EMMIRALLANT-SE. Relat negre.

L’Eduard fa poca estona s’ha dutxat i encara el blanquinós baf omple el bany. Despullat davant el mirall intenta esbrinar, entremig del vapor enganxat al vidre, la seva figura. Finalment, un xic frissós al veure la tardança en quedar net agafa una tovallola i la passa repetidament per sobre la superfície. Poc després la claror del dia entra gràcies a la finestra i es reflecteix en el cristall. 

Observa la seva figura, sense cap falòrnia per amagar els defectes que tot cos humà té. Tampoc llueix cap adorn que embelleixi les seves tares corporals. Més el seu cos, és com molts cossos d’home. Més o menys peluts, més o menys fibrosos, tret d’un petit sacsó que li envolta la cintura.

Sabia molt bé, que a la seva cinquantena, la perfecció dels anys joves havia desaparegut de la seva persona. Un estomac, lleugerament prominent, mostra la seva gormanderia. Cert aspecte flàccid de les carns indica sense enganyar la seva edat. 

Però mirant-se el pit, veu el tatuatge, com una senyal que li porta molts records. Aleshores, alça la cara vers el mirall. 

Sí, allà on es reflexa la marca del cos, existeix una altra senyal en el vidre. Més aviat una petita esquerda de la superfície vítria. 

Curiosament s’acosta mirant repetidament la marca del seu cos i alçant la cara al punt gravat del vidre. 

Poc a poc l’esquerda s’obre mostrant un negre camí que s’aprofundeix en un nou espai. Sense adonar-se camina pel viarany com fugint de la vida diària. La noia i el noi morts, queden enrere en la seva memòria, jeuen entre els llençols tacats per l’abundant i vermella sang que ha fet vessar dels seus cossos joves, ara inanimats. L’arma, un gros ganivet, reposa damunt el tocador com esperant una nova víctima. 

El seu cos, ara rentat, ha oblidat la sang que l’embrutava. Ara és net com un infant innocent que corre rere una joguina. Camina amb presa com si al final del camí hagués una nova vida, una nova gent i noves passions. 

Ha oblidat el passat fins i tot el més recent, avança pel camí deixant enrere la seva existència. Cap remordiment per la nena petita, quan ell era encara un infantó. Amb una lleugera empenta des de dalt del penya-segat va ajudar-la a capbussar-se en el mar, per sempre. Ja de més gran, la mare i el pare, que volien ordenar la seva vida, els va assassinar amb gas a la habitació. Un suïcidi va dir la policia i així va sortir en els mitjans de comunicació. 

Ell, un pobre i indefens adolescent sense pares, va recórrer varies cases d’acollida. Fins anar a fer companyia a la velleta amable que, desgraciadament, va sofrir un accident de transit. Ningú va veure qui conduïa el cotxe sobre el que pesava una denuncia per robatori.  

Corre, corre pel senderó, fugint de la seva imaginació que li porta a la memòria altres fets comesos. De tant en tant troba osques en el camí que com les marques en una arma li mostren, una a una, les moltes malifetes del transcurs de la seva vida. 

La seva cara bondadosa, ingènua, el seu somriure captivador, la seva bona planta l’han protegit de qualsevol problema. 

Finalment s’adona que malgrat el seu esforç per allunyar-se torna a reviure els actes criminals malgrat els records satisfan la seva ment. Aquesta, no li retreu cap dels assassinats, com si fossin uns elements naturals en la seva vida. 

Ja cansat de córrer veu que sempre torna al punt d’inici, davant el mirall amb una petita esquerda, quasi només un punt en la límpida superfície. Crida, amb tota la desesperació d’un home atrapat davant el cristall, meitat fiscal del pas dels anys, meitat rellotge del temps.   

AH, AH, AH, AH,.... udola estentòriament l’Eduard  i l’habitacle continua fosc. Fins que darrere l’últim crit, s’encén una llum blanca que il·lumina el petit espai.

