PENES I PUNYALADES

"Pensa, si reps sotragades, que a les penes, punyalades.

Aquest relat pràcticament és una mala transcripció d’una faula jo creia d’Isop (Esopo) però recollides en un llibre titulat “El comte Lucanor i Patronio” faules escrites entre 1330 y 1335 per l’infant Don Juan Manuel, Príncipe de Villena. En aquest llibre fa un recull de relats de diferents fonts: hindús i gregues. Tanmateix La Fontaine i Samaniego begueren de les mateixes fonts i publicaren diferents versions.

És l’hivern i fa el fred que correspon a aquesta estació de l’any. La gent camina lleugera pel carrer. Tots van força abrigats i no s’entretenen per res. Un home plora assegut en una placeta del poble. Va ben vestit amb roba de bona qualitat i calçat amb unes sabates noves i lluentes. Les seves lamentacions eren sentides per tots el qui se li acostaven:

¾     Ai pobre de mi! Que faré jo ara! Desvalgut i sense recursos hauré de demanar almoina a tots el meus parents. Qui sap si em voldran donar.

¾     Home no es desesperi així!- li va dir una dona, que portava un petit cabàs, que va acostar-se a l’escoltar els planys de l’home. 

Una noia jove  també va apropar-se esparverada al veure el panteix del inconsolable.

¾     Que no li doni un atac de cor! El veig molt malament a aquest senyor.

¾     Si té tota la raó. Telefoni a una ambulància i als municipals. No pot ser que es quedi tan trist i sol- digué la dona. 

La noia apartant-se fa servir el mòbil truca a la ambulància i la policia. Mentrestant no acudeixin resta al costat de la dona. Desesperat l’individu s’arrenca d’una tibada la corbata que portava i la  llança a una paperera.

¾     Pobre home com està de desesperat!- És plany la dona, sofrint al veure el desencant de l’home per la vida i per les seves possessions. 

A  l’instant, com un ocell negre que voleiant espera que el cuc tregui el cap del forat, un altre home de paupèrrima presència, corre i abocant-se a la paperera pren la corbata i ràpidament se la nua  abrigant-se el coll nu de tota roba. 

Venen el sol·licitats socors i la dona gran marxa cap a casa seva. Mira el cabàs i pensa poca cosa menjaràs avui. Quatre patates, unes mongetes i una  raspa de peix. Ai senyor! Més val menjar poc i pair bé, que perdre el cap com aquell pobre senyor. El que estarà content serà aquell pidolaire que aprofitarà la corbata. No hi ha mal que per bé no vingui.

Cadascú es consola com pot! 

Miquel Pujol Mur.

DISCORDANÇA

“A la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible, un somni inabastable,  i un amor inoblidable”

La Rosa i la Carme, dues dones que passen un xic de la quarantena, sortien d’una reunió de creixement personal  i comentaven el lema sobre el qual s’havia basat la xerrada. Tot i les explicacions i conclusions en que s’havia arribat, elles mantenien opinions totalment contraposades.

Per créixer i aconseguir la plenitud, s’havia d’acceptar, segons ells, que: “a la vida, tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible, un somni inabastable i un amor inoblidable.” La Rosa hi estava totalment d’acord amb aquestes idees, mentre que la Carme sostenia que això era una bajanada, potser alguna de  les quatre premisses podia ser acceptable, però que tothom hagi d’admetre les quatre, no era real, era voler que tota la gent tingués el mateix clixé, però la gent és diversa i pots créixer i ser feliç sense tenir-ne cap d’aquestes.

La Carme aprofundia més en la qüestió i realment creia que en el fons tots tenim aquestes pulsions arrelades en el nostre subconscient encara que no ho volem admetre, i era bo i necessari treure-les fora per aconseguir evolucionar ........ Llavors va etzibar a la Rosa,

¾    A veure, tu creus que no tens, ni has tingut  cap secret,  ni penediment inconfessable?

¾    Jo no tinc cap secret inconfessable ni em penedeixo de res del que haig fet a la vida. Això no vol dir que ho hagi fet tot bé, però tot m’ha servit per aprendre i per tirar endavant. Tampoc tinc cap amor inoblidable. Els que vaig tenir de jove estan tots oblidats, amb el meu Andreu tinc tot el que necessito.

¾    Alguns somni irrealitzable si que el tindràs?

¾    Doncs si i no. Puc desitjar ser  milionària o fer un viatge a la lluna o donar la volta al món, però en el fons no m’interessa massa. Estic bé com estic i fen el que faig.

¾    I la salut o el pervenir dels  fills, això no seria un bon desig.

¾    Es clar que desitjo salut pels meus, però de moment en tenim. Que tinguin un bon futur també és important, però per això també cal que ells s’hi esforcin. Totes aquestes coses no sé fins a quin punt poden ser un desig inabastable?

Ja veiem a la Rosa defensar amb fermesa les seves idees i no deixar que les preguntes de la Carme la fessin trontollar,  amb tot també li agradava preguntar,

¾    Així tu admets d’entrada que les quatre qüestions si que es donen a la teva vida?

¾    Doncs jo crec que si, que d’una manera o altre dintre meu es donen les quatre i tu encara que ho neguis perviuen en el teu interior.

¾    A veure doncs, explica-me’n alguna d’aquestes teves cuites?

¾  Si dona, ara a tu t’ho explicaré. Si les tinc en el meu interior prefereixo seguir-les hi guardant.

¾    Vaja. Ara que em pensava descobrir alguns d'aquests secrets...

Les dues dones després de posar-se a riure, s’asseuen en una terrassa del passeig a fer un cafetó i continuar la conversa, però canviant de tema, perquè saben que en aquest, com en molts d’altres no es posaran mai d’acord, Ara això si. la seva amistat no la trenca ni l’esberla cap qüestió.

06/11/2017/

SIMEÓ, L’ESTILITA O SOMNIS

L'estilita era un tipus d'anacoreta cristià que vivia en solitari i dedicava la seva existència a l'oració i la penitència vivint sobre una plataforma col·locada dalt d'una columna o pilar (stylos en grec) i romanent allí dalt durant anys i fins i tot fins a la mort, sense baixar-ne per res. D'aquesta manera s'aïllava físicament del món i impedia les temptacions, a més de portar l'ascetisme a un punt extrem de privació i penitència. Aprofitant aquesta circumstància de l’home allunyat de la realitat aprofito la paròdia d’aquest dies de govern perdut en la indecisió. 

La sala és fosca, tot just una mica de claror del dia traspassa els espessos cortinatges que cobreixen els finestrals. En Simeó és assegut damunt d’una columna de pedra a una alçada de set metres. 

La roca de la columna encara està ferma però, mostra algunes esquerdes de cops mal rebuts. En aquestes s’obre la porta de la estança i entra un individu alt, de barba mig canosa. Camina reverent, però pesarós, i alçant la mirada cap amunt diu amb veu insegura.

¾     Caram Simeó! Aquesta vegada us heu pujat més amunt. Quasi el doble de la setmana passada.

¾     Ai! Ets tu el que em porta pel camí de l’amargura. Oh, trist entre els tristos! Tu, i els teus – diu amb forta èmfasi l’alçat cavaller- vosaltres sí que em porteu pel camí de la perdició. Vaig deixar-te un país que malvivia després del saqueig dels uns i dels altres. Però per Déu! Vosaltres heu estat pitjor que ningú. Fixa’t bé, m’he hagut de fer aixecar el seient perquè la pudor, entre els assumptes de la meva pròpia família i tots vosaltres, que heu malgastat per tot arreu, m’ofegava i no em deixava respirar. Tot put, noi!

¾     Senyor, escolta els laments del teu fidel súbdit. No, no, no vull ser alternança de poder. Fins després que acabi tot aquest show.

¾     Calla, tu sempre igual, sempre negatiu. El no, deu formar la part integral del teu vocabulari.

¾     Però, senyor que volia que fes, malmetre la pedra filosofal del vostre seient.

¾     Haguessis escoltat la perifèria, altre gall ens cantaria. Per cert com estan els del tros de dalt. Encara volen marxar? Si ho fessin ens trobaríem amb les mans dins unes butxaques buides. Parla amb ells  per calmar una mica les coses. Noi, promet! Que tu ja en saps de prometre i no complir. No vindrà d’una.

¾     Això ja li he donat a la mestra del protocol, i al constituent.

¾     I tu sense acostar-te a raonar amb ells. Encara que només sigui un xic. Per cert, els senyals de fum em diuen, que si triguem gaire, allà on es lleva el sol, hi haurà un merder de campionat.

¾     Res de res! Una “mascletà”! De moment, només vint-i-dos investigats.

¾     I la de la caloreta, què?

¾     Amagaeta rere los visillos. Ja sabeu com són aquets. Quan arriba el dinou de març ho cremen tot i aqueta vegada se’ls hi anat la mà.

¾     Calla, boig. Perdona no volia dir-t’ho. Les falles, i els diners ja les han cremat. Només resten edificis que cauen i calerons que manquen.

¾     Senyor, també venen força taronges, mandarines i llimones. Us va arribar la caixa de torrons per les nenes?

