FOTOS I RECORDS

"És fàcil poder esborrar les fotografies, però com n'és de difícil esborrar els records".

Per que esborrar fotografies em vaig preguntar a mi mateix. Estava assegut al sofà i al meu costat havia la caixa on guardo totes les fotografies de la meva vida.

Vaig agafar-ne una i la vaig mirar: era un infant de pantaló curt i cara somrient. No me’n recordava de qui era ni on era, però una veu que venia del passat em va dir: quin dia més feliç vam passar aquell dia. Anàvem amb els pares i vam visitar el parc dels animals, això vull dir el zoo. Veus a mi també en costa recordar paraules, es clar feia tant temps que no em miraves. Sí, a l’entrada del parc de la Ciutadella on estava aquell senyor que feia fotografies. Tenia un cavallet de cartró per si alguna criatura es volia fer una foto muntat. No te’n recordes, quan sortíem va aproximar-se i va dir als pares: una foto del nen. El pare va assentir i la mare et va arreglar la clenxa. El fotògraf va apuntar en la seva màquina i va disparar. Va sortir tot de fum d’una peça del costat. Va amagar-se en un quartet de fusta i al cap de poca estona va entregar la seva obra d’art i va cobrar les consegüents despeses. En aquell moment vaig recuperar la memòria d’aquell moment i vaig dir-me a mi mateix: veus vas quedar força bé. I et vaig agrair memòria el teu record. 

Vaig apartar-la i em vaig agafar una de nova. Caram! Aquesta era més antiga. Sortia el mateix nen, però més petit, vestit amb una abriget fosc i una nena al seu costat. Valgui’m Déu! La Paqui. La filla del veïns del pis de dalt.  Eren canaris, bé canaris autèntics no, eren gots “godos”. Capbussant-me dins la meva amiga, la memòria, he buscat la paraula que defineix als autèntics habitants d’aquelles illes: els guanxes. Quina cara d’emprenyat que feia aleshores, i vaig recordar-me de la causa. M’havia enamorat d’una llum amb pinces per posar a la tauleta. A la Paqui la recordaré sempre em va trencar un tramvia de llauna pintada i molt maco que m’havien portat els reis del padrí. Va esclafar-se i va quedar esmicolat com si mai hagués tingut forma.

Ostres! Una altre i aquesta és grossa, la de la primera comunió. Vestit de mariner. No sé quin rang militar seria però per l’uniforme almenys almirall. Primera comunió, dinar amb família, un bon dinar segurament, el meu padrí i el meu pare, germans, eren força gourmets. Haurien demanat que la mare fes una bullabessa o potser en un dia tan faust van anar al restaurant del Set Portes. A casa de diners pocs, però molt de boca fina. Una decepció en balla pel cap, va ser aquell dia quan em van dir que el regals del reis s’havien acabat perquè ja era gran, doncs havia fet la primera comunió.

Miro dins la caixa i em sorprenc de la quantitat que encara hi ha. Quants records i quants moments a recordar, generalment bons, per què de les dolentes no se’n fan gaires, almenys aleshores. No estàvem acostumats a dinar davant del televisor veient, no fotografies. sinó filmacions complertes de massacres de gent de qualsevol raça o ètnia, però al cap i la fi persones com nosaltres. 

Tanco la caixa del meu passat, però pensant que qualsevol instant he de retornar per avivar la memòria dels meus records.

Miquel Pujol Mur.

LA REVÀLIDA FINAL II

Aleshores ho he tingut tot molt clar. Els ous i el galliner, lliguen, però els “colondros”. Després de haver-ho mirat per internet crec que potser és una paraula gallega.

Poc a poc responc totes les preguntes. Mentrestant, he vist abandonar arrossegant els peus de vergonya, a uns quants. Uns altres han deixat el qüestionari damunt la taula. Han sortit resignats i amb el cap cot, plens de tristesa. El bidell amb un somriure sarcàstic els ha obert la cortina.

Un assistent se m’acosta un em diu:

¾     Escolti jove, que això és per a avui. N’hi ha més que esperen. Sigui considerat.

Faig el darrer repàs i en sortir entrego el meu full d’examen.

¾     Ja era hora! - Exclama el conserge.

Com si fos el tret de sortida una nova gernació entra ranquejant, a la sala d’examen.

El sistema és rapidíssim. Només una mitja hora i la màquina escup els resultats. Els aprovats una butlleta. Els suspesos, surt el nom en el panell en lletres vermelles i la indicació de la porta on han d’anar.

Recullo el comprovant i miro els meus resultats. Un sospir alleuja els meus temors. Apte per un any i mig més.

En sortir, veig a la dama negra amb la seva gran dalla esperant recollir la seva collita anyal. Un dels seus acòlits em mira malament i em somriu amb ràbia. Vull dir, ensenyant-me uns ullals enormes i groguencs. Em diu:

¾     Ja cauràs, Pere, ja cauràs. No te’n salvaràs. Aleshores t’espero per mostrar-te el camí.

L’he reconegut, el van acomiadar de l’empresa per gandul. Ves per on quina feina ha anat a trobar. Que m’esperi. Rere seu hi ha una porta de colors virolats. En obrir i tancar per donar pas als suspesos s’escolta la tonada d’un cant espiritual negre. La recordo de fa molts anys. Diu així:

Ja són molt lluny

Els jorns de la nostra amistat,

Ja els vells companys

van deixar la plantació

I van marxar al país del gran repòs

Se sent les seves veus cantar,

No tardis Jack.

Sento un estrany sentiment dins meu, una barreja de por i de commiseració als companys, als amics que han passat per la porta. Agafo la meva autorització com si fos la taula de salvació en un naufragi total i surto a la llum del sol més formós que he vist mai. Aprovar l’examen de la revàlida vital té molta importància. Malgrat s’hagi fet quasi tot el camí i aquest inexorablement davalla ja fins la contrada final.

Miquel Pujol Mur.

LA ÚLTIMA ESPERANÇA

“Qui espera es desespera”

Vull contradir el que diu la dita de que “qui espera es desespera,” perquè a vegades l’espera també pot ser dolça, sobretot tot quan esperes que arribi un ser estimat per dir-li l’últim adéu.

La Zenira, es una dona de 94 anys, que viu en un poblet petit de Romania. El més que ve farà quinze anys que va morir la seva filla, la Violet,  el tràngol més difícil que pot passar una mare. La Tina,  la seva néta va ser el seu consol, als seus divuit anys , era la viva imatge de la mare i a més vivia juntes a la mateixa casa. Els altres germans vivien en llocs força llunyans.  Ella i el seu germà petit, junt amb el pare van fer una pinya tots plegats i van tirar endavant  aconseguint vèncer la tristesa i el dolor, no els preocupava l’escassetat d’aliments, que treien de la petita terra que conreaven ni les penúries i la pobresa que això comportava.

Treballaven molt, tenien el suficient per viure sense gaires comoditats. Quan la Tina tres anys més tard va dir que volia marxar a un altre país per intentar viure més bé i aconseguir un futur millor, la dona ho va entendre, encara que amb tristesa, la va deixar partir. Et vindre a veure cada any i t’enviaré diners, la Zara em diu que allà on és ella,  si vull demà tindré feina. La dona amb el cor partit la va encoratjar perquè fes el que cregués millor, era jove i  havia de fer la seva vida, a més tindria la seva germana a prop.

Ja feia uns anys d’això, la dona mentre va poder va portar la casa, cuidava del gendre i el nét que mai es va casar. La seva alegria més gran va ser  fa tres anys, l’estiu que la Tina va passar un més al poble, va tornar per casar-se allà i  es van reunir altre volta tota la família, ella no podia gaire, ja havia complert els 90, però no es va voler perdre l’esdeveniment. Estava contenta fins que va marxar, que com cada  any que la néta la visitava, s’entristia molt quan marxava sempre pensava que era la última vegada que la veia.

La Tina, avui quan ha sortit de treballar, el seu pare l’ha telefonat que la iaia estava molt malament que segurament no passaria masses dies. Ella que esperava amb il·lusió arribar al setembre, per veure-la, quan li donaven les vacances, i poder la   abraçar , ella ja no  hi seria.  Va parlar amb el marit , aquest llavors  estava sense feina, l l’hi va dir que demanes les vacances ara. Després van  buscar bitllet d’avió, i el dissabte emprenien els dos rumb cap a Romania .

Cada dia el pare, que era qui la cuidava ,  veia  com la Zenira s’estava acabant, no menjava res, però resistia. El que ell no sabia era que el què la mantenia viva era l’esperança que arribaria la seva Tina i almenys podria estrènyer la seva ma  i ella donaria la última abraçada, només esperava això per morir-se, per anar-se a reunir amb la seva filla. Esperava dolçament la mort, però volia tornar a tenir la neta a prop, sabia que no li podria dir res, la seva debilitat li impedia dir cap paraula, però volia sentir la seva proximitat i la seva veu per poder anar-se’n tranquil·lament.

Fa poc que han arribat, la fina orella de la dona ja ha sentit que la seva nena era allà abans d’entrar   a veure-la ,  la seva pregaria havia estat escoltada. Sentia els passos que s’acostaven, com s’obria la porta, com ella si acostava li agafava la mà. Va obrir els ulls i li va fer un somriure. Llavors ella la va abraçar i la omplir de petons. Una llàgrima de felicitat lliscava per la galta de la dona moribunda.

Aquella nit la Tina es va  quedar a vetllar l’avia. Li parlava fluixet, la dona l’escoltava entre boires. Al cap d’unes hores, ja feia estona que el cor havia deixat de bategar però el seu cervell encara escoltava les dolces paraules de la seva petita que s’anaven allunyant mentre trobava que l’agafaven del braç, era la ma de la seva filla que l’havia anat a rebre.

10/04/2018/

LA REVÀLIDA FINAL I

La sala és fosca. Les taules pràcticament son invisibles a causa de la poca llum. Uns cortinatges de color esvaït, possiblement negres quan eren nous pengen de les parets i tapen quasi completament l’entrada de llum a l’aula. Només unes fines escletxes lluminoses travessen la gruixuda tela. El nostre heterosexual grup resta silenciós, tret d’alguna que altra tos escardalenca. Esperem, mostrant un cert neguit, que ens permetin entrar a la sala. Total, per a què amoïnar-se, quan sabem que més tard o més d’hora, el final de l’examen decidirà que fer d’ara en endavant a la nostra vida.

El conserge finalment treu la corda vermella i ens facilita l’entrada. En entrar ens mira fredament, com si tant li fes, i ens pregunta amb una veu que sembla sortir de dintre de les seves entranyes: home o dona?

Sense voler se’m escapa la pregunta:

¾     Que no ho veu?

La seva mirada em travessa el cos fins a gelar-me el cor i em fa encongir. Sense deixar de mirar-me d’esbiaixat em respon amb veu amarga:

¾     Que n’és d’inexpert vostè. Si sabés ...- la seva veu al final sona com una flauta allargant excessivament els punts suspensius, i acaba dient tristament. - Si vostè estigués sempre aquí veuria tantes coses.

Emmudeixo i buscant una de les taules escriptori, més aviat un pupitre, m’assec. L’espai és mínim quasi anguniós. Han passat tants anys des de que van ser noves i segurament van ser fabricades per a aules infantils. Aviat em trobo incòmode, se’m claven el ossos i no sé com posar-me. Inquiet em moc i el seient fa un gemec que fa que tothom em miri. El bidell de la classe s’acosta esparverat, però al veure’m assegut només em fa una mirada de reprovació. Una mirada d’aquelles que diuen: No t’oblidaré mai i vigila, que em fa encongir el cor. Només mancaria que m’hagués assenyalat amb els dos dits oberts davant dels ulls.

D’uns altaveus surt una veu metàl·lica i cridanera que ens ordena agafar el qüestionari. També ens comunica que hi ha un bolígraf a la taula i que no perdem el temps en intentar copiar. Segons diu tenen uns monitors i unes càmeres de raigs infrarojos que vigilen qualsevol moviment. Si hi ha alguna pregunta que alcem la mà i ens vindrà un assistent per a resoldre el nostre dubte.

Normal, com sempre, posar el nom i cognoms i la data de naixement. També, en un requadre petit l’edat. Quina tonteria, si posem la data de naixença per a què l’edat, que no saben calcular. Això ho penso, però callo, no sigui que tinguem un malentès i em suspenguin. Clar que a la meva edat un suspens. Hòstia no! Que això és seriós.

·         Malalties: no. Una mica de bronquitis: Quan fa fred una mica de tos, record dels anys de fumador.

·         Dentadura: Sí, em serveix, amb ajudes per menjar. Vull dir amb certes dents foranes implantades a preu de cotxe nou.

·         L’altra pregunta em deixa esparverat: Li fan mal els “colondros” quan tus. Ostres! Els “colondros”. Que volen dir? Els pulmons, el coll, la gola, sí, però, els “colondros”. Això no sé què vol dir. Aixeco la mà i espero. S’acosta un assistent, em mira i l’interrogo:

¾     Els “colondros”?

¾     Sí home, allò que ens fa homes.

¾     No, si la mili ja la vaig fer fa temps.

¾     Òndia! Que n’és de burro. A l’enquesta de les dones posem matriu. Ho entén.

¾     Ara ho veig clar, els ous, vol dir això.

¾     Sí, home sí, però no espanti el galliner.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA TARDA D’ESTIU

Una tarda, una tarda de sol, l’home era prenen cafè amb gel en la terrassa d’un bar d’un passeig molt cèntric de la ciutat. La tarda era calorosa i la ombra dels arbres mitigava els raigs de sol que queien inclements, malgrat la tarda ja era avançada.

L’home tenia els cabells grisosos i posseïa una bona aparença malgrat que la seva edat ja havia passat de la seixantena. La seva vestimenta mostrava un cert caràcter esportista, uns pantalons texans i les sabatilles a més d’una dessuadora que descansava en una butaca propera. 

La seva mirada vagava amunt i avall del passeig observant a la gent que passava.  Amb alguna de les persones que deambulaven es saludava i la seva salutació era retornada amb cortesia. Algú que altre es parava i intercanviaven els clàssics i habituals comentaris sobre la calor, el temps i també per què no de la situació política del país i del món. Però generalment les conversacions no eren massa llargues.

En aquestes van asseure’s en una taula propera una parelleta jove. L’home encuriosit i no tenint res a fer va mirar-se’ls. Eren tan joves que el seu pensament va transportar-lo a temps llunyans. Poc després va adonar-se que tant el noi com la noia, sense fer cas de la gent que passejava, iniciaven allò que les parelles fan habitualment a soles, però en aquesta ocasió era en públic i sense cap recança. Les idees de l’home ballaven d’un cantó a l’altre. Volia mirar però al mateix temps s’avergonyia la seva curiositat.

Ho havia fet igualment quan era tan jove com ells? Íntimament va envermellir mentre els records entraven i sortien del seu cervell com si fossin un carrusel de fira amb els frens avariats. Hauria de dir que sí. Les parelles de la raça humana sempre s’han estimat. Malgrat tots els modernismes, sigui la moda, la forma de vestir-se, de pentinar-.se o de comportar-se, en essència la forma i els sentiments dels humans no ha canviat durant segles.

Aleshores, que el posava violent. El noi va besar-la apassionadament. Va ficar-li la mà sota la brusa per acaronar-la per dins. Ella va correspondre al petó amb la mateixa passió. També va posar la mà damunt el lloc on els homes mostren la seva virilitat.

Què hi ha de nou sota el sol. Res! Res! Els humans som i hem sigut sempre iguals. Aleshores l’home va voler reflexionar i tornar a jutjar la situació de nou. Un passeig públic, l’aire lliure i mostrant a tothom la seva passió sexual. Alguna cosa no lligava, segons el missatge que havia rebut quan era un adolescent com ells. 

I aquí va trobar l’error de concepte entre l’escena i les seves ensenyances. Allò eren mostres d’estimació a plena llum del dia i en la seva joventut eren més privades, més amagades. Si això era així, què era més pecaminós, davant de tots o en la foscor.

Tantes idees enfrontades van prendre un mal viarany, potser lligades amb més d’un mal pensament. Potser l’enveja de veure’ls joves, alegres i desvergonyits sense cap preocupació pel que dirà la gent.

Tot això va flagel·lar el seu ideari, fins que finalment amb un gest de resignació va acabar-se el cafè i va pagar a la cambrera. Apartant els mals pensaments, que eren dins seu, va marxar mirant el cel, el sol, el verd dels arbres i el món que s’oferia a la seva mirada.

Però un polsim de rancúnia cremava en el seu interior, malgrat volgués apartar cert desitjos del seu cos. Era millor abans o ara. La llibertat de l’individu o el respecte als altres.

Massa coses per meditar en una tarda d’estiu.

Miquel Pujol Mur

LA VENDA D’UN SOMNI

El Manel un sagalot de setze anys està enamorat de la Marina, una noieta més o menys de la seva edat. Van junts a l’Institut malgrat sigui en classes separades. La Marina és la filla d’un botiguer de roba, està molt mimada i al mateix temps vigilada pels seus familiars, però el Manel és un noi que li agrada.

Els pares del Manel tenen terres i bestiar, una granja de porcs i un ramat de vaques. Des de petit ha hagut d’ajudar a casa, estudiar i pencar, com diu l’avi. Estudiar per no ser un ruc com ell, i treballar per a no ser un xicot d’esquena dreta que no sàpiga agafar una pala. El Manel també està enamoriscat de la Marina, malgrat la troba una mica bleda, però quan somriu se li fan un clotets a les galtes que el fan vibrar.

Avui a la classe han parlat de  comprar i vendre i el Manel ha pensat que seria l’ocasió per passar una estona amb la Marina, empenyent la seva natural curiositat. Quan en sortir de l’Institut s’han trobat, el xicot li ha dit:

¾     Saps què, Marina tinc una cosa per vendre’t que no te la vendrà ningú.

¾     Ja em vols enredar. Va, què és?

¾     Ui! Sí que corres. Primer hem d’anar a un lloc i després t’ho explicaré.

¾     Em vols enganyar, que et conec. Totes les companyes tenen por de les teves bromes.

¾     Que no em tens confiança? Li hauré de vendre a la Núria.

¾     Ag! A la Núria, quina fava! Va ensenya-m’ho.  

¾     Però no diguis res fins que arribis al lloc.

¾     Ai! Tu m’enganyes.

El Manel porta a la Marina fins dalt del campanar. Ja arribats al darrer pis, allà on toquen les campanes, li mostra el cel.

¾     Mira, ja ho tens aquí.

¾     El què?- pregunta mosca la noia.

¾     Que no ho veus?

¾     Sí, un tros de cel.

¾     Doncs, això! Mira el cel blau i un núvol blanc emmarcats per dos arbres, com si fossin els costats d’un quadre. A més ...

¾     A més, què? Ximplet.

¾     Això de davant teu és un quadre vivent, ara el cel és blau i el núvol blanc. Demà, el cel pot estar fosc i el núvol gris, i a punt de ploure. Un altre dia hi haurà dos núvols i el cel serà encara més clar. A la nit, el cel es torna negre i la lluna il·lumina el núvol com si fos un fanalet de fira. I ...

¾     Prou! Ja m’ho pensava que m’enganyaries. Sempre t’aprofites de la meva bona fe.

¾     Jo, un aprofitat!! Si ...

Aleshores, la conversació queda tallada pel brunzir de les campanes. La Marina espantada s’agafa al Manel i aquest somriu content. Per fi té la Marina entre els seus braços.

Miquel Pujol Mur

EL NEN DE LA BALDUFA

Passejant per Sant Pere de Torelló em trobo davant d’aquesta  simpàtica escultura. Un nen jugant amb una gran baldufa, mentre una de més petita li balla a la mà. Segons explica un botiguer de la plaça, es veu  que abans al poble havia tingut diversos taller on feien  baldufes i les exportaven per tot el país. Ara fa uns quants anys van decidir fer aquesta escultura urbana en honor a aquesta petita joguina.

Jo, quan era petita, m’encantava jugar amb la baldufa i aconseguia fer-la ballar molta estona seguida. Recordo com  enrotllava el cordill amb molta cura al voltant d’aquell cos arrodonit i després la tirava amb força i de gairell al terra i gaudia veient com girava i girava.

Bé, el que passava és que la baldufa era un joc de nens, i, es clar, la baldufa era la del meu germà, un any més petit que jo, però ell no en feia ni cas, mai li havia agradat i jo me l’hi en vaig apropiar. Tan la feia ballar a casa com al carrer. A vegades  anava a la plaça del poble, on sovint hi via algun grup  de nens que hi jugaven, jo m’hi afegia i competia amb ells sense cap problema.

Des de petita sempre m’havia rebel·lat contra això que els nens poden fer o jugar amb una cosa i les nenes amb una altre. Tan en el joc com en les altres coses tothom ha de poder escollir el que li interessa i el que li agrada fer, tan de petits com de grans. Encara que a vegades no s’aconsegueixi almenys s’ha d’intentar.  Sembla que actualment això són prejudicis del segle passat, però realment encara hi ha molta discriminació entre el que pot fer i el que fa un home i una dona, o també que fent el mateix treball hi ha molta diferència entre el salari entre l’un i l’altre. Queda lluny encara la igualtat proposada per alguns grups.

Tornen a la baldufa. Fa uns quants anys en un viatge que vaig fer a Turquia, vaig veure que allà per tot arreu hi havia unes baldufes molt acolorides i brillants, una mica aixafades i un xic més petites que les d’aquí. Això si,  eren molt boniques. Em van fer gràcia i en  vaig comprar unes quantes, pels meus nets i els renebots.

 Els meus dos néts, quan les van veure va semblar que les hi agradaven molt, quan els hi vaig explicar com si jugava  ho van intentar, no se’n sortien , les desar a la capsa dels jocs, que encara hi deuen ser, si algú no les ha llençat. Al cap d’una estona vaig sentir al Biel que deia al seu germà petit –això és un artilugi del segle passat- i el petit reia.  És clar que ara des de ben jovenets ja comencen amb tots aquests jocs electrònics i de robòtica, com consoles, mòbils, etc. que avui absorbeix tota la atenció de la mainada.

 

Cada època té els seus jocs i les seves joguines i cada generació té les seves trifulgues.

 30-04-2018