divendres, 17 de novembre del 2017

EL LLEU PETÓ DE L’ÀNGEL

L’home, el Joan, entra en la habitació. Només són quatre parets blanques. Una finestra per on entra la llum del sol, apaivagada per una cortina mig closa. Quatre mobles utilitaris per al servei del malat i dels aparells mèdics: també un parell de cadires. Enmig de tot el llit on reposa la seva dona, la Magda. 

Un pensament l’envaeix:
¾     Que poc espai que ocupés Magda, en aquest llit de solter, tan petit comparat amb el nostre llit de sempre. 

La Magda està malalta d’Alzheimer. La malaltia que actualment és el gran assot d’una humanitat que gaudeix de viure durant molts anys. Però en la majoria de les ocasions, als darrers anys, les persones perden la vertadera essència del ser, el jo.  

La memòria del Joan juga amb els records. Quants anys han passats junts, força, tota una vida. Ja eren amics quan encara eren uns infants en el petit poble, que ara ha esdevingut una ciutat.  

Entra la infermera i trenca els pensaments del Joan. La dona amb molta habilitat i rapidesa inspecciona que tot estigui en el seu lloc i funcioni  correctament. En podríem dir una ullada professional. Un concís “bon dia” en entrar han estat les seves úniques paraules, i en sortir una amable pressió damunt l’espatlla de l’home, assegut en una cadira. 

No ha dit cap més frase, però els gests i la lleugera pressió en l’espatlla del Joan ho diu tot: “Ja ho saps que està en una fase terminal. No parla ni escolta. Podries anar-te’n i no ho sabria”.  

Però el Joan pensa:
¾     On he d’anar!- Potser amb els companys de tota la vida a explicar-nos les mateixes histories de sempre. O tal vegada a recordar els qui ja no hi són. Per què? Prefereix gaudir del temps que li resta de vida a la companya, fent-li costat com a amiga, i com a esposa.   

Records n’hi ha molts com llarg ha estat el seu viure en comú. Els primers anys, els fills, lluitar per que tinguessin els millors estudis, les noves parelles, els casoris i els néts. Tota una llarga successió de fets vitals que en quedar sols els ha fet reviure el temps passat. 

Mentre el Joan està absort en el seus pensaments s’escolten unes passes apressades que paren tot just a la porta. Una dona de mitjana edat entra, s’acosta al Joan i li fa un petó a la galta. Li fa una pregunta, mentre mira el cos de la dona en el llit.
¾     Què fa, la mare?
¾     Res, com sempre. Ja ho veus.
¾     Sí, ja ens van dir que no milloraria.
¾     Tens raó. Et quedes una estona?
¾     Ui! No pare, no, he de marxar, la nena ha convidat unes amigues a casa i vull ser-hi present.
¾     Tens raó filla, cuida de la nena. Què fa, la Raquel?
¾     Cada dia més boja i més moderna. Ja no parla amb ningú si no és per mitjà del telèfon. A vegades dubto que sigui la meva filla.
¾     A l’àvia li agradava molt enraonar i cantar. I ballar.
¾     Això ja és molt antiquat, pare. Com que veig que no puc fer res aquí, marxo que tinc pressa.
¾     Que vindrà el teu germà?
¾     Caram! Pare, que no ho sap que el Rafel és a una convenció als Estats Units. Ell rai que no para enlloc, una convenció llunyana i una altra encara més lluny. Ai! El món, als homes de negocis, se’ls fa petit.
¾     Vols dir que no veurà la mare si ...
¾     Home, en una corredissa entre conferències ... sí crec que sí ... suposo que sí ... Ah! Pare no em feu pensar en aquestes coses. Adéu! Ja passaré un altre moment. Fins demà! - i acotant altre cop el cap li fa un nou petó, aquest de acomiadament. 

El Joan només diu en veu baixa:
¾     Si és tan ràpid com aquest.
¾     Pare! Quines coses de dir. Vostè està molt tranquil aquí esperant i amb la residència al costat que li fa la feina. Però jo estic molt ocupada! Tinc moltes coses a fer.
¾     D’acord, filla tens raó.- respon conciliador. 

Amb el mateix ressò de talons les passes marxen pel passadís. Una vegada sol el Joan continua contemplant la Magda. Observa que està intranquil·la com si, a pesar de la seva malaltia que la manté immòbil, alguna cosa pertorbés el seu dormir.  

S’acosta a la porta a veure si passa alguna infermera. Observa que en aquell moment al passadís, per casualitat no hi ha ningú, i una pensada se li acut.
¾     I si jo. Només serà un instant. 

El Joan es descalça i s’asseu al llit. Aixeca les cames i malgrat l’estretor es tomba al costat de la seva dona. Poc a poc li passa el braç per sota les espatlles i posa la seva mà damunt de l’espatlla dreta de la dona. Sense cap raó la Magda es remou una mica i li agafa la mà amb la seva. Poc a poc es regira i fa un lleu petó a la galta de l’home, com els que diuen del pas d’un àngel, i sospira.  

El Joan li retorna, a la galta i queda quiet com no volent molestar el seu somni. Tanca els ulls i la seva memòria retorna, per lleus moments, a un instant feliç de la seva vida. Tanca els ulls i escolta el tènue respirar de la Magda. 

Un somriure trenca la serietat de la cara de l’home i se m’imagina un altre en el rostre inert de la seva esposa. 

Els breus moment de felicitat no necessiten cap raó per existir. 

Miquel Pujol Mur.
1r. Premi 2017 de narrativa del Casal de Gironella

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada