EN TOT SILENCI HI HA UN SOROLL.

Aquesta va ser una prova d’imaginació d’un taller d’escriptura. El repte era escriure, unes breus línies imaginant-nos un paper blanc amb un punt negre enmig. 

Les parets de la sala són blanques. No hi ha absolutament res. Cap mobiliari omple l’espai buit. Només un punt fosc en el centre ocupa i taca l’albor. Aquest únic punt negre, sóc jo i els meus pensaments. 

Tot és silenciós, però el meus records omplen de llum i color les pròpies idees. 

Ho sé! Tal vegada, sóc una mica rebel. Perquè malgrat regna com a senyora la blancor de l’entorn, els meus ulls no volen ser dominats pel no color i s’omplen de paisatges i vida. 

Potser una platja mediterrània on el sol escalfa el meu cos i escolto el remor de l’aigua blava al trencar a la sorra.  

O apartant-me del sol i el mar, recerco en la memòria aquell ombrívol i verd paratge de muntanya, prop del gorg on salta l’aigua amb un soroll cristal·lí. 

Sempre l’aigua i els sons en el meu pensament.  

Perquè l’aigua i l’aire són un constant que em fa fugir d’aquest habitacle blanc.  

Miquel Pujol Mur.

GAUDINT DELS PETITS MOMENTS

Tema: Gaudir

Gaudir, el contrari d’avorrir. La gent vol, volem gaudir, sobretot ara a l’estiu, amb el bon temps i les vacances. Gaudir més cada dia , buscar noves experiències  que ens facin sortir de la rutina. Viatjar a països llunyans o exòtics. Anar a destins més propers  de mar o de muntanya. Viatges culturals o cercant el contacte amb la natura. Fer algun creuer per mar, per un riu cabalós... Descobrir noves cultures, conèixer nova gent. Festes amb amics, nits esbojarrades, beure i menjar a  dojo.  Hi ha mil maneres de gaudir de l’estiu i de la vida, i molt sovint trobem  gent   que s’avorreix.
 

Sovint oblidem les petites coses  que tenim a l’entorn, d’aquells petits moments que ens fan bategar el cor amb força, que revitalitzen els pulmons amb alenades d’aire  fresc, ens donen energia i ens alegren el dia a dia.

Són aquestes coses senzilles que sovint passen desapercebudes i que al anar-se fent gran , un, dona més valor. Gaudim doncs l’estiu, sortints a caminar pel matí, quan encara l’aire no s’ha escalfat massa . Caminar pel llindar del bosc, o  per la obaga de Queralt,  per petits viaranys, entre les arbres, on pel costat s’esmuny tranquil un petit rierol d’aigües transparents. Quedar-te una estona quiet escoltant la remor de l’aigua, la fresa de les fulles dels arbres, el cant d’alguns ocells que també busquen la frescor del lloc. Remullar-se la cara i els braços  per apaivagar la calor que ja es va notant. Gaudir a ple de la naturalesa.

Esmorzar amb les amigues, mentre ens expliquem les últimes novetats del poble. Aquell entrepà amb pernil i després el tallat, que bo que és poder-ho compartir.

Quan fa aquella calor asfixiant de prop dels 40º  després d’un dinar lleuger poder-te estirar al sofà, fent una migdiada,  veient  una pel·lícula o llegint un bon llibre; totes les finestres i persianes tancades, només sentint el soroll del ventilador engegat , estant fresquet , mentre a fora un es pot fregir. Són moments que no tenen preu.

Cap el tard, sortir a regar  l’hort, les flors. Veure com creixen ufanoses les plantes, malgrat el dany de les primeres pedregades; collir un enciam, una ceba, els cogombres o el primer tomàquet. Veure com vam creixent els carbassons o les bledes.

L’últim moment màgic del dia, a la nit abans d’anar al llit.  Quant tothom dorm;  les finestres obertes perquè entri aquell preuat airet que baixa de Queralt. Sortir al balcó, veure els carrers deserts; alguna finestra amb llum,  d’on traspua música, o la televisió; però la calma es total. Veure els carrers il·luminats i foscos a la vegada, sentir aquella pau. Després mirar  enlaire i veure en aquell cel obscur com hi brillen milers  estrelles, també la lluna i alguns planetes. Això també es gaudir.

 03/08/2015/

 

UNA HABITACIÓ A LES FOSQUES.

MAIL A L’AMIGA ABSENT. 

