de qualsevol tipus. Megàlit, monument construït amb pedres grans. 

Generalment és composta d’una pedra plana posada sobre dues o més pedres verticals, de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments. 

S'oposa a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc. 

El terme, del francès dolmen, està documentat per primera vegada el 1868. Sembla ser que el seu origen prové dels termes bretó taol (‘taula’) i men (‘pedra’), o potser del còrnic tolmên (‘forat de pedra’), per les enormes roques foradades de Cornualla.  

Uns altres noms populars catalans per a designar el dolmen són taula (Taula dels Lladres, del Port de la Selva), caixa, arca, etc. 

Dins el terme de Bescaran, prop del límit amb els d’Aristot i Estamariu, en un coll a 1.306 m d’altitud, hi ha la Cabana del Moro, cista dolmènica formada per tres lloses clavades a terra, que configuren una cambra de 2,60 • 1,50 m, i una major de coberta.  

S'hi han trobat restes de l’edat del bronze. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

FIRA DEL VI I DEL FORMATGE A BERGA.

El passat 15 del present mes l’ajuntament berguedà va organitzar la Fira del Vi i del Formatge a la nostra ciutat.  

Han estat presents tota una sèrie d’actuacions artesanals dedicades al món del vi de la terra, als formatges amb diferents elaboracions, embotits del país i  el nou món de la cervesa de producció comarcal. 

A més com cada dissabte  es podia gaudir de l’habitual Mercadet al passeig de la Indústria.  

 

Les parades de la Fira eren establertes preferentment a la plaça de Sant Pere. La coneguda plaça, per ser la de la Patum, en aquest dia tot el seu soroll provenia només de les veus de les persones demanant informació, les corresponents respostes del comerciants, les rialles del infants i la joventut, i finalment una vegada tancat el tracte, la compra de productes per satisfer el gust del consumidor. Cares contentes i com es diu actualment: Bon rotllo! 

 

A la plaça Viladomat també havia una extensió amb parades artesanes que no havien cabut en la plaça Sant Pere i que iniciaven la passejada pel Mercadet ple de botigues de robes, fruites, calçat, herbes i tot un seguit de productes per el vestir, el menjar i del parament per les cases.  

Tot un dia de festa, acompanyat d’una temperatura inhabitual en el mes de febrer, que convidava a gaudir el fet festiu i de passejar saludant als amics i coneguts. 

M’encantà enormement un cartells informatius del món dels formatges i el vi que sempre és una mica més de cultura a afegir al nostre pensament. 

Una actuació que sempre és d’agrair a l’ajuntament i que dóna vida al poble i atrau a forans a conèixer la ciutat i el tarannà dels seus habitants en aquests moments crítics. 

Esperem que aquesta nova idea pugui ser celebrada en propers anys.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

ENCREUAMENT DE CAMINS

Cansat el caminant arriba a un lloc on hi ha un encreuament de camins i s’atura, dubte per quin  continuar. No sap exactament on porta cada un d’ells, no hi ha indicadors. Quin serà el més indicat per continuar?

Indecís, s’asseu damunt una pedra que sobresurt a la vorera del camí, el cos cansat li agraeix aquesta treva. Observa el panorama que té al davant. No pot equivocar-se una altre vegada. Tres corriols se li ofereixen als seus peus; on portarà  cada un d’ells, -es pregunta- Intenta esbrinar la resposta amb el pensament.
 

El de la dreta s’enfila per una pendent de la muntanya;  menarà al cim? Quan serè al cim que faré? Vull arribar  tant amunt  i tenir el món als meus peus. No li plau la idea.

El camí del centre s’amaga aviat darrera un revolt del camí. Sembla un camí planer, aniria bé pel seu cos lassat , potser arribarà a un poble proper. Allà trobarà un hostal o una fonda per descansar i l’endemà continuar de nou la marxa com ha fet fins ara.
 

El del costat esquerra és un camí pedregós que sembla que baixa al fons d’una vall, al fons ja imagina un rierol d’aigües clares, un lloc plàcid i tranquil, més el camí de baixada és molt dolent, forats i pedres i els seus genolls ja no l’aguanten.

