TRES BONS AMICS

  (Intent de “Caixes xineses” )

La ventafocs, la vaca, el patufet.

Aquella noia tant eixerida que  li deien Ventafocs estava netejant la casa i cantava alegrament, ara que la madrastra i les seves filles havien sortit. Cantava la cançó del Patufet,  i de sobte va començar a pensar en aquell simpàtic personatge que havia conegut l’any passat, un dia que havia anat al bosc a buscar bolets i va estar a punt a punt de trepitjar-lo.

En Patufet, amb la seva barretina vermella, va fer un xiscle i es va agafar a l’arç on estava collin aranyons i allà vaig veure aquella coseta vermella  que es bellugava. Em va explicar que com era tan petit havia de vigilar molt perquè no el xafessin . Era un vailet molt eixerit i li agradava sortir a fer encàrrecs  i ajudar la gent.

En Patufet, xerrava i  xerrava i la Ventafocs l’escoltava entusiasmada. El pitjor dia va ser el que em va passar amb aquella vaca –em deia- Si, ja se que els que ho expliquen diuen que era un bou, però en realitat era una vaca la que és va menjar la col amb jo, que estava a sota resguardant-me de la pluja. Quin neguit i quin fàstic ser allà dins la panxa, però la vaca es va donar compte que s’havia cruspit un nen, jo li feia pessigolles a la panxa, i sentia com feia grans esforços per treure-se’m de dintre. Fins que el final va fer uns quants pets i amb un de molt gros vaig sortir disparat cap a fora , brut i llefiscós, però més alegre que unes pasqües. Ah! I des de llavors ens van fer molt bons amics amb la vaca.

Mira, em sembla que ara ve per allà, sento el dringar de la seva esquella. Quan les vaques pasturen prop d’aquí sempre ens trobem i fem la xerrada. Amb la mà aixecada senyalava la vacada que s’apropava .Una va sortir del grup que anava i va enfilar direcció on érem, pel cami va collir una flor pel la noia que estava amb el seu amic.

Va saludar amb un gros muuu...al  Patufet i després de les corresponents presentacions va començar la xarrameca.  Sort que us he trobat, perquè avui estic molt trista i només trinc ganes de plorar, -va etzibar la vaca-  i va començar a explicar com ahir al vespre se li van emportar al seu petit vedell, bé,  ja era una mica gran i aquells homes dolents sempre fan el mateix, se’ls emporten per engreixar a un alte lloc i després els maten perquè els humans puguin menjar carn. Feia uns bramuls, mentre marxava, encara els  tinc ficats  al cervell. com cada vegada que això  passa estic uns dies molt trista.

Tan la Ventafocs com el Patufet es van commoure davant el  que explicava la vaca  i van intentar  fer-li costat en un dia tant tràgic per ella, a més li vam prometre que a partir d’aquell moment no  menjarien carn de cap mena, ja que ells no volien contribuir a la matança d’animals. Des de llavors de tant en tant es reuníem els tres amics i s’explicaven les seves aventures i desventures.

La Ventafocs ja havia acabat de fregar i unes veus la van tornar a la realitat , les seves germanastres havien tornat,  i l'hi ensenyaven les quincalles que havien comprat per donar-li enveja, però ella les va deixar amb  la paraula a la boca i els va dir que havia de sortir per reunir-se amb els seus amics. 

Febrer de 2018

L’OBRA D’ART

Treball del taller d’escriptura segons idea de la professora

L’exposició és rutilant de llum i de gent. Les obres són il·luminades buscant que les ombres embelleixin al màxim les peculiaritats de les obres ofertes als ulls entenedors d’un públic d’alta categoria.

Enmig de la sala i dalt d’un pedestal s’ofereix a la vista enlluernada del personal l’obra mestra, la pedra iniciàtica, al voltant de la que gira el tema. Res ni les obres  de Picasso, Miró o Rubens col·locades a les parets criden l’atenció del heterogeni públic i dels crítics més entesos.

S’escolten exclamacions d’admiració. Les càmeres fan multitud de fotografies. Els espectadors, xinesos i japonesos, amb els seus smartphones de darrera generació, envien les imatges preses de  diversos costats als components dels seus grup de whatsapp. Allò és la genuïna i única expressió de l’art modern.

Un moderador des d’una petita tribuna narra amb veu tremolosa d’emoció els detalls, la textura, els colors de fons de les flors del coixí. Quan baixa un altre expert puja i dona raó de la negror, l’aspror i la força de l’element que culmina l’obra bàsica i serveix de clàmide  per donar llum orientadora del súmmum artístic.

En un racó una dona que pel seu vestit proclama el seu treball de netejadora li diu a una companya de feina.

¾     S’ha de ser un ximplet i un tanoca com per un coixí i un esborrador brut i negre de sutge  pagar 5000€.

¾     Ai noia! És que nosaltres no entenem res d’aquesta moguda de la gent de calers.

Miquel Pujol Mur

MURALLES IBÈRIQUES DEL TURÓ DE MONTGRÒS. EL BRULL. OSONA.