Les mans agafades i lligades rere el cos. Els peus anellats per impedir-li fugir. Un home de blanc entra i el mira, seguidament, li posa un casc blanc per evitar es doni cops amb les parets. Per acabar un tros de goma, com una pilota, que li posa amb molta precaució, a la boca, per eliminar la possibilitat de mossegar-se i de cridar. 

En marxar, el visitant tanca la porta amb un soroll sec dels pestells que s’aferren al marc de la porta per fer-la infranquejable i la llum s’apaga bruscament. 

A les fosques l’Eduard observa com el mirall se li apropa novament i veu la senyal, com una esquerda que s’obre. Com s’obre la senyal del seu pit. El seu cor martelleja per uns moments amb molta força. La taca del pit s’obra del tot i el cor es detura sobtadament. 

Aleshores lliure del cos l’anima fuig per la esquerda del vidre i marxa camí enllà en recerca de la pau o el càstig. 

Dins l’oceà de l’energia que segons els filòsofs antics és on neix l’esperit, van a parar totes les animes, bones i dolentes. També la de l’Eduard hi corre a integrar-se. 

Miquel Pujol Mur.

QUAN LES COSES ÉS CAPGIREN

“L’home està davant el mirall: s’acaba d’afaitar i dutxar, amb una mà s’agafa el petit mixelí de la  cintura, el mira al mirall i fa espetegar la llengua: no tinc res per posar-me! “  (Quim Monzó)

No pot ser! Aquest  sacsó ahir no li tenia, aquest altre de més amunt  tampoc. M’estic posant gras com un porc. Com han canviat les coses des de l’any passat. Jo, que tenia tant bona figura,  era alt i prim, ben musculat , sense cap gram de grassa sobrera enlloc. No suporto aquest sacsons.

Fins l’any passat era model, em guanyava la vida a les passarel·les, provant-me i canviant-me de roba contínuament , passejant modelets a les desfilades , la roba més guai  dels millors modistes les mostrava a  les més importants  passarel·les  del país . Tant lluïa roba elegant, de vestir, com informal,  d’esport  o de carrer.

 

M’agradava vestir be  també en el dia a dia, tant si anava informal com d’esport. Viatjava per arreu del país , als millors hotels , gaudia de les millors companyies. Tenia les dones que volia, joves, més grans, super jovenetes... cada dia una de diferent. Era com tastar la mel dels millor rusc  i de les millors flors.

Era un personatge conegut i popular. Tenia tot el que volia, diners, fama, dones... com pot ser que tot se’n hagi anat en orris ?

Bé, no hauria d’haver-me  enrotllat amb aquella dona, la meva jefa. És, clar que no vaig se jo, ella em va tirar la canya, després jo la vaig seduir, encara que era una mica madureta. Mentre per mi era una més, sense cap mena d’importància, ella es va penjar de mi, em volia tenir només per ella, i jo per aquí no hi passo. Suposo que aviat m’hauria dit per casar-nos. El dia que em va enxampar amb una altre, es va enfadar molt i com jo no vaig voler baixar del burro, llavors em va acomiadar de la feina.

Jo vaig marxar tranquil, amb el meu currículum podria anar a treballar on volgués;  però el cas és que ja tenia uns anys i a tot arreu volien gent més jove (penso que ella també i va tenir quelcom a veure) . Em vaig trobar sense feina, sense masses diners, i sense la colla de noies que voleiaven al meu entorn . Em vaig enclaustrar a casa, d’això ja fa més d’un any i encara no he remuntat.

I ara aquests mixelins . Regiro entre l’armari ple de roba,  mentre penso – No tinc res per posar-me. Tot això d’aquí no em va bé res.  M’he engreixat uns quilos, i he perdut la figura. No pot ser,  a partir de demà començo a fer dieta, torno al gimnàs, vaig a natació,  em poso en forma;  a cremar grasses i tornar a recuperar el tipus esvelt i àgil  que tenia abans.

Cansat , deixa de buscar, s’enfunda un vell xandall i unes espardenyes. Es prepara un gros entrepà amb xoriç, agafa unes bosses de patates xips i cacauets, s’espatarra al sofà amb el  menjar,  encén la tele i pensa   -demà serà un altre dia.

 28/11/2014/

 

UI! JA ESTEM A FINAL D’ANY. Conte irreverent.

El Pere agafa l’agenda per apuntar unes cites per la propera setmana i ha quedat estorat al veure desembre escrit en la capçalera de la nova pàgina. Exclama sorprès:

¾    Ui! Ja estem a finals d’any. Hauré de comprar una agenda nova. Com passa el temps. Si fa quatre dies, era un jovenet, i ara els cabells blancs ocupen una part del meu cap i els altres han fugit esparverats. 

I comença a recordar aquelles ensenyances de nen que mai va acabar de comprendre.

El Josep també va adonar-se que s’apropava el final de l’any. Això segons quin calendari. Per complir l’edicte d’Herodes ha de presentar-se al poble dels seus pares per censar-se. Caram! Un registre civil, però ja  en aquells temps llunyans.  

La Maria està en estat i segons les comptes propera a parir. Pobre Josep, aquesta circumstància el mareja. Malgrat l’aparició de l’arcàngel, explicant-li la situació no s’ho acaba d’empassar. Aquella falòrnia sobre l’esperit sant no la entén. Redimonis! Ja podia haver vigilat aquest esperit, per molt sant que fos. Els ha fotut en un compromís! 

Ara al poble se’n foten d’ell. Feia anys que ja no complia amb les altres dones. Tenia a casa els fills grans, i fins i tot, algun nét i ara la més jove de les seves mullers queda en estat. 

Caram! Amb l’esperit sant i les idees dels déus. Una nova idea creua el seu pensament: només faltaria que el nou nat tingués forma de colom. 

Aleshores si que es podia amagar, en el desert del Sinaí, per no ser la riota de tota la gent del poble. Però com és una persona molt assenyada i, malgrat tot, un fidel seguidor de les lleis de Jahvé,  prepara l’ase i marxen a la llunyana Betlem. 

El Pere s’esgarrifa en el seu interior. Un viatge de tants quilòmetres, sense cotxe, AVE o avió. Ni que aquests avantpassats fossin frikis  sense un ral. Perquè el Josep havia de tenir una pensió de jubilació o potser un pla de pensions com ara anuncien en el televisor. Bé, deixem l’incís i continuem la història que en gran part ja heu escoltat moltes vegades. 

Caminant per Palestina vam fer camí a Betlem. En arribar i veure’ls amb tan mal aspecte, bruts de la pols dels camins, ningú els va acollir. Ni els parents del Josep! Quina mala astrugància! Finalment, van refugiar-se en una cova o estable on enmig d’una vaca i l’ase va néixer el nouvingut. Etcètera, etcètera i etcètera. 

Ui! S’acaba l’any, el paper i les ganes d’escriure. 

BON NADAL I CAP D’ANY!!! 

Miquel Pujol Mur.

LA NEVADA DEL SEGLE.

La parella amb el cotxe s’allunya del poble i pren una pista de terra que els ha de portar, bastants quilòmetres enllà, a un paisatge fabulós enmig de les muntanyes nevades. 

Els pares d’ella els han deixat un refugi prop del llac on poden passar uns dies amb tranquil·litat. Fa dies que ho necessiten, ja què a causa del neguit de la feina, tot just és veuen en algun moment escadusser del dia i encara amb preses. Tenen dos treballs que pràcticament són incompatibles d’horari. El Jan treballa en uns laboratoris d’investigació mèdica i la Liz fa un torn de nit en una clínica de maternitat. Aquest forma de vida provoca que quasi no tinguin intimitat. Saben més coses intimes els companys de feina, que ells mateixos, de les seves pròpies confidències i temors. 

