dijous, 15 de març del 2018

AUCA DEL CARNAVAL DE BERGA 2018

( Avui, com és el dia , toca fer una auca de Carnaval)


Com sempre al mes de febrer
Carnaval sempre hi sol ser.

Festes de gresca i disbauxa.
Fora el seny. Visca la rauxa.

Abans, però cal rumiar
de que ens em de disfressar.

Cada grup o Entitat,
Porten els balls preparats.

No hi poden faltar carrosses
Per fer les Festes més grosses.

Per dona un cop d’ull a la jerga,
No cal pas sortir de Berga.

Aquest any per fer bona crítica
No hi pot faltar la política.

Urnes grosses i petites
I paperetes mai vistes.

I els vaixells dels Piolins,
aquells que pegant van fins.

Fins hi havia uns gira-sols,
que cantaven “Cara al sol”.

El grup dels “Fora Barrots”
Presoners ratllats i grocs.

També la República ha criat,
molts nadons de cop han arribat.

Ah! Però també els més petits,
fan els jocs més divertits.

Parxis, amb els seus colors
Els daus, les fitxes i els seguidors.

Ara van les calaveres,
Que fan ballar calaixeres.

Aparteu-vos, ve el tren de la bruixa,
Que us pot trencar una cuixa.

Hi ha els peixets de tots colors,
“Peixos pacífics i entendridors.

Ara ens transporten a l’Àrtic,
Pingüins, foques... quin catàrtic.

Fins anem a l’Edat de pedra,
El Fred, la Vilma i tots els Picapiedra.

Espantalls que van fent brinques,
Entre els horts i hortalisses .

I els pallassos i els “Tintins”
i bruixes, mags i ratolins.

Oh!  I els quadres de Sixena,
amb figures de tota mena.

Que es canvien i ballen enriolades,
Dissimulant que estan emprenyades.

Ja ho veieu com es fluida,
Aquesta Rua tan lluïda.

Les carrosses van passant,
I la Festa é va acabant.

Abans però... hi haurà un sopar,
I el Premi...  qui se’l endurà?




-Berga 11 de febrer de 2018-


dimecres, 14 de març del 2018

EL CALDERÓ I LA VIGÍLIA DE TOTS SANTS II


El Pere, malgrat sap que es deu a la obediència cap el seu pastor remuga, una estona. Marxa i finalment torna carregat de fusta. Com que el pastor encara no ha tornat, agafa una bona quantitat de fustam i atiant el foc la posa dins la brasa. Com l’Ismael encara ho ha tornat agafa l’ampolla de ratafia  i prova si cau una mica. Li sembla que no i, acaba espolsant-la damunt el calderó. Encara hi cau una gota mal aprofitada. Torna a arreglar el foc i posa més fustes velles. En una d’elles sembla que hi ha les restes d’uns ossos. Sense pensar-s’ho les aboca murmurant: mira faran més bona substància i tal vegada serà més alta.

L’Ismael  torna al cap d’una estona, tot cordant-se els pantalons. Mort de fred es posa al costat del foc. Escalfant-se les mans comenta:
¾     Bon foc! Valga’m Déu!- però immediatament mirant el foc, exclama sorprès: Sí, aquesta llenya són restes de taüts! D’on has tret aquest fustam?
¾     De les runes de l’ermita.

Agafant-se el cap entre les mans, L’Ismael mig ploriqueja:
¾     Són del cementiri vell!
¾     I què? Tots són morts d’anys. Mireu els ossos que hi havia entre les fustes els he llançat dins la perola.

Mentre, el calderó ronca en les flames. Només dir aquestes paraules de dins la poció sorgeix una mà negra, que fa una rodona en l’aire com tantejant l’ambient, i s’amaga ràpidament.

Seguidament una bromera grisa i espessa va envaint la borda, caient des del calderó, sense apagar el foc, i s’estén ràpidament. La substància ni líquida ni gasosa també rodeja els pastors. El seu color és gris com el del cervell. Entra per les seves narius, boques i orelles. Poc després, ja perdut el seu intel·lecte, els dos homes embogits comencen a copejar-se amb sanya. Cadascú fa per picar el més fort possible a l’altre. La sang raja  de les ferides i nafres infligides.

Només notar la sang la massa líquida adquireix un color vermell intens. Com si el color sanguini actués de colorant, la bromera vermella tenyeix les parets i els homes. Cansats de donar-se cops ara senten com si la substància vermellosa cridés a la seva sang. Després, noten com els seus cors són oprimits i massacrats abans de ser arrancats.

Ja morts vivents, sense cervell i sense cor, romanen inquiets i callats en un somni intranquil, quan dos o tres mans negres remouen el líquid vermell que va convertint-se en negra. Al mateix temps els cossos del dos homes morts-vius són sacsejats fins al seu desmembrament.

Quan tota la cabana és negra, el foc de la llar esclata en grosses guspires. La substància negra com si fos petroli, crema tota la borda, els cossos dels homes, els formatges i, fins i tot, els animals.

Quan l’amo, advertit pel foc que llueix en la nit puja a la muntanya, tot és negre. Només hi ha damunt de l’ensorrat sostre, una carabassa fumada i mal girbada on crema per dintre una mínima flama alimentada per la seva mateixa carn.

El Bon Joan, de la llanterna, aquesta nit no ha visitat la muntanya enforcada.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 12 de març del 2018

EL CALDERÓ I LA VIGÍLIA DE TOTS SANTS I


La nit és fosca i freda. Les primeres neus han aparegut per sorpresa dalt dels cims de les muntanyes. El ramat ja està tancat en el corral. Els dos pastors han netejat i ordenat amb cura l’orri. Tancats a la cabana els dos homes, arraulits de fred, miren d’aprofitar l’escalfor de la petita llar posada en un racó. Han tancat la porta i per evitar els corrents d’aire que es filtren pels troncs malgirbats l’han cobert amb les pells d’animals sacrificats. En el petit magatzem, rere la seva estança i damunt d’unes postades, hi ha guardada una bona quantitat de formatges elaborats durant el temps de l’estiu.

El Pere, un rabadà ja gran, roman arraulit prop de l’Ismael, el vell pastor, i li comenta:
¾     Aquest any anem tard per recollir el ramat. Demà és Tots Sants. Altres anys per aquests dies ja érem al poble. Menjava castanyes i moniatos amb els pares. Que bé que m’ho passava amb els meus germans; fèiem força tabola i rèiem com descosits. De vegades de la casa dels amos ens baixàvem panellets fets per la cuinera. Sempre eren pocs per la nostra fam. I mitja ampolla de vi bo. Aquest any, si la mare no me’n guarda ni els tastaré. Jo que havia preparat una carabassa, per fer por als meus germans petits.
¾     Noi, les coses van així! Aquest any amb la calor de l’estiu l’amo ha preferit esperar fins al darrer moment per baixar el ramat. Au, Pere! Posarem el calderó al foc i provarem de fer una bona i calenta sopa. Ah! Saps què? Tinc guardada una ampolla de vi i farem dos o tres traguets.

Així ho fan, però els dos o tres traguets han portat a beure’s tota l’ampolla. I una altra de ratafia que, malgrat no ho havia dit, també tenia guardada el pastor. Entonats el pastor i el sagal, tots dos alegres com unes pasqües, han anat envalentint-se. Aleshores l’Ismael ha dit:
¾     Quan jo era jove una bruixa que vivia a l’enforcadura va mostrar-me un encanteri per gaudir de bona companyia.

En escoltar aquestes paraules el sagal se’n recorda de la Clara, la seva xicota. Quina enyorança i quin desfici de les seves carícies. Fa tant de temps que no la ha vista. Sense pensar gens diu:
¾     D’acord! Que la nit és freda i dormir un xic alegrois amb vostè no em fa cap gràcia. Què hem de fer?
¾     Mira aprofitarem el calderó i posarem a bullir una banya de boc, unes peülles de xai acabat de néixer, unes arrels i fulles de mandràgora ... i uns quants moniatos i castanyes. D’aquesta manera em va dir la bruixota que la companyia seria més xamosa. I no et deixis un parell de cebes i una cabeça d’alls, són per a que els cabells siguin llargs i acariciadors. A mi m’agraden amb els  cabells llargs i sedosos.
¾     Vostè creu que anirà bé?
¾     Nano, que m’ho va ensenyar una bruixa vella.

El calderó comença a bullir. El beuratge poc a poc inicia un barboteig alegre. Però el foc és pobre i les flames no són suficients per fer-ho arribar a l’ebullició. Cansat de mirar les incipients bombolles l’Ismael mana al Pere.
¾     Vinga Pere, tu que ets jove! Ves a cercar una mica de llenya. Ja veus que el foc no escalfa prou.  Jo mentrestant aniré a buidar el ventre.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

diumenge, 11 de març del 2018

ESBORRANT RECORDS



“És fàcil esborrar les fotografies, però com n’és de difícil esborrar els records”
Fa estona que estic esborrant totes les fotografies que tinc en tots el aparells electrònics i al matí he cremat a la llar de foc totes les de paper que tenia amb ell, totes les que sortia amb amics o coneguts. No vull que quedi rastre d’ell en molts Km. al voltant. Ahir vaig llençar totes les seves pertinences, no vull veure mai més res que me’l recordi.
El vull fer desaparèixer de la meva vida, com si mai no hi hagués entrat. M’ha fet molt mal, molt, mai m’ho hauria cregut d’ell. Em tenia totalment enganyada. Si no hagués estat per l’accident encara seguiria estant-ho i ves a saber fins quan.
Si, la setmana passada va tenir un accident en que va perdre la vida, ell i l’amigueta  que l’acompanyava. Això va ser un cop molt fort, però és que aquí no acaba la cosa.
Ahir quan vaig anar al banc per arreglar els comptes, vaig descobrir que estaven sota zero, ell sempre es cuidava de tot , deia que els diners eren per fer moure, per fer augmentar el capital;  que ell era un expert en aquests assumptes, per això a l’any de conviure em va convèncer de posar els contes en comú. Semblava que més o menys teníem capitals semblants. Vivíem bé i no ens faltava de res, però sembla que ell necessitava molt més. Ho ha buidat tot a més ha hipotecat la casa que vam comprar i jo amb el meu sou, ara força minso no puc fer front a la hipoteca.
Encara continua la cosa, ja m’han trucat diferents particulars que els deu diners i volen que jo me’n faci càrrec del deute, ja els he dit que no hi contin, però ara he de parlar amb advocats. He volgut esbrinar amb que es gastava tants diners, i segons gent que  el coneixien,  es veu que entre el joc i les meuques el plomaven. Potser si, que he estat molt bleda per no sospitar res en els deu anys que hem estat junts, però jo me l’estimava i confiava en ell; ja diuen que l’amor és cec.  Bé, alguna vegada havia tingut alguna sospita però mai hauria pensat una cosa d’aquesta envergadura.
Si fos  tan fàcil esborrar els records, però aquests pesen més, per les conseqüències que arrosseguen, encara que ho intentaré amb totes les forces, treure-mels de sobre. Deixar la casa també em serà trauma  dolorós, però necessari, hauré de buscar un pis petit que pugui pagar o compartir-ne algun amb algú, que amb el reduït sou que ara tinc pugui pagar, un lloc nou on em pugui refer. Déu meu, qui m’havia de dir que amb només una setmana la vida se’m giraria com un mitjó.

 26-02-2018

dimarts, 6 de març del 2018

LA BARRETA DE XOCOLATA

En sortir de casa la vaig trobar esperant-me a la vorera. Els seus ulls obliqües indicaven l’enveja que la devorava. Tal vegada, com la fam que devora els sentiments. Mirava la meva boca i la meva mà. Per què aquesta mirada tan fixa, vaig preguntar-me. Aleshores, babau de mi, vaig caure amb la raó del seu mirar.  

La meva mare m’havia donat per fer callar la meva xerrameca irrespectuosa i rondinaire una barreta de xocolata.  

Impacient vaig obrir-la i quan baixava per l’escala ja havia començat a llepar-la. Marronosos regalims de xocolata queien de la meva boca.  

Aleshores vaig sentir compassió de la seva fam, de xocolata, i remordiment per la meva joiosa ostentació. Sense paraules, la veritat és que  se m’havia fet un nus al coll. No sabia, ben bé, si era per sentimentalisme de la pena que transmetien el seus ulls obliqües o per què el xocolata m’ennuegava i impedia que em sortissin les paraules. 

Vaig estirar el braç i la meva mà li va entregar el meu tresor. 

Camí de l’escola ens passaven la barreta de xocolata l’un a l’altre. La gent quan ens veia creia que érem germans, malgrat la diferencia de raça. Els regalims de xocolata emmascaraven les nostres cares. 

Les nostres fisonomies, una xinesa i l’altra europea, anys després centraven una foto.  

