LES GORGES DE SANT JAUME. FENOLLET. FRANÇA.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD.

Va arribar a les nostres mans el número 369 de la revista EXCURSIONISME de l’UEC i van trobar en les seves pàgines la descripció d’una sortida que ens va interessar. Fer la ruta què travessa les Gorges de Sant Jaume. Una sortida sense cap dificultat i que remunta el curs del riu fins a Fenollet.

La comarca de la Fenolleda és al límit de la Catalunya Nord i el departament d’Aude. Quasi hauríem de dir que és més occitana que catalana. El viatge en cotxe des de Puigcerdà és llarg, més en el dia grisos i plujós en què vam realitzar la nostra sortida, quasi vam estar temptats de tornar-nos enrere sense arribar al País Càtar com anunciaven els cartells. Més tard el dia va aclarir-se i un sol tímid ens va acompanyar la resta del viatge.

Val la pena parar-se un moment a l’entrada de les Gorges de Sant Jordi, les trobem seguint la carretera que ens porta des de Mont Lluís a Axat, són majestuoses: roca a un costat i l’altre, només el riu i la carretera les travessen.

Seguint les indicacions de l’article de Pasqual Garriga vam aparcar el cotxe sota l’església de Nostra Senyora de la Vall (N.D. de Laval) i vam continuar a peu la carretera fins l’indicador molt proper del camí de les gorges.

El camí és tallat en les roques i és molt fàcil de fer ja que és protegit en molts llocs per baranes metàl·liques. Trobem passeres de ciment armat que permeten passar diferents punts del riu. Aproximadament fan uns quaranta cm. d’amplada i menys una, la primera d’uns dos m. de llargada són protegides per les baranes. Nota: les persones una mica altes vigilin amb els rocs de les parets, parlo per experiència pròpia, hi ha llocs que sobresurten.

L’indret és bonic i puges pel caminoi sentint el soroll de l’aigua i veient l’escuma blanca i refrescant que trenca en les pedres del fons. El gris de les roques i el verd de les plantes són en la paleta de pintor com els colors de la natura. Al final del camí el riu salta les roques fent una petita cascada. Abans era l’única forma de pujar a Fenollet, actualment hi ha una carretera asfaltada que segueix per dalt el curs de les gorges.

Fenollet (Fenolhet) un poble arrecerat sota les pedres blanques de les ruïnes del castell de Sant Pere en un costat i a l’altre  l’esquelet petri de la torre Sabarda. El nucli primitiu fou bastit al costat de l’església de Sant Pere i les dues fortificacions, Sabarda la més antiga al sud del poble probablement el primitiu castell de Fenollet del s. XI (a. 1020) i el castell de Sant Pere, gran recinte voltat de torres rodones, obra del s. XIII.

El poble és anomenat com la Vilassa, i vora el torrent, els ravals de Lo Molin, Los Nautèrs i Las Bòrdas. Ni bars ni comerços alteren el silenci, només pau i tranquil·litat i el bordar d’un gos.

El pagus de Fenollet o Fenolleda és esmentat per primera vegada l’a. 842 en un carta de Carles el Calb atorgant donacions dins el pagi de Fenolleda i de Perapertusa al seu fidel Miló, personatge potser emparentat amb el comte de Narbona Miló.

Bernat Tallaferro, comte de Besalú, a la mort de la seva mare Ermerganda va governar el comtat de Besalú i el dominis de Vallespir i Fenollet.

En les nostres voltes vam trobar un petit obrador artesà d’apicultura i on elaboren un pa, fet amb mel segons una tradicional recepta i amb gust de taronja o figues. Una delícia pel paladar pels diguem-ne un xic gormands.

Si ens és possible tornarem a gaudir dels racons d’aquesta també terra catalana i on va vessar-se tanta sang dels nostres avantpassats.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Indigents 13. UNA MASIA PROVEÏDORA

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Paraules obligades:  carta, escriptori, ametlla, persiana, rei


El Nando i el Panotxa, famolencs i defallits estan davant de la porta de roure de la masia il·luminada per la llum de la lluna plena.

- Està en molt bon estat per estar abandonada -
- No Panotxa, no està abandonada. -

El Nando busca pel voltant fins trobar una grossa pedra que fa de banc.
- Ajuda'm Panotxa, la clau està a sota.. -
Troben un joc de claus a sota de la pedra.
- Osti Nando!, com ho sabies que estaven aquí a sota? -
- Conec als amos, tinc permís per entrar sempre que ho necessiti.
- Ah si? I que . . .?
Davant el mutisme del Nando el Panotxa calla; sap que al seu company de desgràcia no li agrada que li facin preguntes sobre el seu passat;  passat que el Panotxa ja sap que va ser d'opulència.  Sap el Panotxa que mai tornarà a trobar una persona com el Nando, persona honesta que suporti la seva miserable presència,.  No el vol perdre, doncs a la seva manera egoista, l'aprecia. 

El Nando, cult i intel.ligent  veu més enllà de l'aparença miserable del Panotxa. Hi veu un home ignorant i noble, desconfiat per les moltes garrotades que ha rebut, fidel fins a lliurar la pròpia vida per l'amic amb qui l'atzar ha ajuntat.

Entren dins la foscor de la masia, el Panotxa agafat de la jaqueta espararracada del Nando per no caure, el Nando camina segur. Entren a la gran cuina i el Nando busca i palpa fins a trobar una gran llàntia d'oli i l'encén. La claror de la llàntia és suficient  per il.luminar la cuina i mostrar un rebost ben proveït. 
- Osti Nando, però si està de puta mare !!! -
- No toquis res Panotxa  omple el sarró amb el menjar que vulguis sense desordenar res. -
- Dormirem al llit? -
- No, dormirem al paller - 
Ja al paller es posen a menjar: pa sec ben sucat amb tomàquet i oli, embotit, ametlles i una mica de vi. Per a ells és un menjar de reis.
Al paller  hi ha mobles vells i estris diversos a més d'un munt de palla. Dormen al paller i dormen molt be, la palla és neta i seca.  És el millor abrig que mai han tingut.

A l'endemà els desperta els raigs de sol que es filtren per les lamel·les d'una persiana trencada.
La claror il.lumina un vell escriptori. Al damunt i ben visible hi ha un sobre amb un nom escrit amb lletres grosses: per FERRAN SISQUELLA (Nando). El Panotxa és el primer en veure'l
- Osti Nando, mira, una carta!. Què deu posar ? - (el Panotxa no sap llegir)
- És per a mi Panotxa.- El Nando la agafa i se la guarda a la butxaca.

Han estat tres dies dormin a la masia.  La carta continua a la butxaca sense obrir-se. El Panotxa es mor de ganes de saber que hi diu.?
- No llegeixes la carta Nando? -
- Ara no és el moment, ara no és el moment -
El Panotxa es queda pensarós, es mor de curiositat, però, no vol molestar al seu amic. Amb el temps que fa que van junts ha après una cosa molt important: en una amistat de veritat,  no es poden forçar les explicacions. En una amistat de veritat s'ha de ser respectuós amb els silencis i acceptar les confidències  espontànies.

El Panotxa està content, va xiulant i saltironant darrera del seu estimat amic. Tots dos inicien altre cop el camí de sempre. El camí que va cap enlloc.
.

SAN ROMÀ D’ERTS. LA MASSANA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Baixaven de Pal i de sobte en una rotonda ens cridar l’atenció un campanar de cadireta de dos ulls. Sense tallar-nos gens vam aparcar el vehicle i ens hi dirigíem per veure’l d’a prop.

L’església nova de Sant Romà d’Erts pertany a l’arquitectura d’època barroca del s. XVIII. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La menuda construcció és d’una sola nau rectangular. Exteriorment es nota el seu únic volum.

A més del campanar de cadireta vam notar una estructura que hem trobat en altres esglésies d’Andorra. A la façana orientada a sud-oest presenta una porta de fusta integrada en un arc de mig punt. Al dos costats, banda i banda hi ha finestres quadrangulars amb llindes de fusta.   

A l’entrada hi ha un petit porxo, sustentats entre dos murs i cobert a dues aigües. Per sobre un petit òcul que juntament amb tres obertures al llarg del mur sud són les úniques entrades de llum a l’interior de l’edifici.

L’edifici és totalment arrebossat i el frontal acaba amb un campanar d’espadanya de dos ulls d’arc de mig punt, molt desproporcionat a les mesures de la construcció.

L’església presenta una coberta a dues vessants, d’encavallades de fusta i llicorella. L’absis rectangular és de volta de canó.

A l’interior trobem un retaule barroc restaurat segons noticia de Diari d’Andorra de 3 agost 2010.

Els tècnics de conservació i restauració del Departament de Patrimoni han donat per acabats els treballs de restauració del retaule de Sant Romà d’Erts, que s’han fet in situ a la mateixa església.

El retaule dedicat a sant Romà, datat del s. XVIII i atribuït al nomenat Mestre de Sant Romà d’Erts per l’equip d’investigadors d’art modern de la Universitat de Girona, es compon d’un bancal, una predel.la, dos cossos dividits en tres carrers verticals i una cimera. El retaule combina l’escultura (en relleu i exempta) amb la pintura, i l’estructura compartimentada està regida per columnes d’ordre salomònic.

La predel·la presenta escenes pictòriques de la vida de sant Romà, així com imatges de sant Antoni de Pàdua, sant Francesc Xavier i el Crist Eucarístic. Al primer pis, la fornícula de l’esquerra l’ocupa sant Joan Evangelista, i la de la dreta sant Marc. Al centre trobem la representació del sant titular. Al segon pis trobem una imatge de la Immaculada a la fornícula central, flanquejada per les figures de la Verge i l’arcàngel del grup de l’Anunciació.

Ens queda per una altra visita l’església antiga situada en la part alta del poble.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS. ESCALDES- ENGORDANY. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

 Seguint el nostre periple andorrà aquest cop van pujar muntanya amunt fins arribar-nos a l’església de Sant Miquel d’Engolasters. Situada en el planell del mateix nom, aigües avall del llac d’origen glacial anomenat també d’Engolasters. Des d’aquest punt a 1504 m. d’altitud es domina tot el vessant esquerra de la vall del Valira i té una visió extraordinària de tota la vall d’Andorra.

És una construcció d’origen preromànic aixecada en un moment indeterminat entre els s. XI-XII i un clar exemple de la simplicitat del romànic andorrà. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La nau és de planta rectangular amb l’absis semicircular situat a l’est. Les mides de l’edifici són reduïdes. Està coberta amb un sostre cisellat de fusta i damunt recoberta amb llicorella als dos vessants. Els blocs de pedra per aixecar els murs són grossos i mig escantonats i formen parets que superen el mig metre de gruix.

La porta s’obre a migjorn.

L’absis també de reduïdes mides és més baix que la nau. La coberta és de quart d’esfera i exteriorment està decorat amb un fris de tretze arcuacions llombardes fetes de pedra tosca. També s’obren dues finestres petites de doble esqueixada cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària. L’absis també és recobert amb llicorella.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta de l’edifici. Fa 17,5 m. d’alçada i té tres pisos i en cada un d’ells una finestra geminada en cada cara. Les finestres inferiors són coronades amb arcuacions cegues. Les finestres superiors ho estan per una arcuació a mig punt. Al darrer pis hi ha en dues façanes uns caps humans esculpits en pedra tosca. La coberta enllosada té forma piramidal i és a quatre vessants.

El porxo s’hi va afegir als s. XVII-XVIII i va ser reconstruït als anys 60 del s. XX.

 A l’interior hi ha una reproducció de les pintures romàniques atribuïdes al Mestre de Santa Coloma que decoraven el temple. A la part central s’emmarca la figura del Crist en Majestat vestit amb un roba molt cenyida. A la dreta l’Arcàngel Sant Miquel amb la figura del drac com representació del diable (molt malmesa) abatuda als peus de l’Arcàngel. També està representada l’àguila, símbol de Joan Evangelista. Sota aquesta composició són representats set apòstols entre els qual s’identifica Sant Pere per les claus que sosté i Sant Pau per la seva calbesa. Les pintures originals es troben actualment al MNAC.