Això ha fet que la relació travessi un mal moment i aquestes vacances nadalenques són un marc apropiat per refer el seu matrimoni. Els pares s’han adonat, i prefereixen que marxin sols, abans d’una forçada relació familiar amb el germans i els seus nens. Si, els nens, quan són petits, fa molta gràcia escoltar les seves alegres veus cantar nadales i altres cançons. Sobretot recitar el poema que han après a col·legi. Veure la vergonya escrita en la cara d’alguns, les ganes de passar-ne via d’altres o purament aquell interès econòmic per la butxaca dels avis dels més grans. Però mai poden arreglar els problemes de parella. 

El paratge és esplèndid. Els darrers raigs de sol al vespre intenten acomiadar-se damunt els alts cims de la muntanya. Aquest raigs tornassolen les aigües del llac en un sense fi de transparències lluminoses. 

S’està fen de nit i el Ian recull ràpidament quatre troncs i branques dels arbres per fer foc a la llar. La neu cobreix una mica els camins mes el cims estan encara coberts de la nevada caiguda la setmana passada. Els serveis meteorològics han comenta que la setmana serà de dies tranquils, més o menys calorosos per l’estació de l’any. 

El vespre ha estat entranyable, tant com per recordar el temps de promesos. Una vegada aïllats del món, recollits dins el refugi i reben l’escalfor del foc de llenya han retornat al principi. La moixaines i els petons han deixat pas a tot un món de carícies que feia temps havien oblidat. Han tornat a viure aquella passió primera, lligada amb la camaraderia que els unia sempre. 

L’endemà de bon matí han sortit a passejar pels voltants i remar un xic en la barca pel llac. Mentre la Liz fa el dinar el Ian s’ha entossudit a buscar les provisions del cotxe i buscar llenya al bosc proper. La Liz li diu que amb la previsió del servei meteorològic és innecessari anar amb tantes preses. Però com el Ian ha volgut fer-ho, una causa tan nímia no ha de trencar la felicitat retrobada. Però això, ha estat la causa que el dinar és demores massa. Una vegada dinat, la Liz és una mica enfadada perquè el menjar, per culpa del retard del Ian, havia perdut el punt precís de cocció. 

Com les tardes són breus a l’hivern, havien decidit voltar una mica amb el cotxe per veure els animals del bosc en el seu ambient. Però aviat retornen a  la cabana perquè el cel s’ha enfosquit ràpidament. 

Poc després de sopar decideixen anar a dormir ja que el temps està tèrbol i amenaça pluja.

¾    Veuràs quin dia més maco tindrem demà!- diu la Liz engrescada per la bellesa que els envolta.

¾    Tu creus?- respon una mica inquiet el Ian.

¾    Com és veu que tu no ets d’aquestes terres- remarca la Liz.

¾    Val més que anem a dormir. De totes formes aquest és el teu país. Tu el coneixes més bé de jo.  

Dormir, estimar-se i finalment arraulir-se junts sota el pes de les mantes. A la matinada la Liz desperta embalbida de fred. Veu al Ian al costat de la llar encenen altre cop el foc que s’havia apagat mansament.

¾    Quin fred que fa, ni què hagés nevat.

¾    Nevat dius, mira la porta a veure que pots fer.  

La Liz obedient i estranyada l’obre i horroritzada veu davant seu un mur de blanca neu que cobreix tota la sortida. Enmig un forat indica el lloc on el Ian ha enfonsat un pal sense arribar al l’altre cantó del mur glaçat. La Liz tanca al porta amb molta cura per que la neu no entri dins la casa. Corre al costat de l’home, i observa que el foc no tiba perquè la xemeneia també deu ser colgada per la nevada.  