¾     Mira, el senyal que hi ha a la columna ha crescut un pam en una setmana. Si això dura un any hauré de sortir per la claraboia.  Vols formar... Tens suport.

¾     No, Simeó, encara no. Primer he d’aclarir qui vol posar l’espatlla per adreçar el país.

¾     Quina feina tindrem! Au, ves! Hauràs de ser millor que el “Don Limpio” per netejar tot aquest merder. 

L’home fa mutis per l’esquerra. Surt aclaparat i mig geperut per la carrega de governar en funcions i que a més no se’l cregui ningú. Aleshores entra per la dreta un home més jove i alt que saluda.

¾     Hola “master” Simeó.

¾     Caram! L’un rere l’altre- exclama el principal des de dalt de la columna.- I tu què vols, que promets una barbaritat de coses que no vull fer.

¾     Oh, gran entre els grans. Almenys se’ls ha d’escoltar.

¾     Tu veus la pedra constituent on m’assec? On creus que trobaré més bon coixí?

¾     Però, senyor! Està vell i segurament descosit. Ja sabeu que el vostre pare li agradava gronxar-se.

¾     Ep, mosso! De la família ni parlar-ne... Prou maldecaps em dóna!

¾     Perdó, senyor! Jo no volia...

¾     A veure, tu que parles bastant amb els de dalt, a l’esquerra de la pell de brau, una pregunta indiscreta. Que em deixaran regnar malgrat siguin república? Perquè tu, bé els ballaves la rumba per les eleccions.

¾     Ui, ho haig de pensar? A veure? Qui ens farà paret. Potser amb unes petites concessions! A aquell o a l’altre?

¾     Aquell, dius? Si ho vol repartir tot, fins hi tot el que no es pot repartir. L’altre, em parles? Ostres, aquell ho vol rentar tot. Tot ben blanc, proclama en els seus discursos, però no sé si en sabrà. I els de dalt què?

¾     Ja sabeu que la meva doctrina parla de diàleg i d’escoltar. A més, tal vegada em donaran els seus vots. Ja sabeu que jo els he deixat fer un grupet.

¾     Ja els necessitaràs, perquè els teus, són terra bellugadissa.

¾     Tot s’arreglarà ...

¾     Mira que la brava del sud és perillosa.

¾     Senyor, doneu-me permís per manar. Aleshores amb quatre capotades  i diverses generoses concessions...

¾     Manoi! Tu sempre tens la paraula concessions a la punta de la llengua. Si ho veig força bé. Però ens quedarem sense el trosset de dalt. Sense la gallina dels ous d’or.

¾     Senyor, tingueu fe.

¾     Sí, fe, i acabaré com Jesucrist penja’t en una creu. A més si perdo la pedra constitutiva tot s’anirà a can pistracs.

¾     Em pensaré la solució.

¾     Sí, però no triguis trenta-set anys més que tots serem vellets. Apa, ves-te’n. Me’n falten encara no sé quants. Uns, fins i tot, s’han atrevit a dir que no em volen veure. 

El pobre Simeó es remou inquiet. S’asseu el més còmodament possible, recolza el braç a la cama i posa la mà al cap per pensar. 

Pobre home! De tant donar voltes als seus problemes potser es quedarà calb i encara fa dies que es manté igual, d’immòbil, mentre el país rodola qui sap a on. 

Això s’hauria de titular: De Simeó, l’estilista, al pensador de Rodin.  

Miquel Pujol Mur.

UN DIA EMBOIRAT

“Sembla que plourà”

“Perquè cada vegada fa més mal recordar el teu amor”

Avui és un dia gris, boirós, un dia d’aquells de tardor, fins i tot sembla que plourà, i esperem que ho faci, perquè convé molt la pluja,  ja s’acusa la falta d’aigua per tot arreu. Sobretot als boscos que estan tan secs que tot i ser temps de bolets, no en surt ni un.

Encara que a mi, m’agraden més els dies de sol i el bon temps , ja que aquests em donen energia i ganes de fer coses. Els foscos i grisos com el d’avui em donen ensopiment i ganes de no sortir de casa. Tot això ajuntat amb una temporada que tinc la moral un xic baixa i ara que remuntava una mica, plaf... altre cop mal temps i afloren de nou els records punyents .

Aquests dies estic una mica “depre” i el temps m’hi acompanya.  El temps passa i passa i l’angoixa es queda.  Ja poden anar dient la gent que “el temps tot ho cura” però a mi em sembla que és a l’inrevés; o és que em cal molt més temps encara per cicatritzar les ferides. Aviat farà  dos anys que vas marxar; que em vas deixar per anar-te’n amb aquella fulana ... si, si, d’acord, una joveneta de molt bon veure , de la que vas dir que estaves enamorat.