I un xic més amunt s’inicia uns del camins per admirar la vall del riu Madriu declarat com Patrimoni Mundial de l’UNESCO l’a. 2004 com a paisatge cultural, categoria a la qual només pertanyen 64 espais naturals de tot el món. Un tresor que s’ha forjat en el temps gràcies a l’harmonia entre la naturalesa i l’home.

Hi ha tantes coses a admirar en aquest petit estat del Pirineu i què a més té la nostra llengua com idioma oficial.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

FRUITS BOSCANS

Cap a finals d’estiu i començament de tardor , els nostres boscos i amples zones d’arbusts i esbarzers, s’omplen de fruits silvestres; negres, vermells , morats o blaus ; aspres , dolços ....que a més de ser molt bons tenen unes propietats antioxidants, que prevenen l’envelliment i també algunes malalties , gràcies a unes substàncies beneficioses que contenen; com, els tanins, polifenols, antocians , flavones i altres deguts als pigments del seus colors.

Aranyons, nabius, mores, maduixes boscanes, groselles, gerds, cireretes d’arboç... i molts altres, alguns els grans desconeguts per molts i poc apreciats per la majoria. Els nostres avis en temps de poca abundància els coneixien prou bé i eren les postres de molts dies. Jo encara recordo de petita haver anat a cercar gerds, mores i maduixetes de bosc.

No cal anar gaire lluny, perquè aquests fruits siguin reconeguts, i apreciats. Cal només travessar els Pirineus i a Franca, trobem que són molt buscats i perseguits aquest tipus de fruits boscans; fins i tot se’n cultiven algunes varietats. També en amples zones del nord d'Europa són fruits molt valorats.

Elaboren sucs, melmelades i confitures, amb nabius, mores, gerds i fruites del bosc barrejades, que són una delícia pels que les coneixem, a més sense sucres afegits que fan que siguin molt saludables.

  

Una de les altres coses que elaboren amb aquest senzills fruits silvestres, son els pastissets; vaja tota una ample gama de pastissos que estan ... per llepar-se els dits!

 

 

SANTA MARIA D’AVIÀ. BERGUEDÀ JUSSÀ

Moltes vegades els humans ens deixen per l’últim moment les coses que tenim més properes i aquest cop haig de reconèixer que així ha estat. Ara per reparar la falta vull parlar un xic de l’església de Santa Maria d’Avià. En moltes ocasions hem passat per davant seu i ens hem parat per admirar-la detingudament. En ocasió de caminades que tan ens agrada practicar també ens hem acostat al temple.

L’església s’alça en un  indret planer, envoltat d’alzinars i conreus proper al poble d’Avià. Es trobava dins els límits de l’antic comtat de Berga i sota la jurisdicció eclesiàstica del bisbal d’Urgell, dependent del monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà.

La primera notícia documentada és l’a. 983 en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà com una donació. Altres dades parlen de la consagració del temple pel bisbe Nantigis d’Urgell, el dia 12 de gener de l’a. 907. També se’ns diu que fou edificat pel comte Guifré el Pelós repoblador de la zona, però va ser el seu fill el comte Miró que el constituí en parròquia. El 1003 el comte Oliba Cabreta el cedí al monestir de Santa Maria de Serrateix. 

Martí de Riquer ha identificat un sirventès de Guillem de Berguedà, “Ben fo ver” atacant al bisbe d’Urgell Arnau de Preixens (1167-1194) com una referència indirecta a l’església de Santa Maria per haver fortificat el Soler d’Avià, casa veína i situada al bell mig de les possessions del trobador i vescomte.   

El 1290 el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx  confirmà i donà  al monestir de Sant Llorenç prop Bagà i el seu abat que tenia la potestat d’anomenar el rector i el dret sobre els delmes, les oblacions i altres.