Finalment aconsegueix encendre-la, malgrat tota la sala queda plena de fum que els fa tossir.  Acostant els sacs de dormir i les mantes, fins i tot, aquell joc de taula de l’àvia es tomben als costat de la llar. Qualsevol roba que pugui donar calor és bona per abrigar-se en l’habitació convertida en un congelador. El Ian, tot just, treu de tant en tant  les mans per afegir llenya al foc. 

Ha passat molta estona és quasi la tarda i sobtadament se escolten uns sorolls al costat de la porta i unes veus que els criden. Corren, però abrigant-se previsorament, i s’acosten a la porta i amb terror veuen un ós que intenta obrir-se pas amb una pala. Queden esmaperduts fins que enmig del pelatge de l’animal veuen aparèixer la cara enrojolada per l’esforç i el fred del pare.

¾    Hem vingut a buscar-vos des de primera hora del matí. però la nevada ha emmascarat tots el camins. Gràcies al fum de la xemeneia us hem pogut trobar. Agafeu ràpidament la roba, els del servei de protecció del parc ens baixaran a casa. Com esteu?

¾    Gràcies pare! Nosaltres estem força bé.- contesta la Liz recolzant-se al costat del Ian que l’envolta amb el braç.  

Al pare un somriure li omple la boca al veure’ls altre vegada com anys enrere. Fins i tot, malgrat la nevada i els treballs per trobar-los havia volgut la pena.  

Aquet relat ve donat per la tempesta de neu que ha assolat recentment el nord dels Estats Units i que ha donat una empenta a la meva imaginació. 

Miquel Pujol Mur.

ON HA QUEDAT EL SETÈ MANAMENT?

Agafeu-lo, que m’ha robat una gallina! Cridava la mestressa de casa, quan veia aquell pòtol, encara jove, que s’escapava i les cames li tocaven al cul.

Si serà desgraciat! Valdria més que busqués feina i es guanyés les garrofes com hem de fer tots. Justament era la gallina més ponedora que teníem!

Ella, una persona íntegra, que no hauria enganyat mai a ningú, justament a ella li havien d’anar a amargar el dia...  el dia del seu sant!

A l’escola, i també els pares, sempre els havien educat i inculcat, amb molt de fervor, el compliment dels Manaments de la Llei de Déu. En aquella època que els pecats estaven a l’ordre del dia, sabien perfectament que si trencaven el setè, “no robaràs”, a més de confessar-se, també havien de restituir la cosa robada, que volia dir retornar-la al seu amo.

Bé, això passava ja fa uns quants anys...

Quant pujava les escales del metro a Barcelona, m’han robat el mòbil –explicava la Irene a la seva amiga.

Ah sí? I com ha estat això?

Doncs mira el portava a la bossa i potser es veia una mica. N’hi ha que sempre vetllen pels descuidats! Com que jo no robaria res a ningú, mai no penso que a mi m’hagin de robar res.

Saps què em va passar a mi, un dia, al mercat del dissabte? Quan ja tenia el carro ple amb tot el que havia comprat, mentre parlava amb algú, quan me’n vaig adonar el carro ja no hi era.

Quina ràbia... no?

Sí, molta... però com que hi ha tanta gent aturada que diuen que no cobren res. Al final gairebé ho vaig voler justificar pensant que potser era algú que no tenia res per menjar, que potser li feia prou falta...!

Això altra li pot passar a tothom, en qualsevol lloc... el dia menys pensat

Aviat tindrem a punt el xalet nou, amb una piscina molt més gran que la que tenim ara. Tindrem una cambra de bany per cadascú, no ens faltarà de res diu el marit

I amb el servei, ja hi has pensat? Amb la casa més gran necessitarem més gent per cuidar-la. Ah! I una cuinera que sigui bona, no com aquella que només sabia fer ous ferrats! replica la muller.

És clar, no pateixis! Amb aquesta targeta de color fosc, no ens cal patir per res... És una meravella! Aquest any farem un viatge fantàstic per les vacances. On vols anar?

No ho sé, primer em faré l’operació d’estètica i després ja ho decidirem!

Mare, mare... a l’escola ens han demanat si ens volem fer voluntaris  per a la campanya solidària del  Gran Recapte d’Aliments! diu el nen que té 12 anys.

Què dius dels aliments? No t’he sentit bé.

Sí...! Que hi anirem uns quants nens amb la nostra tutora, el dissabte al súper,  per col·laborar amb aquesta recollida d’aliments que fan, per a la gent que és pobra.

Pobra? Ara no n’hi ha de pobres! Era abans que passaven per les cases a demanar caritat... Últimament  tothom cobra la pensió, l’atur, el subsidi o la PIRMI.

Jo tinc un company, a classe, que el seu pare s’ha quedat sense feina i diu que, fins i tot, haurà de canviar de col·legi, perquè no el poden pagar i també m’explica que hi ha moltes famílies que encara s’ho passen més malament que  ells.

Tu el que has de fer és estudiar perquè quan siguis gran puguis trobar un bon lloc de treball, igual que el del teu pare!

Així estem ara a  l’actualitat. No hi ha Manaments de la Llei de Déu! Els poderosos es fan les seves lleis... cadascú a la seva manera.  La corrupció ha fet estralls!

 

El més trist  és:

Que a la presó només n’hi van uns quants. No tots els que roben arriben a entrar-hi.

Que la llei no és igual per a tothom, com va dir un dia el rei Joan Carles I

Que  robar ja no es considera  un pecat

I el pitjor de tot:

Al món, encara es moren gent de gana

Els que van a la presó,  els hem de mantenir entre tots

A les presons... diuen que hi ha prou comoditats

Els que viuen al carrer, ho fan amb més precarietats

Ningú restitueix res del que ha mangat!

ANUNCIS PER GUARIR EL COLESTEROL.

L’Egus assegut com sempre a la seva habitual tauleta del bar mirava amb cara sorpresa els mots encreuats. No entenia que aquelles paraules, de les qual tenia molt clar el seu significat, no quadressin en el caselles. Feia pocs dies havia comprat; amb l’ànim de treure, almenys una estona, els pensaments inoportuns del seu cap, uns mots encreuats de mida gegant sobre muntanyisme.  

Li havien costat diners, però la plana ocupava tota la taula per a quatre persones del bar. S’havia comprat també un diccionari en català, més gran del que tenia a casa, una goma i un llapis nous. A més portava un bloc on apuntava les paraules quan li semblàvem adequades. Però, amb això i tot, no havia forma humana de posar-les bé. Ni bedoll, ni faig, ni muntanyenc, ni fondalada, ni esbarzer i  ni molt menys giragonsa, lligaven en els blancs quadrats de la pàgina. 

Feia dies que no havíem parlat d’ell, però han estat uns dies amb moltes peripècies a la seva ben ordenada vida. Bé, ordenada fins que van passar el successos que van fer un daltabaix a la seva tranquil·la existència.  

Primer el seu metge li va dir que tenia una mica de colesterol a la sang i que no havia de preocupar-se, però si fer una mica de bondat. El seu intel·lecte ho va assimilar força bé i com normalment el televisor està en plena campanya d’anuncis del producte, va lligar ràpidament una cosa i l’altra, preguntant amb veu de qui té solucionat l’entrebanc.

¾    Quants D...... prenc al dia? 

La mirada compassiva del metge el va pertorbar encara més i la resposta també:

¾    De moment cap, però faci exercici diàriament. Camini, sortí a passejar amb la dona. Vagi a un gimnàs, nedi i sobretot mogui’s. Per la seva resposta ja veig que mira massa la televisió. – I donant-li una còpia de l’anàlisi on havia marcat amb asterisc el punts febles i amb un retolador vermell el més greus, l’acomiadà donant-li la mà. 

L’Egus ja és normalment un home aprensiu i baixà per les escales capcot. No va voler esperar l’ascensor, no sortís mentrestant el metge i al veure’l fent cua, llavors li recriminés davant de tothom la seva manca d’actitud esportiva i preventiva. Mentre baixava mirava el blanc paper i només veia les marques vermelles del retolador, li semblava que eren les signatures de la seva pena de mort.   

És que l’amic Egus fa una temporada que té els ànims, vulgarment direm, per terra. La seva filla, un dia es presentà a casa amb el xicot. Aquell noi que a ell per fer-li alguna cosa és que no li fa, ni fu ni fa. La parella, bé el noi callava i només parlava la filla per dir-los-hi, com si no fos res de greu, que estava embarassada d’un mes i es volien casar abans que la panxeta fos massa prominent.  

Ja ho sap que això de ser avi és un pas més a la vida humana i que un nen alegra molt la vida dels pares. I la dels avis, als quals a més els ocupa molt temps. Però ha estat una bogeria. La Marta va fer un bot de la cadira que una mica més la trenca, no una mica més no, el crec del seient va ser espectacular. Això que quan les van comprar el venedor els hi va dir que  eren molt bones. Una mica més es desmaia, però com sempre ha estat una dona pràctica ho va entendre de seguida i va posar- se a arreglar-ho tot. Semblava ben bé que fos la culpable i no de la parelleta.

 

Buscar un pis, un sarau impressionant, a més amb pocs cales. Sort de l’avia del noi que viu en un pis del temps de la quica. Tant gran, que actualment els nous arquitectes en farien quatre. Els hi deixarà una habitació espectacular amb bany, que s’ha hagut de fer nou, també era dels temps de la quica com tota la casa. Clar, com encara estudien, malgrat treballin una mica amb aquests nous contractes del govern, es repartiran vindré a menjar a casa dels pares, això si per torns, un dia a casa d’uns i l’altre a casa dels altres. 

Ja posat en marxa la solució als problemes dels fills, l’Egus amb la sentencia del metge damunt seu, com l’espasa de que només s’aguanta per un pèl, ha volgut fer una mica d’esport. Un amic li ha deixat una bicicleta per començar a moure’s. Bicicleta, exercici, equilibri, suar, casc, el selló insofrible, quin mal. Total una setmana de prova i tornar l’aparell que el “trasero” ja no el deixava asseure’s.  

En pla esportiu el Egus ja ho ha provat tot, la piscina, no li satisfà exageradament l’aigua, millor dit no li agrada gens.  Això d’aguantar el tub i tirar-se la piloteta ho troba massa infantil. Caminar o córrer per la ciutat amb calces curtes ho considera massa naif. Amb pantaló llarg molt aparatós i calorós.  

Anar a la muntanya encara recorda quan va anar a buscar bolets i va tornar esgarrinxat per tot arreu. A més tindria que llevar-se d’hora i agafar el cotxe. 

Finalment ha decidit dedicar-se a l’esport intel·lectual, llegir, jugar a escacs, fer mots encreuats i ara està dubtant si jugar al tuti o al bridge, que no sap ben bé que és.   

A l’altre filla, se li va ocórrer dir que anés a jugar a petanca. A petanca si amb les boles, a tirar les boles apropant-se al bolig i separant les altres dels contraris. Hi va anar una tarda a veure una partida i va tornar esmaperdut al veure a dos avis que una mica més arriben a les mans per que un havia tret la bola de l’altre. No, no, discussions, no. 

La Marta, la seva Marta amb els preparatius del casament, la gimnàstica i berenar amb les amigues, sembla que també l’ha deixat al marge. 

L’Egus tanca amb cura el full dels mots encreuats, recull els estris, paga el cafè al sempre atent Marcel i marxa a dinar a casa.  

Al sortir del bar ensopega una noia jove que li va una mitja rialla com a disculpa. L’Egus somriu també, pot ser uns records l’han tret del núvol de quimeres de dintre el cap. Observa poc després un nen, un infant que camini bambolejant-se en les seves infantils i tendres cametes. Serà així el seu nét? Poc després passa per davant d’un supermercat i malgrat les paraules del metge entra i compra el producte magistral que cura d’arrel el seu mal i malgrat sap que la Marta no estarà a casa embolicada en el seus quefers de mare i futura àvia. Que tindrà que escalfar-se el dinar i que romandrà sol  prem el paquet com si fos salva-vides i somriu alleugerit dels seus problemes. 

No pot ser d’altre forma, una rialla, un somriure, les insegures primeres passes d’un infantó serveixen per trencar en moltes ocasions el mals pensaments. L’esperança també. 

Miquel Pujol Mur.

 

GROLLER I MALEDUCAT

Era la primera vegada que entrava en aquell bar. Havíem quedat amb la Carlota de trobar-nos allà. Feia temps que no ens veiem i havíem de posar-nos al corrent de les nostres vides.

 Era un bar molt modern, estava ple de gent, és veu que s’havia posat de moda. Vaig veure una taula buida en un raconet i em vaig asseure, perquè anava molt d’hora i la Carlota mai era puntual, ja preveia que l’hauria d’esperar una estona. Vaig inspeccionar el local, la decoració era molt minimalista. La llum era tènue i havia música de fons. I havia molt jovent i també gent molt elegant.

 Tenia ganes de prendre alguna cosa, un xicot molt guapo amb camisa blanca i llacet passava per allà i el vaig cridar,

¾   Escolti jove, que em podria portar un cafè, sis plau?
¾   Què....  que jo no sóc un cambrer.  –va dir tot irritat.
¾   Perdoni...     Tampoc cal ser tant groller –vaig dir fluixet, però em va sentir.
¾   Sóc com em dona la gana.

Pensava en la planxa que acabava de fer  i en aquell xicot tant guapo i desagradable. Em van passar les ganes de prendre res. Al cap de cinc minuts va arribar la meva amiga. Després de disculpar-se per retard es va asseure i vam començar a parlar i posar-nos al dia.

 Gairebé només parlava ella , ja que tenia moltes novetats per explicar.  Em va dir que sortia amb un noi que era cantant d’un grup musical, que feia poc que es coneixien, però que havien congeniat molt i que era molt feliç. Espero que ara vagi bé la cosa, perquè no tenia massa sort amb les parelles. Alguna estona te’l presentaré...  avui tenia una actuació . Podríem sortir algun dia juntes, li diré que porti algun company...

¾   Para una mica –li vaig dir
¾   Si, que  xerro molt. Vols un cafè?
¾   Si, que em vindria bé.
¾   Vaig a la barra a demanar-lo,  perquè semblen molt ocupats.

Quan es va aixecar per anar a la barra , el va veure assegut  en una taula.

¾   Mira, si és allà l’Alfred. El coneixeràs.

El noi estava d’esquena i no l’havia vist. Mentre la noia si acostava pel darrera, es va adonar que estava amb una rossa espatarrant, en un posat molt acaramel·lat. La Carlota primer es va aturar, però després es va plantar al seu davant,

¾   Què Alfred, ja has acabat l’actuació o encara la continues?
¾   Ei,  que t’ho puc explicar - llavors es va repensar-  bé, no té d’explicar res.
¾   Ves-te’n a la merda.

 

Va tornar al meu costat amb els ulls plorosos, i fent el gest d’anar-se’n i em va dir,

¾   Marxem, anem a un altre lloc.

Vam sortir del local i vam passejar pel carrer abans de asseure’ns  en un banc d e la plaça. La noia estava plorosa i disgustada

¾   Com pot ser. Tot em surt malament .
¾   Em sembla que t’acabes de desempallegar d’un pocavergonya, que només t’hauria portat maldecaps.

   -21-10-2014-