LA REVÀLIDA FINAL I

La sala és fosca. Les taules pràcticament son invisibles a causa de la poca llum. Uns cortinatges de color esvaït, possiblement negres quan eren nous pengen de les parets i tapen quasi completament l’entrada de llum a l’aula. Només unes fines escletxes lluminoses travessen la gruixuda tela. El nostre heterosexual grup resta silenciós, tret d’alguna que altra tos escardalenca. Esperem, mostrant un cert neguit, que ens permetin entrar a la sala. Total, per a què amoïnar-se, quan sabem que més tard o més d’hora, el final de l’examen decidirà que fer d’ara en endavant a la nostra vida.

El conserge finalment treu la corda vermella i ens facilita l’entrada. En entrar ens mira fredament, com si tant li fes, i ens pregunta amb una veu que sembla sortir de dintre de les seves entranyes: home o dona?

Sense voler se’m escapa la pregunta:

¾     Que no ho veu?

La seva mirada em travessa el cos fins a gelar-me el cor i em fa encongir. Sense deixar de mirar-me d’esbiaixat em respon amb veu amarga:

¾     Que n’és d’inexpert vostè. Si sabés ...- la seva veu al final sona com una flauta allargant excessivament els punts suspensius, i acaba dient tristament. - Si vostè estigués sempre aquí veuria tantes coses.

Emmudeixo i buscant una de les taules escriptori, més aviat un pupitre, m’assec. L’espai és mínim quasi anguniós. Han passat tants anys des de que van ser noves i segurament van ser fabricades per a aules infantils. Aviat em trobo incòmode, se’m claven el ossos i no sé com posar-me. Inquiet em moc i el seient fa un gemec que fa que tothom em miri. El bidell de la classe s’acosta esparverat, però al veure’m assegut només em fa una mirada de reprovació. Una mirada d’aquelles que diuen: No t’oblidaré mai i vigila, que em fa encongir el cor. Només mancaria que m’hagués assenyalat amb els dos dits oberts davant dels ulls.

D’uns altaveus surt una veu metàl·lica i cridanera que ens ordena agafar el qüestionari. També ens comunica que hi ha un bolígraf a la taula i que no perdem el temps en intentar copiar. Segons diu tenen uns monitors i unes càmeres de raigs infrarojos que vigilen qualsevol moviment. Si hi ha alguna pregunta que alcem la mà i ens vindrà un assistent per a resoldre el nostre dubte.

Normal, com sempre, posar el nom i cognoms i la data de naixement. També, en un requadre petit l’edat. Quina tonteria, si posem la data de naixença per a què l’edat, que no saben calcular. Això ho penso, però callo, no sigui que tinguem un malentès i em suspenguin. Clar que a la meva edat un suspens. Hòstia no! Que això és seriós.

·         Malalties: no. Una mica de bronquitis: Quan fa fred una mica de tos, record dels anys de fumador.

·         Dentadura: Sí, em serveix, amb ajudes per menjar. Vull dir amb certes dents foranes implantades a preu de cotxe nou.

·         L’altra pregunta em deixa esparverat: Li fan mal els “colondros” quan tus. Ostres! Els “colondros”. Que volen dir? Els pulmons, el coll, la gola, sí, però, els “colondros”. Això no sé què vol dir. Aixeco la mà i espero. S’acosta un assistent, em mira i l’interrogo:

¾     Els “colondros”?

¾     Sí home, allò que ens fa homes.

¾     No, si la mili ja la vaig fer fa temps.

¾     Òndia! Que n’és de burro. A l’enquesta de les dones posem matriu. Ho entén.

¾     Ara ho veig clar, els ous, vol dir això.

¾     Sí, home sí, però no espanti el galliner.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur