dissabte, 9 de maig del 2015

SÓC EL PASQUAL


Hola! sóc el Pasqual. Un maldestre, un gafes, o un mala sort i tots els altres adjectius nefastos que vulgueu posar-hi. Sembla impossible que totes les desgràcies em caiguin  al damunt. Porto la mala astrugància allà on em deixo caure.
Abans no era així, ben al contrari, semblava que totes em ponien,  m’anava tot d’allò més bé. Tenia les novies que volia, una bona feina, una àtic espatarrant. Era simpàtic i agradable i tots els grups  d’amics i coneguts em volien amb ells.
 
Tot va començar quan vaig conèixer la Raquel. Era guapa  la noia, no és pot negar i aviat ens vam enrotllar. Per mi era una més en la meva col·lecció de dones, però ella es va penjar de mi i em volia només per ella . Home, jo als 28 anys  i lligat a una sola dona, no m’hi veia. De fet, vaig estar amb ella més temps que em cap altre;  la veritat és que ens enteníem bé, tan de caràcter com al llit. Va durar fins que vaig conèixer la Laura. Uns quants dies encara li vaig amagar, però la molt astuta aviat se’n va donar compte i jo no li vaig pas negar. Vam tenir una gran discussió i ella va decidir anar-se’n. Abans però em va llençar una gran maledicció. Em va dir que d’aquell dia en endavant cauria del pedestal... totes les coses m’anirien malament... perdria la feina, les dones s’allunyarien de mi i encara moltes altres calamitats que ni recordo perquè jo ja ni l’escoltava i em burlava d’ella,
¾   Que més voldries –li vaig dir.
¾   Tu ves rient que ja t’ho trobaràs. – va dir sarcàstica.

Va marxar donant un cop de porta. Jo tranquil i alleujat de perdre-la de vista. Pensava en la Laura i com de bé ens ho passaríem aquella tarda. Al cap d’una hora la Laura em va trucar anul·lant la cita i també les properes. Vaig pensar que es coneixien i volien donar-me una lliçó. Ja en trobaré més de dones –pensava- el món n’està ple.
Al cap d’una setmana em van acomiadar de la feina. Sense feina , ni ingressos,  vaig haver de deixar el luxós àtic on vivia i buscar-me un pis vell i barat.
 
Vaig tenir algun que altre ligue, és veritat, però als dos o tres dies les dones es cansaven de mi i em deixaven. Abans era sempre jo qui les deixava  a elles;  com pot ser que tot hagués canviat tant?  És clar que el no tenir massa diners, no podia comprar roba de marca , com estava acostumat, ni fer culturisme, ni portar les dones a llocs cars.
Vaig recórrer als amics  que m’ajudessin a trobar una altre feina de nivell. Aquests es feien l’orni i no volien saber res de mi.  Van deixar de convidar-me a les seves festes, aviat ni em trucaven, ni si em trobaven em saludaven.

De tant en tant trobo alguna feina eventual d’alguns dies i vaig tirant, però he perdut als amics, l’estatus social i les dones passen de mi.
I aquí estic, més sol que un mussol, em passo les tardes, nits i caps de setmana sense sortir de casa. A vegades penso en la Raquel, crec que era una mica bruixa i em devia fer algun encanteri, es clar que jo no hi crec en aquestes coses, però el cert és que des que em va deixar, to m’ha anat de mal en borràs.

Vaig  agafar l’ampolla de Wisky que tenia sobre la taula i me’n omplo un got ben gran,  mentre penso ;  “ que, a les penes... punyalades.”

24/04/2015/

divendres, 8 de maig del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VII

Martina.

El Joan camina de pressa pel carrer. Han passat un parell d’anys de la seva aventura amb la Lol·la. Malgrat tot els records encara són punyents. L’estada en la clínica de rehabilitació va superar amb escreix els dies que pensaven al principi. Ara després de haver passat els dos anys se’l veu somriure alguna vegada, molt poques. Però el seus llavis ja no tenen un somrís franc, la seva expressió és més aviat adusta i seria. Ells ulls denoten la sensació trista de la derrota. 

