SANTA MARIA DE CERCS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

Sense viatjar gaire en aquesta ocasió visitàvem l’església de Santa Maria de Cercs. Cercs és un poble que antigament rebia el nom de Pont de Rabentí. 

El poble de Cercs (322 h.2008/ 650 m. alt) no correspon amb l'enclavament històric més important (Sant Andreu de Cercs, Sant Salvador de la Vedella, Santa Maria de la Baells). L'actual centre del municipi ocupa una raconada coneguda amb el nom de Pont de Rabentí (nom que va mantenir fins al segle XIX), a l’esquerra del riu de Peguera, prop de l’indret on ara desaigua al pantà de la Baells.  

El torrent de Peguera i el torrent de les Garrigues conflueixen en un únic curs d’aigua en un petit tram abans d’entregar les aigües al Llobregat; en aquest punt, esquerp i retallat per l’aigua es va construir en un pont estratègic que a més de facilitar el pas del camí ral va donar nom al lloc, fent al·lusió, sens cap mena de dubte, a les aigües vertiginoses, sovint violentes, que tantes vegades baixaven rebent. 

La construcció que donà nom a l’indret sembla que fou aixecada en època medieval. El pont marcava els límits entre les parròquies de Santa Maria de Serchs, o del Pont de Rabentí, i la de Santa Maria de la Baells. Va ser ensorrat el 1848 en el decurs d'una batalla entre les forces carlines de Joan Castells i les liberals del Coronel Orio, dins de la segona guerra carlina o dels matiners. Fins a la construcció de l'antiga carretera comarcal 1411 es va substituir per dues palanques de fusta que creuaven els torrents de les Garrigues i Peguera, respectivament.  

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesat definició.: del llatí vulgar *cercos, var. de quercus, ‘alzines’ (cfr. Balari Oríg. 212 i Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 19). En l'Acta Cons. Seu U., és citada la dita localitat amb la forma Cercos. Altra dada consultada en dóna roures com més apropiada definició. 

En els seus orígens, l’església de Santa Maria, propera a l’antic pont medieval, podia ser un temple romànic, que segons sembla apareix documentat ja al segle X. Sabem que majoritàriament tots els nuclis de població es formaren a l'entorn de les esglésies del terme. Existien diferents temples romànics situats molt a prop. La construcció del pantà de la Baells va modificar els antics termes i va crear-se el nou poble de Sant Jordi de Cercs.

 

L’edifici està constituït per tres naus i l’alta torre del campanar, i al seu voltant va créixer, segurament a la segona meitat del segle XVIII el nucli del Pont de Rabentí o Cercs.

L'església de Santa Maria és un edifici religiós relativament modern, malgrat conserva una estructura força primitiva. És juntament al carrer Major, sobre ell, la part més antiga del poble de Cercs, formant carrers enfilats i estrets, on malauradament s'ha perdut molt de la construcció primitiva, substituïda per cases modernes, arrebossades i pintades.  

L’església de Santa Maria, que domina el poble, és l’actual parroquial. Cercs fou un centre d’indústria tèxtil menestral.  

D’ençà de la construcció del pantà de la Baells, l’aigua arriba fins a sota del poble. Hi ha una raconada amb fonts que brollen al peu de la carretera, amb una coveta dedicada a la Mare de Déu de Lurda al damunt. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia : M. Rosa Planell Grau.

UNA PETITA PASTANAGA

Sóc una pastanaga petita que vaig creixent ufanosa i feliç, al costat d’un munt de germanes. Com m’agrada la caloreta del sol i la pluja suau que ens refresca. Avui ha fet un xàfec fort, això ja no m’agrada tant.

A l’estiu no plou mai,  la terra s’asseca al nostre voltant , llavors ve un xicot alt i ben fornit i amb una mànega ens  arruixa i ens remulla. Com s’agraeix aquell raig d’aigua que ens reviscola les fulles i nodreix el  nostre cos ataronjat , que es va desenvolupant i formant dintre la terra. Anem creixent totes juntes, aviat l’espai ens queda petit, estem molt apilotades, sembla que ens falti  terra, és que ja som grandetes.
 

Avui no se pas que ha passat. Ha vingut aquell xicot gran i ha començat a treure de la terra a moltes de les meves germanes i a posar-les en una caixa. Se’n ha emportat moltes, les més grasses i rodonetes. Jo com que sóc petita i escanyolida, m’ha deixat amb les petitones. Com trobem a faltar les germanes grans, es clar que ara tenim més espai per nosaltres. Aviat ens oblidem de les altres i juguem i riem allà a la terra on aquell ximplet ens arruixa cada dia , ja que fa un sol tant calent. Que bé que va aquella refrescada.  Cada dia creixem més.

