diumenge, 5 de novembre del 2017

UN DIA EMBOIRAT

Sembla que plourà”

“Perquè cada vegada fa més mal recordar el teu amor


Avui és un dia gris, boirós, un dia d’aquells de tardor, fins i tot sembla que plourà, i esperem que ho faci, perquè convé molt la pluja,  ja s’acusa la falta d’aigua per tot arreu. Sobretot als boscos que estan tan secs que tot i ser temps de bolets, no en surt ni un.

Encara que a mi, m’agraden més els dies de sol i el bon temps , ja que aquests em donen energia i ganes de fer coses. Els foscos i grisos com el d’avui em donen ensopiment i ganes de no sortir de casa. Tot això ajuntat amb una temporada que tinc la moral un xic baixa i ara que remuntava una mica, plaf... altre cop mal temps i afloren de nou els records punyents .

Aquests dies estic una mica “depre” i el temps m’hi acompanya.  El temps passa i passa i l’angoixa es queda.  Ja poden anar dient la gent que “el temps tot ho cura” però a mi em sembla que és a l’inrevés; o és que em cal molt més temps encara per cicatritzar les ferides. Aviat farà  dos anys que vas marxar; que em vas deixar per anar-te’n amb aquella fulana ... si, si, d’acord, una joveneta de molt bon veure , de la que vas dir que estaves enamorat.

Jo t’havia estimat molt, hi encara t’estimo. Voldria no fer-ho. Poder-te arrencar de dins meu. Odiar-te, però no puc... perquè cada vegada em fa més mal recordar el teu amor. Un amor que jo creia sincer; però aviat em vas demostrar que d’amor pel teu cantó no en va existir mai. L’única cosa que volies era escalar el poder, entrar dins el cercle de les amistats i negocis del pare i escalar posicions, aconseguit això el demés poc t’ha importat.

Ni els nostres dos fills ni jo em contat mai per res en els teus plans. Primer encara dissimulaves una mica, i guardaves les aparences. Aviat però vas  començar a fer la  teva vida lluny de nosaltres , encara que amb discreció això si,  sempre eren les reunions, els clients, els negocis el que et tenien ocupat. T’estimava tant, que sempre creia, o volia creure  les teves mentides.

Quan els nens em demanaven pel seu pare sempre et vaig defensar dient que treballaves molt i la feina et robava moltes hores i quan arribaves estaves molt cansat i no podies estar per ells.

Si aquell dissabte fatídic, els pares i jo,  no t’haguéssim  descobert en aquell  hotel de la costa amb ella, quan en teoria estaves a Canàries, encara potser estaries nadant entre dues aigües. Segurament estaríem  junts amagant-nos la cruel realitat, però  encara et tindria a prop... no,   no,  no hi vull pensar, això ja és passat. Haig de viure el present, buscar motius per tirar endavant, no deixar-me vèncer pel desànim. En aquell moment se sent un enrenou, dos caps rossos treuen el cap per la porta,

¾    Mama, mama. Hem sortit abans de l’escola. Juguem al joc dels pirates.?
¾    Si, si , mama, va juguem-hi. –fa la petita.
¾    Va si, som-hi!  Ho passarem molt bé!  Heus aquí els motius!

30/10//2017/


2 comentaris:

  1. Sort que sempre hi ha un motiu per tirar endavant...De tant en tant m'agrada un dia emboirat, potser perquè on visc és un fenòmen força desconegut!
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi tant M. Roser, sempre hi ha coses que et motiven quan venen dies foscos . Els dies de boira i nuvols estan bé de tan en tan, per aqui per sort no en tenim masses. el pitjor es el vent que ha fet avui, ha fet moltes destrosses i feia por.
      Una abraçada.

      Elimina