Malgrat que tot s’ha desenvolupat sense escàndols i força bé, no ha tornat a recuperar la privilegiada posició que tenia en l’anterior càrrec. L’afer Lol·la ha suposat l’ensorrament de la seva vida. En pocs mesos va gastar tots els seus diners. També va perdre la casa que amb tanta il·lusió va edificar amb la Míriam. A més ha perdut el seu treball. Ha hagut de començar de nou. 

Gràcies el seu magnífic historial va aconseguir una humiliant feina a hores. Aleshores, superant les dubtes de la gent, poc a poc, ha recuperat una gran part del seu prestigi. Finalment van oferir-li una ocupació, a temps complet, en una assessoria. Més tard, els seus antics socis van demanar-li si volia tornar a treballar amb ells. Però tornar al mateix lloc li pesava con una pètria llosa i la por, immaterial por, va decidir-lo a no acceptar. 

Ara té a la butxaca la prova de la superació de la cruel relació. Porta el document de rescissió de les hipoteques, de la casa i de les terres, que va sol·licitar la mare per ajudar-lo a emergir del desastrós quefer. Només sortir del banc ha telefonat a la mare, la Mercè, per comentar-li que no ha de patir, tot està solucionat. Primer li ho ha dit amb un to massa solemne, com si fos un adéu. Però, promptament ha rectificat i després de xerrar una mica s’han acomiadat amb un fins el proper diumenge. 

El clic al penjar el telèfon ha estat com el detonant per a què es despertés la veu fosca de la consciència. Aquella veu intima, cordial a vegades, i aspre en moltes  ocasions, que recrimina els errors. 

El Joan camina per la vorera i passa davant d’una pastisseria. El seu olfacte respira fragància dels dolços olors. Sempre li ha agradat l’aroma i el sabor del xocolata. Fort de sabor i fosc de color. També el seu regust un xic amarg. No pot menys que entrar i comprar un dolç de coco, malgrat la seva dèria pel negre cacau. El coco, aquell color, aquell sabor, aviva el record de la Míriam. 

Però el records no li donen la felicitat sinó, que punyents es barregen amb un pòsit d’amargor i fan que l’agre sabor pugi a la seva gola. Fastiguejat llença les restes del petit dolç en una paperera. Davant seu l’entrada del metro. Sense pensar-s’ho gens s’enfonsa, escales avall, en el món subterrani de la ciutat. 

Després d’unes quantes empentes arriba a primera fila de l’andana. En aquest lloc la gent sempre va atrafegada. Ben bé, sembla que tothom té tard i que vulgui fugir del mitjà de transport. Passa un comboi i el Joan roman immòbil. Les persones l’aparten desesperades per entrar, però ell no es belluga. Dins seu, nota una sensació de buidor, que el fa balancejar-se quan el tren marxa. Després entra una altra unitat a l’estació i l’olor carregada d’humitat i calor li penetra pels narius. La semi pudor quasi la degusta en el paladar. Trontolla vacil·lant un altre cop i altra vegada és apartat pel públic que vol accedir al vagó. Marxa aquest tren i queda quiet, ensomniat com esperant de grat una darrera empenta. 

L’amargor, la cremor, li puja esòfag amunt. Sembla estrany que un cop superada la dura prova, el seu esperit ha quedat parat. Com si el conductor definitivament hagués posat el fre de mà immobilitzant el vehicle.  

Un braç l’agafa posant-se per dins el seu i fem una petita força l’aparta de la visió de les vies. Sembla que aquestes li cridin internament: “Vine amb nosaltres”.
¾    Joan, que et passa?- la dona es col·loca davant seu interceptant la vista abstreta de l’home. Ell baixa la cara i mira a la persona que li interpel·la.
¾    Joan, no em coneixes?.- insisteix movent-lo per cridar-li l’atenció.
¾    Si- respon amb una veu queda- tu ets la Martina, la germana de la Míriam. Què vols?
¾    Joan reacciona. Que et passa? Et trobés bé? 

Estirant-lo de bracet l’arrossega escales amunt  com qui treu un infantó a la vida. El Joan, poc a poc, reacciona. La Martina, és la germana gran de la difunta Míriam. Una noia en aquells temps alegres del seu nuviatge en qui ningú s’hi fixava. Una mossa seria, amb ulleres, estudiosa i callada que feia una vida al marge dels altres elements de la colla. Una bona persona a carta cabal. 

El punt de reflexió intima, que no escolta els dolors humans, el fa pensar. És bufona, ha canviat. Tot ha canviat tant en aquest temps. El Joan somriu. 

Potser serà una il·lusió, potser una gran realitat. Tot pot ocorre en l’espai de temps d’una vida. 

Hi ha un refrany molt vell, molt vell, però malgrat la seva vellesa molt real. Déu estreny, però no mata. La mort es dins el pensament dels humans. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 6 de maig del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VI.

MERCÈ

El Joan, està recolzat en una gandula encoixinada, en el jardí del centre de rehabilitació. S’ha hagut de recloure a l’adonar-se de la difícil tasca de sortir, per voluntat pròpia, de la seva forta addicció a l’alcohol i les drogues. 

Acaba de rebre una carta de la seva mare. La Mercè, a qui va haver de recórrer a la seva última i humiliant derrota. La dona va tenir aquella fortalesa d’ànim necessària, davant de les adversitats, pròpia d’una mare. Malgrat el seu fill l’ha hagi decebut profundament, l’ha ajudat al màxim.  

Per resoldre la situació finalment la Mercè, dolça mare, va empenyorar la casa i pignorar les terres rebudes d’una herència dels avis. Així va manllevar els diners necessaris per l’estància del Joan en la clínica de rehabilitació. També van servir per solucionar, sense gaires aldarulls, els problemes econòmics dels diners defraudats a l’empresa. Tot ho va donar per ben empleat per salvar el fill de l’escàndol, causat per la seva  boja i trastocada aventura amorosa.  

La Mercè, procura en les seves cartes parlar-li del dia a dia del poble. Així vol que renovi els records feliços i també transmetre-li una gran part de la seva tendresa i bona voluntat.  

El Joan, somriu al llegir les paraules de la mare que escriu sobre un fet natural del lloc on viu. “Quan vam sortir de la llar d’avis havia mig metre de neu”. 

El Joan recorda amb nostàlgia el bonic poble de muntanya, on va néixer, situat en les muntanyes pirinenques. Quasi cada any, la neu cobria amb el seu mant els carrers, i la quitxalla es perseguien els uns als altres cridant i esvalotant. Per sort, en aquells carrers, havia aleshores poc transit, i tot acabava amb alguna que altra rebolcada per la blanca superfície. 

Quan anys han passat i quantes vivències! El Joan, posant-se còmode,  recorda la seva darrere bogeria. I rememorant anys enrere sent les paraules del pare, pobre pare, tants anys ja que és mort, que li deia: “Tu Joan vigila que quan veus un pal d’escombra amb faldilles ja t’engresques”.  

Aquesta última aventura li ha demostrat que el pare tenia molta raó, llastimosament ara ja no li pot donar. Quanta saviesa, transmesa d’anys i panys, havia en aquelles paraules! Els fets recentment viscuts li han demostrat que eren veritat, però se n’ha adonat quan ja havia caigut de ple en el parany. 

El Joan està impressionat per la fermesa de la seva mare. La Mercè, mai li ha fet un retret ni li ha llançat a la cara el seu comportament. Només la seva mirada trista i angoixada són un regany sense paraules.  

El Joan, ara té temps de reflexionar, i veu que la darrere part de la seva vida ha estat un desgraciat episodi que no pot tornar a repetir. En els anys passats des de la mort de la Míriam  primer va caure en la solitud extrema. Després va creure en l’amor d’una noia que quasi podia ser la seva filla. I ja per acabar havia anat a parar al pou de l’exacerbada sexualitat. Portat pel desig que sentia per una dona que només buscava el seu propi profit. La va seguir com un tendre cadellet, sense dir ni un no, fins a dins de l’infern de la drogues i l’alcohol. Va perdre l’apreciï dels altres socis de l’empresa. Es van esfumar tots els seus estalvis i pitjor encara també els de la seva mare. 