Que poc ha durat la nostre felicitat. Ha tornat aquell xicot amb un cubell i ens ha arrencat quasi totes les que quedàvem. Ens ha rentat ben rentat la terra que dúiem enganxada al cos. Com lluíem el nostre cos terç i el color ataronjat lluïa com mai. Ens han lligat amb manats per les fulles i ens han posat amb caixes. Ves a saber on ens porten.

He sentit que parlaven de mercat. Això deu ser on ens han portat. Estem al costat de moltes altres verdures, algunes com els enciams, les bledes o els tomàquets ja ens coneixíem de l’hort, però aquí som moltes més  classes d’espècies, algunes no les havia vist mai. Quanta gent passa i ens mira, alguns ens remenen, ens toquen, ens agafen i ens tornen a deixar.

Una dona jove m’ha agafat, amb les meves companyes de manat i ens ha posat en un cistell on també hi ha cebes, patates  i algunes fruites d’aquelles que a vegades he vist en algun arbre, crec que son pomes o peres i unes altres d’allargades i grogues que no se que són.

Som a casa de la dona, on també hi ha un xicot jove que cuida d’un nen petit que encara no camina, és tot grassonet i molt eixerit, encara que a vegades plora o rondina. La dona l’agafa als braços i llavors calla.

Estic al costat d’una olla bullint, m’ha ven rentat i tallat a trossets, em sembla que s’acosta la meva fi, estic entre patates, cebes i mongetes. Som totes dintre de l’olla fent xup, xup...
 

Estem totes ven cuites, ens han aixafat i barrejat amb no se que més.... el nen obre una boca ven grossa cada vegada que li acosten una cullera plena d’aquell puré que estic barrejat. Amb quin delit omplim aquella petita boca, que després d’assaborir-la, a  poc a poc es va empassant, i de nou torna és torna a obrir esperant la propera. Aquesta es la meva missió i la de les meves germanes i altre parentela. Contribuir a alimentar i nodrir aquell  cos jove, que poc a poc s’anirà fent gran.

01/03/2016/

SANTA MARIA ”nova” D’AGUILAR DE SUNYER. MONMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una vegada fotografiada la vella i enrunada església de Santa Maria visitàvem la nova també sota l’advocació de Santa Maria.

 

L'església és la nova construcció religiosa alçada prop de la masia del Sunyer d'Aguilar a finals del segle XVIII i consolidada l'any 1833, segons esmenta la llinda de la porta d'entrada.

És l'església de la casa i substitueix l'antiga església romànica de Santa Maria d'Aguilar,  a pocs metres de distància (just al costat de les restes de l'antic castell d'Aguilar "Podio Aquilare").  

L'església fou alçada en un moment de gran prosperitat per la casa pairal del Sunyer d'Aguilar, s'abandonà l'antiga casa, veïna a l'esmentada església i es construí també la nova masia.    

 

Santa Maria d'Aguilar del Sunyer és una església d'una sola nau amb un petit transsepte marcat i amb el campanar adossat a llevant de planta quadrada i cobert a quatre vessants.  

Una sagristia de planta quadrada s'aixeca a tramuntana. L'església està coberta a doble vessant i la façana presenta un òcul de petites dimensions i una porta amb llinda.  

L'aparell és força irregular. L'obra és senzilla i sense cap element a ressaltar.  

L'església nova de Santa Maria d'Aguilar és un monument que forma part del Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Es troba però, més a prop de la vila de Cardona (Bages). És una església sufragània de Sant Andreu de Gargallà. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

QUINS VEÏNS!

Aquesta nit, quan estava en el millor dels meus somnis m'ha despertat un rebombori que venia de l'escala, més concretament venia del replà del meu pis.  M'he aixecat del llit mig somnam- bula, els despertador marcava dos quarts de quatre de la matina- da. Ja em direu si són hores de fer escandol pel veïnat?. He anat ben a poc a poc fins a la porta per mirar per l'espiell i tal com m'esperava, ni més ni menys: he vist el veí del pis del costat que tornava a casa amb una "turca" com un piano, i com sempre la seva dona no el volia deixar entrar, han muntat una "tangana" per sucar-hi pa, i la meva son a fer punyetes!.  Jo, vinga resar parenostres per fer-la tornar (a la son vull dir), però ja no hi ha hagut res a fer; segur que ells deuen haver dormit fins al migdia i jo fent ganxet, de matinada a la saleta.

I és que tinc uns veïns que no els desitjaria ni als meus pitjors enemics.  Al pis de sobre, hi viuen una parella d'aquestes d'avui en dia, fa poc que hi són i encara no he entès quants nens tenen  entre tots dos.  Cada dia veus pujar i baixar canalla desconeguda, es veu que ella té fills de tres homes diferents i ell ves a saber.  A vegades s'hi monten uns saraus que Déu ni dó!, això si, sempre al vespre o a la nit, perquè com que no treballa ni l'un ni l'altre, no ve d'una hora, i els nens quan estan ben tips de cridar, barallar-se i xisclar, ja es deuen espavilar per anar-se'n a dormir tot sols.  I la veïna de sota que soc jo, que es foti!..., fins i tot la meva pobra Angeleta, la cadernera, amb l'estrés ha deixat de cantar, no diu ni piu, i tanta companyia que em feia amb els seus refilets.

"Continuamos para bingo": al pis del costat de la parella d'avui en dia, hi viuen una família amb tres nens i una panxa de la mare, que és d'aquelles que van amb el mocador al cap.  Em sembla que fan reunions o ves a saber què, a casa seva, perquè a l'escala sempre hi pugen homes amb barbes, bigotis i fins i tot xil·laves, parlant molt alt i ràpid, en aquella  llèngua que només l'entenen ells, i esclar la meva escala és molt espaiosa i té un sostre molt alt, cosa que fa que augmenti l'acústica de tots els sorolls que s'hi generen. Conclusió: més sarau pel veïnat!.

A la planta baixa, al costat de l'entrada, hi ha un piset que deuria ser la porteria quan hi havia porters a l'edifici.  En aquest piset hi viu la Flora, una dona que sembla que tingui una protctora d'animals; com que té una mica de pati al darrere, arreplega tots els gats que troba pel carrer, a més a més de dos gossos i una parell de tortugues.  Dels veïns la única que es queixa sóc jo, als altres tant se'ls en dóna tot.

Ja heu vist quin panorama que tinc, i encara m'he descuidat dels veïns de l'àtic que és un pis per a estudiants, quan no fan festetes amb música infernal, practiquen amb els seus pròpis instruments, sempre fan sopars d'amics i en un pis com un cop de puny se n'hi fiquen vint-i-cinc o trenta. El què gavanyen ho tiren des de la galeria al pati de la Flora pels gats i els gossos, el menjar es fa malbé i llavors tot són pudors i mosques.

Jo, pobra de mi, una dona vidua, sola, sense fills ni gairebé parents, com ho he de fer?, m'he de discutir amb tots?, no, no ho puc pas fer, perquè llavors em farien la vida impossible,  Manera: jo em tanco a casa i quan no miro per la galeria, miro per la finestra, i si més no, per l'espiell de la porta, d'aquesta manera els tinc tots controlats. Tinc feina nit i dia, i si alguna cosa té de positiva la situació veïnal, és que almenys no m'aburreixo.

Mª Rosa Boatella i Roset.

SANTA MARIA “vella” D’AGUILAR DE SUNYER. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Després de moltes dubtes sobre el camí a seguir finalment va arribar a l’església de Santa Maria d’Aguilar del Sunyer. Una vegada en el lloc visitàvem les ruïnes de l’edifici.

 

En la consulta al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició etimològica.: del nom personal germànic Suniar, derivat de sunja, ‘veritat’. Però apunta també unes altres respostes. 

Segons Catalunya Romànica l’església de Santa Maria és situada dins els territoris  que formaven part de la històrica vall del Lord, dins el comtat i bisbat d’Urgell; més tard quedà integrada a la batllia de Cardona. Santa Maria d’Aguilar fou l’església del castell d’Aguilar (podio de Aquilario) des del segle XII. Probablement des de que fou construïda va ser parroquial.

 

La primera notícia concreta de l’església és del any 1183; en el testament de Solextendis s’esmenten els llegats piadosos a les esglésies de Santa Maria de Serrateix, Sant Esteve del Pujol de Planès i Santa Maria d’Aguilar. 

L’església va mantenir el seu caràcter parroquial almenys fins el segle XIV. L’any 1312 en el curs de la visita al deganat de la vall de Lord se li confirmà aquesta categoria. El segle XVIII era ja sufragània de Sant Esteve del Pujol de Planès i més modernament de Sant Andreu de Gargallà. 

L’església devia arruïnar-se en època moderna car, a pocs metres de l’edifici romànic fou construïda, el segle XVIII, una nova església. 

