CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. III

Els dos nens van jugar força estona. Un manava i l’altre obeïa. L’educació de classes comença des de petits. L’Abel, s’adonà ràpidament que ell era sempre el que recollia les joguines entregant-les a l’Adam. Cada cop que s’hi acostava per donar-li un joguet o altre, admirava aquelles sabates brillants amb cara d’enveja. Finalment l’Adam també se n’adonà, però, no va dir res. 

Feia ja temps que jugaven quan va presentar-se el majordom. Doblegant l’esquena amb una reverència va saludar al marqueset i va dir-li. – Senyoret, es l’hora de dinar. – A sí - va contestar el noi. Aleshores l’Abel va observar com el criat agafava en braços a l’Adam i aixecant-lo s’anaven cap l’interior de la casa. – Para, Ramon, un moment – digué el jove noble. - Girant-se preguntà a l’Abel: - Vols venir a jugar demà amb mi. – No faltava més, senyor. Vertaderament no havia vist mai a la seva vida tants, i tants, bonics joguets. – Ramon dóna-li de menjar a l’Abel, el fill del guarda del bosc. També entrega-li aquelles sabates que en venen grosses.  

L’Abel pujà molts dies a la mansió. Va jugar força amb l’Adam. Fins i to, van sortir a passejar pel bosc. Aquella era la gran casa de l’Abel. Li ensenyava al seu amic els gorgs, els arbres, l’herba i els animalons boscans. Sempre, amb els sospirs d’enveja del ric nen invàlid. 

Van saber crear una gran amistat que va durar per sempre, malgrat la diferència de classes. Els  marquesos van acceptar al pobre fill d’un dels seus guardes com una part del seu. Aquella part que li donava vida i alegria per viure. 

L’Abel, va comprendre que tenir sabates sense poder caminar era pitjor que corra descalç però lliure. 

¾    T’ha agradat, Isidre.

¾    Està força bé! Caram! I dius que no saps explicar contes.

¾    Va, Isidre. Tornem a casa que és tard.

¾    Sí, avi Miquel. Però, després em contaràs un més.

¾    Un altre dia! Roma no és va fer en un dia. Ah! Em mancava la darrera frase: Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte s’ha fos.

¾    Això vol dir, avi, que més tard m’explicaràs un conte d’animalons. També m’agraden. Visca!! 

Marxen  cap a casa, agafats de la mà, mentre l’avi mou el cap tot dient.

¾    Aquest nano no acaba mai!

 

Miquel Pujol Mur

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. II



Havia de parlar amb el cap dels guardes forestals i donar-li un faisà que havia caçat. El nen, descalç com sempre i vestit amb la roba deixada per petita pels seus germans, va marxar alegrement cap la llunyana casa dels amos. Però, al poc temps, els seu pas va anar minvant ja què la sorra es clavava als seus peus, més acostumats al terra del bosc que a l’arena que engravava els camins. 

Quan era molt a prop de la mansió va veure en una de les terrasses al fill dels marquesos. Un nen, aproximadament de la seva edat. Era assegut en una butaca, tapat amb una bonica manta de quadres molts alegrois. Va fixar-se en els peus i li va veure les lluentes sabates que calçava. Eren d’una pell forta i al mateix temps flexible. Aleshores va mirar els seus cansats peus. No els tenia gaire nets degut a la terra i la pols del camí. A més, eren un xic ensangonats per les ferides provocades per les arestes de la sorra. 

Caram!!!- Va pensar- Jo també voldria unes sabates com aquelles. Com correria aleshores. El bosc i les muntanyes serien petites per a mi. Podria ajudar al pare a recórrer els camins del bosc perseguint els animals per caçar-los. També, podria ajudar-lo a perseguir els furtius que cacen amb paranys a les terres del marquès. El nen de la terrassa també va observar a l’Abel.  

Fem un darrer esforç va arribar fins a casa del guardabosc major i va donar-li la peça de caça. Quan marxava una minyona va apropar-se i va xiuxiuejar quatre paraules a l’orella de l’home. Aquest girant-se va manar-li: Renta’t els peus i segueix a la mossa. El noi ràpidament va obeir i poc desprès seguia a la serventa.  