Ara ja serè i amb el cap bastant clar se n’adona del mal camí recorregut en aquesta anys i el rossega interiorment el seu penediment. Sense feina i sense diners ha de tornar a començar, com quan era jove. Però els anys han passat, ha perdut aquella innata força de la joventut però té l’esperança que l’experiència l’ha d’ajudar-lo a refer la seva vida. 

Tampoc les seves ambicions són les mateixes. Vivint una vida senzilla, com la que van viure els seus pares, en té suficient.  

L’esperança i la felicitat són una forma de satisfacció interior pròpia de cada ser humà.   

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 5 de maig del 2015

COMPANY DE SOLITUD


 

La dona tenia entre les mans aquella cosa suau i dolça, acariciava aquell pèl tant llis i tou del seu gatet,  l’amanyagava i l’acaronava, asseguda en el sofà ; aquell petit felí estava arraulit  als seus braços.  Ella sentia una angoixa dolça i trista alhora.

A l’estança encara hi restava impregnada l’olor de l’home que se’n acabava d’anar. Havien passat la nit junts , havien gaudit junts; els records dolços que l’embriagaven es fonien amb la tristesa i l’amargor  de l’acomiadament. L’home que estimava se’n havia anat per una molt llarga temporada. Com l’enyoraria . El gatet seria durant molts mesos el seu únic confident, amb qui compartiria les alegries i les angoixes del llarg període de soledat.

Al company de la dona li havia sortit un treball molt important a l’altre punta del món, a Austràlia, concretament a Melbourne.  Era l’ocasió que sempre havia somiat i no podia deixar-la escapar, a més era una feina molt ben pagada. Hauria d’estar-se allà durant nou mesos; un temps molt llarg, per una jove parella que feia poc més d’un any que convivien.

 Feia una hora escassa que havia marxat i ja el trobava a faltar.

29/04/2015/
  

dilluns, 4 de maig del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. V.

Lol·la.

El Joan va conèixer a la Lol·la en una sortida amb un grup de clients japonesos. Nouvinguts a la ciutat volien conèixer els racons amagats i més depravats de la ciutat. Van fer un circuit portant com a guia a un company que coneixia tot això força bé. No era un gran advocat, però sí era un especialista en recorreguts pels pitjors i millors establiments d’aquesta indole. N’era un mestre, ho tenia tot ben apamat. A més tenia trenta mil contactes en aquest món eròtic. Com és de suposar, aquesta feina extra estava lligada amb un bon negoci. Tot un conjunt d’operacions financeres que podien aportar importants cabdals a les arques de l’empresa. Vam resseguir els diferents barris de la ciutat. Des dels més baixos, fins a arribar a la part alta de  la ciutat. 

Al despuntar el dia, el Joan, estava ja cansat de donar voltes i voltes, veient sempre el mateix. Només canviava la decoració de l’establiment. Però en sí, de més categoria o menys, havia suficient varietat de gènere com per satisfer a tothom. L’ampli ventall d’ofertes cobria tots els capricis, segons la apetència i butxaca de cadascú.  

Cansat finalment havia pogut esquivar als clients més resistents. Al·legant molta feina retardada, i certs ineludibles compromisos familiars, va poder escapar-se del ja reduït grup. Quasi eren les cinc del matí del diumenge, quan de prompte va canviar el temps. Com és habitual en la canviant meteorologia mediterrània de sobte va començar a ploure. El cotxe l’havia deixat lluny en un pàrquing i no va tenir més solució per aixoplugar-se que entrar en aquell local.  

Només va obrir la porta va adonar-se que com a cafeteria el que més tenia era el cartell de la marquesina. Dintre l’ambient era espès i dens. Les llums canviants donaven unes tonalitats multicolors. Tan aviat eren verdoses, com vermelles o blaves. Eren tan variats els colors, que fins i tot excitaven l’intel·lecte. (Bé, a qualsevol cosa li diuen intel·lecte!) Era encara més perillós l’ambient de l’establiment, molt més encara, que la pluja del carrer.  

La Lol·la era asseguda en un tamboret del bar i la seva positura realçava la seva bellesa. Tenia la melena llarga i rossa com a ell li agradava. Alta i prima, anava enfundada en un vestit negre ajustat i llarg. Les transparències del teixit mostrava les seves esveltes, i al mateix temps plenes formes, sense amagar-ne cap. Un tall a la cuixa mostrava unes cames ben tornejades. El somriure, dels seus llavis vermells i brillants, que li va dedicar a l’entrar va captivar-lo com mai l’havia absorbit cap somriure.  

Però no va marxar, com hauria estat el millor. la dona va cridar-li massa l’atenció. Va acostar-se a la barra i va demanar una tònica. la dona al tenir-lo ben a prop va dir-li.
¾    Em convides?- En una veu baixa molt insinuant i amb cert accent estranger.
¾    Per què no! Què vols beure?
¾    Un whisky m’aniria bé. I tu també en beuràs, mon amour! No voldràs emborratxar-me, mon charmant garçon. Pour alors de profiter du moi! Tu no seràs pas mèchant avec toi petit Lol·la. De ta petit amoureuse chou! 

Aquella veu li hipnotitza, la barreja del francès amb el català. La peculiar forma de pronunciar el seu propi nom va ser una sensació massa forta pel Joan. Va doblegar-se als desigs de la dona com si fos un xicot de vint anys, malgrat doblava l’edat. 

Aleshores va començar a viure una voraginosa i atzarosa existència  La nit va ser la part principal de la seva nova vida. Rere la dona va recórrer tots els senders inimaginables dels suburbis eròtics, bohemis i existencialistes de tots el barris. Fins i tot els més depravats. Poc a poc, acompanyant sempre a la seva Lol·la, va enfangar-se dins el llot de la sexualitat i sensualitat extrema. Reunions privades, orgies, soireès, viatges, joc, alcohol i drogues van ser els horitzons diaris, durant bastants uns mesos, a la vida del Joan.  

Clar, tot això comporta les seves despeses i el Joan va perdre primer tots els propis estalvis i després va manllevar diners a l’empresa. Fins que un dia, la Lol·la, va dir-li que no podia viure amb un home que escatimava els diners de les seves necessitats. Curiosament, en aquesta ocasió, el seu accent francès va desaparèixer sobtadament denotant una procedència plenament ibèrica. 

També va assabentar-lo que havia contactat amb un xeic àrab de Marbella. Un cavaller que estimava a les models i les tractava com a reines. Un home ric que no tenia les mans tan garrepes com les seves. Després del breu discurs, va recollir les seves robes, les joies i va ficar-ho tot en les maletes. Donant-li un lleuger petó al front va desaparèixer dins de l’ascensor de l’hotel. A la porta principal la esperava un xofer amb un gran cotxe.  

Els camins de la vida s’han de recórrer amb el ulls de l’enteniment ben oberts. La sexualitat i les vanes il·lusions mal portades poden fàcilment enganyar a la ment.

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 3 de maig del 2015

EL POL I EL GIL


 (El pessimista veu el got mig buit, l’optimista veu el got mig ple i l’emprenedor va a la recerca de més aigua)
 
EL Pol i el Gil són germans, viuen junts al pis des que van morir els seus pares ara farà un parell d’anys. Tenen 20 i pocs anys, no tenen parella i es fan  companyia mútuament,  comparteixen el  pis on sempre han viscut.

Viuen tranquil·lament  a aquella petita ciutat, capital de comarca, en un pis vell però molt cèntric .  Els dos germans, s’avenen molt,  tot hi que són molt diferents de caràcter, mentre que el Pol és molt  vitalista i optimista, el Gil ho mira tot pel cantó negre, és d’aquells que veuen sempre el got mig buit;  això té preocupat al germà ja que ell sempre troba el cantó bo de les coses. Tots dos tenen feina, però el Gil sempre creu que algun dia l’acomiadaran i llavors que farà , -es pregunta- o si està malalt. El germà li diu que no cridi el mal temps, que ara tenen feina i estan bé, no cal patir per endavant.
Sembla que de moment s’ha acabat la tranquil·litat a aquella casa. La Berta, una cosina segona, del poble, ha anat a viure unes setmanes amb ells, per uns estudis que està fent i com hi tenien molt bona relació no li han gosat dir que no.

Els va regirar la vida des del primer dia. Les coses ordenades, res de coses pel mig. Avui toca neteja general; que teniu el pis una mica deixat. Els nois primer es van empipar una mica sobretot, el Gil, que tot li anava gran. El Pol aviat va veure que era una bona opció per tenir les coses en ordre i va col·laborar amb ella. El cas és que conviure amb la noia va fer que el xicot s’engresqués d’ella . La noia era joveneta, molt desimbolta   i cordial;  al xicot  el cor li anava a mil cada cop que estaven junts.
El Gil,  amb els seus laments i preocupacions va acapara l’atenció de la jove, que sovint quedaven junts  por sortir, a passejar, al cine o a prendre alguna cosa;  ella l’aconsellava, que havia de canviar d’actitud davant les coses, que no podia ser que fos tant negatiu amb tot.

El Pol estava gelós d’ells, es va començar a posar trist i malenconiós, cosa que va repercutir en el seu caràcter. Va passar d’un posat alegre i vitalista, a  estar capficat  i reservat. Podríem dir que va començar a veure el got mig buit. Estava enamorat de la noia i ella sortia amb el torracollons  del seu germà. Estava anguniós i va començar a esquivar la Berta, tant,  que aquesta ho va notar i un dia li va dir  que haurien de parlar, del que li passava, però ell va dir que no tenien que parlar de res, i va marxar donant un cop de porta.
La noia va començar a inquietar-se, sabia que alguna cosa l’amoïnava,  ho hauria d’esbrinar. Aquells dies estava atabalada amb els exàmens i ho va deixar per més endavant. El Pol parava poc per casa, freqüentava els bars, i va començar a beure, cosa que no havia fet mai, sempre estava arrauxat i no volia parlar , tampoc ajudava a les tasques de casa.

Avui el Gil i la Berta parlen del Pol, els dos estan preocupats, no saben que li passa al germà; el noi  comenta que ara que ell comença a veure les coses  d’un altre color, gràcies als seus consells, i a més a conegut a una xiqueta que congenien molt i han començat a sortir junt. Ja es dels que veuen el got mig ple, -comenta somrient. La noia li diu que s’alegra per ell,  però ha de parlar amb el  Pol, a de ser ell qui parli amb el seu germà, ja que a ella no  la vol ni escoltar i penso que alguna cosa greu li deu passar,  a tu segur que t’ho explica- fa la noia. Va prometre que ho intentaria quan pogués.
Van passar dos dies fins que el Gil va trobar l’ocasió de parlar amb el seu germà. Estaven sols a casa, la noia era a una de les últimes classes i aviat tornaria la poble. Van comentar la propera marxa de la noia. El Pol va arrosar les espatlles, fent com si no li importés,

¾   Però que et passa, no et sap greu que marxi la Berta?
¾   A mi, gens. Suposo que te’n sabrà a tu, oi?
¾   Es clar que em sap greu, gràcies a ella, veig les coses d’una altre manera.
¾   Doncs que us vagi molt bé.
¾   Que vols dir amb això
¾   Que surts amb ella, no?
¾   Jooo........no, no sortim pas junts.
¾   Sempre esteu plegats.
¾   Ella em dona bons consells, com feies abans tu. Jo surto amb la Lara.
¾   Que... no sortiu junts? –la seva cara es va il·luminar.
¾   Ah!  És això. Tu estàs penjat d’ella!
¾   Noooo.... - va sonar estrany.
¾   Doncs que esperes per dir-li, la tens ven preocupada.
¾   No puc, es riurà de mi.
¾   Tu, no ets d’aquells valents que sempre deien que si hi ha el got mig buit, s’ha d’anar omplir de nou. Doncs que esperes, crec que ella sent el mateix per tu.

Les coses van ser diferents després d’aquella conversa; encara que de moment, no es va atrevir a dir-li a la noia el que sentia, però el Pol estava alleugerit i li havia retornat de cop l’alegria i la il·lusió. La noia va marxar, l’endemà, però van quedar que tornaria aviat, uns dies més. El Pol li va prometre que l’aniria a veure al poble, que feia molts dies que tenien una conversa pendent i havia arribat l’hora a de tenir-la.

 07/04/2015/

 

divendres, 1 de maig del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.IV.

Laura

El Joan està assegut a una taula de la cafeteria de la cantonada més propera a l’oficina. Ha baixat a prendre un cafè i distreure’s una mica de les cabòries de la feina. Mira davant seu i observa a una dona que el mira fixament. No la recorda gens, però la rossa cabellera el fa pensar en una altra persona que darrerament va trasbalsar els seus sentiments. 

Aquell moviment del cap, aquell gest tan personal al moure’l enrere i posar-se bé la llarga melena encara fa que la recordi més. Tanmateix com si de nou veiés a la Laura. 

Tanca els ulls, tant per evitar la fixa la mirada de la dona, com per a recordar temps passats. Ja feia uns mesos que havia tornat de la frustradora sortida amb la Zoè i el posterior consol de la Laia. Llavors s’havia adonat de la seva feblesa davant unes paraules afectuoses dites per una muller.  

Aleshores va conèixer la Laura. Era una clienta del despatx. Hi va anar per demanar consells per resoldre els problemes d’una petita herència provinent d’una germana del seu pare. Va entrar al despatx acompanyada per la secretària i va asseure’s davant seu. De seguida va notar com la dona mirava les seves mans i va veure com unes petites espurnes llampegaven en els seus clars ulls. Tal com si observant les mans de l’home hagués trobat la persona idònia per trencar la pròpia solitud.  

Després d’una estona d’enraonar sobre unes pliques que enredaven la resolució del testament, i que resultaven enfarfegades d’entendre, la va veure cansada i per parar una estona les embolicades explicacions  jurídiques va dir-li si volia beure alguna cosa. La Laura va demanar simplement un got d’aigua. La secretària, prestament, el va portar-l’hi. Després de beure un glop va deixar-lo damunt la taula. Al moure uns documents va semblar com si el got trontollés i les mans dels dos van córrer a agafar-lo. Va ser només un lleu contacte, però un suau corrent elèctric, un formigueig agradable, va traspassar d’uns dits als altres. 

Sense fer cap comentari, van continuar parlant de la feina però en acabar van concertar una cita simpàtica en un local cèntric i fàcil de trobar. Va iniciar-se un seguit de trobades plenes de confidències de les seves vides truncades pel destí. La Laura, era separada d’un home violent que havia trencat les seves idees sobre l’amor. Per sort, el seu matrimoni no va tenir descendència i finalment, en un acte de valentia insospitat, va trencar el vincle que els unia. Aleshores va adonar-se que la violència d’aquell home no era pas per valentia, sinó una forma de tapar la seva covardia. 

Pobre Laura, pensa el Joan, potser ell hauria estat una bona sortida per la dona. Tal vegada, ella hagués portat la pau a la seva. Però ell, encara no havia assimilat la fugida de la Zoè i no estava preparat. Després de moltes confidències va tenir por de fer-la sofrir de nou i tanmateix fer-ho ell. 

Va passar la documentació a un company i va negar-se a rebre cap de les seves trucades. Va evitar al màxim retrobar-la. Allò que havia estat una casual amistat va convertir-se en una forma horrible de fugida. 

La mirada de la dona de la cafeteria ha fet retornar a la seva ment allò que volia oblidar, la seva pròpia covardia. 

Va fer mal a la Laura, ho reconeix, però pensa que els temps cura les ferides tant del cos com de l’ànima. Té tanta por a tornar a caure en la turbulència de l’amor que s’ha tornat a recloure dins la feina. Mai, per causa seva, vol fer mal a ningú, sobretot a cap dona, però tampoc vol sofrir per un sentiment que el fa sentir dèbil. Sap molt bé que això no és cap sortida positiva, però s’amaga dins la seva pròpia armadura interna. Temps vindrà i segurament el seu món tornarà a reviure o potser aquesta forma de viure és la millor pel seu tarannà. 

Però sempre a la seva ment ha quedat marcada amb tinta indeleble la mirada fixa de la Laura.  

En la vida dels humans, homes i dones, molts cops per pura covardia i sense adonar-nos-en fem mal a altres persones per amagar-nos  en el nostre propi jo. 

Miquel Pujol Mur.