EL JOSEP I LA MARIA.

El Josep de quinze anys i la Maria de catorze anys muntats en la petita moto de trial pugen entremig d’un soroll esfereïdor per la pista de terra que porta a una casa abandonada. No busquen refugi per estar sols, només un lloc per portar a terme una acció que salvaguarda les formes socials, malgrat comporti la mort d’un innocent. 

A la Maria se li comença a notar les senyals de l’embaràs, els pits comencen a fer-se-li més rodons i el ventre mostra una mica de panxeta. Però encara són indicis que poden ser amagats amb l’excusa del principi de l’adolescència i també per l’augment d’uns quilets de més, mai desitjats.  

Els pares de la Maria, tampoc els del Josep, no ho saben res de l’afer. Enfeinats amb la botiga, tant el pare com la mare, presten insuficient atenció als fills. La noia, és una bona noia, que fins ara no ha fet cap cosa que hagi cridat l’atenció dels seus progenitors. Surt amb amigues i també amb el Josep, amic de jocs des de petits i veí, porta per porta, de tota la vida.   

Però un dia els dos amics van organitzar una sortida per anar sols a veure un llac a la muntanya a estudiar la fauna i flora de l’aigua. El lloc era de tal meravellosa bellesa que els hi va recordar la pel·lícula “El Llac Blau” on la parella es banyaven en les fresques i cristallines aigües. No portaven roba de bany però com havíem crescut junts des de petits coneixien com eren l’un i l’altra.  

Més aquell dia el dimoni encarnat en un escorpí que va picar la cama de la Maria en sortir de l’aigua. El Josep, per prevenir mals majors, va xuclar el verí de la ferida i van desencadenar-se unes circumstàncies especials. Primer la por i la temença de la noia, per consolar-la i acomboiar-la el noi va abraçar-li el cos nu. La naturalesa humana va actuar ràpidament, primer l’abraçada, després unes innocents carícies, més tard, uns petons a les llàgrimes que regalimaven galtes avall i després la reacció natural mascle- femella va fer la feina final.  

Una vegada provada la satisfactòria i natural activitat amatòria, com abans els jocs de nens, no van poder deixar de practicar la seva íntima i agradable relació sexual. El primer amor, la camaraderia des d’infants, l’impuls sexual, la iniciació a l’adolescència o la resposta a les carícies mútues totes aquestes paraules podríem donar resposta a les actituds humanes. 

La Maria poc després va notar que els seu cos no responia com havia de respondre periòdicament i va adonar-se que era prenyada. Primer va parlar amb el Josep, i malgrat el seu recolzament i disposició a afrontar junts el fet davant dels pares, la Maria va voler consultar-lo. Va parlar amb una cosina més gran la qual per comentaris escoltats en converses dels seus pares havia passat també un tràngol similar. 

La cosina va posar-la en contacte amb la coneguda que li havia solucionat el cas i van quedar en anar a una casa abandonada en un descampat on es trobaríem amb la persona adequada per eliminar el conflicte. El Josep va treure els seus estalvis, per comprar-se una moto més potent, per pagar les despeses de l’avortament. 

En arribar la dona ja els esperava i la seva primera salutació va ser demanar els diners concertats que es va guardar en una butxaca de la bata. Després va fer amagar la moto al Josep per que no cridés l’atenció dels forestals amb la seva presència. Seguidament van entrar dins la casa vella i damunt d’un llit tronat i mal forjat de llençols vells i draps va provocar la pèrdua del fetus.  

Embolicant-lo en uns drapots va manar el Josep llences el no nat per un estimball proper dient-li:

¾    Ja se’n cuidaran els animalons del bosc de netejar-ho.- Fent una darrere ullada a la Maria va marxar comptant els diners fins el cotxe proper amagat rere uns salzes. 

No ha estat tan fàcil com els hi va dir. La Maria està tremolosa i les seves faccions són esgrogueïdes. Amb treballs s’aguanta dalt de la moto abraçada al Josep que tracta d’evitar els sotracs del camí. Una taca de sang embruta els baixos dels texans. Ha estat una regla sobtada, els ha aconsellat que diguin la improvisada llevadora. 

Sort hem tingut que el Josep i la Maria de la ficció no fossin el Josep i la Maria de Betlem sinó moltes persones haurien perdut l’esperança d’un món millor. 

