L'HOME CURIÓS

Va sortir al balcó a fumar una cigarreta, l’home estava fart de la conversa insulsa de la parentela, nebots i cunyats. Celebraven l’aniversari de la seva germana i s’havien reunit tota la família. Les dones no paraven de parlar, sobretot ara que obrien els regals,. Els homes com sempre han acabat parlant de política o de futbol, i com sempre, mai no es posaven  d’acord, així que l’excusa de la cigarreta li anava com anell al dit  per escampar una mica la boira.

 

El carrer era ven buit en aquella hora al començar la tarda. L’home mirava distret a l’altre canto del carrer, resseguia  amb la mirada la filera de balcons i finestres que com un gran puzle ben muntat s’obria davant seu. La seva mirada es va detenir davant d’una finestra on hi havia dues dones en actitud afectuosa, fent-se manyagueries.

 

 Les cortines estaven obertes i ell va quedar enlluernat amb l’escena. Anaven amb roba interior i es feien petons i abraçades, de sobte la cosa va pujar una mica de to, l’home amb  la cigarreta a la mà, tenia els ulls esbatanats mirant a  la finestra del davant.  Llavors la dona més jove el va veure, es va aixecar  i va passar la cortina, però la seva imaginació ja estava disparada, va seguir imaginant neguitós  com continuava l’afer entre les dues dones;  de sobte va deixar anar un crit, que va fer sortir la neboda al balcó.

-          Que t’ha passat  tiet?
-          Res, res... que m’he cremat!

 El foc de la cigarreta li havia arribat als dits i l'havia fet tornar de cop  a la realitat.

EN SORTIR DE CASA AL CAURE LA NIT EM VA APARÈIXER UN GAT NEGRE. II.

Acomodats dins el departament, cama sobre cama, millor dit la nostra cama damunt la cama de no sabíem qui, les motxilles a terra com a soques immòbils, no ens ho permetien saber. Endormiscats, sense veure res a fora per l’obscuritat de la nit i el baf que entelava els vidres, escoltant el rítmic tram-tram del tren, feien camí cap el nostre destí somniat. Algú mig adormit parlava del Pedraforca, un altre li contestava que no, que anàvem a la Pica d’Estats. Bastanta estona després, va passar el revisor qui mirant-nos sorprès, va observar-nos no dues, sinó tres i quatre vegades, a nosaltres, a les motxilles i al bitllets.

¾    On van?- va preguntar inquisitorialment.

¾    Al Pirineu!- Va contestar aquell que sempre és el més ardit i de llengua més ràpida d’una colla.

¾    A sí...- va contestar el mosquejat home guaitant altre cop els bitllets- amb un tren que va a Llafranc?

¾    Com?- vam exclamar tots a l’uníson. Va fer-nos un ràpid esguard com qui pensa: - Què babaus! Infeliços!- Amablement, suposo perquè també devia ser un pare de família amb fills tant despistats com nosaltres, va dir-nos.

¾    No els vull ni veure, ni tant sols saber on van, a la propera parada baixin del tren i si pot ser no passin per l’entrada de l’estació, que jo no vull cap compromís. Desapareguin sense deixar cap rastre, sinó, haure d’avisar al cap del tren i la Guardia Civil el empresonarà.  

Ostres! Altre cop la presó davant meu i aleshores pensà que  en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.  

El nostre destí per bones o dolentes va complir-se, vam baixar, o fugir del tren, com els indis americans quan encerclen la caravana en el darrer moment de la pel·lícula, i fugen quan sona la trompeta, malgrat sigui llunyana, llavors és el moment en que arriba la salvadora cavalleria ianqui. Igual que els pells-roges, o més aviat com els bisons quan són perseguits per aquests mateixos individus cridant pels descosits, vam travessar les vies. Ja érem arribats, no a les frondoses valls del Pirineu, sinó a la badia de Roses. Estàvem enmig del passeig que dóna a la platja de suaus onades i fina sorra negra. Segons el “profe” a causa d’un volcà que va formar part d’aquella costa. Les motxilles, deixades de la mà de Déu, mig llençades pel pedregar i nosaltres amb l’ànim tan per terra com elles. Dimonis! Ja ho deia la dita que hauria d’haver tornat al llit quan en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Quan els nostres pensaments eren en l’orbita de que bé estaríem dormint al calentó llitet de casa, va ressonar escandalosament i molt a prop nostre una botzina d’aire, d’aquelles d’alegre tararí-tararà-tararí-tararà, (nas de barraca sant boí) que ens va desvetllar  dels nostres negríssims mal somnis. Un xiscle dels pneumàtics al frenar sobtadament, i vam escoltar unes veus femenines que en una meravellosa, a les nostres oïdes, barreja d’idiomes: anglès, francès i català cridaven: Hello boys! Una altra xiuxiuejava: Mon petits garçons! Qui’ls on jolis! I la darrere veu, un més entenedor: Ei, nois que feu? Voleu vindré? Aleshores motxilles, Pirineu, alta muntanya i sortida com a prova de maduresa, van anar en orris. Van assabentar-nos ràpidament que eren unes noies que estudiaven a l’estranger: unes de la terra, altres angleses convidades i les altres franceses afegides, que acampaven al càmping de la sortida del poble. Anàvem en una furgoneta Volkswagen, prestada, a una discoteca que no tancava mai, ni de nit, ni de dia. En veure’ns tan desemparats, esmaperduts i amb les grosses motxilles, els hi vam fer llàstima i ens convidaven a anar a ballar i moure l’esquelet amb elles.  Ni ens ho vam pensar, ràpidament les motxilles pujaven a la baca de la furgoneta, elles i nosaltres, tots ben apretadets dins la “furgo” i rumb a la “disco”. No sé si us imagineu el que va succeir: moure’ns, suar, beure, dansar,... Va estar una bona prova de joventut i de més coses que més val no parlar-ne. En totes aquelles hores ni em va passar pel cap que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.

¾    Betty, my love, you know where is our beautiful black cat? “Betty, amor meu, saps on és el nostre formós gat negre”- Així va acabar al cap dels anys la nostra primera prova de maduresa. 

Et aquí la història del gat negre que la meva mare va fer saltar del terrat de casa quan marxava, per fer-me penedir de la sortida al Pirineu.

Miquel Pujol Mur

FORA, NEVA I PLOVISQUEJA

Avui és un dia tranquil per la Maria, la malaltia li ha donat una treva, el dolor s’ha apaivagat, encara que les cames no la porten i sola no pot aixecar-se  d’on està asseguda.

Mira per la finestra, a fora  neva i plovisqueja, aquells petits borralls de neu que es transformen en aigua així que toquen el terra . Assaboreix cada instant de la seva vida, sap que aquesta ja no serà gaire llarga. Observa la plaça, l'església del poble amb algun floc quallat. Com li agradaria veure nevar més fort, que quedés tot blanc amb aquell mantell que ho cobreix tot.

Recorda quan era jove, aquelles fortes nevades, llavors si que nevava ,  i el cos li responia. Pujaven caminant a la muntanya amb els esquis a l’esquena i des d’allà del  cim de la muntanya lliscaven carena avall. No hi havia telecadires, ni altres estris mecanitzats. La dona reviu aquella sensació llunyana del cos lleuger lliscant per la pendent, l’aire fred a la cara i aquell jove monitor prop seu . Aquell noi de qui es va enamorar secretament, aquell hivern que va complir els disset anys. Un dia que es va torçar el turmell, com ell li va embenar i llavors la va acompanyar fins al cotxe. Que feliç que va ser aquell dia, penso que es el primer noi de qui em vaig enamorar. L’any  següent   vaig tornar il·lusionada a esquiar en aquell lloc, però ja hi havia un altre monitor, mai més en vaig saber res d’ell.

Per què estic pensant ara aquestes bajanades, és estrany que pensi ara això, les coses van i venen, son fugisseres.   Vaig tenir un altre “novio”, fins que vaig conèixer el Ricard, el que va ser el meu marit fins que va morir l’any passat, amb qui vaig passar prop de cinquanta anys junts, vaja... tota una vida. Llavors la maleïda malaltia que em va minant la  salut.

