Hola! sóc el Pasqual. Un
maldestre, un gafes, o un mala sort i tots els altres adjectius nefastos que
vulgueu posar-hi. Sembla impossible que totes les desgràcies em caiguin al
damunt. Porto la mala astrugància allà on em deixo caure.
Abans no era així, ben al
contrari, semblava que totes em ponien, m’anava tot d’allò més bé. Tenia les novies
que volia, una bona feina, una àtic espatarrant. Era simpàtic i agradable i tots
els grups d’amics i coneguts em volien
amb ells.
Tot va començar quan vaig
conèixer la Raquel. Era guapa la noia,
no és pot negar i aviat ens vam enrotllar. Per mi era una més en la meva
col·lecció de dones, però ella es va penjar de mi i em volia només per ella . Home,
jo als 28 anys i lligat a una sola dona,
no m’hi veia. De fet, vaig estar amb ella més temps que em cap altre; la veritat és que ens enteníem bé, tan de
caràcter com al llit. Va durar fins que vaig conèixer la Laura. Uns quants dies
encara li vaig amagar, però la molt astuta aviat se’n va donar compte i jo no
li vaig pas negar. Vam tenir una gran discussió i ella va decidir anar-se’n.
Abans però em va llençar una gran maledicció. Em va dir que d’aquell dia en
endavant cauria del pedestal... totes les coses m’anirien malament... perdria
la feina, les dones s’allunyarien de mi i encara moltes altres calamitats que
ni recordo perquè jo ja ni l’escoltava i em burlava d’ella,
¾
Que més voldries –li vaig dir.¾ Tu ves rient que ja t’ho trobaràs. – va dir sarcàstica.
Va marxar donant un cop de porta.
Jo tranquil i alleujat de perdre-la de vista. Pensava en la Laura i com de bé
ens ho passaríem aquella tarda. Al cap d’una hora la Laura em va trucar
anul·lant la cita i també les properes. Vaig pensar que es coneixien i volien
donar-me una lliçó. Ja en trobaré més de dones –pensava- el món n’està ple.
Al cap d’una setmana em van
acomiadar de la feina. Sense feina , ni ingressos, vaig haver de deixar el luxós àtic on vivia i
buscar-me un pis vell i barat.
Vaig tenir algun que altre ligue,
és veritat, però als dos o tres dies les dones es cansaven de mi i em deixaven.
Abans era sempre jo qui les deixava a
elles; com pot ser que tot hagués
canviat tant? És clar que el no tenir
massa diners, no podia comprar roba de marca , com estava acostumat, ni fer
culturisme, ni portar les dones a llocs cars.
Vaig recórrer als amics que m’ajudessin a trobar una altre feina de
nivell. Aquests es feien l’orni i no volien saber res de mi. Van deixar de convidar-me a les seves festes,
aviat ni em trucaven, ni si em trobaven em saludaven.
De tant en tant trobo alguna
feina eventual d’alguns dies i vaig tirant, però he perdut als amics, l’estatus
social i les dones passen de mi.
I aquí estic, més sol que un
mussol, em passo les tardes, nits i caps de setmana sense sortir de casa. A
vegades penso en la Raquel, crec que era una mica bruixa i em devia fer algun
encanteri, es clar que jo no hi crec en aquestes coses, però el cert és que des
que em va deixar, to m’ha anat de mal en borràs.
Vaig agafar l’ampolla de Wisky que tenia sobre la
taula i me’n omplo un got ben gran, mentre penso ;
“ que, a les penes... punyalades.”
24/04/2015/