Kat,

El meu cap està a punt de petar. Les idees bullen dins meu, com ho fa l’olla de l’àvia quan cuina el brou nadalenc. Fa xup-xup! I les bombolles, com els pensaments, rebenten una a una. No pensis malament, quan parlo de  cuinar! Això, ja saps que no va amb mi. Mentre hagi, els Mc. Donalds o els Burger. 

Bé, no ho suporto més. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls. Les imatges em desvetllen completament. No sé quantes vegades m’he passat la mà per descarregar el meu libido i descansar. Coi! No hi ha dret! 

T’ho explico, sense vergonya, ja què estàs lluny i trigaràs bastants dies a vindré. Desitjo, vagi bé la teva aventura. El paio s’ho mereix. Tu també, no creguis què...Suposo, que llavors, quan tornis ja m’hauran passat els dubtes! 

Abans d’ahir, la Sam, va convidar-nos, a totes les dues classes, a casa del seu avi. Una enorme casa enmig del bosc. Un antic restaurant i hotel. Així ho diu la família. Altres, més ben informats o més mal pensats, conten que aquest lloc és on va fer el calers, amb l’hotelet, com a meublé, i molta discreció. Ningú sabia qui anava. Ni les companyes o els companys que portava. No, amb la fàbrica, no! La fàbrica era l’excusa respectable i el punt per pactar les reserves i les condicions. Sí, Kat, sí! Preu i serveis especials. 

Ja m’he anat pels cims! La Sam va invitar-nos a passar la nit i l’endemà a l’hotel. Piscina i barra oberta. I mutis total. T’imagines seixanta nois i noies barrejats i amb total llibertat. Això als divuit anys, quan la caldera tot just ha fet el rodatge i la xemeneia tiba de mala manera.  

Jo vaig pujar en cotxe. Amb l’Andreu i les seves cosines. Després ja no els vaig veure més, devien tenir la xerinola muntada amb els Costa. Com sempre fan barila junts!  

El Jan, el meu xicot predilecte, no el vaig veure en arribar. Com tenia unes ganes boges de funcionar vaig agafar al David, que anava com sempre mig perdut amb els seus llibres. Home! Maco ho és, intel·ligent i ben plantat. Valga’m déu! També té una bona eina. Tret de la corbata, i portar-se els llibres a una festa de nois i noies, deixats anar de la mà de Déu!  

Vam començar a cercar habitació lliure. Jo, tibant-lo per què ell, el David, està mica in albis pel que he vist. Ja saps les habitacions amb una roba interior de noi o noia penjada en la maneta estan ocupades. Però manoi! Quants passadissos vam haver de recórrer fins a trobar-ne una de lliure. En obrir la porta, l’habitació, era a les fosques però unes figures és movien i desapareixien en la penombra. Vaig tancar prudentment. No hi ha que ficar-se en afers d’altres companys, perquè després, al coincidir a classe, hi ha somriures sota el nas. Més val, evitar els comentaris. 

Però en tancar, un olor a mascle conegut va assaltar el meu nas i un perfum de flors dolces, també. Ostres, ostres! La Mireia, la mosca morta i beata. I l’olor, aquest és el Jan! Qui el va parir! El meu Jan amb la Mireia. Quina cara! Jo que havia passat pel mal trago de la depilació per ell, i ell amb la Mireia! Tal vegada li agraden sense.. Aquesta mala pècora no hi deu anar mai. Potser li agrada el bosc?

Vaig entra amb el David ben agafat de la mà i vaig dir-les-hi de tot. A tots dos. Jo que m’havia passat tota la tarda provant una i mil robes interiors. Que finalment havia optat per posar-me només el vestit a sobre. Per passar-ne via quan arribés el moment. Ara resulta que se’n va a jeure amb aquesta mig monja o mig bagassa. Què sé jo? Van quedar força avergonyits! Us imagineu, despullats l’un damunt de l’altre. Crec que els hi vaig tallar el rotllo. I alguna altra cosa més!  

Prenent altre cop per la mà al David, que tenia els ulls esbatanats de veure tanta carn nua. Com si fos en una mala pel·lícula porno. Vam trobar al mateix costat una habitació buida, amb els llençols encara tebis, i li vaig fer aprendre tot l’abecedari de l’a a la zeta. Una lliçó magistral. Vertaderament, aquest any el curs lectiu l’aprovarà i el nou curs, també! Malgrat, li hagi de fer unes quantes lliçons extres. 

Cordons! Aquest és el meu dilema. Li demano perdó al Jan? Espero que me’l demani ell? És que m’agrada encara! O continuo fem classes obligatòries al David, fins que ho aprengui tot?  Cullera! El cos, és el cos, i com més te, més demana. Bé, el cos i les idees, que van juntes. Vatua l’olla! Les avies ho tenien més fàcil, ha endiumenjar-se, anar al ball i esperar que el tòtila de torn anés buscar-les. Quatre ais de bleda cuita i el noi atontat a demanar la mà als pares. Quan hem de sofrir les noies d’avui en dia. Com no m’enviï un whatsapp aviat, no sé que faré.  

Miquel Pujol Mur.

REFLEXIONS DE L’OCUPACIÓ DEL TEMPS

Cadascú viu segons les seves pròpies circumstàncies. És molt amplia i heterogènia la situació laboral, física i econòmica de cada persona. No podem valorar la importància del temps de lleure amb un barem igualitari per a tothom.  

Hi ha persones que no disposen de temps perquè s’han carregat de tantes coses per fer que ells mateixos diuen que viuen estressats, però, solament és una mala programació del seu temps d’oci i del saber quina són les preferències i les possibilitats de fer-les.  

Hem de considerar que som nosaltres els distribuïdors de les nostres activitats. Sabem quina és la nostra jornada laboral i aleshores, hem de saber de veritat quin és l’horari que tenim lliure  i hem de calcular estones entremig de les nostres ocupacions que ens permetin el desplaçament d’un lloc a l’altre. 

Tampoc podem considerar com a una opció arribar tard a casa després d’un munt d’activitats i no poder conviure amb la família.  

A causa de la feina dels pares i de les seves obligacions com en un exercici preparatori de cara al futur, carreguem els nostres fills de feines a les que donem el nom d’activitats o esport, ja que així comencen a tastar el món que se’ls prepara.  

Pobra joventut si ja comencen d’aquesta manera la seva formació. No m’estranya, que tant que avancem en la ciència i en el coneixement humà cada cop hagi més persones amb depressions i malalties mentals.  

Sabem de veritat gaudir del temps? 

Una estona amb tu mateix també és una bona medicina. Sabem valorar-nos? 

Miquel Pujol Mur.

AQUELL ALTRE QUINZE D'AGOST

Avui és la diada de la Mare de Déu d’agost;  només han passat quatre anys d’aquell altre quinze d’agost  encara que per mi ,  sembla que hagi passat tota una vida.

És el dia del meu aniversari i el sant de la mare, la Maria,  que des que ens vam casar amb l’Albert viu amb nosaltres.  Sempre hem celebrat molt la festa,  però aquell any, a més vam inaugurar la nova casa. Una casa molt gran, en una urbanització selecte, amb jardí i piscina... no hi faltava de res.

Vam fer una gran festa,  sogres,  cunyats, cosins, nebots, amics del Roger, el nostre fill... Tota la família del marit, i la mare. Jo sóc filla única,  el pare va morir ja fa anys. Va ser un dia genial, vam dinar al jardí, sota una carpa al costat de l’aigua, envoltats de flors i de verdor. El menjar excel·lent, música, cava a dojo i regals per la mare i per mi. Era feliç, no desitjava res més a la vida ho tenia tot.

La casa era molt gran, donava molta feina, però estava contenta, la mare m’ajudava força,  i el Roger amb els seus setze anys també s’implicava en tot; el marit, ja des de sempre, passava una mica de les coses, però aquell dia també va fer  el seu paper. A la mare se la veia feliç, res feia preveure el que li passaria un més mes tard.

Havíem  començat una nova vida, que es presentava meravellosa, creia que la felicitat duraria sempre, però al més següent la mare va tenir una embòlia i va quedar impossibilitada. Després de les primeres setmanes de trasbals, la vam portar a casa, amb l’ajuda d’una persona me’n sortia i podia compaginar-ho  amb el treball.

Els dos anys següents, també vam celebrar la festa al jardí. La mare amb cadira de rodes, no podia parlar, però se la veia contenta. Només érem els familiars més directes, però encara  ens ho passàvem bé. La vida continuava el seu curs.

El setembre de l’any passat tot es va capgirar, l’Albert em va demanar la separació, s’havia enamorat d’una altre dona. Em va caure el món a sobre. Si que feia uns mesos que estava més fred i distant, però ho atribuïa al nou treball. Després de discutir-ho uns mesos , jo havia de marxar de casa, ell acabaria de pagar l’hipoteca. Primer m’hi vaig residir. No volia marxar d’aquella casa que també era meva, a més tenia el problema de la mare.

Finalment cansada d’aguantar escarnis i vexacions, fa tres mesos, amb la mare,  que ens vam mudar a un pis petitó, això si, amb ascensor. El Roger per qüestió dels estudis es va quedar amb el pare, encara que quasi cada dia ens ve a veure.

Ara ja estem preparant la taula, per celebrar el festa, el sant i l’aniversari, encara que serà una festa una mica trista. Només serem quatre persones, nosaltres dues , el Roger i la noia amb la que surt, sort dels joves que aportaran un xic d’alegria, perquè jo tinc els ànims per terra. Preparo i engalano la taula, al menjador, amb el ventilador engegat, per apaivagar el calor, mentre miro la mare i veig els seus ulls amarats de tristor. No pot parlar, però aquella mirada ho diu tot. Que faria per evitar-li aquest sofriment afegit.

14/08/2015/

 

LES TRES DONCELLES DELS CONTES. II

¾    Noies, quines vides més agitades que hem tingut fins a venir a parar aquí. Jo finalment vaig anar a viure amb el gat, però sempre amb l’escombra a la mà. Quan veia que se li aclucaven el ulls, deixant només una fina escletxa i li creixien els ullals, cop d’escombra. Així van anar passant els anys. Finalment va fer-se vell i el seu cap solament pensava en el menjar. D’allò altre en què m’ho passava força bé se’n oblidà. Això que en sabia el punyeter de recaragolar-se i fer-me llambregar els sentits. Una i altra vegada em feia arribar al darrer instant, quan ja l’esperit fuig cap el cel. Ai! Que bé que em retorçava ansiosa! I aleshores, al cap dels anys, només el tiberi tenia importància en el seu caparró. Vaig donar-li el darrer cop d’escombra allà on sabeu, per que almenys notés el mal i vaig venir-me cap aquest antre. Aquí algun cop, pocs, algun sap fer-me gaudir amb un bon “polvo”.

¾    Sabeu que han passat molts anys des de que van escriure els nostres contes.- comento tot preguntant a la Viki- A veure caputxeta, tu llavors eres quasi una nena. Què va passar a continuació...

¾    Doncs mira! Quan vaig veure al llop tan fotut en treure’l els caçadors de l’aigua, tot esventrat i apallissat, va entrar-me una congoixa i m’hi vaig enamorar. Què voleu que us digui? Vaig veure una cosa que li penjava i a més era llarga. Ximpleries de joventut.

¾    I et vas casar?- pregunta la Lizzi.

¾    Bé, això de casar-se... Vam passar-ho força bé durant molt anys. Com era un lasciu de mena vam practicar totes les posicions del “kamasutra” i totes les perversions inimaginables. Amunt, avall, d’esquena, al revés, capiculats... Uf, no em puc recordar, m’agafa una enyorança per dintre, que no us ho podeu imaginar. Un bon mestre. Però, ja una mica més grandeta i experimentada vaig conèixer un rajà del què em vaig enamorar.

¾    A sí, era guapo?- inquireixo.

¾    Home, guapo! Puf! No la tenia malament, però el més interesant era que sota del llit guardava una arqueta, plena de pedres precioses, per la què valia la pena aguantar alguna que altra tonteria. Vaig canviar el nom, clar, com era musulmà. Aleshores vaig dir-me Sherezade. Per evitar les seves ires quan no se li posava prou alta vaig començar a explicar-li contes, mil i pico de contes vaig haver d’inventar-me. Fins que en veure que no havia forma d’adreçar-la em vaig marxar, però portant-me totes les joies. No fotem!  

En aquell moments s’encén la llum groga premuda pel Giusseppe per sortir a ballar i treure’s tota la roba mentre alguns clients deixen bitllets davant nostre o els més atrevits entremig de la carn i la tela. Cadascuna agafa del racó els seus atuells: el meu ventall enorme, una cistella grossa per la Viki i una escombra gegant rere d’on apareix, poc a poc, la Lizzi. 

Abans de baixar fem una mirada per un gran espiell a la sala. Els homes beuen, suen i estan vermells d’excitació, Elles són les femelles més esperades, l’atracció màxima de l’espectacle.

¾    Quan acabem a qui perseguim? - pregunta la Lizzi.

¾    Mira aquells tres, els que porten la disfressa de porquets. Tant rossets i plenets. Alguna els coneix? – diu la Viki.

¾    Sí.– responc- Jo els conec, he sortit més d’una vegada amb ells i altres noies. Aquell més gros és un constructor immobiliari. Fa cases de veritat, de totxos. L’altre, una mica més prim, fa bungalous de fusta i el més jove, té unes cabanes de palla a una platja caribenya que són una meravella. Quan arriba el moment saben treballar-s’ho, encaixen i es mouen força bé.  

Pocs instants després les tres apareixen “glamouroses” dalt de l’escenari despenjant-se per les barres verticals. 

Miquel Pujol Mur.

LES TRES DONCELLES DELS CONTES. I

 

Aquest relat que ens han encomanat a d’anar de personatges de conte infantil, preferentment: la ventafocs, la caputxeta vermella i la rateta que escombrava l’escaleta. Uns contes infantils, molt infantils, que actualment estan perduts pels prestatges de les llibreries per la seva innocència i simplicitat. Compareu-los en el què ens ofereixen el televisor, la tablet o l’ordinador. No recordo els noms dels nostres personatges, per tant, he decidit batejar-los per uns de més moderns i més adequats al seu nou treball. A més algú va insinuar una mica d’erotisme, un altre va parlar de pornografia, però finalment com som ànimes bondadoses vam acceptar, per consens, només un xic d’erotisme. 

Els nostre personatges són la Susi-ventafocs, la Viki-caputxeta i la Lizzi-rateta. 

Avui he arribat tard i l’ogre de la porta m’ha fet una mirada no precisament atribuïble a la meva bona fisonomia ni al meu bon darrera. - Pensa la Susi mentre amb rapidesa és posa la roba de treball, poca i exigua. Es maquilla per minimitzar les marques dels anys i es posa laca per donar reflexes al cos.  Movent la cara a un costat i l’altre fa un gest de conformitat i reprèn el seu callat soliloqui- D’aquesta forma els focus atrauen més les libidinoses mirades dels clients. Hi ha que animar al públic per després aconseguir alguns diners dels tipus que encara porten les butxaques plenes. Fent-los passar una bona estona farem els possibles per aprimar la seva cartera.– Girant la cara, observa a dues noies assegudes en un racó, mentre continua rumiant - Dins el camerino veig a la Viki i la Lizzi xerrant en un lloc apartat d’on es canvien els boys. Aleshores penso: Aquests, també deuen saber bellugar-la per què, quan ballen s’escolten els exaltats crits de les dones. Ai, quin món més retorçat els dels instints humans però d’una forma o altra ens hem de guanyar la vida. I fer un raconet, que això no dura per sempre. Dirigint-se a les dues companyes pregunta.

¾    Ei! Noies de què parleu?

¾    De que vols que parlem, de les coses de la vida.- contestà la Viki- Tenim una pregunta a fer-te: A veure tu com vas arribar a raure aquí des del teu meravellós palau. No vas casar-te amb aquell príncep que va remoure cel i terra per trobar-te seguint la pista d’una sabata. Quants peus pudents havia d’olorar!

¾    D’acord, ja que us pica la curiositat, escolteu la meva inconfessable història. Quan gràcies a la sabata de vidre vam tornar a trobar-nos vam casar-nos de seguida. Però noies, no tot són flors i les violes a la vida conjugal, la nostra passió va durar poc temps. De dins li va sortir una obsessió masoquista, només em demanava que amb la sabata li trepitgés allò que ja sabeu. Fins i tot, llepava la sabata com si fos un caramel. Per un altre lloc li ficaria jo el caramel! Finalment vaig marxar-me amb el gautxo Martín Fierro que és qui em va pagar aquestes formoses sines. No creieu?- i abaixant-se un dels tirants mostra una de les seves turgents rodoneses. Veritat que són maques?

¾    I el gautxo? -pregunta encuriosida la Lizzi.

¾    Ull! va començar a córrer rere el bestiar i va perdre’s per la pampa. Certament va ser una sort, per què començava a estar tipa de tantes vaques i tants pocs bous. M’enteneu?- acaba picant picarescament l’ullet.- A veure, tu Lizzi, com va anar el teu rotllo. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.