Quan comença una coneixença mai se sap el seu final. Tot va començar per una barreta de xocolata. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 4 de març del 2018

UN ESTRANY A DINS EL COTXE


“Vaig a posar benzina i quan torno trobo una persona asseguda dins el cotxe”


He anat al supermercat  i després de carregar he passat per la benzinera del centre per omplir el dipòsit que estava sota mínims. Després de passar per caixa a pagar torno distreta cap al cotxe, obro la porta, i ... quan anava per entrar, veig que hi ha un home gran, assegut al seient del costat. Vaig quedar paralitzada per  l’ensurt, amb la porta oberta i sense esma per entrar ni dir res. Ell si que va parlar,

¾    Va, entra. Que fa hores que espero.
¾    Qui és vostè? Què hi fa aquí?
¾    Quets  bleda? Ja no coneixes el teu pare? Fa una hora que has entrat al supermercat. M’has dit que m’esperes que no trigaves gens. Fins he donat una volta per fora.
¾    Jo no el conec de res. Faci el favor de baixar del cotxe. –vaig dir amb to enèrgic
¾    Ja hi som. No em facis empipar. Va anem a casa que tinc gana
¾    Què?
¾    Que tinc molta gana. També podríem anar a dinar al bar de l’Anselm.

Pobre home- vaig pensar- està ben despistat. Té gana i vol menjar. Si coneix aquest bar del  carrer de sobre, segur que allà també el coneixen a ell i podrà tornar a casa seva. Així que després d’aparcar el cotxe, els dos entren al bar per dinar una miqueta. Van demanar el menú del dia , parlant de coses banals, com si fos una parenta seva;  a mig dinar em vaig aixecar per anar al servei i discretament vaig preguntar a l’amo del bar si coneixia a aquell home, i si vivia a prop. La sorpresa va ser gran aquest em va dir que no el coneixia de res. M’hauria espavilar  per una altre banda.

 Després de prendre el cafè , li vaig dir que em digués on vivia que l’acompanyaria a casa,
¾    Perquè em vols portar a casa, jo vull estar més estona amb aquesta dama tan encantadora  –deia, mentre m’agafava la mà.
¾    Deixem-nos de romanços –mentre le'n retirava- Diguem on vius?
¾    No ho se, no me’n recordo.
¾    Saps almenys el carrer? La ciutat no és molt gran...
¾    Ah! Si... això si. Visc al carrer Pau Claris, però no sé el núm. Em vull quedar amb tu una estona mes.
¾    És un carrer molt llarg a l’altre cantó de la ciutat.
¾    Però si conec l’edifici. Si em portes allà, ja sabré on visc.

Ja ens tens altre cop dins el cotxe, havia de travessar tota la ciutat, però almenys el podria acompanyar a casa. Ja es ven trist estar d’aquesta manera, qui sap si tenia família o vivia sol- pensava distreta- De cop vaig sentir una mà que se’m posava sobre la cuixa
¾    Què fas? –mentre li en retirava la ma.
¾    És que em poses a cent. Estic boig per tu.
¾    Estigués quiet, que podem tenir un accident.

Va semblar que quedava tranquil, però al cap d’una mica, la seva mà em resseguia el coll i l’espatlla, intentant obrir-me la brusa. Vaig fer un gest estrany, al veure un aparcament allà a prop i vaig parar el cotxe en sec.
¾    Va, baixa del cotxe –li vaig ordenar.

Encara es va abraonar damunt meu, dient-me paraules obscenes  enceses de desig. Després es va controlar i em va demanar perdó,  jurant que es comportaria. Vaig sortir del cotxe i li vaig dir que havia d’anar allà a la farmàcia de la cantonada, després el portaria a casa,
¾    Abans podríem anar a casa teva, passaríem una nit esbojarrada; no pararies de gemegar i de xisclar,  t’ho ven asseguro.

Em vaig allunyar del cotxe tan despresa com vaig poder, mentre el sentia dient expressions de caire sexual.  Així que vaig ser fora de la seva vista vaig trucar a la policia, dient que hi havia un pertorbat dins el meu cotxe i els hi vaig explicar el cas. Em van dir que no tornes allà fins que ells arribessin. Als cinc minuts ja eren allà, dos cotxes de la policia i una ambulància venia al darrera. Els vaig acompanyar al lloc on havíem aparcat. Van rodejar el cotxe i a l’anar a entrar vam veure com aquest era buit, a dins no hi havia ningú. Van regirar el  cotxe, el maleter, vam mirar pels voltants, ningú enlloc. Estava prop d’un  atac de nervis, devien pensar la que estava malament era jo.  Em van dir que em calmés, que tornes cap a casa i si hi havia alguna cosa de nou els truques  a un número directament.