Jo t’havia estimat molt, hi encara t’estimo. Voldria no fer-ho. Poder-te arrencar de dins meu. Odiar-te, però no puc... perquè cada vegada em fa més mal recordar el teu amor. Un amor que jo creia sincer; però aviat em vas demostrar que d’amor pel teu cantó no en va existir mai. L’única cosa que volies era escalar el poder, entrar dins el cercle de les amistats i negocis del pare i escalar posicions, aconseguit això el demés poc t’ha importat.

Ni els nostres dos fills ni jo em contat mai per res en els teus plans. Primer encara dissimulaves una mica, i guardaves les aparences. Aviat però vas  començar a fer la  teva vida lluny de nosaltres , encara que amb discreció això si,  sempre eren les reunions, els clients, els negocis el que et tenien ocupat. T’estimava tant, que sempre creia, o volia creure  les teves mentides.

Quan els nens em demanaven pel seu pare sempre et vaig defensar dient que treballaves molt i la feina et robava moltes hores i quan arribaves estaves molt cansat i no podies estar per ells.

Si aquell dissabte fatídic, els pares i jo,  no t’haguéssim  descobert en aquell  hotel de la costa amb ella, quan en teoria estaves a Canàries, encara potser estaries nadant entre dues aigües. Segurament estaríem  junts amagant-nos la cruel realitat, però  encara et tindria a prop... no,   no,  no hi vull pensar, això ja és passat. Haig de viure el present, buscar motius per tirar endavant, no deixar-me vèncer pel desànim. En aquell moment se sent un enrenou, dos caps rossos treuen el cap per la porta,

¾    Mama, mama. Hem sortit abans de l’escola. Juguem al joc dels pirates.?

¾    Si, si , mama, va juguem-hi. –fa la petita.

¾    Va si, som-hi!  Ho passarem molt bé!  Heus aquí els motius!

30/10//2017/

UNA NIT DE DISBAUXA

Aquella nit vaig sortir a celebrar el fi de curs amb les companyes i els companys. Una nit boja va comentar un dels amics. Així va ser, vam començar a voltar de bar en bar. De sala de festes a sala de festes. Anàvem sense rumb determinat. Fèiem gresca i bevíem en tots els llocs on entràvem. Sense rumb com un vaixell perdut en una tempesta. I a més amb moltes ganes de divertir-nos. 

Ben bé, no sabria dir on l’havia trobada. Potser a l’aparcament del centre comercial, o la cafeteria on vam anar després. No ho sé! Només recordo que enmig de la barra del darrer bar una mà lleugera va acaronar-me el clatell. Un llampec voluptuós va baixar per la meva esquena fins a... 

El pantaló em tibava endavant a causa de la meva ... Aleshores la seva mà va protegir la meva tenda de campanya. Aprofitant-se de la meva manca de voluntat, va situar-se davant meu i amb quatre savis moviments de malucs, va alleugerir-me de la meva excitació.  

Les llumenetes de colors de la sala de festes van fer-me adonar de les centelles daurades que es bellugaven dins els seus ulls. 

Ara som sols a la sala de ball. He perdut les companyes i els companys. Els meus ulls embadalits tenen la mirada fixa en els seus. Mentrestant dansem lentament fragant cos amb cos. Noto la seva escalfor que revifa el meu ... 

La meva calor es concentra en un punt d’àlgida turgència. Els meus ulls sense voluntat segueixen el mandat dels seus. Finalment estem en una habitació. La roba ha seguit els nostres voluptuosos desitjos. La nuesa descobreix una cosa impensada. 

Allà  a on jo esperava trobar un somriure vertical penjava ... 

Per què negar-ho, allò que jo volia enfonsar a dins la meva conquesta va davallar en un instant. 

Esparverat vaig agafar la roba de terra i posant-me una mà rere, no fos ... vaig córrer. 

Miquel Pujol Mur.

RÉTOLS DEL CAMÍ. (Relat Negre)

Estic sol. Tot el meu voltant és ple de foscor. Els meus ulls volen mirar, però no veuen més que la negror que omple l’espai. 

Camino sense saber a on. Ensopego en no sé què. Una llum, simplement un rètol blanquinós i amb lletres negres, vol transmetre’m un missatge. Parpelleja en la paret. Mal llegeixo les frases. “Ja és hora!” El meu enterbolit cervell pensà: “Hora, per què?” 

Tancat com sóc, dins no sé què. El lleu resplendor de la llum s’apaga. Torno a estar immers en la densa obscuritat. Segueixo el meu caminar sense rumb. Sinó hi ha colors ni llums, tampoc hi ha cap soroll per orientar el meu camí. 

El rètol lluminós torna a encendre’s. Una nova frase apareix escrita en la paret. “Falta poc”. “Poc?” Per on falta poc, si no sé on vaig. Camino per un camí. Un sender sense cap marca. No hi ha camí. Són els meus peus desorientats que tracen una línia sense nord. Línia i camí són termes estranys. Tanmateix la meva ruta és circular. No tinc orientació, no hi ha nord, ni sud, ni est, ni oest. Cap estrella llueix en el firmament. Una forta i amarga rialla brota en el meu interior. La inquieta pregunta que sobtadament brolla en la meva desorientada ment és: “Hi ha cel?”   

Retorno al pas a pas vacil·lant. No sé quantes noses entorpeixen la meva perduda pista. El meu maldestre caminar no m’assenyala cap presència aliena a la meva persona.  

Només una quimera persisteix en el meu anar: “Endavant, sempre endavant”. Però, sense veure res. Com? 

Molts, a la vida, també segueixen aquesta mena de camí. Endavant fins el darrer sospir. Aleshores, la ruta s’acaba i es perd entre les bromes de l’eternitat. 

El rètol llueix novament. Només diu: “Estàs arribant”. 

Ha! Ha! Ha! Sona dins la meva gola. Sempre els mateixos consells i la mateixa idea sense indicar-me res més. 

Deambular, caminar, seguir la ruta, però, i la pregunta clau: On? 

Esgotat, miraculosament trobo un jaç. Arraulint-me, em recullo com si fos  emparat pel claustre matern i profundament lassat m’adormo. 

Llum! Llum! Llum! L’habitació és plena de claror. La foscor ha fugit. Escolto les paraules de l’home vestit de blanc a l’altre home també vestit de blanc.

¾     Perquè no vas lligar-lo més bé. Sempre tu dic la camisa de força ben cordada i les cames lligades. Un dia se’ns farà mal ensopegant en el poc que hi ha a la cel·la.  

Em fan empassar una píndola. Poc després el seu efecte sedant m’endinsa en el forat negre i oliós de la bogeria. Ja no hi ha camí, només obscuritat.  

Miquel Pujol Mur.

FLORS VERMELLES I BLANQUES

AHIR. La “profe” d’escriptura anuncia “ Flors vermelles i blanques” . Quin tema –vaig pensar- si ara no som a la  primavera.

AVUI.  Davant meu una quantitat enorme de flors vermelles i blanques.  Roses vermelles i blanques i altres flors  cobreixen el fèretre de la Marta (la meva veïna durant alguns anys). Del gran centre  de roses vermelles del capdamunt  en penja una cinta “Del teu marit i fills” a l’altre cantó, un de roses blanques, la cinta ... “Dels teus alumnes” al mig altres flors blanques i alguna de rosada. Altres cintes penjant... de germans,  familiars, companys...

La gent calla . Una música  trenca el silenci, l’Imagine de Jonh  Lenon sona al piano, el fill gran de només catorze anys, es qui toca junt amb un company. Comença  la  cerimònia.

La música, la passió i vida de la Marta, i les paraules ressonen dins l’espai atapeït de gent, que la van a acomiadar.  Els seus alumnes de les escoles de música, hi eren tots, tocant amb els instruments o cantant amb la coral, acompanyant a la que havia estat la seva profe fins feia poc, i fent costat als seus fills, i companys, que també participaven amb els cors, tot dient adéu a la mare tal com ella volia que així fos.

Les paraules tampoc  podíem faltar. Alguns  acomiadaments, però el que va impactar més vam ser les paraules que ella va deixar escrites pels seus alumnes, i per la gent del petit poble de Serrateix , on feia uns anys que vivia, animant-los a continuar amb les activitats que havien encetat junts.

La gran església del monestir, sempre mig buida, ha quedat petita per acollir la multitud que han acudit  per donar l’últim adéu a la  Marta,  que ha lluitat molts anys amb valentia amb la enfermetat. En aquest dia de tardor emboirat, trist, on la pluja també ha fet acte de presencia  a l’acomiadament, junt amb la música, les paraules, l’escalfor de la gent , sentiments a flor de pell, alguns ulls  humits, però el teu record i el teu somriure continuarà viu en nosaltres  i amb les flors blanques i vermelles dels que t’estimen acompanyant-te fins al final.

Dia 20 d’octubre de 2017