D’un home, profeta o Déu, Jesús que va ensenyar unes normes de conducta per salvar els humans i mostrar el camí de la salvació. L’home que en un dels seus primers actes públics va expulsar els comerciants del temple perquè en les seves pràctiques de fariseus (hipòcrites) no embrutessin les normes religioses vers l’enriquiment personal.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Berga, 12/12/2012.

RECORDS DE TOTS COLORS

 L’avi és a casa i,  com ja és habitual, té cura dels nens. Últimament  roman molt pensatiu... ja fa dies que només barrina i barrina... i totes aquestes cabòries no paren de donar voltes dins  la seva clepsa.

El món ha canviat tant amb pocs anys...! S’han inventat una infinitat de coses des que ell era un marrec. Però està convençut que, pel que fa als costums i les modes, per més que vagin canviant sempre són les mateixes. Si convé es reinventa qualsevol cosa que havia quedat oblidada, ja sigui la roba de vestir, els jocs... menys aquests tan nous que juguen ara els seus néts, amb l’ordinador, la Playstation, la Wii  i altres aparells que ja li costa de recordar els noms.

Sent com els nens es barallen per un mena de joc, que ell no entén massa, per veure qui  ha fet  més punts... i no sap si tot això té cap benefici per ells o tot el contrari. Es capfica pensant com ho faran tots aquests que han nascut amb l’opulència, d’aquí a cert temps, veient com va tot: l’economia, la feina, l’atur, els desnonaments, i la mala maror... De vegades pensa que potser, fins i tot, algun dia, tornaran a passar gana, com li havien explicat els seus pares:  Totes aquelles trifulgues  de la Guerra Civil i la postguerra.

Però també li venen al cap records molt bonics, de quan vivien en aquella casa de pagès, durant els anys 50. El tió li cagava algunes gormanderies, que a ell li encantaven. Després, durant l’any, ja no en podia menjar, per això cada Nadal ho esperava amb deler. No era com ara que la canalla  no fan cas de res! Ell picava sobre el tió amb aquella afició i anava a resar un parenostre, mentre el tió es proveïa d’aquelles quatre coses que, pels qui  no tenien res, semblaven qui sap què... Fins i tot quan el tió ja no rajava més, estava content si hi havia un tros de llenya o carbó, pensant que també seria útil pel foc a terra, o per l’estufa. Una il·lusió que no ha pogut veure mai en els menuts d’ara que ho tenen tot!

El dia abans dels Reis, durant la tarda, el camí que passava pel davant de casa seva era tot un tragí. Segons li havien explicat, els Reis de l’Orient, quan arribaven amb els seus cavalls, paraven a la casa veïna per descansar. Per aquest motiu, durant tota una colla d’hores un home molt conegut, del poble més proper, pujava les coses per a l’avituallament dels Reis i els cavalls, a peu, sense parar en tota la santa tarda.

La quitxalla, al vespre, els veien quan passaven per darrere casa seva amb les torxes... Era impressionant mirar-los des de la finestra i esperar a veure si havien deixat alguna cosa vora el plat, la panotxa de blat de moro i l’aigua que, abans de fer-se fosc, ja havien deixat allà a l’eixida.

És clar que més endavant es va adonar que, realment, els Reis s’anaven a vestir en aquella casa. Es posaven a punt  abans de  desfilar per la baixada que hi havia fins al poble, mentre una munió de gent  els esperaven a baix, amb els fanalets i cantant nadales.

De joguets no n’havia tingut massa, però d’aquell patinet i d’una pilota, encara se’n recorda, com si fos ara, potser perquè gairebé van ser les úniques joguines de la seva vida o... qui sap si eren les que més li van agradar.

La vida dels infants, llavors, s’assemblava ben poc a la d’ara. No hi havia abundància, però hi havia la família més unida, encara que fos per la misèria. Les vetllades als vespres, sobretot a l’hivern quan els dies eren curts, solien ser molt entretingudes, amb alguns joc de taula: cartes, dominó, parxís i sobretot... amb les històries que explicaven els avis. Ara, als minyons, no els agraden aquesta classe d’historietes, a més  tenen molta feina... amb el mòbil, el xat, el Twitter i el Facebook.