Van travessar diverses estàncies que van fer obrir atònits els ulls del noi. Eren plenes de rics mobles i amb tapissos que penjaven de les parets. Quina diferencia amb el exigües i pobres andròmines que moblaven la cabana on vivia. Després baixaren una escala fins a la cuina. Caram! Si la cuina on feinejaven sis cuineres, era també més gran que tota la seva casa, amb els corrals inclosos. 

Una cuinera a l’observar les xuclades galtes del noi i veure’l tan prim va donar-li un tros de pastís sobrant del dia anterior. No va durar ni dos segons a la boca famolenca de l’Abel. Finalment seguint a la criada pujaren per una escala i van arribar a la terrassa on era el nen de les sabates boniques. 

Hola! - va dir amablement l’Adam, ja que aquest era el nom del primogènit dels marquesos. - Hola, senyor- va respondre el xicotet. Vols jugar amb mi? – Sí, senyor- respongué. - Dóna’m aquell joguet. - mana l’Adam. – Tingui, senyor. El pare l’havia advertit que als amos hi ha que tractar-los amb educació i respe

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

 

PATUM 2015. CELEBRACIONS

 

Aquest dies , Berga torna a estar de festa.  Es respiren  a l’aire les flaires de la pólvora, del foc, de la música, dels salts i balls i gresca . Els carrers s’omplen de gent, de color, de música i de sons;  de barrets  i mocadors, d’alegria i de barreja, de grans i  de petits. La Festa gran per excel·lència, de la ciutat i la comarca. La Patum ha tornat. Avui ja estem a la recta final, però un dia prou important per viure-la amb gran intensitat i més que els altres jorns.

 

Aquest any, però la Festa, ha tingut i unes connotacions especials. Tres comparses celebren els 125 ans d’existència i ho han fet de maneres ven diferents i peculiars. Hi ha hagut un record molt especial per aquell any de 1890, en que hi van haver importants modificacions a la Patum. ELS NANS NOUS,  van ballar per primera vegada, també la GUITA XICA va aparèixer llavors i ELS TURCS HI CAVALLETS, van incorporar els cavallets tal com els coneixem ara . També ELS PLENS van incorporar la música al salt. Totes aquestes comparses s’han esmerçat en fer quelcom específic per celebrar l’esdeveniment.

Cal destacar entre altres coses, la  Guita xica, que va ser present, el dijous,  a l’ofici dintre l’església, ben mudada amb la “Peineta” i la “ mantellina llarga”  con una administradora més, i llavors va ballar la Patum de lluïment amb la mateixa indumentària.

Molt emotiva  va ser la seva aparició a la patum de la nit. Amb la plaça a les fosques , la emblemàtica figura sortia del carrer de les Canals, mentre la plaça era il·luminada per mig miler de torxes repartides per la barana i els balcons, va ser  espectacular.

 

Els Nans nous també van fer la seva aportació a la commemoració, amb un salt especial. Van sortir cada una de les dues parelles pels dos extrem de la plaça, amb els vestits d’abans. La parella jove duia la roba de 1984 a 1990.  La del enterramorts i la vella, que també duia ulleres, portaven la roba de 1957 al 1983. Amb la plaça també a les fosques, només un gran   focus il·luminava  el ball de les dues parelles. Va ser molt bonic i emocionant.

 

Els Turcs i Cavallets van traslladar la seva Festa particular al matí del dissabte. Un fet inèdit, ja que aquest dia no acostuma a haver-hi Patum , només els passa carrers a la tarda  i nit. Després de l’entrega dels títols dels Patumaires d’honor al Consistori. La comparsa a realitzat un salt dels turcs i Cavallets, juntament amb la comparsa de la Patum  infantil, que mai havien saltat junts. Així en comptes de vuit persones , al salt eren setze, simulant una lluita de turcs i cavallets grans i petits . També han recuperat antigues músiques i nous vestits. Grans aplaudiments a la plaça.  Després hi ha hagut n ous salts on hi ha participat persones grans o foranes que eren fora i feia anys que no saltaven.