Prou,  fora coses negatives, no vull pensar res que em neguitegi. Avui neva una mica i plou, encara que el dia es gris i fosc , per mi es un dia meravellós perquè estic viva i ara no em fa mal res, demà Deu i dirà.

 /06/02/2014/

EN SORTIR DE CASA AL CAURE LA NIT EM VA APARÈIXER UN GAT NEGRE. I

Aquestes paraules em porten el record d’una tèrbola i divertida situació viscuda en el passat. Era jo un jovenet sense intimitat pròpia, vull dir que vivia a casa i a costa dels meus pares, i aquella era la primera vegada que amb la colla sortíem de nit. La causa de la nostra nocturnitat era per agafar un tren que a altes hores del vespre ens portaria al Pirineu. Volia, i volíem tots, marxar a la alta muntanya, fins i tot, com una prova de maduresa i en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

A més, no solament això, sinó, que només havia caminat deu metres més enllà del portal, per anar al punt de trobada, quan sense adonar-me vaig passar sota l’escala d’un electricista municipal que enfilat  a dalt intentava fer que la llum del carrer funcionés. Però, com jo no m’hi veia, donada la foscor, em vaig trobar ben bé enmig i a sota dels dos varals oberts. Si em descuido la motxilla ensopega amb una de les potes i faig caure a l’electricista i aleshores, no sé que m’ho hagués passat. Potser, hauria estat acusat d’un atemptat als béns i al personal municipal? Segurament, les forces públiques m’haurien apressat i tancat dins una cel·la tenebrosa amb malfactors que haguessin abusat de mi, un indefens i pobre noi jove. Ai! Quin horror! Déu meu! Sol i desvalgut davallant pel negre abisme de la perdició. Per un moment vaig recordar-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Ja en l’estació i reunits tots els companys expedicionaris, dels que feia molt poques hores que m’havia separat, preparant i planejant-ho tot per gaudir força de la nostra sortida pirinenca. Després de les pertinents salutacions i les expressives abraçades, ve ser també l’instant de les consegüents bromes sobre el magnífic aspecte de les voluminoses motxilles que tots arrossegàvem i que feia pensar que el nostre destí fos l’Himàlaia. A la majoria ens l’havia fet la mare, amorosament, i no sabeu la quantitat de roba, estris per menjar i aliments preparats de tota mena, que per si fos necessari, havien sabut entatxonar a dins. Aquest entrepà, per si tens gana pel camí. Té he posat vuit parells de mitjons gruixuts per si et mullessis els peus, ja saps que et refredés molt aviat si se’t mullen. He posat, nen,  també el jersei gruixut verd i el vermell, tu no ho saps, però al Pirineu fa molt fred. I moltes més coses! I moltes més andròmines que, probablement, tornarien a casa sense sortir de dintre, ni fer cap servei, només per si fes falta. Va sonar el pito del tren i en aixecar la motxilla de terra em va venir el pensament que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre. 

Tots corrents per l’andana, carregats com camells d’una sola gepa i amb el cap cot, clar amb els pes de la nostre carrega no el podien aixecar, i el pito sona que sona, i nosaltres vinga a córrer vorera enllà. La gent s’apartava espaordida per l’allau de cames, cossos i embalum que corria per prendre el tren. A més a més de camells, també semblàvem un ramat de bisons de les pelis americanes. A la fi, després de pujar per l’estreta escaleta del vagó empenyent-nos els uns als altres, tibant-nos els uns al altres, ajudant-nos i entrebancant-nos els uns als altres, vam trobar un departament buit que vam fer nostre. A l’asseurem un núvol d’idees va tornar a dir-me que en sortir de casa al caure la nit em va aparèixer un gat negre.  

CONTINUARÀ. 

Miquel Pujol Mur.

LA GIMNÀSTICA.

El dia malgrat sigui el mes d’octubre és temperat. Després de dinar l’Egus ha parlat una mica amb la Marta, la seva benvolguda esposa. No gaire estona perquè ella tenia tard per anar al gimnàs.  

Una vegada sol l’Egus comença a pensar i a dir-se a si mateix.