Els nens jugaven al carrer, sense cap por que els atropellés un cotxe. No hi havia televisió, i una ràdio encara no la podia tenir tothom. Però encara que no es pogués veure a jugar el Barça, tampoc no calia, els partits de futbol entre la  mateixa quitxalla eren fantàstics. L’home està ben segur que cap d’aquests jocs que hi ha dins les maquinetes, que actualment estan a l’ordre del dia, no és tan emocionant, ni tan sa,  com els jocs de la seva època.

El pa amb xocolata suplia totes aquestes pastes, que ara venen a tort i a dret a qualsevol supermercat. A l’hora de dinar o sopar tothom tenia gana... Si no es  menjava a l’hora dels àpats, després no hi havia res més!

Mentre l’avi pensa... s’adona que s’ha fet fosc, que es troba sol, que s’acosten les Festes de Nadal  i ja fa molt temps que la gent no celebra que Jesús va néixer al Portal de Betlem. Els poderosos, els rics, els que ho poden aconseguir  tot, només gaudeixen comprant  indiscriminadament, són una part de la societat que tan sols els atrau el consumisme; tanmateix una altra bona part, que cada dia va creixent, es van encaminant, com si fessin marxa enrere, cap aquells temps que ell ja  havia viscut, quan la majoria de gent tenien molt poques coses... per no dir gairebé res.

A pesar de tot, té la sort de creure que potser els seus néts, algun dia, s’adonaran que, si es té el suficient per viure, sense tanta abundància també es pot ser feliç!

17 de desembre de 2012

REGAL INVISIBLE DE L'AMIC INVISIBLE

Aquests dies es fan moltes celebracions i trobades d'amics i amigues, companys de feina i colegues de tota mena. És la setmana de Nadal i tothom vol celebrar-ho, i en la majòria de les festes es fa l'amic invisible, on hi ha intercanvi de regals.

El Gerard , aquest any no ha pogut anar a cap d'aquestes celebracions, no obstant ha rebut el millor regal que li han fet mai, un amic invisible, que mai coneixerà li ha fet el més gran regal que es pot fer a un nen de 13 anys en aquestes festes. El regal que li ha fet també es invisible , no es veu però es troba i es palpa.

 

" Gràcies amic invisible per aquest regal invible que m'has fet, el cuidarè molt i no m'oblidarè mai de tu, encara que mai sabrè qui vas ser". -pensava el noi, ara ja conscient al llit de l'hospital.  Ahir al Gerard, li van fer un trasplantament de fetge, un regal que el retornarà a la vida, quan gairebé la tenia acabada.

-Desembre de 2012-

L’ARBRE DE NADAL.

L’arbre de Nadal resplendeix enmig del jardí d’un palauet situat a la part alta de la gran ciutat. L’han portat aquest mateix matí amb un camió de transport especial des de un lloc llunya on els avets creixent fins a tocar el cel i ser prop del Senyor. Un camió de gran tonatge escoltat per un cotxe de policia davant i un altre rere per evitar problemes de circulació.

En arribar a la ciutat una colla de jardiners i una grua també especial l’han plantat en el centre dels parterres del jardí. A continuació entre els jardiners, els electricistes i els decoradors han desenvolupat la tasca d’ornamentació i col·locació de llums, de figures i d’estels per aconseguir el contrast meravellós de la bellesa natural de l’arbre i la il·luminació idònia de les festes nadalenques. Dalt de la copa de l’arbre una estrella de llarga cua brilla intermitent canviant de color en cada moment. 

La policia armada vigila els voltants del palauet i coopera amb la correcta recepció dels convidats. El desplegament policial es nombrós perquè ala mateix temps controlen les persones que és situen en la plaça. 

Els finestrals llueixen plens de llum i de cortinatges brillants. La música s’escapa dels salons i travessant els vidres estén la seva melodia fins la plaça propera. Els senyors d’etiqueta dansen amb belles i enjoiades senyores; generalment pròpies, algunes d’amistançades; de llargues cabelleres, vestits d’oberts escots i vertiginoses espatlles nues fins aquell punt que hi ha dubte si es l’espatlla o ...   

Els criats de lliurea serveixen xampany francès d’alta gama en copes de cristall de Bohèmia als assistents a la festa. 

Els menjars, les delícies del més afamats cuiners, volten sostingudes pels cambrers de l’empresa d’hostaleria més reputada, perquè els invitats puguin assaborir els més extravagants i exòtiques productes del món. 