Aquell any 1890 hi van haver altres canvis. Es va afegir música al salt dels Plens que fins llavors saltaven al so del Tabal. A l’últim salt, una estona es va saltar només alb aquest so, després va tornar  la típica música a que estem acostumats. Hi van haver altres actes, però aquests per mi van ser els més importants

 

Avui dia de la  Patum complerta i final de Festa. Encara tenim tot el dia per gaudir-ne i passar-ho  bé. Esperem que el temps segueixi acompanyant.


 BONA PATUM A TOTHOM

 

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. I

 

L’avi Miquel passeja pel parc amb el seu nét Isidre. El matí és solejat i no bufa gens d’aire. És un plàcid i agradable dia de primavera. Han estat visitant els principals atractius que ofereix el lloc, han vist els gronxadors, el tobogan, la pista de sorra i el castell encantat. Fins i tot, el mogut nen  s’ha ficat a explorar tots els racons de la simbòlica màquina de tren. Finalment cansats, potser més l’avi que el nét, han decidit reposar una estona en un banc proper a l’estany d’aigua. Alguna granota fa sentir insistentment el seu rauc.

 

El banc es situat sota un gran arbre i un bon dia, com avui, els protegeix dels raigs solars. Beuen una mica d’aigua que previsorament amb portat i l’un al costat de l’altre romanen asseguts. L’Isidre, girant el seu ros cap pregunta:

¾    Escolta avi, tu deus saber contes? Per què no m’he expliques algun?

¾    Ull, Isidre! Els contes a vegades són molt llargs. No sé si t’agradaran els contes de l’avi.

¾    Va, avi, compta’m un!

¾    D’acord! Si no t’agrada m’ho dius i ho deixem per un altre dia que vinguis.

¾    Va, comença avi. Que m’agradarà molt.

¾    Escolta’m, Isidre. En un lloc molt llunyà, en l’antic país dels contes, havia el fill d’un dels guardabosc del marquès que habitava en una cabana enmig del bosc. Vivien en l’humil casa tota la família. Però com era el més petit dels germans...

¾    Sí, com jo.

¾    Calla, Isidre! Ara que he agafat per un cap el fil del conte no m’interrompis que em perdre.

¾    Va! Ja callo. Però continua, avi. Que tu en saps molts de contes.

¾    Això com era el més petits del germans gaudia de més llibertat que els altres obligats a ajudar a les tasques de la casa. El nen, li direm Abel, corria lliurement pel bosc. Es banyava al gorg del rierol que baixava l’aigua pura i cristallina de la muntanya i de la neu.

¾    Buf!!! Quin fred!

¾    Si ja ho sé, a tu no t’agrada l’aigua freda. Clar, estàs acostumat a les comoditats de la ciutat. Ara, deixa’m continuar. Mira el conte és de molts anys enrere i el teu avi també en té molts. A vegades tots dos, el conte i la memòria de l’avi queden mig ennuvolats. 

¾    Continua, avi!- diu l’Isidre, posant tendrament la mà damunt la cama de l’home gran. 

¾    Doncs, l’Abel era allerat com el vent. Corria, nedava i pujava pels troncs dels arbres. Com un esquirol, lliure en l’aire i ràpid al terra.

¾    Avi, jo també em pujo als arbres. Ho vols veure?

¾    No m’aturis que em perdo. A veure?- l’avi rumia- Per on anàvem? A sí, ara em venen els records a la memòria.  Una vegada el pare va dir-li a l’Abel que havia de portar un encàrrec a la casa del marquès. 

Miquel Pujol Mur.

UN JOVE QUE PLORA

S’està bé ara al carrer- pensava la glòria.

Es primavera i tot comença a respirar el despertar de la vida, els arbres floreixen i s’omplen de delicats colors, es veu alguna papallona, els ocells de bon matí se saluden els uns als altres amb la seva veu melodiosa. No fa fred, ni calor.

Ella és asseguda a un banc del passeig del seu poble. Sent a la cara l’aire fresquet que ve de la muntanya, una carícia suau, dolça que la inunda de pau. Contempla la preciosa rosa que hi ha al parc. Son aquells moments plens de sensacions en que som incapaços de posar-hi paraules.

Així estava, quan al seu costat es va asseure un noi jove ( al voltant dels 20 anys ) tot cap cot i li va semblar que li saltaven les llàgrimes.

-        Ai! Tan tranquil·la que estava jo. I ara aquest sapastre em trenca l’harmonia del moment – Se’l mira atentament i veu com el noi es tapa els ulls amb les mans per dissimular, però les llàgrimes s’escapoleixen per sota  baixant galtes avall.

-        Pobre noi! Perquè de plorar? Un noi jove no pot tenir gaires motius per fer-ho – Inhibeix l’impuls de preguntar-li què li passa perquè no vol entremetre’s a la seva intimitat. Es posa a pensar perquè podria plorar una persona jove: per haver suspès un examen?, perquè l’ha deixat la novia?, per no haver jugat amb el seu equip o haver jugat malament?, per haver perdut un amic?, per haver perdut la feina?, perquè els seus pares no li han comprat una moto?, per no haver pogut marxar de vacances?         ( caram si que n’hi ha de motius....... potser més que no en tenen la gent gran)

-        Pobre, em fa pena, ai mira, jo li vaig a preguntar si el puc ajudar

-        Hola: perdona però veig que plores. Que tens algun problema?

-        Sí – respon lacònicament tot eixugant-se les llàgrimes.

-        Si et puc ajudar en alguna cosa.....Pensa que la vida es bonica i......

-        El noi l’interromp -  si que ho és però aquesta maleïda al·lèrgia no me la deixa veure. Vostè em podria posar les gotes que m’ha receptat el metge? Es que jo no me les sé posar

-       -     Oh i tant 

         L a Glòria una mica frustrada les hi posa.

JO NO VOLIA. II.

Desesperadament he corregut amagant-me allò que tant estimo, mentre el pare furiós treia el cap per la finestra i cridava:

¾    Malparit!!!  

Mentre corria, el crit ha quedat penjat en l’aire de la matinada, com un pendó enlairat. Per amagar-me m’he ficat en l’espai existent entre el terra i l’habitatge d’una casa veïna. I llavors sí, la meva febre ha tornat a créixer. Per una petita escletxa del pis ho he vist tot. Quines cames, quines mitges, quines sabates amb uns talons d’agulla tan provocatius. Els pantis, la faldilleta curta. En la meva posició creia entreveure allò, ja ho sabeu. Però un dubte ha crescut en el meu cervell, tan gros és? Devia ser a causa de... però tant. 

Aleshores la porta s’obre. Avui, no és el meu dia de les portes. Una femenina veu, xisclona i corpresa, crida.

¾    Però, Manel, fill. Què és això?

¾    Es que jo mare...

¾    Com que tu, què?

¾    Sí, mare. M’agrada vestir-me així.

¾    Vestir-te així?

¾    Sí mare. Vestir-me i comportar-me, més. Ser una noia.

¾    Mare de Déu, Senyor!! Torneu-me cega perquè no ho vull veure. 

Tot això ha passat en un moment. Però la meva pressió ha amainat com la marxa d’una nau al perdre el pal major. Rodolant per terra he volgut marxar corrent. 

Però quan m’escapolia, una mà forta i grossa m’ha pres pel coll de la samarreta. És tan gran que prem al mateix temps el meu propi coll. M’ha girat sacsejant-me violentament i m’ha cridat a menys de dos dits de la cara:

¾    Què fas aquí, xitxarel·lo? 

Jo, tremolant a l’adonar-me de l’uniforme policial que vesteix, he respost.

¾    Res, jo passava.

¾    Sí, per sota, no?

¾    Jo...

¾    Marxa, vés-te’n i no tornis mai més; si t’arreplego aniràs a la garjola, malgrat siguis menor d’edat. Sagalot  de mal pèl!

¾    No, senyor policia. No em veurà més per aquí. Li ho juro!

¾    D’acord. I d’això del meu fill, ni paraula. Si xerres massa, et trobaré qualsevol dia i, t’esbatussaré.  

Les meves cames no poden moure’s més de pressa espaordit com estic. He corregut fins a casa i m’he ficat al llit. A la mare li he dit que no en trobava bé. S’ho ha cregut, al veure’m tremolar. 

Sí senyor, ja ho veu. Totes les meves tragèdies i desil·lusions provocades per una simple fotocòpia entregada, potser amb perverses intencions, per la mestra.

Miquel Pujol Mur

JO NO VOLIA. I

Aquest matí al vestir-me ho he notat. Malgrat la nit ha estat tranquil·la, allò no té la flacciditat acostumada. La perversió domina el meu cos. La fotocòpia donada per la mestra contorba el meu subconscient. Vosaltres, ja ho sabeu molt bé, que vull dir, la sexualitat. He arribat al més alt cim pel camí dels pensaments impurs. La provocativa fotocòpia ha fet que els meus circuits mentals estiguin força alterats. Al mateix temps, com una pila elèctrica, tot jo, sóc carregat d’aquesta substància anomenada testosterona. 

I ho sé! i Tant que ho sé!! Quan em succeeix aquesta maldestre circumstància el meu ego es torna irreflexiu. No hi ha dutxa d’aigua freda que domini els meus instints. Els pensaments sensuals rebaixen el meu grau d’autoestima. Aleshores no sé a qui m’encomano: si al Senyor, al que agraeixo haver-me donat aquesta potència; o al dimoni, que em fa mil suggeriments a quin més  descabellat. 

Tot això, per culpa d’una fotocòpia entregada en mà per la professora amb un sardònic somriure. Bé, ja sóc al carrer i donada la meva situació temperamental em recordo d’aquella finestra, mig tancada i mig oberta. Des d’ella puc observar com la parelleta fa totes aquelles cabrioles, que a mi m’agradaria fer, si tingués més anys que els meus catorze. 

Sigil·losament poso uns totxos, un a un, per arribar a l’alçada de la finestra. El jardí és encara una mica fosc tot i que comença a aclarir-se amb l’arribada de la matinada. La tanca de brucs ben tallats eviten que ningú en vegi des del carrer. 

M’alço damunt la pila de totxos i guaito la jove parelleta que, com sempre, han començat els seus jocs carnals. Ara, l’un llança una peça de roba, ara, l’altra l’imita llançant-ne una altra, fins ... Poc després, rere uns petons, inicien l’habitual sessió acrobàtica, d’això, que li diuen amor. Quan arriben al moment àlgid, entremig de xiscles i sospirs, jo també sospiro.  

De sobte la porta s’obre i ressona un crit. No un crit d’haver-se fet mal, no. Sinó un crit, que sortint de l’ànima mostra l’ofensa rebuda. Un dens crit de deshonor, més aviat, que ha omplert l’espai de l’habitació. Han entrat els pares. Aleshores, m’he adonat que no sabien res de la presència masculina.  

La noia tapant-se amb el llençol. El Romeu de poble, protegint allò que segons el moment costa d’amagar. La mare esblanqueïda la cara, esmaperduda i amb els ulls esbatanats com plats rodons, a l’adonar-se que la nena no és tan nena. El pare, vermell, al veure’s deshonrat. Potser es pensava que era la primera vegada. Jo ja sabia que no, els havia admirat en anteriors ocasions. Aquella noia que ell havia posat en un pedestal creient que era tan pura com la Verge, li ha tombat el rei d’escacs. 

Llavors, com un llamp, la desgràcia ha caigut damunt meu. A causa dels meus desordenats moviments i a l’ensurt de l’aparició dels pares l’atalaia de les meves furtives mirades ha trontollat. He caigut a terra tan llarg com sóc. He cridat de dolor i de ràbia.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.