¾    Mira que ara la Marta també té cada ocurrència. Ara, als quasi seixanta anys, aquesta dona sempre tranquil·la i pausada, sempre amatent de mi, el seu espòs, de la casa, de les nenes i de què tot funcionés correctament per a tothom, ara, aquesta dona sense interessos particulars en res, ara diu que s’ha de fer esport.  

La Marta cada tarda surt amb la bossa, el xandall i les sabatilles, tot de marca. Abans, quan les nenes volien alguna cosa de marca, posava el crit al cel i contestava que això era la causa de l’explotació dels habitants del tercer món. Ara, fins la cinteta dels cabells, una de primeta, és de marca registrada i val una de peles... Millor no dir-ho! Com canvia el món! Clar, com ara, les nenes ja viuen fora de casa, no li poden dir res. 

Bé, aleshores, vinga a fer esport: a córrer, a suar, a nadar, tornà a suar, banys de vapor, sauna, fins i tot, un innumerable seguit de màquines. Una vegada l’Egus va entrar al recinte aquest de les màquines: de peses, d’abdominals, per reforçar les espatlles, exercicis de cames, i va sortir corrent mig esparverat. Li’n va recordar tant la fàbrica de teixits on treballaven el pare i la mare,  que una mica més li agafa una depressió. 

Més coses, després de fer tots aquests esforços, acaben a la dutxa, i després tot el grupet ben empolainades a fer el berenar. 

Déu meu! I quins berenars i quines xerrades! Quan arriba a casa, per pujar els quatre graons de l’escala ja bufa, en entrar deixa la bossa a l’habitació de la màquina de rentar i es deixa caure al sofà. Seguidament li acarona la galta, tot just un petó escadusser i amb veu cansada i un xic mimosa diu:

¾    Egus, estimat, no et farà res fer-te el sopar. Hi ha pa, tomàquets i fuet. Fes-te un entrepà i agafa una mica de fruita. Estic tan cansada i tan tipa. A més a més, em cruixen tots els ossos. Va, deixa’m veure la tele i reposar una estoneta. Tu, Egus ets tant maco i tant eixerit, va...Veritat que ho pots fer per la teva doneta? 

I que voleu que faci el pobre Egus per conservar a l’estimada esposa i la pau de la seva llar. Mutis a la gàbia i a fer-se el sopar. Des de la cuina sent la Marta que li diu:

¾    Saps què? M’han dit una dels veïns nous, saps ella...i ell...Escolta, Egus aquesta pel·lícula dels nens al parc i aquest home que grapeja a la criatura de què va. Un segrestador per cales o un d’aquests que els hi diuen pederastes? 

Ja està m’ha perdut el final de la mini-sèrie. Ai, les dones... sinó fossin tan maques. Grrr...  

L’Egus fa el seu sopar i quant torna troba a la Marta amb les parpelles closes enmig del sofà. 

Miquel Pujol Mur.

TORNA LA CANDELERA

Com cada any, a inicis de febrer  torna la Candelera, amb la particularitat que aquest  any s’escau en diumenge.

 
Recordo de quan era petita una endevinalla que aquests dies corria entre els menuts i els que no ho eren tant,

  “Mare de Déu de Candeler

el segon de febrer
endevina quin dia del mes és.”

 que a més de ser tan específica, molts encara hi queien amb les quatre potes.

 Altres records d’aquest dia eren la benedicció de les candeles, que no ens perdíem mai,  com hi anàvem amb la iaia, la mare i el germà sempre recollíem moltes candeles beneïdes,  que eren de colors, que les guardàvem per tot l’any, que a més d’allunyar els mals esperits, anaven molt bé quan marxava la llum, que passava sovint. Llavors aquelles candeles de colors il·luminaven la casa, i a més de fer claror, l’ambient quedava impregnat d’aquella peculiar olor de la cera.

 Aquest dia, també s’acabava el cicle de Nadal i es desmuntava el pessebre a les cases  i altres guarniments.  Ara això sembla que parlem de la prehistòria.

 Un  referent del temps, un altre típic de la Candelera, aquesta data que ens marca la meitat de l’hivern, per això hi ha tantes dites populars, que hi fan referència i que tots sabem,

 

“Si la Candelera plora , l’hivern és fora”  i “Si la Candelera  riu l’hivern és viu” i ... altres. 