La gent guaita i els policies vigilen apuntant amb les armes al més lleu moviment dels ocupants de la plaça. Els ciutadans observen meravellats l’esplendor i la fastuositat de la festa dels senyors del poder i dels diners. Tot ha començat amb l’arribada dels poderosos amb enormes limusines, els seus vestits luxosos i la música que arriba les seves oïdes del poble.  

Entremig de tothom el Josep camina desesperat ja què la Maria comença a sentir els dolors que anuncien l’imminent part. Són a la plaça entremig d’una multitud de persones desarrapades, però amb la solitud i la desesperança del pobre. Sense casa, sense cap racó per malviure. Aquesta mateixa setmana han estat desnonats per ordre del jutge a instàncies del banc. Just unes mantes i la poca roba d’abric, el demés del seu aixovar ha quedat abandonat dins la perduda casa. Sense diners, sense treball i sense res com molts altres, perdut tot dins les butxaques famolenques dels festius senyors del palauet.  

La Maria ha tingut en un portal el fill; el Jesús, pobre infantó; però no hi ha ni bou ni mula. La Suprema Eminència ha dit que no hi eren. Ni llar de foc ni un mal fanal sols l’estrella de llums rutilants de dalt de l’arbre, la claror i la música dels finestrals que traspua del palauet animen l’ambient. 

Una mare alleta al seu fill mentre un altre s’ajeu a la falda rosegant un tros de pa trobat en un contenidor.

¾    Mira fill l’Estrella de Betlem.- el nen mossega amb ràbia el tros de pa endurit mentre recorda que segons han dit el nde dalt els Reis d’Orient tampoc han existit. 

Vana esperança d’un evanescent futur sense futur. 

Fa molts anys un escriptor alemany: Bertolt Brecht escrivia:

Els rics sempre seran rics i els pobres continuaran essent pobres. 

BON NADAL A LES PERSONES DE BON COR.

Miquel Pujol Mur.

Berga, 11/12/2012.

UN NADAL

 Avui es 31 de desembre del 1965. Jo tinc tretze anys i moltes ganes de ser feliç. Però fa poc que el meu mon s’ha regirat.

  Aquest any per Nadal encara he fet cagar el tió juntament amb els meus cosins que son mes petits, el Jordi té tres anys i caldria veure’l: tremola tot ell només d’acostar-se al tió, jo que soc la mes gran l’ajudo a picar el tió i dissimulo i faig veure que jo ja passo una mica de tot,que ho faig per fer bulto  però la veritat es que jo també estic emocionada.  El meu regal va ser una capseta allargada de color blau molt ben embolicada, em vaig sentir una mica decebuda perquè per la forma de la capsa intuïa que era un ventall, i perquè el volia jo un ventall? I al mig de l’hivern !! .Però vaig decidir que la millor manera de saber-ho era obrir el paquet. A dins la capsa hi havia un pergamí enrotllat que hi deia “ Per la Mireia, que ja s’ha fet gran i responsable ( ei! m’arribava un reconeixement, ja era hora ), val per un  tocadiscs” . Un tocadiscs! Un tocadiscs! Ostres podré escoltar els meus músics preferits. Estava tant contenta, els meus pares em reconeixien els esforços per ser millor i créixer i el premi era el millor que podia tenir. Com fardaré amb les meves amigues! no n’hi ha cap que en tingui de tocadiscs, organitzarem festes i potser hi podrem convidar algun noi  i a lo millor vindrà el Carles ( es tan maco). A la tarda com cada any anem a veure els Pastorets i jo m’he posat a la falda el Jordi , somric per mi mateixa de veure  com tremola de por quant surt el dimoni. I recordava la por que jo havia passat..

    El Nadal de sempre: tranquil i agradable, confortable, traient el millor de nosaltres, unes festes en que ens trobem tots.

 Però va arribar el dia 26 i la pau es va acabar.  Resulta que el capellà del poble va dir que aquest any volia muntar un grup de voluntaris joves perquè l’ajudessin a les tasques que feia amb Càrites.

A mi m’hauria agradat dir que no però em va fer vergonya perquè el capellà pensaria malament de mi. El papà em va dir que havia fet bé perquè cal estar bé amb l’església i que un matí passa de pressa i tampoc podia ser res dolent. En fi que em va semblar prou ben argumentat i me’n hi vaig anar. El capellà ens va dir que no ens mudéssim i ens poséssim alguna cosa còmoda perquè hauríem de treballar ( uf!). Em vaig posar els texans nous i el “niki” blau cel, al cabell m’hi vaig posar el torbant blanc amb topos blaus, em vaig mirar al mirall i vaig pensar que estava guapa “ que caram, anar còmode no està renyit amb estar guapo”.

Quan varem arribar a la sagristia de l’església estava tot ple de paquets i embalums. El capellà ens va explicar que eren per repartir al col·lectiu de persones que havien arribat de fora, persones pobres, que treballaven molt i guanyaven molt poc fins al punt de no poder mantenir-se. Persones que es mantenien en la invisibilitat perquè la nostra societat tancada i egoista no volia reconèixer el fet identitàri de la seva cultura. En resum que no vaig entendre ni mu del que deia, però no vaig gosar dir res.

Varem carregar molts paquets  a la furgoneta del capellà, hi varem pujar i ens varem dirigir a la muntanya de Sant Josep. La gent del poble en deia la “mau mau” i sense saber ben bé el que volien dir em sonava a una cosa poc respectable, potser carent de dignitat.

Era una barriada feta d’autèntiques barraques, no hi havia asfalt enlloc, de fet no hi havia carrers. Estava ple d’andalusos , en una barraca hi havia una dona fregant a terra i un home assegut al portal de la casa escridassant-la i dient-li que era una bruta i una gandula i ella li deia que era ell el brut i el gandul ( vaig pensar que la raó la devia tenir ella).  La majoria de les cases eren fetes de totxos ( sense arrebossar ni res) i les taulades d’uralita. Eren molt petites i  a cada tres o quatre barraques es veien uns quartos petits que es veu que eren els vàters i que eren comunitaris per varies famílies ( eeccss !!).

Vist per sobre em vaig recordar d’un llibre que vaig llegir a la biblioteca que parlava de diferents ètnies i es veien les barraques que tenien per vivenda, i que s’assemblaven a això que jo estava veient. Perquè deuen viure així aquesta gent? El papà diu que es la manca de cultura, que ells son així que prefereixen gastar-se el que guanyen amb vi i “ jamon serrano” que en tenir una vivenda en condicions. Diu que el seu lema es “ hoy comemos y mañana veremos”. Ara que es veu que ells diuen que nosaltres som uns agarrats, total perquè volem estalviar cèntims, a veure si no es mes lògic el que fem nosaltres. ( el papà té dialèctiques d’aquest tipus cada dos per tres).

Quant varem arribar a una placeta el capellà ens va repartir en tres grups de tres persones i cada grup ens varem dirigir a una d’aquelles cases. Jo anava amb el capellà i un nen de la meva classe de música. Varem entrar a una casa on hi havia tres nens petits abrigadets jugaven amb un tren que s’havien fet ells amb unes llaunes de sardina s’ho passaven bé i no sé perquè vaig pensar amb el meu tocadiscos i em vaig sentir una mica malament. Érem en una sala petita, a la dreta de la porta hi havia una cuina de gas butà i al costat una pica i un marbre ( que no era marbre, diria que era ciment) per posar-hi els plats, sota de la pica unes postades on hi havia els plats, olles,etc. Al fons de la sala hi havia una taula amb un tapet d’aquests d’hule que serveixen per tovalles, la taula estava parada , es veia que devien acabar d’esmorzar, i em va cridar l’atenció veure al damunt de la taula un llibre que era el que fèiem servir al nostre cole. A banda i banda de l’habitació hi havia unes cortines, i de darrera de les cortines va sortir una noia jove que va somriure i va dir “buenos dias mossèn” i em va somriure i jo em vaig quedar de pedra perquè aquesta noia era la Carmen la meva companya de col·legi , la que es mes llesta que jo i m’ajuda a acabar els deures quan jo no me’n surto. La Carmen es castellana i parlem molt i ho fem en castellà i català però mai m’hauria pensat que vivia a la mau mau i molt menys que necessitaven ajuda.  La Carmen va dir que els seus pares eren a missa i que ella s’havia quedat a cuidar els seus germanets. Varem sortir al carrer i em va preguntar si estava sorpresa i li vaig dir que sí que jo  em pensava que ..........i ella va seguir la meva frase..... et pensaves que tothom viu en una casa de dues plantes, ben pintada i amb mobles bons, que lo normal es tenir una minyona i una senyora que ve a rentar la bogada un cop per setmana, que tothom menja carn cada dia .....doncs ja veus que no.

 

-      Perquè no m’ho havies dit?

-      Perquè no ho hauries entès, però ara que ho veus que penses? 

-      No ho sé . Però seguirem essent amigues veritat? I la Carme es va posar a riure i li brillaven els ulls

-      Oh hi tant! No se’m trauràs de sobre així com així, i jo també em vaig posar a riure.

El mossèn ens va explicar que el fet d’anar a veure aquest barri ens ha de fer adonar-nos de la diversitat de cultures i de formes de viure i que si obrim la nostra ment podrem valorar-los tal com es mereixen , i caminarem cap a la nostra emancipació personal i del propi pensament.

Va acabar demanant voluntaris per ajudar-lo en pròximes campanyes i jo em vaig oferir.

 Ens varem acomiadar i ens va desitjar un feliç any nou. I desitjo que ho sigui, per a mi i per la Carme i per totes les Carmes del mon....

 

 

 

 

                 

SANT POLICARP DE CORTÀS. BELLVER DE CERDANYA.

En la nostra habitual recerca de llocs per visitar ens vam apropar al poble de Cortàs, pertanyent al municipi de Bellver de Cerdanya. Forma part dels anomenats pobles de la Solana: Cortàs, Éller, Ordèn i Talltendre.

En arribar al poble, situat a 1340 m d’altitud, vam veure en la seva part alta l’església que construïda en la vessant  superior del turó domina les cases del poble.

Segons l’Informe de Sostenibilitat de Bellver el nombre d’habitants de Cortàs, segons dades del 2011, són aproximadament uns 22 habitants que viuen en el marc incomparable  de la natura amb una bella panoràmica damunt la Valltova.  Actualment hi ha un grup de vivendes per gaudir del cap de setmana i vacances.

La parròquia de Cortalz surt esmentada, al costat de la parròquia d’Éller, a la fi del segle X a l’ACCU. Formava part del Pagus Ollorbitensis. L’actual església va ser construïda a la meitat del segle XII. 

L’edifici d’un romànic auster és d’una sola nau amb volta apuntada i planta trapezoïdal per desviació de l’absis semicircular.

L’absis de parets força gruixudes per sostenir la volta de canó és mancat de cap mena d’ornamentació. Enmig hi ha una finestra de doble esqueixada.

Podia haver hagut altre finestra semblant al frontispici substituïda en tot cas per l’ull de bou. Damunt hi ha al campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta es de lloses de llicorella

A migdia trobem l’antiga porta actualment paredada, mentre que l’actual, de nova factura, integra el forrellat de la primitiva. Una llàstima perquè les dovelles antigues formen un arc mol més artístic que la moderna.

En l’interior hi ha la sagristia, i dues capelles laterals a banda i banda amb arcs de mig punt i també un cor de fusta. Aquests cossos van ser afegits en època posterior. Té una petita pica baptismal amb ornamentació treballada.

Buscant dades del sant, nom generalment no gaire estès, vaig trobar les següents: Sant Policarp d’Esmirna fou un escriptor grec cristià del segle II. Va morir com a màrtir essent cremat viu a l’edat de 86 anys. És autor de diverses epístoles i venerat com a Sant en tota la cristiandat.

Devoció a Barcelona: Pel fet que el 26 de gener, dia de la seva festivitat, va tenir lloc la victòria a la Batalla de Montjuic, Sant Policarp va esser tingut com a protector de les tropes catalanes. Diu la llegenda que havia aparegut sobre la porta de Santa Madrona a la muralla per encoratjar l’exèrcit català.

També fou venerat contra el mal d’orelles i l’oli de les llànties del seu altar era tingut com remeier.

Quan oli serà necessari per què s’escolti el clam dels catalans!!

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 12 novembre 2012.

UN DIA I UN ALTRE DIA.

TREBALL TALLER D’ESCRIPTURA.

El soroll somort d’una cadira s’endinsa dins la petita cuina. La dona ix tota amoïnada i el troba enredat amb les arrels de fusta. Tota atrafegada li dóna una mà que s’enllaça amb una altra mà caiguda. Un cos ajuda l’altre cos i una vegada els dos alçats uns llavis cerquen els altres llavis. I es clouen amb una fàcil abraçada i una carícia com un record dels anys de jovenesa. 

Miquel Pujol Mur

Berga, 05/11/2012