La tristesa omple els meus ulls de
llàgrimes sense fi. Per què em mostres aquesta indiferència si, la llum de la
meva vida sempre has estat tu. Te’n recordes, quan ja de joves sortíem a
passejar, doncs t’he de dir la veritat, sempre caminava darrere teu. Saps per
què? Em tenien meravellat els moviments de les teves natges que es bellugaven
indiferents davant meu. Em fonia d’admiració imaginant-me els moviments del teu
cos, que pendulava al ritme dels teus malucs.
Ara han passat els anys i
l’experiència, sí, estimada, els anys comporten sapiència. No és el mateix els
pensaments encegats d’un jove enamorat que la saviesa, digues-los-hi millor,
fracassos d’un home gran. O també realment el que ha passat, és que m’ha caigut
la bena del ulls. O potser, que els desenganys m’han mostrat la realitat del
viure dia a dia.
Ara fredament, sé que tu et reies de
la meva innocència; aleshores jo era un babau sense gens de picardia sexual i,
exageraves al màxim les teves torsions per provocar-me ... Mira és tan gran la
meva timidesa que no sé pronunciar, sense envermellir encara, que em provocaves
i on m’ho provocaves.
Avui has passat pel carrer per davant
meu i ha estat tal la indiferència amb que m’has mirat, tal vegada com si fos
un moble urbà: un banc, una paperera, un cartell ... Al semàfor li has prestat
més atenció que a mi. Els teus ulls blaus m’han guaitat com si no existís, com
si fos transparent, i no l’home que t’ha estimat sempre.
Sí, senyor jutge, aquesta és la
carta que vaig enviar-li un dia que estava desesperat. Sí, senyor jutge, li
vaig enviar a casa seva. Sí, senyor jutge, la culpa és meva.
No vaig resistir el pensar que era en
braços d’un altre home. Vaig veure clarament el moviment de la seva melena
sobre el pit del seu actual amant. Vaig escoltar, com si fos jo mateix, els
seus sospirs i les seves engrescadores paraules a l’orella, al sentir allò, que
també sentia amb mi. O això creia jo, potser també a ell l’enganya.
La seva olor, els seu perfum, el seu
sabor, l’aire que flueix amb aroma de dona de la seva boca, la seva saliva
mullant-me el llavis ... Sí, senyor jutge, tot això i més, que no tinc paraules
per descriure, va sorgir de dins meu i va escalfar el meu cap. Senyor jutge, la
culpa és meva.
La vaig esperar amb l’ànim de
malmetre la seva bellesa. Tal vegada la seva vida però; perdó, senyor jutge,
vaig ser incapaç de fer-ho. Quan la vaig tenir al davant i vaig admirar els
seus ulls blaus que em miraven amb un xic de por, no vaig poder fer res més que
agenollar-me i demanar-li perdó. El seu riure va perforar la meva oïda i vaig somicar
davant seu. La culpa, senyor jutge, és el meu amor.
Va ser un altre home, senyor jutge
qui ...
Miquel Pujol Mur