Fou parròquia segons la visita l’a. 1312 del canonge d’Urgell Galceran Sacosta i estavara dotada de sis lliures anuals. 

Durant la Guerra Civil fou destruïda i utilitzada com magatzem. L’a. 1973 la Diputació Provincial de Barcelona va restaurar-la reobrint-la al culte. Actualment es celebren determinats actes i alguna cerimònia.

L’edifici és una nau amb volta de canó reforçada amb dos arcs torals, absis semicircular i porta amb dos arcs de degradació coberts amb arcs de mig punt adovellats.

Els mur de tancament de la nau tan a llevant com a ponen sobrepassen l’alçada de la teulada, més el darrer on encara s’adreça un esbel campanar de dos ulls. La teulada de la nau és dos vessants i coberta de teula així com l’absis.

La llum entra en l’interior mitjançant quatre finestres de doble esqueixada, una a l’absis, l’altre al mur de ponent i les altres dues en el mur de migjorn.

En el seu interior hi ha una reproducció del frontal de fusta, pintat, de mitjans del s. XII o principis del XIII. L’autoria se l’hi atribueix al Mestre d’Avià i es conservat al MNAC.

Dividit en cinc compartiments, el central i major dedicat a Maria sedent amb l’Infant a la falda. Els altres representen l’Anunciació i Visitació de Maria a Isabel, la Nativitat, l’Epifania i la Presentació de l’Infant al temple.

A la part exterior i a la intempèrie hi ha una pila beneitera del s. XII.  

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

SANT MIQUEL DE LES CANALS, VILADA. BERGUEDÀ SOBIRÀ

La nostra aproximació a la petita església de Sant Miquel va ser des del fons de la riera de la Portella. Vam deixar el cotxe a la cruïlla al costat de la riera (700 m. d’alt. aprox.) i amb tot l’ànim vam seguir la pista forestal fins a Sant Miquel (1000 m. d’alt. aprox.) Segurament hi ha altres camins però tots ells han de vèncer la forta pujada. En arribar al plans la petita esglesiola va semblar com si es volgués protegir sota el brancatge dels arbres que la fan invisible però sabedors de la seva existència vam continuar el nostre peregrinatge fins la seva porta. A pocs metres i enlairada en el cim del proper pujol s’alça la casa de pagès de Canals.

 Es tracta d’un petit edifici romànic del s. XII del municipi de Vilada. Situada dins l’antic comtat de Berga, al terme parroquial de Sant Joan de Vilada i posteriorment integrada en el dominis de la baronia de la Portella.

Probablement no va passar de ser una simple capella rural, ja fora dels límits del castell de Roset. No hi ha cap testimoni documental de la seva existència durant l’època medieval però possiblement fou el centre d’un petit nucli rural força dispers.

Al s. XVIII era una capella de la masia veïna i ni tan sols depenia de Sant Joan de Vilada.

 L’edifici de reduïdes dimensions té forma rectangular amb volta de canó i rematat per un absis semicircular vers llevant.

L’absis d’una amplada no usual és cobert en quart d’esfera i s’obre directament a la nau. Havia una finestra en el centre ara tapiada i s’obri una a migdia.

Al mur de migjorn es troba l’antiga porta actualment tapada. Es tracta d’una porta coberta amb unes gracioses dovelles força estretes  i recolzada damunt uns brancals, alternant-se les pedres  en horitzontal i vertical.

Damunt de l’actual porta vers a ponent hi ha una espitllera en forma de creu llatina. L’espadanya que remata la paret de ponent no és l’original.

L’interior és completament enguixat. De l’altar només queden unes restes, no essent tampoc l’autèntic, però serveix per dipositar algun record familiar. Clavada a la paret una postal de Sant Eudald.  

Per una vegada es podia accedir a l’església només tancada, com ens va dir l’amable persona que treballava en el mas, per impedir que les vaques poguessin entrar.

Un bon matí amb una mica d’esport, una visita a l’església i una bona panoràmica per admirar.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau