TRENCAR EL DIA A DIA.

L’Ego Sum Pauper, (Egus pels amics), aquest matí com cada matí de l’any, sinó hi ha cap trasbals que ho impedeixi, és assegut a la seva taula de sempre a la cafeteria-restaurant La Tasca.   

Avui el Marcel, el cambrer, no hi és. Ha demanat uns dies, a compte de vacances, per anar a veure uns familiars i serveix les taules una noia amb molta destresa i cura. El Salvador, el propietari, té bon ull per escollir els seus treballadors, malgrat no sigui gaire generós en els estipendis a pagar. L’Egus ha pres el seu bon cafè de cada matí i llegeix el diari tan tranquil·lament com sempre. 

Fa una mirada als mots encreuats i en l’aparat reflexions troba aquesta frase de l’Albert Einstein: Que trista es la nostre època: És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. 

Intenta comprendre les paraules de l’eminent físic i una multitud preguntes s’apleguen dins el seu cervell: bomba atòmica, calia desintegrar l’àtom, quantes víctimes mortes, masses prejudicis, és tan necessari l’avanç de la ciència o serveix aquesta avantguarda per eliminar a les persones innecessàries, o aquelles que algú considera no convenients. Si, ja ho sabem que la ciència avança i s’utilitza per guarir a les persones, però  molts cops abans ha servit per aniquilar-les. Quantes interrogants en aquest món no obtenen resposta, i aquesta deu ser una més.  

Però avui l’aire habitual de cada dia s’ha trencat. No hi és el Marcel i la simpàtica cambrera, diligent i treballadora, es mou amb prestesa servint a tothom, però l’encant dels silencis de l’absent fa que no sigui res igual. El mateix passa si un dia en arribar a casa troba una visita, tant li dona si es d’un familiar apreciat o una persona forastera. El sacrosant espai familiar ha estat vulnerat, el temple personal ha sigut profanat i fins que marxen les visites, la casa no és casa seva. Aleshores sí, és quan fent un sospir d’agraïment torna a posar les coses al seu lloc i la pau retorna al seu món encerclat amb el de la seva esposa. 

L’Egus deixa el diari al seu lloc, normalment és un home ordenat i havent pagat la consumició i donat una certa propina, ni gran ni petita, surt al carrer.   

Un dia de primavera, lluminós a estones i un xic ennuvolat a  altres. Un jorn on igual pot lluir el sol tot el dia com ploure de sobte. Un dia sense fred ni calor, on passa una suau brisa que refresca els raigs del sol. Finalment una jornada apropiada per veure la ciutat. Els arbres, ja amb les primeres fulles verdes onejant al aire. Els parterres, amb tímides flors que volent cridar l’atenció dels insectes per donar fruit. Veu a la gent frissada per fer mil encàrrecs o fer les feines diàries per viure. Camina i observa, veu i jutja, reflexiona i amb sorpresa compren que s’ha tancat també amb el cercle de la rutina, tan semblant com l’anar a treballar diàriament d’abans de jubilar-se. Bo és tenir una  tasca  a fer, més sortir i gaudir del món també és encantador.  

De prompte el núvols amaguen el sol i un lleuger plugim mulla les rajoles de la vorera. L’Egus entre en un bar per resguardar-se de l’aigua i demana un tallat, mentre mira a l’interior de l’establiment. Hi ha força gent i sent el jovent que alegra el fons de la sala en les seves rialles i bromes de tot tipus. Dos homes jugant a escacs. En una taula tres o quatre dones xiuxiuejant confidències o potser emeten prejudicis d’algun altre, qui sap. Com ell, tres més s’han posat a cobert i estan fent una petita consumició per justificar-se. Poca gent corre pel carrer, algun que va amunt i avall, sota la fina aigua. 

Poc després la pluja minva i surt el sol, i de les rajoles puja aquella tènue olor de l’aigua assecant-se, barreja d’humitat i pols que omple les narius. Un lleuger arc de Sant Martí de innúmers colors sobresurt damunt les teulades de les cases da la ciutat. 

Passen cotxes i la vida retorna als buidats carrers de fa una estona. L’Egus se n’adona que trencar el dia a dia també és plaent i que al món hi ha moltes coses que valen la pena de veure i prendre l’instant com si fos una fotografia sempre canviant. 

Para en una floristeria i compra una flor per la seva esposa i poc a poc gaudint del dia i la vida camina cap a casa.  

Hi ha tantes coses a veure i admirar en aquest petit món nostre que val la pena fruir-ne.  

Miquel Pujol Mur.

VELES AL VENT.

El Marc i el Pere són dos amics de tota la vida i a més els uneix de sempre la mateixa afició de navegar a mar obert i conèixer noves platges i nous països. Ells ho anomenen veure nous horitzons enmig dels blaus del cel i el  de l’aigua marina. Amics del mar naveguen per veure món i divisar llunyanes terres però si és possible sentint l’embat de la força del vent i el seu combat amb les veles de l’embarcació.

En aquesta ocasió el Marc s’ha comprat un veler nou i sense pensar-s’ho gaire han embarcat a fer una travessa transoceànica.  

Fa dies que naveguen en la nova singladura però la nit passada és una de les nits que mereix recordar-se tota la vida. Enfrontats amb un galerna el veler ha pujat damunt les onades i ha baixat al més profund de les aigües mentre esperava la propera onada que el tornés a fer surar amunt com qui cavalca sobre un brau. Amb el vent a popa i les veles plegades intentaven fugir de l’epicentre de la tempesta. Agafats al timó han vist més d’una ocasió a la mort com a final de l’aventura però el mar clement a la matinada ha calmat la seva fúria i els ha permès arribar a les envistes d’una platja tropical de blanca sorra.  

Una illa, però el seu estris de navegar són mullats per la nit de tempesta i malgrat la seva qualitat només els permet prendre dades aproximades i inexactes. Els queviures també mostren la cruel navegació i que alguna de les comportes ha quedat oberta. 

Finalment ancoren el vaixell en l’espectacular badia, de veritat que fa un dia meravellós, Amb la barca petita baixen a la platja i sota una palmera roben una clau que els deixa sorpresos per que indica que hi ha certa civilització en la illa. 

El Pere mira al Miro  diu:

          - Marc, no em deies que hi havia un Burger King aquí. 

El Marc el mira amb cara de sorpresa, mira el plànol per davant i darrere, mira la brúixola i s’encongeix d’espatlles posant uns ulls entabanats.

          - Maleït Marc,- penso, ja fa dies que mengen el que pesquem, em comença a semblar que la meva pell té escates. Un buit total oprimeix el meu estómac. Les meves cames comencen a defallir. 

Miro la clau, li dono la volta, i fins i tot, tinc ganes de menjar-me-la, pot ser una aportació de ferro després de menjar tant peix segurament millorarà la meva visió del futur.

Giro el cap i entreveig al Marc, també famèlic i ni tant sols té la clau per portar-se a la boca. 

Faig un pas enrere, ell fa un pas endavant, ens agafem per les espatlles i repenjant-nos l’un amb l’altre, feixugament avancem. Pas a pas, cap a la selva on esperem trobar la nostra salvació, malgrat sigui mastegant herbes. 

Potser trobàrem fruites boscanes. 

L’esperança es l’última de les il·lusions a perdre. 

 

Miquel Pujol Mur

LOLITO. Ben Brooks.

Ben Brooks (Gloucestershire,1992) és un jove i prolífic novel·lista anglès. Ha publicat cinc llibres dels quals dos han estat publicats a Espanya per l'editorial Blackie Books: Crezco en castellà (Grow Up en la versió anglesa) i Lolito, la seva novel·la més recent. Fes-te gran i Lolito han estat publicades en català per l'editorial Empúries.  

Va ser nominat als Premis Pushcart i la seva obra ha format part de l'antologia impresa del millor de la web que Dzanc Books publica cada any. Brooks va viure durant una temporada a Barcelona, i actualment resideix a Berlín. 

El llibre que ha arribat a les meves mans d’Editorial Empúries narrativa té dos-centes seixanta tres pàgines i traduïda per Ernest Riera. A pesar que la portada pot induir a literatura eròtica considero que actualment no ho és.  

Lolito retrata, de manera gens ensucrada, la relació entre un adolescent i una mestressa de casa guapa i avorrida. Després de què la seva xicota l’enganyi, l’Etgar busca consol a internet. En un xat d’adults, coneix a la Macy. 

Aleshores arriben a aquest món que tant se’n parla de trobar relacions per mitja de l’ordinador. Tant menteix ell sobre l’edat afegint-se uns quants més com ella restant-ne. Com es diu correntment cadascú enganya, més o menys, a l’altre. 

Malgrat en sentim parla força a vegades em sorprèn la facilitat de creure en un sistema que permet  falsificar la realitat de les persones.  

En aquest cas la relació és la normal entre una dona i un home, però realment la diferència d’edat existeix i tot comporta el seu càstig. 

M’ha agradat llegir-lo i connectar també en un món jove ple d’expressions modernes i diferents a les que utilitzem la gent més gran. Crec que ens aporta noves idees i es pot gaudir de la seva lectura.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

PETITS CARAMELLAIRES D’ABANS.

Fa molts anys que es canten caramelles, per celebrar la Pasqua a les nostres contrades. Hi ha hagut algunes variacions als llarg dels anys, però no masses. Abans és cantaven el dissabte i el diumenge de Pasqua, després van passar al diumenge i el dilluns. Ara cada grup fa com li va millor, això si, el diumenge de  Pasqua, és el dia per excel·lència. Abans en cantaven grups d’homes sols, o dones soles, després ja apareixen els grups mixtes. Grups de grans de petits, altres de jovent. Ara molts grups hi participa la família sencera, des d’avis a néts. Totes les edats hi són presents.

Vull parlar d’un grup molt peculiar de mitjans del segle passat. Per allà als anys cinquanta i pocs . En un poble d’aquests verals, en aquells temps que hi havia treball, però pocs diners i força misèria, per aquestes dades es formava un grupet infantil molt familiar.

L’Angelina era una dona molt espavilada, amb dos fills petitons, que li agradava molt la música,  encara que sols d’oïda, doncs no tenia estudis; és van  enginyar amb la seva germana, que tenia dos nens i dues nenes  i una veïna que si va afegir. Van formar un grup de set infants. La dona els va ensenyar unes caramelles de la seva joventut. Van guarnir una panera i  un estendard i el dissabte de glòria, com es deia abans i ja tenim al nostre grup de cantaires, d’entre 5 i 10 anys,  anant  porta per porta , pregonant les seves cançons i l’anunci de la Pasqua.

Així que els obrien la porta,  deien els menuts a cor,

¾   Cantem o no cantem?

¾   Canteu –deien alguns.

¾   No estem per orgues –deien altres.

¾   Se’ns ha mort un familiar fa poc. Reseu un parenostre.

¾   Foteu el camp – els que menys.

Els petits cantaven allà on els deixaven, marxaven d’on no els volien i resaven el parenostre si els hi demanaven. Allà on cantaven o resaven queia alguna cosa a la panera, des d’alguns cèntims, una pesseta o un parell d’ous.  A les cases que els feien marxar, no deien ni donaven res i a trucar a una altre casa s’ha dit.  Anaven dissabte, matí i tarda, sort que no havien de pujar gaires escales , ja que el poble la majoria eren cases de planta baixa, amb  pis amb escales, però  anaven a tot arreu. Al vespre la canalla estaven rebentats però s’havien tret uns bons calerons que es repartien i ajudaven a les minses economies de les cases.

El diumenge de Pasqua les mares feien un bon dinar i amb els ous de la panera feien una gros pastis que adornaven amb bocins de xocolata i que era la seva mona.

Aquest grupet de cosins i la veïna, va cantar 3 0 4 anys fins que els infants es van fer grandets i llavors ja van cantar caramelles amb altres grups del poble.

Us deixo amb una estrofa d’una d’aquelles caramelles:

Ja som a Pasqua florida,

El temps de glòria ha arribat,

Floreixen flors i violes

Pregonant  totes les coses

Que Jesús ha  ressuscitat...

BONA PASQUA!!!

 

 2/04/2015/

 

L’ELISENDA RETORNA A SUÏSSA.

L’Elisenda mira a un individu que activament es belluga envoltat per un grup de jovenetes. L’home, d’uns quaranta anys, va enfundat amb l’uniforme de professor d’esquí. Mentre dona instruccions als seus ajudants, xerra i fa broma amb el grup de noies que l’envolten i riuen alegres les seves paraules. L’Elisenda és diu a si mateixa:

¾    Si, és ell! El mateix rostre. L’actitud burleta. El mateix cabell, malgrat ara clareja i alguns de grisos són barrejats en la seva cabellera. La mateixa cara enfosquida pel sol i la neu. 

I mirant-lo de nou pensa:

¾    Encara és atractiu!  

L’Elisenda, és una dona eixerida, d’aproximadament la mateixa edat que l’home. El seu posat, demostra que és una persona seriosa que durant la seva vida ha tingut que treballar per pujar la família.  

Els pensament li retrocedeixen una pila d’anys quan era una joveneta com aquestes que envolten a l’Oriol. Han passat els anys, gran part d’una vida i encara es recorda del nom d’aquest home que la va enlluernar. 

L’Oriol, malgrat els seus pensaments diuen que encara es recorda, dins seu sap ben bé, que sempre ha seguit en més o menys interès la vida de l’home.  

L’Oriol, professor d’esquí. L’Oriol, als campionat de Montreal. L’Oriol, als ral·lis nòrdics de cotxes. L’Oriol, en una cursa de velers. Sempre un consumat esportista rodejat de dones joves en tot instant. L’Oriol, l’Oriol sempre l’Oriol, com una visió latent que sempre la torna al temps de joventut.  

Han passat els anys des de van venir en acabar els estudis. En aquell temps encara estava triant la carrera universitària a fer, segons permetés la nota de tall dels exàmens finals. Els nois i noies de l’acadèmia van decidir fer el viatge de fi de curs a Suïssa. A l’Oriol, una mica més gran, però ja endollat en la pràctica de l’esquí, van demanar-li informació i ell va oferir-se com a guia per ensenyar-los-hi les belleses del país. 

Van fer el viatje una bona colla tota plena de joventut i ànsies de viure. Per esquiar, millor dit a aprendre a esquiar en un lloc on és una pràctica habitual i es tenen les millors instal·lacions possibles. Recorre Sant Moritz, Gstaad i Berna. Veure com viu la gent rica i els múltiples llocs de diversió. També existeixen, malgrat es digui que els habitants del país són gent seria i avorrida. 

I Finalment la festa d’acomiadament del viatge. I l’Oriol que bevia els vents per ella. No tenia mal gust el jove. Sense triomfalismes, era en aquell temps la femella més cobejada pels companys galants. Tota una nit de ballar, beure, moure’s i riure, potser amb aquelles rialles una mica ximples de la joventut. Després l’Oriol, el més admirat mascle, agafant-la de la mà. La portava lluny, molt lluny, com en un somni per passadissos i portes. Fins que van aconseguir aïllar-se els dos en una nit d’amor engrescador i físic, natural en uns cossos joves i ardents.  

Què va ser la beguda? Tal vegada una il·lusió? Potser el despertar d’una flama sexual en uns cossos joves? No ho sap. Va dir que no? Va assentir amb la mirada i de paraula? Totes aquestes idees que podien servir-li d’atenuants internes per la seva conducta no eren el seu cap. Tot  va ser un núvol alegre i encisador que va succeir en cert moment.  

La realitat va imposar-se al poc temps del retorn a casa, estava en estat. L’Oriol, era molt lluny competint. Tampoc va voler ni inculpar-lo ni reclamar-li res. Ella, havia triat o s’havia deixat triar i ara assumia la seva situació. Els pares li van fer costat, i nou mesos després paria un nen maco i tendre com un sol. Va batejar-lo amb el nom d’Oriol.  

Malgrat els pares van sospitar qui era el pare van saber callar i van estimar amb bogeria al nét. Poc després l’Elisenda acabava la seva carrera i el món va ser com una sínia que roda i roda sense parar i ni oferir-li cap port on baixar. Però ho va assumir i finalment va sortir-se’n endavant del treball, dels pares i del fill. Va ascendir a la feina, va conviure molts anys amb els pares i va criar el seu fill. El seu propi fill, només seu, sense ningú que pugues reclamar-li res. 

Torna a mirar a l’Oriol que parla i explica acudits, algun pujat de to però, que les joves riuen sense parar. L’observa i pensa que també els anys li han passat per sobre, com a tots, però conserva aquell aire encantador de sempre. Aleshores, en una visió se li contraposen les imatges de l’Oriol pare i l’Oriol fill, i no pot menys d’adonar-se que coincideixen en molts aspectes. Aquella mirada dolça i també espurnejant en certs moments. Aquell gest amb les mans. El moviment del cap. El frunziment del front. Aquell somriure sorneguer. Tots son detalls que, sense coneixes entre ells,  es repeteixen en l’un i l’altre. 

Al vespre, ja havent tornat de la jornada d’esquiar, la dona es recolza en la barra del bar i demana una beguda. Al girar-se veu, que l’home que s’asseu al tamboret del seu costat és l’Oriol, que resta pensatiu i la mira sense reconèixer-la. Un sobtat sotrac la remou per dins com, si malgrat els anys passats, aquell moment fos encara present. L’home, l’Oriol, amb la seva veu que tan es sembla a la del seu fill, la mira i somrient li diu:

¾    Vostè, em recorda algú. Però, fa tants anys... Segurament un somni de joventut.

 

Miquel Pujol Mur

EN LA FOSCOR DE LA NIT

Dormia plàcidament quan un lleu grinyolar de porta em va despertar. Vaig escoltar en el silenci, no es sentia res, però era un silenci estrany. La meva oïda es va posar en estat d’alerta. Una lleugera remor de passes que s’acostaven em van paralitzar. Aquelles passes imperceptibles s’acostaven.

Era evident que hi havia algú dintre la casa.  Jo gran sola i indefensa no sàvia que fer, estava aterrida. Si almenys pogués  trucar els veïns; llavors vaig pensar en el aparell d’emergències que tenia damunt la tauleta. Quan volia activar-lo vaig notar que s’obria la porta de l’habitació, em vaig fer l’adormida, sense bellugar-me ; de sobte vaig sentir com l’aler pudent d’alcohol bufava damunt meu, no vaig moure ni una ungla, intentava  respirar profundament com si dormís; em va destapar la roba i després la va tornar a pujar . Amb una llanterna que portava va regirar calaixos i armaris, al no trobar el que buscava va obrir el llum, va venir cap al llit i em va despertar, mentre un ganivet lliscava sobre el meu coll,

¾   Va, aixeca’t i dóna’m  tots el quartos que tinguis.

Els meus ulls es van obrir  com dues taronges, no podia dir res, ell m’apressava perquè m’aixeques; a mi per la edat ja em costa aixecar-me al matí, ara imagineu-vos a plena nit i amb el ganivet al coll. Vaig mirar l’home fit a fit. Portava un passamuntanyes i només se li veien uns ulls negres i violents. Paciència -li vaig dir,-  em costa trobar l’equilibri quan m’aixeco. Intentava guanyar temps . si almenys pogués trucar el timbre d’emergències, però si ho intentava em clavava el ganivet al coll.

¾   Diners...vull diners!!!  –bramava.
¾   En tinc poquets de diners, no veus que estem a finals de mes.
¾   Diners i joies, on guardes les joies?

De l’armari vaig treure el meu atrotinat moneder, que em va prendre d’una revolada de les mans. Es va enfadar molt al trobar només 40 Euros. Allà dins el calaix  del tocador  tinc alguns diners més. Mentre es buscava dins el calaix del tocador, ràpidament vaig tocar el botó d’emergències i em vaig posar a parlar molt alt per evitar que sentis la veu que em preguntava que em passava,

¾   Escolti senyor lladre, que soc una velleta, molt velleta,  que no té masses diners i em veig treballs per arribar a finals de mes. Com vol que tingui diners a casa.

Ja se sentia la veu dins l’aparell –que li passa alguna cosa senyora Maria- jo vinga cridar més fort per apaivagar aquella veu, perquè ell no l’escoltés,

¾   Ai.. ai...ai... Vaga’m Déu! Venir a atracar a una pobra velleta que no té res. Pobre de mi. Jo no li vull cap mal, però hauria haver d’anat a una casa més rica.
¾   Calli  que m’atabala.
¾   Miri potser tinc alguna joia antiga, però la guardo a l’armari de l’altre habitació. Si vols anem-hi, encara que no se si servirà de res...
¾   Vols parar amb tanta xerrameca que em tens ven cansat. Aquí només tens 50 E. Menys mal una targeta de crèdit.
¾   Em sembla que està caducada, no la faig servir mai.
¾   Què.... ? Va anem per les joies i no em facis cap mala passada.

Van sortir de l’habitació  sense adonar-se de la llum que pampallugava a l’aparell d’alarmes, que havia emmudit al captar la situació de la velleta.

En arribar a l’altra habitació, va remenar dins un calaix fins a trobar una capseta on hi havia unes arracades petites, una cadena i una medalla i un anell de la filla de quan va fer la primera comunió i un braçalet seu, això si tot era d’or.

¾   Per tot això m’has fet venir maleïda vella .
¾   Són totes les joies que tinc, per mi són molt valuoses.

Va agafar una cadira i em va fer seure, em va lligar amb una corda que portava i em  va tapar la boca perquè no cridés  i ell va continuar regirant la casa de dalt baix , que poca cosa més hi va trobar.

Va agafar  un ordinador portàtil i el meu mòbil, i unes  poques quincalles i joies que li havia donat, jo m’ho mirava tristament, sens poder dir ni piu.  Just quan l’home sortia per la finestra que dona al darrera,  un grup de mossos d’esquadra l’apuntaven amb l’arma i el van detenir, després em van alliberar, mentre em felicitaven per com havia estat de valenta hi havia pogut tocar l’alarma, sense que el lladregot sen donés compte.

 

17/03/2015/

 

US RECORDEU QUAN ANÀVEM A COL·LEGI.

La Sara, una tendra nena de quatre anys, assisteix per primera vegada a col·legi. La seva mare, l’acompanya i la presenta a la directora. La mare superiora; amb un gest mig simpàtic; mig autoritari; assenyala una porta a la criatura.  

Després girant-se cap a la mare li somriu amablement. A continuació li explica que als infants no se’ls ha de donar masses raons, perquè aleshores es confonen i no saben que fer. Un simple gest sempre és més directe, i així l’alumna obeeix sense plorar ni fer cap marranada. La disciplina des de petites és el millor complement a l’educació. Tenir cultura és molt important, però al mateix temps s’han de saber acatar les ordres dels grans. 

Encara no ha vingut la professora. Les alumnes, en aquell temps havia separació de sexes, s’aprofiten per parlar entre elles, ja que la majoria es coneixen. Són amigues o millor dit companyes de jocs al carrers d’aleshores petita població. 

Poc després ja havien transformat l’aula en un mercat de Calaf infantil. Totes les nenes estaven emocionades per ser el primer dia d’estudi. Ho demostraven sense cap vergonya amb crits i carreres. 

Aleshores, un silenci ominós les va sotragar, a totes, al veure com lentament s’obria la porta. Primer va aparèixer al seues ulls espantats una mà blanca, a continuació una màniga negre, tot seguit un vestit llarg fins els peus, també negre. Finalment una toca, també negre, amb una aureola blanca on ressaltava el fosc i mortificat rostre morè de la monja.  

Les darreres corredisses van remoure la classe. hi havia bancs de dos on havia quatre cares sorpreses i amb ulls esbatanat esperant les primeres paraules de la professora. Talment semblava que els temps s’havia quedat suspès. Tot era silenci ni un sospir trencava la quietud. Aleshores van sentir per primera vagada la veu de la mestra.

¾    A ver niñas callad, per favor. Dios mio, que calvario! Cada vez són peores. Senyor! Sinó fuera por tus divines palabras, que nos hablan del sacrificio por los demàs, ahora mismo huiria al lado de mis padres. Jo creo, oh Senyor, que los negritos africanos de las misiones son mejores que estas criatures catalanas.  

Llavors treien un full escrit amb lletra manuscrita va començar a passar llista. Primer va dir que la contesta obligatòria després d’escoltar el nom era presente. Una vegada hipnotitzada i amansada la classe amb una mirada plena de commiseració per les alumnes i per què no pel sofriment que se li presentava per alfabetitzar les rudes ments va dir

¾    Vamos a comenzar la classe de gramàtica y para que aprendais las primeras letres comenzaremos por las vocales. Son las más fáciles de pronunciar. El sonido sé produce en la boca sin ningún obstaculo para la voz. 

Aleshores dirigint-se a una nena que xerrava amb la del costat li manà.

¾    Niña sientate a la tarima a mis pies. Y piensa que soy benevolente! La la próxima seran tus dedos los que sentiran la madera, però de la regla. A ver, seguidme sin pestañear, que la pròxima ira al pasiillo y al despacho de la directora.

Hi comença la coneguda cançoneta:

A: el mestre em va pegar.

E: jo no se per què

I: ahir no vaig venir

O: per què no estava bo

U: vaig trucar a la porta i no havia ningú. 

Suposo que també era en castellà, però no m’atreveixo a traduir-ho. 

Miquel Pujol Mur.