Estava neguitosa encara quan vaig arribar a casa pensant en tot el que m’havia passat. Vaig tancar el cotxe directament al garatge . Allà vagi agafar l’ascensor fins el sisè pis. Posava la clau a la porta quan vaig sentir que pujaven l’escala -aquest veí  de dalt sempre pujant graons- Com no tenia ganes de parlar amb ningú vaig obrir de presa. Ja tancava la porta quan vaig notar que alguna cosa la travava i després amb una empenta l’obria del tot. Vaig deixar  anar un crit de terror. Aquell pertorbat entrava a casa i  després de tancar la porta s’abraonava sobre meu,
¾    Què,  em volies enredar? Has trucat a la policia . Ets una meuca i una bastarda. Et pensaves que no et trobaria...

Jo em volia desfer d’ell, però amb una força impressionant em subjectava i amb un gros ganivet vora el coll  va començar a esquinçar-me la roba,
¾    Que fas?  - Li vaig dir tremolant.
¾    Res, si ets dòcil. no pasar`res si em deixes fer. Passarem una tarda esbojarrada, de passió, de sexe i de sang. Mai hauràs viscut res semblant.

Una fiblada al braç,  i un filet de sang corria braç avall mentre sentia la seva  riallada i el seu aler pudent sobre la cara.

24/02/2018/


divendres, 2 de març del 2018

LES FLORS

La Laia és una noia que em cau molt bé. Hem sortit en diverses ocasions amb els amics a ballar. També hem passejat sols per la nostra ciutat. Tenim una avinença total i sincerament m’agrada. I crec que jo a ella també. 

Demà és el seu sant i malgrat les meves butxaques són mig buides he de quedar bé. Les meves butxaques a final de mes sempre tenen teranyines i al principi deutes a pagar.  

Bé, ja m’he ficat a parlar d’economia, pobre economia la meva i la de molts mortals. Cansat de divagar he entrat a una floristeria. 

Què clàssic és regalar un ram de flors. Sincerament, crec que una poncella com la Laia és mereix més. No un ram sinó un jardí sencer, però les meves reserves monetàries són pobres. 

Finalment després de molt discutir de preus amb la venedora he comprat un trist ram de margarides. Això sí, per un euro més m’ho ha embolicat amb  una cel·lofana i una cinta. Ha semblat ben bé que li arrancava un queixal. Ha ficat els meus estimats diners a la caixa com si fossin una almoina. 

Com cavaller armat de poderosa llança (el ram de margarides) he anat a l’encontre de la Laia. Només veurem ha canviat de color. L’he donat el ram i l’ha mantingut a la màxima distància possible del seu estirat braç. Ha començat a plorar. Jo he emmudit. Fins i tot he estat incapaç de dir-li la bella poesia, que havia copiat d’un llibre de la biblioteca, per completar el regal.  

L’he passat el meu mocador. Ha llançat el ram a una paperera propera. Ha tornat a plorar. Però no ha plorar i prou. Semblava un dels brocs de la font del passeig. Grossos llagrimots li queien galtes avall. El terra començava a  mullar-se.  

Amb un fort crit, la cara plorosa, el nas inflat i els ulls embotornats m’ha dit:
¾     Sóc al·lèrgica a les flors i de totes, les pitjors són les margarides.  

Ha començat a córrer i jo darrere seu. Al portal de casa seva m’he agenollat per demanar-li perdó pel meu error. M’ha contestat amb veu entretallada.
¾     Ja t’ho havia dit.
¾     No ho recordo. Potser no ho he sentit.
 
La seva resposta ha estat fulminant:
¾     Sí, ja ho diu la mare! Els homes no escolten mai.
¾     Que vols, aleshores ...
¾     Un anell.
¾     Un anell ?
¾     Sí! Una anell de promesa. Ja fa molt temps que sortim junts i les meves amigues comencen a xiuxiuar.  

I que vaig haver de fer, manllevar un préstec, que no sé com pagaré, i entregar-li una joia que em lligarà per sempre. 

Miquel Pujol Mur