 Aquest any , si fem cas a la dita, sembla que la part de l’hivern que ens queda per passar,  serà fred, molt fred.  Encara que els pronòstics del temps augurin una altre cosa. Així que...  a  veure qui l’endevina.

02/02/2014

 

LES CEBES

L’home cansat de treballar a la fàbrica, torna a casa, damunt de la bicicleta, després de la jornada laboral. Marxa content perquè a més de trobar-se de nou amb la família, podrà feinejar en el seu hort. Sap que tret de algun petit comentari mentre berena, en poc temps estarà al camp del seus anhels. Sap que la Martina, la seva esposa, sempre enfeinada amb la casa poca conversa li donarà. Els nens estudien, i poca cosa més farà que un petó al anar a veure’ls, mentre llegeixen i repassen les lliçons. Però el motiu que encara el fa afanyar més la seva lleugera pedalada es aquell hort que té darrer la casa. Per fi podrà, avui que ha plegat d’hora de fer el jornal, dedicar-se a recollir les cebes i preparar demà la terra per la nova sembra. 

Pensa que com les seves cebes no hi ha altres en tota la comarca. Ja siguin tendres, acabades de collir per amanida o més tard quan ja s’assequen per cuinar: l’olor, la suavitat de la seva carn i el seu magnífic sabor, tan crues com cuinades, mereixen la dedicació que els hi ofereix. 

A més ara li han ofert un planter de naps de la Cerdanya per plantar ja què per Nadal es podrà recollir i menjar. També pensa que la seva afició també li comporta uns lleugers beneficis perquè els companys de fàbrica, sabent la qualitat de les llavors i el seu treball, li compren una part de la collita. 

Entra al portal i deixa la bicicleta en un racó. Puja a dalt el pis i després de donar l’habitual petó a la Martina i treure el cap a l’habitació dels nens, el Fabià i la Mireia, agafa un mos de pa i una mica de tastet sec i baixa adelerat a la part de darrera casa on té el seu petit i ben treballat terreny.   

Agafa la aixada i camina mirant orgullós les plantes ben alineades i de tija dreta. Alguna comença a marcir-se, potser no les va regar amb suficient aigua ahir, però avui les ha de collir i no val la pena fer-se cabòries. 

Mossega el darrer tros de pa i encara mastegant-lo clava lleugerament l’aixada per no ferir el bulb.

¾    Ostres, que és això?- exclama sorprès. 

.......................

¾    Mare, el pare encara no ve a sopar? pregunten a la Martina els nens estranyats per la tardança del seu pare.

¾    Teniu raó. Au, Fabià, baixa a l’hort que segurament se li han passat l’hora. Manoi! Aquest home i els seu hort. 

El nen corre escales avall a cercar els pare i poca estona després puja tot alarmat, en arribar a la cuina diu mig estossegant per la carrera.

¾    Mare, baixi que el pare no sé que li passa, esta assentat a una vora de l’hort pronunciant paraules confoses i amb una tija de ceba a la mà.   

La Martina davalla les escales i talment com li ha dit el nen troba al seu home assegut en un marge del petit camp. Ell la mira i no fa res més que mostrar-li la tija de la ceba sense el bulb. La Martina, sense paraules, només amb un gest li pregunta que li passa i l’home ensenyant-li altre cop el tros de ceba crida amb veu ofegada.

¾    Martina , ens han robat. 

Malgrat sembli inversemblant aquest història té com a base una notícia escoltada a Radio Berga que parla d’un pagès que li han robat les cebes deixant-li plantades les tiges. 

Fins ara les meves idees de robatori eren simples i potser la meva imaginació anava lligada als clàssics robatori ciutadans perpetrats per mans àgils que ràpidament tallen la roba, estiren una bossa i simplement roben els diners d’una butxaca, més aquest robatori m’ha deixat  confós.  

També he escoltat que hi ha una plaga de robatoris de maquinària agrícola i útils agraris. 

Més això d’arrencar les cebes, tallar-les i tornar a plantar la cua i emportar-se el bulb ho trobo com el súmmum de la picaresca. 

Miquel Pujol Mur.