Sap que a d’escollir, no pot continuar parat, la vida no s’atura, per més frustracions i desenganys que aquesta li hagi donat , ha de continuar fent via, que hi haurà el final? No té esma per decidir , tem equivocar-se una altre vegada... voldria escollir la millor opció per continuar endavant.
 

De sobte tres cabirols joves passen davant seu  i el distreuen de les  cabòries, li passen a tocar, se’l miren  i trisquen camí avall cap el torrent. Un impuls, no sap gairebé d’on ni com,  l’empeny a seguir-los,  a continuar pel camí de la vall .

Premonició, intuïció, encert, no ho sap, però si que de cop ha decidit seguir el camí de l’esquerre, el camí pedregós que mena al fons de la vall. No sap si s’equivocarà o no, però si que té clar  que farà tot el possible perquè aquesta opció que ha triat sigui la millor.
 

08/03/2014/

EL GAT.

Quiet, sense bellugar-me gens, ni tant sols un moviment de la cua, com si fos enganxada a terra.

Estirat pla amb les potes davanteres ben plegades i les de darrere preparades per fer el salt. 

Els meus ulls només una petita ranura volen aprofundir en la foscor del forat que hi ha al meu davant per preveure qualsevol moviment. Les narius absorbint l’aire per percebre l’olor del meu enemic. Els ullals preparats i la boca plena de saliva acida com quan estàs disposat a gaudir de la carn rosada del ratolí. 

Per fi esbrino els llargs bigotis de l’habitant del forat, sembla preparat per anar a fer el recorregut i les malifetes habituals.

          JA SALTO!!! 

Amb les ungles sortides dels meus dits, amb la boca oberta i el ullals a punt de clavar-se àvids en la carn del rosegador. 

          FAIG ELS SALT... De sobte... 

Què és això? El forat ha desaparegut, s’ha fet gran, tant gran que primer el meu cap i després tot el cos travessa a l’altre costat de la paret. Més no passen, una mà gran com una grapa de gegant, m’ha agafat pel coll i tiba, tiba del meu cap i del meu cos i em transporta pel forat negre, tebi al principi, gelat després, calent, cremant finalment.

¾    Marramau- crido una i altre cop espaordit.

¾    Marramau- quin mal a la cua sembla que em sigui arrancada. 

Mentrestant, caic, i rodolo e intento esgarrapar les parets del misteriós forat, em salten una ungla rere altra en l’intentar-ho.

De cop obro els ulls, sóc al meu llit prop del braser i escolto la veu de l’amo que diu a la seva muller.

¾    Aquest gat és vell, només dorm i ronca, a més si no caça cap ratolí. És hora de donar-li una bastonada i matar-lo. Només serveixi per menjar i dormir!

¾    Ostres, marramau- salto de cop descrivint una formosa paràbola aprofito la finestra oberta i marxo lluny d’aquella casa on tants anys he estat l’estimat gat. 

Reflexió: Què no tenim dret a jubilació els gats. L’amo fa dies que no va a treballar i rep una pensió cada mes, malgrat que sempre es queixa d’allò tant petita que és.  

Miquel Pujol Mur                                           

LA PLUJA TORRENCIAL

Feia dos dies que havia arribat a aquella ciutat llunyana i encara no havia parat de ploure. Volia passar unes vacances diferents, i per això va marxar sola cap aquell indret del sud-est asiàtic, però era la època dels monsons i ella no venia preparada per la situació.

Aquella tarda la pluja queia amb més força que mai, ella caminava  pel passeig  arran de riu aquest anava pujant de nivell, el carrer estava solitari, enfundada en el seu impermeable vermell, contemplava encuriosida la situació, mai havia vist res semblant, l'aigua anava pujant i de sobte travessa el llindar del passeig i l'aigua que baixava amb força comença a dominar-la.

 

 Un pànic immens la domina per moments, quan ja anava per caure estirada empesa pel fort corrent, sens uns braços que l’estiren i l’arrastren cap a un vell cassot, del barri, mig atordida i xopa fins el moll de l'os, veu davant seu aquell jove, alt de faccions xineses que se la mira somrient, mentre li dona una tovallola perquè  s’assequi una miqueta. Ella no sap si riure o plorar, empesa pels nervis, la por i l'emoció. Finalment de la gola nomé li surt... GRÀCIEES!!!!!

El jove salvador mig somrient li fa tres reverencies....

  -octubre de 2011-