Per les restes que queden pot considerar-se una construcció del segle XI. El parament és molt rudimentari, treballats a cop de maceta i disposat en alguns indrets en filades i en altres d’una manera força irregular i desordenada. Fa difícil aproximar-se ja que els seu estat no convida a entrar dins l’espai de l’església. 

L'estructura de l'església, de nau petita, està coberta amb volta de canó i amb un absis a llevant. Resten visibles entre les runes, l'arc triomfal, els vestigis d'una finestra.  

 

Al mig de la paret de tramuntana, i recolzat damunt el mateix mur, s’aixeca una ciclòpia torre quadrada. No hi ha dubte que és posterior. ës formada per carreus grossos, polits i disposats en filades a trencajunts. Podria molt bé pertànyer a una torre de vigilància construïda al segle XIII o XIV. Segurament que més tard pogués servir de campanar. El llibre de consulta diu que fa 30 anys era a punt d’esfondrar-se però encara roman en peu. Però segons la foto el seu estat és encara més deteriorat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL VEÍ DEL REPLÀ DE SOTA

Aquest matí he trobat un parell de cartes a la bústia i ni les he mirat. Ara que tinc una estona he decidit obrir-les, una és del Banc i l’altre d’una Inmobiliaria. No se què, però noto alguna cosa estranya.

No entenia res, aquella factura que m’enviava el Banc, d’una compra força important que jo mai havia fet. -Ja hi som, ja s’han tornat a equivocar.-  Quan he obert l’altre encara he quedat més distret. Els de la Inmobiliaria  em citàvem per l’endemà, per uns papers que necessitaven per la compra -venta del pis. No ho entenia, si jo no volia vendre ni comprar cap pis...Vaig rellegir la carta.  Si ... posava per la compra del pis al carrers dels Tarongers, número 202, - 4- 3a. Caram , si, aquest és el meu pis. A veure si me l’han venut o comprat, o ves a saber que , sense adonar-me’n. Que faig, potser que els truqui, ara que aquesta hora de la tarda.

Com que la meva intranquil·litat anava en augment, em vaig decidir trucar... i com esperava va sortir la bústia de veu... “ En aquest moment no podem atendre’l, deixi el missatge....” vaig penjar de cop empipat.

Llavors a arribat la Clara i tot enfurismat li he comentat la situació. Ella m’ha dit que em calmés, que segur que hi havia alguna explicació. Junts vam decidir tornar a revisar les cartes. Ella aviat se’n va adonar, el pis era el 3-4a- i el nostre era el 4-3a. Era el pis del replà de sota. Devia se aquella mudança que feien la setmana passada. Però el nom era el seu. Havien d’esbrinar el que passava.

Després de mirar i remira les cartes, les dues portaven  la mateixa adreça i nom, però el pis era el 3-4a. No m’ho vaig pensar dues vegades i amb les cartes ala ma , baixo les escales cap el pis i toco el timbre de la porta 4. Em va obrir un home gran, de cabell blanc, de rostre sorrut , vestit amb un xandall fosc i em va mirar estranyat,

¾    Vostè és el nou veí d’aquest immoble.

¾    Si, que passa alguna cosa?
¾    Que són  seves aquestes cartes –dic mentre les hi mostrava.

L’home les va agafar, les va mirar amb calma  i després em va etzibar,

¾    Si, hi tant que són meves, no veus  l’adreça. Escolta i amb quin dret les has obert?
¾    Les he obert perquè estaven a la meva bústia i van en nom meu.
¾    No, les cartes porten el meu nom, Pere Pons Pérez, miri.
¾    Ostres! No pot ser. Jo també em dic Pere Pons Pérez.

L’altre se’l va mirar amb cara estupefacte i es va posar a riure, cosa que també se’m va encomanar;  tots dos rèiem de la situació,

¾    Va entra Pere, que celebraren la trobada amb una cervesa.
¾    Només un moment perquè la Clara m’estarà esperant.

Van entrar  a una saleta, on encara hi havia caixes per desembalar. Allà vaig  conèixer la Mariam, una dona gran agradable, que feinejava arreglant coses. Després de saludar-la , amb una  cervesa al davant vam començarà a parlar, els dos Peres amistosament, de les coincidències i dels noms i de les futures confusions que passarien.

¾    Com és que hagueu vingut a  parar a aquesta ciutat i en aquest barri.
¾    Vivíem a Tolouse des de fa molts anys –explicava el veí- però al fer-nos grans vam decidir tornar a les arrels.
¾    No tens família per en aquesta ciutat?

¾    Ui! Qui sap on paren. Érem quatre germans, però ja deuen ser tots morts. Jo era el petit i vaig marxar de casa als disset anys. Era l’ocell negre... No en ser res d'ells ni m’importa.

De sobte pel meu cap van creuat una sèrie de pensaments, de records, coses que sempre  havia sentit que explicava el  pare, i li vaig preguntar,

 ¾    Et recordes com es deien aquests germans?
¾    Home i tant, un es deia Ramon, l’altre Bernat i la noia  Matilde.
¾    Potser havies nascut ha Berga?
¾    Doncs si. Com hi saps? De petit ja vam venir a viure a Barcelona.
¾    El Ramon era el meu pare i tu deus ser l’oncle Pere.

¾    Cordills, si que es petita la ciutat;  el que menys m’esperava es trobar algú de la parentela a qui fa tants anys que vaig renunciar. Mira que tenir un nebot per veí.

26/02/2016/

 

SANT SADURNÍ DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el poble de Montmajor i la seva església sota l’advocació de Sant Sadurní. 

 

Al pla de Montmajor, al NE del municipi, es formà el poble de Montmajor (258 h. 2006/ 853 m. alt), capital administrativa del municipi, al peu d’un turó on al segle X es va construir el primer castell. El poble és modern, format des del començament del segle XX, en què es va construir la nova església parroquial de Sant Sadurní (1918) i l’edifici de l’Ajuntament (abans l’ajuntament es reunia a Gargallà).  

Del castell de Montmajor només queden les restes d’una torre circular del segle XI i una part del fossar que l’envoltava, i també les restes de l’església de Sant Sadurní de Montmajor, un petit edifici del qual només es conserven unes poques filades del mur de la nau i que és documentat des de l’any 1050.

 

El castell de Montmajor, esmentat ja el 1170, formà part del vescomtat de Berga i fou propietat del trobador Guillem de Berguedà, que el llegà el 1187 al seu germà Berenguer. Després de l’extinció del vescomtat, és documentat en poder del vescomte de Cardona Ramon Folc el 1243, que el cedí a la seva germana Geralda, abadessa de Valldaura, com a dotació per al monestir, i posteriorment en poder de Pere de Berga, castlà del castell de Berga; la seva néta, la comtessa Sibil·la de Pallars, el cedí el 1309 a Jaume II.  

En foren feudataris els Ferrer de Castellet. Martí de Riquer identifica el castell de Montmajor amb les restes (una torre ben conservada i fonaments de muralles i l’església) del serrat de Can Sabata, que domina l’antic camí ral de Berga a Cardona i l’actual població. 

El 1907 el rector Climent Camp va sol·licitar al Bisbat de Solsona poder viure fora de la rectoria de Sant Sadurní del Castell de Montmajor perquè estava en molt mal estat de conservació i va demanar construir una nova rectoria. Això, juntament amb el fet que els veïns del nou nucli de Montmajor situat a la zona dels Plans volien disposar d'un temple més proper, va fer que es demanés de fer una església nova. El 1911 la nova rectoria ja estava construïda al peu de la costa i s'hi va començar a construir el nou temple seguint el projecte dels germans arquitectes Casimir i Esteve Sala i Codinet aprofitant les pedres de l'antiga església del castell.

 

El 17 de setembre de 1922 el bisbe de Solsona Valentí Comellas va inaugurar la nova església. El seu campanar, que es va començar a construir posteriorment, es va culminar el 1950. També s'hi va traslladar el cementiri de la parròquia. Entre el 1911 i el 1922 es van celebrar misses en una sala de la rectoria que servia com a oratori. El pressupost de la nova església fou de 10.000 pessetes.

Església d'una sola nau amb capelles laterals a mode de transsepte, amb el presbiteri a tramuntana formant un absis poligonal.  

La façana està situada a migdia i l’entrada és una porta amb llinda amb una motllura que dibuixa un arc apuntat i una rosassa amb quatre lòbuls.  

Té un campanar amb la forma d'una torre amb la planta quadrada adossada a la banda occidental i a l'est de l'església hi ha la rectoria. Una volta d'aresta cobreix la nau interior. 

El parament és de grans carreus de pedra units amb morter. És una construcció eclèctica de tipus historicista.

 

L'interior és totalment enguixat i cobert amb volta de creueria. La coberta exterior, a dues aigües de teula àrab.  

A les capelles laterals conserva els retaules: el retaule de Sant Esteve del Pujol de Planés, renaixentista, i el de la Mare de Déu del Roser del Pujol de Planés, barroc. també la imatge de la Dolorosa que estava a al retaule major de l'antiga església del Sant Sadurní del Castell de Montmajor i una imatge de Sant Llop de la mateixa església. 

Està catalogada com a patrimoni des del 1982.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.