dilluns, 9 d’abril del 2018

ESTATS D’ÀNIM


La tristesa omple els meus ulls de llàgrimes sense fi. Per què em mostres aquesta indiferència si, la llum de la meva vida sempre has estat tu. Te’n recordes, quan ja de joves sortíem a passejar, doncs t’he de dir la veritat, sempre caminava darrere teu. Saps per què? Em tenien meravellat els moviments de les teves natges que es bellugaven indiferents davant meu. Em fonia d’admiració imaginant-me els moviments del teu cos, que pendulava al ritme dels teus malucs. 

Ara han passat els anys i l’experiència, sí, estimada, els anys comporten sapiència. No és el mateix els pensaments encegats d’un jove enamorat que la saviesa, digues-los-hi millor, fracassos d’un home gran. O també realment el que ha passat, és que m’ha caigut la bena del ulls. O potser, que els desenganys m’han mostrat la realitat del viure dia a dia.

Ara fredament, sé que tu et reies de la meva innocència; aleshores jo era un babau sense gens de picardia sexual i, exageraves al màxim les teves torsions per provocar-me ... Mira és tan gran la meva timidesa que no sé pronunciar, sense envermellir encara, que em provocaves i on m’ho provocaves.

Avui has passat pel carrer per davant meu i ha estat tal la indiferència amb que m’has mirat, tal vegada com si fos un moble urbà: un banc, una paperera, un cartell ... Al semàfor li has prestat més atenció que a mi. Els teus ulls blaus m’han guaitat com si no existís, com si fos transparent, i no l’home que t’ha estimat sempre.

Sí, senyor jutge, aquesta és la carta que vaig enviar-li un dia que estava desesperat. Sí, senyor jutge, li vaig enviar a casa seva. Sí, senyor jutge, la culpa és meva.

No vaig resistir el pensar que era en braços d’un altre home. Vaig veure clarament el moviment de la seva melena sobre el pit del seu actual amant. Vaig escoltar, com si fos jo mateix, els seus sospirs i les seves engrescadores paraules a l’orella, al sentir allò, que també sentia amb mi. O això creia jo, potser també a ell l’enganya.

La seva olor, els seu perfum, el seu sabor, l’aire que flueix amb aroma de dona de la seva boca, la seva saliva mullant-me el llavis ... Sí, senyor jutge, tot això i més, que no tinc paraules per descriure, va sorgir de dins meu i va escalfar el meu cap. Senyor jutge, la culpa és meva.

La vaig esperar amb l’ànim de malmetre la seva bellesa. Tal vegada la seva vida però; perdó, senyor jutge, vaig ser incapaç de fer-ho. Quan la vaig tenir al davant i vaig admirar els seus ulls blaus que em miraven amb un xic de por, no vaig poder fer res més que agenollar-me i demanar-li perdó. El seu riure va perforar la meva oïda i vaig somicar davant seu. La culpa, senyor jutge, és el meu amor.

Va ser un altre home, senyor jutge qui ...

Miquel Pujol Mur

dissabte, 7 d’abril del 2018

LLUITAR PER VÈNCER


“La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer. El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç”

Al Jordi des de ven jove li van inculcar l’esforç al treball i la superació per ser un home de bé. Havia nascut a una masia allunyada del poble i des de ven jove treballava de valent ajudant als pares a conrear la terra i cuidant els animals.  Recorda la mare que de petit li deia,  a la vida els sentiments més importants són:   estimar , patir, lluitar i vèncer, amb això et sortiràs de tot; perquè el que estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç.

Sempre tenia en ment aquelles paraules que l’havien ajudat a sortir de molts entrebancs a la vida. Amb molt esforç, combinant la feina a casa amb els estudis va aconseguir ser arribar a ser  enginyer agrònom.  Va construir una granja de vaques lleteres al costat de la masia. Va transformar els camps de conreu , en camps de farratge pels animals.  Tot amb maquinària moderna per fer les coses sense esforç, cosa que meravellava als pares que arribats a una edat avançada podien gaudir de les terres i els animals sense els esforços , que per la edat ja no podien fer. Treballava molt, però feia la feina que l’hi  agradava i per ell això era el més gran al·licient. Va reformar la masia amb tot el confort de les cases modernes, però li faltava una cosa per tenir la felicitat completa una persona a qui estimar.