En una de les nostres sortides de descoberta a diferents contrades catalanes visitàvem l’església d’El Brull. Per l’oficina  d’informació del lloc ens assabentàvem de l’existència d’unes muralles ibèriques molt properes.

Les muralles del Brull o de Montgrós van ser descobertes l'any 1974, i encara estan en curs d'excavació i de restauració per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Segons es desprèn dels informes de les excavacions, es tracta d'una construcció defensiva dels ibers ausetans, construïda entre els segles IV i III aC. amb importants reformes a l'època romana.

En els seus estrats hom hi ha descobert importants restes de ceràmica àtica. El seu descobriment ha estat important per a l'estudi del món Iber, i més concretament dels Ausetans.

Al Montgrós es fa palès el costum del pobles ibers de construir sobre turons.

És el jaciment ibèric més important del Montseny. El primer poblat data del segles VII aC. i forma part de la ruta dels Ibers.

La muralla  datada del segle IV aC., i destruïda cap el 200 aC. en algun dels enfrontaments de les tribus ibèriques contra el domini romà bé en el marc de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), bé durant la revolta sufocada pel cònsol Marc Porci Cató el 195 aC. La muralla que constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic té unes mesures de 150m de longitud i 3m d’amplada de doble parament precedida per un fossat que tancava l’istme de la península del Montgròs, conjunt que formava un recinte fortificat. Aquesta fortificació controlava una de les vies de penetració a la Plana des de la costa, per Collformic.

Fou construïda sense fonamentació sobre la roca verge i/o sobre un estrat d'argiles vermelloses amb restes d'un anterior establiment. La part central de la muralla s'aixeca sobre una plataforma natural lleugerament elevada. Als límits sud i nord d'aquest promontori natural, es construïren dues torres trapezoïdals contiguament a les quals la muralla continua fins trobar els cingles. La porta d'accés se situa al costat sud de la muralla, defensada per un petit baluard i per un doble parament a l'esquerra. El material utilitzat per a la construcció és la pedra calcària de la zona, amb blocs mitjans lleugerament escairats, d'aparença irregular i amb tendència a formar filades. A les cantoneres els carreus estan tallats.

En l’espai davant de les muralles una escultura d’Emili Colom i Comerma serveix d’homenatge a AMUSIC, príncep dels Ausetans segle III aC.

Les muralles de Montgròs, o muralles del Brull, són unes construccions defensives dels ibers ausetans que tanquen l'estret de Montgròs, al municipi d’El Brull (Osona). És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

REFLEXES A L’AIGUA

 Dins la natura

Brilla amb llum pròpia

Riu que davalla.

Miquel Pujol Mur

CONVIDATS INOPORTUNS

Acabo de penjar el telèfon i estic en estat de xoc. Només em faltava això. La meva germana , el meu gendre i els tres nebots que venen de Granada, estan a punt d’arribar al poble i venen a dinar a casa. Si havien de venir el dimarts, però es veu que han avançat el viatge i arriben avui, que és diumenge  i a més són les festes del poble i està tot tancat  i jo tinc la nevera buida.

Tampoc tinc res al rebost com sempre solo tenir. Ahir a la nit vaig arribar de vacances i estic a zero de tot. Només tinc un entrepà per dinar jo, ah!  i sal oli i vinagre, amb això que en  faig? Em  queda solament una hora, és la una i diuen que a les dues seran aquí.

Si no fossin les festes  aniríem a un restaurant, però avui està tot ple,  ja que a més fan els campionats mundials de voleibol i és veu que no cap ni una agulla enlloc.

Asseguda amb les mans al cap, intento pensar alguna cosa urgentment. No se m’acut res i els tres nebots que sempre tenen un budell buit, que els hi faré per menjar. Els podia haver dit la veritat, però he quedat tan estorada pel telèfon que només s’ha m’ha acudit dir molt bé. Qui se’ls acut arribar dos dies abans i avisar a l’últim moment.

Dins la meva ofuscació de cop com un llampec una cosa m’ha passat   pel cap. Els veïns de sota acaben de marxar aquest matí a Tanzània i m’han deixat la clau per si hi havia alguna emergència. Ja està , aniré a treure el cap a la casa per si hi trobo quelcom alimentari, després ja ho restituiré.

Entro a la casa i directa cap a la  cuina, la nevera desendollada, neta i buida. Capgiro armaris i estanteries i en una trobo un paquet d’arròs i uns quants pots de tomàquet fregit, en una altre de sota, unes llaunes de sardines i un pot de macedònia. Bé, almenys es alguna cosa, si tingués ous faria arròs a la cubana, però on puc trobar ous.

Mentre tancava la porta i portava els escassos queviures a casa vaig pensar amb les gallines del veí de la cantonada, te un patí al darrera que si pot entrar des del meu jardí, saltant un  petit mur, just fa poc que  he vist que sortien ben mudats, devien anar de festa. Amb una cadira he travessat el mur i ja em tens cap dins amb les gallines. Quina sort... vuit ous, al sortir al costat del cireres he trobat mig paquet de pa bimbo, que el deuen haver llençat, es una mica florit , però me’l emporto.

Ràpidament amb les quatre coses que tinc començo a preparar el menú. De primer arròs a la cubana, deixo els ous ferrat pel final i faig el segon, uns canapès de sardines amb maionesa i uns altres de trossets de pa amb pernil (el meu entrepà ) Preparo la macedònia i ja ho porto tot a taula. Si no els agrada s’hauran d’espavilar.

Just en aquell moment sento el timbre de la porta. Així que obro el veig tots contents i feliços al veure’m. Van carregats de safates amb canapès, pollastres a l’ast, pastissos i altres coses,

¾    Com hem pensat que havent tornat a la nit de viatge no tindries masses cosa. Portem el dinar fet.

11/04/2018/

VISITANT SANT FELIU DE PALLEROLS

Pasegavem pel poble i a la riba del riu Brugent vam trobar aquest jove que pescava la lluna.

 Al seu costat l’Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols ha posat una placa que diu:

S’explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Bruxent quan va veure reflectida la lluna en l’aigua de la riera. Tan embaladit en va quedar de  la bellesa de l’astre que molt brillava en la foscor de l’aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i en to burleta li preguntà si volia pescar la lluna. Des d’alehores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen « PESCALLUNES » : gent amb il·lusions, somnis i molts projectes.

18 Desembre 2005

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA MEMÒRIA DE L’HOME

La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.

J.P. Richter, escriptor alemany (1763-1825)

L’home, assegut a la vora del riu està pensatiu. Al mateix temps observa l’aigua que alenteix el seu pas per la planura. Des d’on observa el riu eixampla encara més la seva llera i fa més suau el seu davallar.

El dia és exultant. El sol brilla dalt del cel. Els núvols semblen desapareguts com si després de les darreres pluges, ja buits, haguessin marxat a terres llunyanes. El terra sorgeix marró en els cercles que la vegetació ufana no l’ha amagat amb el seu verd tapís. Les herbes llueixen tendres i verdes. Les flors grogues i blanques es mostren ufanes en el prat proper.

Tot és silenci llevat el remor de l’aigua que com si no volgués molestar passa lentament.

L’home, ha buscat un recer sota uns arbrets que el protegeixen del sol i les mirades. Per així descansar i al mateix temps recordar sense cap presència aliena els  fets del passat.

Aleshores, cridats per la memòria els records reviuen als seus ulls, com si mitjançant un calidoscopi imaginari les seves imatges li transmetin els instants de la vida ja viscuda.

Pocs pensaments són vius del moment del seu naixement, ja que naturalment la memòria d’un nounat aleshores no registra gaires records. Solament la calidesa i la sensació d’indescriptible pau al estar recolzat i protegit contra el pit de la mare. Aquesta figura s’ha fet patent moltes vegades, ja que notar la proximitat materna sempre ha calmat qualsevol desori mental.

Després els jocs dels anys conviscuts amb els seus germans. Moments d’excelsa companyia. També instants  de certa rivalitat i lluita per qualsevol dèria infantil o per cridar l’atenció dels grans.

A la memòria li venen en el transcurs del temps  els records del col·legi i, força més clars els dels companys amb els que va conviure durant anys. Junts van arribar a formar una amistat renovada curs a curs. Després en acabar els estudis els llaços es van anar afluixant però als retrobar-se, malgrat sigui per casualitat en alguna ocasió, el lligam sembla renovar-se i enfortir-se com abans. De tots ells, ha quedat un petit grup que encara es reuneixen per celebrar el moment actual de la seva vida i rememorar la infantesa.

Després el món i la seva voregin fa que el calidoscopi salti i registri la vibracions de la joventut i les ambicions del món del treball.  Barrejada en aquest món també hi ha la nova família creada amb la seva parella. La família pròpia, amb els seus desitjos i les seves ambicions particulars.

Ha passat tant temps. Ara l’home torna a mirar el riu, ara calmat, després de les turbulències del seu naixement a les terres altes. Allà, on els cims albiren de més a prop el cel. On la llum del sol i la pàl·lida llum de la lluna que trenca la foscor de la nit, il·luminen la deu on l’aigua brolla damunt la terra des de les amagades profunditats de la terra.

L’home s’agenolla i després es posa estès damunt l’herba. Recolza aleshores una orella al damunt de la fosca superfície terrenal i escolta atentament amb l’oïda arran del terra. Com si fos un disc antic escolta el remor de l’aigua, aquell xiuxiueig de la terra viva com si es transmetessin els sorolls de les plantes al créixer i la remor del treball dels habitants de sota la superfície. Tot és vida i tot segueix un ritme marcat des del principis dels segles.

L’home s’aixeca i amb el cor tranquil i l’esperit assossegat empren de nou el camí cap a on l’esperen els seus.

La memòria li pertany, els moments viscuts són seus i alguns són amagats, íntims però vius dins seu jo intern.

L’home camina content perquè espiritualment ha viscut un instant per retrobar-se a si mateix, la seva memòria i la seva consciencia.

Miquel Pujol Mur