Quan va conèixer la Montserrat les coses van canviar, mai havia tingut temps per sortir amb noies, i quasi arribava a la quarantena . Aquella joveneta que va arribar un dia a la masia demanat ajuda, ja que s’havia despistat del grup quan feien una travessa i s’havia perdut , ell la va acompanyar fins al poble. Van quedar en tornar-se a veure  i des de llavors cada dos per tres la noia anava a la masia amb una excusa o altre, li encantava aquell lloc i també el Jordi . L’amor aviat va sorgir entre ells.

Al cap d’un any és van casar i al cap de dos van tenir els bessons, dos xicots que van fer l’alegria de pares i avis. Van passar uns anys molt bons, on el treball i l’esforç es veia recompensat amb escreix, els nens creien entre entremaliats i bons nens. La Montserrat feia de mestre al poble veí i els nens anaven i tornaven amb ella. Avui  amb els cotxes no hi ha distàncies, -sempre deia l’àvia-. Abans aquest camí l’havien de fer caminant.

Un dia l’avi va desaparèixer i el van cercar tota la nit, al matí el van trobar darrera casa mort d’un infart, aquest va ser el primer contratemps.

 Després va venir la sotragada forta. La Montserrat es va començar a trobar malament i aviat li van diagnosticar un mal dolent. Primer la van operar, després la “quimio...” i llavors, dies i dies d’ensopiment i malestar.  Era una dona valenta i s’havia de lluitar. El Jordi li feia costat i l’ajudava en la lluita, ella havia fet seva la premissa que havien comentat tantes vegades   “el que pateix lluita i el que lluita venç”. Els nens ja adolescent ajudaven a la mare tot el que podien, a vegades ploraven en silenci, però davant li mostraven tot el seu suport, l’àvia ja gran feia tot el que podia per ajudar.

Van passar cinc d’anys que semblava que la cosa s’havia arreglat del tot,  la Montserrat es trobava bé, tornava a fer vida normal, fins havia tornat a treballar i semblava que el mal son havia quedat lluny. Els nois estaven a punt d’anar a la Universitat, quan el mal va tornar a treure les urpes de nou. Aquesta vegada per més que van lluitar, la malaltia va vèncer. La Montserrat fins l’últim moment va batallar per combatre el mal i quan va veure que no se’n sortiria   animava als seus a no deixar-se vèncer pel dolor ni el desànim quan ella no hi sigues. Resteu units i no us deixeu vèncer jo des d’on sigui vetllaré per vosaltres, us estimo molt - van ser les seves últimes paraules.

Avui el Jordi està abatut i trist, fa un més que ella els va deixar, els nois la setmana vinent marxen a estudiar fora, aquests dies han estat la seva força, ara tem molt més la solitud que li espera. De sobte sent una ma a l’espatlla, és la mare, la dona ja gran que amb un fil de veu li diu,
¾    Ens en sortirem fill. Tornarem a lluitar, ens aixecarem i tornarem a vèncer. Ella així ho volia.

20/03/2018/

divendres, 6 d’abril del 2018

ARANSA


També Arànser és una entitat descentralitzada del municipi cerdà de Lles de Cerdanya.

En el seu terme es troba l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa.


Neu de muntanya
Freds paratges del cim
Aigua d’estiu.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 5 d’abril del 2018

PETITA VENJANÇA



Avui m’he venjat de la “profe”  d’anglès del Centre, pel que em va fer divendres passat, ridiculitzar-me davant els altres companys per no saber pronunciar bé la frase en anglès que ens havia posat per deures i que els demés tots van pronunciar correctament.

  Eh! Que això no ho ha de saber ningú. Espero veure la cara que posarà aquesta tarda quan vegi la seva caricatura traient foc pels queixals , així que obri la porta del aula, i veure’s pintada a la paret del davant.

Com ningú sap que tinc aquesta afició, i ningú m’ha vist,  no m’hi relacionaran pas. He vingut aviat aquest matí i com no es feia res en aquella aula,  hi he entrat i he fet de les meves. No sabeu com de bé m'ho he passat. 

 Els estris que he utilitzat, els plàstics i cartrons per no embrutar res els he agafat  de la classe de manualitats dels costat. Després els he deixat de nou sobre el prestatge on són sempre.. El pinzell i el pot de pintura han anat directes al contenidor del carrer. Que sàpiga aquella setciències   els que es bo que tots es riguin d’un.

Febrer 2018

dimecres, 4 d’abril del 2018

FA TANT DE TEMPS. SOMNIS DE JOVENTUT


Malgrat la majoria dels meus relats són en català, en aquesta ocasió vaig voler provar en llengua castellana. Mal imitant als escriptors de l’època romàntica de joventut va sortir aquest escrit.

Oh, dulce muchacha de mis oníricos sueños.

Quisiera ser todavía el galante doncel que, desde lejanas tierras montado en un veloz corcel de azabache color, os visitara en vuestra noble mansión.

Entonces con dulce voz, acompañándome de ligera mandolina, cantaros, Oh, señora! dulces romanzas de amor salidas de lo más hondo del corazón.

I vos, en respuesta a mis románticas trovas, lanzaríais al viento de la tarde volátiles mensajes, pintados en pergamino, de bellos y enamorados poemas.

Vuestros apreciados presentes, llevados por blancas palomas, llegarían a mis manos conducidos por una suave y agradable aura.

Pero, amiga mía, el tiempo pasa y no es en vano. El corcel hace mucho tiempo se perdió en lejanas praderas. La mandolina, la hube de empeñar buscando deseos imposibles. Y mi voz, perdió su agradable timbre, y ahora malsuena gastada y falta de aire.  

Miquel Pujol Mur

dilluns, 2 d’abril del 2018

NEU AL BERGUEDÀ



Sense petjades
no hi ha camins.
sense fe en Déu
no hi ha miracles

Santa Maria i Sant Miquel de la Pobla de Lillet.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 1 d’abril del 2018

MATÍ DE PASQUA



Clareja l’alba, el fred és viu després d’una nit gèlida, ningú diria que som el primer dia  d’abril, però res d’això  importa als joves, persones grans , pares, avis  i infants que es preparen i surten de casa a aquesta hora ben abrigats fins al Centre del poble , al cap  o la mà la barretina vermella, o per sota l’anorac les faldilles florejades de les dones delaten que son  caramellaires o balladors d’esbarts a punt de començar la jornada festiva i de gresca d’aquest  diumenge de Pasqua.

El sol treu el nas tímidament  per darrera la serra, donant vida i color  als cirerers i presseguers florits, on els ocells fa estona que fan  els seus refilets, i  tots sembla que es volen afegir al  grup de cantaires  que escampant amb  els seus cant i la seva alegria pels carrers i les places, la  joia de la Pasqua .

El dia avança i el sol escalfa, fa recular el fred i el dia és torna càlid, els carrers s’omplen de vida, gent amunt i avall, uns passejant , altres escoltant les colles que canten o ballen, en aquest bonic matí. Les mones, de mil colors i formes guarneixen els aparadors de les pastisseries, (com aquests dies  enrere els de les grans superfícies) Padrins, avis , pares i tietes porten la mona pels seus fillols, endevinant ja el rostre dels menuts,  i els més grans,  en acabar el dinar veient i assaborint el pastís amb la seva figura preferida, la pasqua dolça, segons alguns.

Cap a la una del migdia a la plaça de la  vil·la, repleta de gent,  es troben les colles i fan la cloenda de la jornada. Colles de petits i grans de balladors i cantaires, grups on hi ha des de avis, pares i néts, el planter de les noves generacions que fan que aquesta nostra tradició es mantingui ben viva i continuï endavant. Demà dilluns continuaran escampant els cants pels vorals,  barris i masies de l’entorn.



                                      BONA PASQUA A TOTHOM!!!

01/04/2018/