UNA BONA AMIGA

El despertador feia estona que havia tocat, marcava les hores inexorablement, però la Dolors ni es movia del llit. Aquella desgana que l’envaïa des feia uns dies havia anat en augment . No es veia amb forces per aixecar-se del llit, ni de fer res. Des que s’havia quedat sola feia prop d’un any de tant en tant tenia temporades de melangia i depressió.
 

Unes quantes vegades aquell matí va sonar el telèfon, però ni es va molestar a agafar-lo. De sobte es van sentir uns timbres forts a la porta, primer ni es va moure, va pensar que ja sent cansarien de trucar. El timbre no parava de  sonar,  cada vegada es feia més insistent, fins que posant-se una bata va anar a obrir. La seva amiga era allà palplantada,

¾   Una altre vegada així. Va vesteix-te i anem al metge .

¾   Marxa! No em molestis que estic bé – i anava a tancar la portar, però l’altre posant el peu, li va impedir.

¾   Si no t’arregles ara mateix, truco a la teva filla i la faig venir de Mèxic.

¾   No! Deixa a la meva filla tranquil·la . Ja intentaré arreglar-me.

¾   Va, dutxat i arreglat i anirem a dinar plegades, avui no hi tinc en Pep i m’ho puc combinar. Et convé distreure’t i sortir.

No hi van valer negatives ni males cares.  La dona amb desgana va fer el que la amiga li deia i una vegada arreglada es va trobar molt millor.

Van sortir van dinar plegades i a la tarda van anar de botigues, que sempre aixeca l’ànim, després van fer una passejada. Amb tot van quedar que si l’endemà continuava amb l’abatiment i la tristesa d’una visita al metge no se’n escapava. Al vespre a l’acomiadar-se, la Dolors molt més animada i va dir a la amiga

¾   No se que faria sense una amiga com tu.

¾   Perquè et penses que son les amigues. Recordo l’any passat quan jo vaig estar malalta la sort que vaig tenir de tu. Les amigues son per això per quan les necessites.

Les dues amigues van marxar cada una pel seu canto, no sense abans quedar que el dia següent anirien a esmorzar juntes, així la Dolors tindria un motiu per aixecar-se aviat del llit.

10/06/2014/

 

EL JOVE PERIODISTA. II.

Conte Negre. 

El cotxe, el del taller no li vol entregar si no paga les factures pendents. Com tampoc té diners per gasolina, aleshores tant si es val tenir vehicle o no. El vell cementiri és situat a la vessant de la muntanya on s’assenta el poble. Ja fa temps que normalment no s’utilitza i no està gens cuidat. Sepultures obertes o mig obertes mostren els taüts corcats pels anys i els insectes. En la part on hi ha algun dels pocs nínxols que van construir-se són arrancades les làpides. Se sap d’algun graciós que per ornar casa seva va robar alguna calavera. 

Figures d’àngels, creus, caixes de morts i ossos reposen sense ordre ni concert, en qualsevol del passadissos mig tapats per la vegetació. El Jan en el seu deambular a la recerca del punt de trobada ha ensopegat en aquestes restes més d’una vegada, mig caient i havent de recolzar-se per guardar l’equilibri. Trossos de roba vella i bruta corren portats pel vent.  

La nit és fosca. A la lluna plena l’obscureixen contínuament uns núvols que portats pel gèlid vent juguen amb la blanca claror. Fa força fred. Les creus semblen fantasmes que muden d’aspecte una i altra vegada. En la llunyania un mussol banyut, un gran duc, llença el seu udol ininterrompudament. 

El Jan espera inquiet davant del sepulcre indicat. Es reconeix a si mateix que: Mai havia passat tanta por. Estrenyent-se amb una mà el coll de l’anorac observa amb els ulls esbatanats de terror a dreta i esquerra. 

Res és belluga al seu entorn, només l’aire que remou les fulles i el cant lúgubre de l’ocell que es repeteix contínuament.

De sobte una sensació estranya, com un formigueig als peus, fa que vulgui canviar de posició. Però no pot, els peus, són clavats a terra, com agafats per unes mans sorgides de les profunditats del no-res, que li premem per les sabates i li impedeixen córrer. 

Escolta novament el soroll de les fulles i un altre cop el crit de l’au rapinyaire. Sobtadament un aleteig pausat i fort, al mateix temps, se sent a la seva esquena. El Jan, gira el rostre i veu l’àngel que convertint-se en un rar ésser diabòlic, comença a obrir la boca mostrant uns monstruosos ullals. Les seves ales, mogudes pels núvols, es baten lentament com en una cerimònia demoníaca. El Jan vol fugir, però els seus peus no es mouen. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

ÀTOMS... PREJUDICIS...?

Que trista és la nostra època: És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici   

Albert Einstein

La Carme ara va a l’escola d’adults i es disposa a fer els deures. Ha d’escriure un comentari  relacionat amb aquesta frase. Rumia una mica com el farà i... diu amb veu alta:

No el puc començar sense haver donat una ullada al Diccionari de la Llengua Catalana, i veure com defineix les paraules més importants.

Àtom: La partícula més petita constitutiva d’un element, elèctricament neutre, indivisible per les accions purament químiques...

(la definició és massa llarga i es cansa de llegir)

Prejudici: Indici o opinió preconcebuts; aversió no raonada per alguna cosa

Sense pensar-s’hi massa, comença a escriure un monòleg que ressegueix, sinuosament el que ha estat una bona part  de la seva vida, en uns quants  paràgrafs.

Quines coses! De petita ni tan sols sabia què era un àtom. Al col·legi on anava, no m’ho havien explicat mai! Pel fet d’haver nascut nena, els meus estudis van ser força precaris. A la meva escola, a part de la geografia, l’ortografia castellana i... poca cosa més, bona part del temps  fèiem labors i resàvem el rosari.

De la paraula “prejudici”, tampoc no recordo que ens en parlessin massa, més aviat... englobant  tota l’educació rebuda, els prejudicis ja venien sols més endavant: No facis això... no vagis allà... torna d’hora... què diran... què no diran...!

T’ho deien clarament, o no, però veies que el món era dels mascles. A la dona se l’hi inculcava que “prengués estat”: casar-te, tenir fills, o fer-te monja, sinó et quedaves per vestir sants, cosa no massa ben vista. De totes maneres, la funció s’assemblava força, quant a la feina. Qualsevol dona, fos la mare o la tieta, era l’encarregada del sac dels cops, la mainadera, la criada... en fi... el que convingués!

Ens aconsellaven llegir el llibre “L’etern femení”. Donava molts bons consells, sobretot pel que feia a l’actitud que s’havia de tenir  a casa amb la família, que era servir al marit, callar i callar sempre...! Un mètode infalible i boníssim perquè el matrimoni funcionés! D’aquesta manera tot anava com una seda!

És clar que no t’avisaven dels resultats: que després et sentiries  com una inútil, com un cero a l’esquerra, com un espanta ocells que no sap ben bé quina és la  seva finalitat. Tampoc no et deien que, al final, quan obriries bé els ulls, t’adonaries de la teva frustració. Definint i amb poques paraules. Et sentiries anul·lada!

Però la Carme ara toca de peus a terra, i com que ha volgut oblidar el passat, escriu en present, que és el que toca fer.

En aquestes alçades, encara no sé ben bé que és un àtom. Ho llegeixo al diccionari i em quedo igual. És massa complicat per mi!

De prejudicis ja hi entenc una mica més, sobretot quan penso amb els que em van posar a sobre, des de molt menuda!

Ara, per sort, ja fa temps que me’ls vaig poder treure de l’esquena, que n’hi duia un bon sac. Això em va passar  a partir de certa edat... aquella que diu que quan hi arribes... segons per qui, et tornes invisible.

Tot això és fantàstic! Puc fer el que em dóna la gana, no he de callar si no en tinc ganes i no he de ser esclava de ningú. Em sento guapa, tot i les meves arrugues, els meus cabells blancs i les meves xacres. Em trobo perfecta!

 La veritat és que encara no he pogut esbrinar com es desintegra un àtom... però quant als prejudicis, al final m’he pogut desempallegar de  tots,  amb els anys, naturalment... Són d’aquells mals que es curen amb l’edat!

De sobte, s’adona que  se n’ha anat “por los cerros de Ubeda”... que per fer un comentari de la frase no calia enrotllar-se d’aquesta manera... que potser s’ha passat molt! A més l’ha personalitzat massa i creu que al profe no li farà cap gràcia.

De totes maneres, s’ho ha passat “bomba” escrivint això. Ha pogut posar tot  el que pensava, sense cap prejudici! Llavors s’ha dit per ella mateixa:

Bé, com que tinc prou temps, en començaré un de nou...!

26 de maig de 2014

 

EL JOVE PERIODISTA. I.

Conte Negre. 

El Jan, és un jove que en acabar la carrera de periodisme ha trobat una plaça, allunyada de casa, en un petit diari de províncies. No té cap tipus atlètic, sinó que és un xic grassonet i de mitja alçada. La seva cara, és agraciada, però arrodonida i suau. Els seus ulls marrons s’il·lusionen sempre per qualsevol cosa i mostren la seva innocència. El seu cabell negre és laci i el porta amb la ratlla al costat. Mostra en el seu posat, la seva bondat i al mateix temps la seva credulitat. Un bon noi, pujat i educat en una casa, no rica, però on no li ha mancat mai res. 

Com a novell, li toquen totes les cròniques de menys importància. Aquelles que ningú llegeix i passa de pàgina ràpidament per evitar els anuncis. També aquelles gasetes que s’han de buscar amb una lupa, com fa la seva mare per guardar-les en un àlbum. Malauradament, per quantitat i extensió, no ha aconseguit encara omplir la primera plana. Com no passi algun afer extraordinari trigarà molts anys a emplenar les altres. Vanes il·lusions de mare, que somnia amb el Pulitzer pel seu estimat fill. 

Aquesta nit espera, dins el cementiri, a no sap què ni qui. Ha arribat una trucada misteriosa a la redacció que ha dit que regalaria una important exclusiva al periodista que s’avingués a acudir a les dotze de la nit a l’antic sagrari de les afores del poble. Els altres redactors, han menyspreat la notícia, perquè se’n reben moltes de ximplets, que només volen que riure’s de la credibilitat de la gent. 

Però el redactor en cap ha pronunciat, assenyalant-lo amb el dit, amb aire pontifical aquesta salomònica decisió:

¾    Tu, Jan, benaventurat becari i admirat principiant, teva és la novetat i tots els aquí presents esperem del teu bon treball l’estricte compliment de la més pura realitat. Així ens ho manen, des del més vell al més jove, els sagrats canons del bon periodisme. 

El Jan obeeix amb tota la seva candidesa, i per què no té un euro a la butxaca, (viu de la bondat de la patrona i de demanar bestretes del sou). Aquell vespre s’encamina al sacrosant lloc a peu, malgrat estigui a cinc quilometres del poble. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. II

El Pi i la Pa, des del seu amagatall s’ho passen PIPA. En més d’una ocasió han parlat d’emigrar a un teatre més gran i que féssim més repertori. Però el sindicat de fantasmes federats els hi ha impedit. Hi ha molta demanda pels millors locals, i els preferits la estan ocupats fa molt temps, clar, com els fantasmes no es moren mai. 

Una, de les seves malifetes preferides, eren descosir els vestits dels actors, preferentment d’aquelles primeres actrius ja una mica passades d’anys i quilos que volien aparentar el que ja no eren. 

El Pi, donant-li un cop de colze a la Pa, li diu:

¾    Te’n recordes que d’aquella ocasió que fan treure les puntades al vestit de la prima donna. Quan l’actor, aquell tan eixerit, la va voler girar, tibant-la del braç, per atraure-la i fer-li un petó, se li va desprendre tot el vestit, quedant tan nua com quan la seva mare la va portar al món. Que vermella va posar-se i no només de la cara, jo crec, que fins i tot, del cos va enrojolar.

¾    Sí, sí, però, – continua la Pa- i el director que volen tapar-la va entrebancar-se amb un cable d’electricitat i encara va ser pitjor van quedar en mig de l’escenari ben abraçats i enrampats.

¾    Jo, sí, enrampats, ben apretadets i vinga a sacsejar-se.

¾    Pi, és un mal projecte d’home, sempre pensant amb això.

¾    Va, Pa, que tu també n’has fet cadascuna!

¾    Sí, home, jo no vull ser menys, igualtat de sexe davant de tot, no faltaria més. Te’n recordes d’aquella ocasió quan en plena funció vaig fer caure l’envà del camerino de rere l’escenari.

¾    Jo! jo!! Aquella vegada si que va ser bona, el galant i la meritòria jove jeien ben entortolligats, damunt el sofà.

¾    Sí!! Ostres, com van quedar, a ell se li desinfla de seguida i ella vinga a tapar-se avergonyida. Valia la pena, la noia, era tan bonica. Els van aplaudir més, que a tota l’obra.

¾    Si, noi en aquells temps si que fèiem bones trapelleries, ara fa un temps que estem una mica moixos. Què els hi fem a aquests?

¾    Jo penso que si quan el Hamlet està dient allò, de Ser o no Ser, amb la calavera a la mà, li fessin desaparèixer. En venen unes de pols seca, que a la mínima pressió és fonen. T’imaginés el ridícul que farà?

¾    Jo, crec que a la Ofèlia, quan és dalt del mur per llençar-se al mar,  li podríem clavar el vestit a la torre i quan saltés, quedaria enganxada a la paret, movent les cames com una titella, davant del públic. Jo! Jo!

¾    I sí... 

Tants acudits hi ha en la ment els nostres petits fantasmes trapelles que podrien oferir-nos una nova obra teatral plena de més disbarats.  

Miquel Pujol Mur.

UN RAMELL DE FARIGOLA

Aquest matí he sortit a fer una passejada pel  camp i he vist que la farigola ja floria. No m’ho he pensat dues vegades i n’he collit un gran ramell. M’agrada tenir-ne sempre a casa de farigola, o bé timó com també en diem per aquí.

La flaire que deixa quan la culls,  tendra, florida, s’escampa per tot l’entorn. Es com portar una mica de natura viva a la llar.
 
Aquest vespre faré una deliciosa sopa de farigola tendra. Amb l’altre part en faré un ramell que deixaré que s’assequi  lligat per tenir a punt quan la necessiti . Tant em servirà per fer una tisana , com per adobar i perfumar un bon rostit de carn, pollastre o un peix al forn, o bé per fer una salsa o aromatitzar  una vinagreta.

Quan ens refredem es bo tenir la farigola a ma. Altres utilitats en que fem servir el timó o la farigola, es com a desinfectant de ferides, per netejar els ulls , les orelles o les petites nafres de la boca. Es antisèptic, estimulant digestiu, serveix per combatre  el mal alè. El refranyer popular n’ha recollit algunes dites,   “Per la gola, farigola” o “ Si ets mal païdor, farigola és el millor”.

Per aquestes i moltes d’altres utilitats la farigola ha estat i està present en moltes cases, i  no falta  mai en les de l’àmbit rural.

03/06/2014/

ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. I

L’aixecada del teló per l’estrena de la obra teatral s’ha de fer en dos dies. A dalt de l’escenari tothom està preparat per l’assaig general. Tota la parafernàlia escènica és a punt: els decorats, la taula, les cadires i els cortinatges són posats en el seu lloc, no manca el més petit detall. Els actors i les actrius porten el vestuari adequat del personatge que interpreten. El director i l’escriptora de l’obra, des de la primera fila observen, dirigeixen i rectifiquen els moviments de l’elenc.  

Tant els uns, com els altres, tenen els nervis a flor de pell. El que més volen es arribar al instant final, en què s’estrenyeran les mans i es desitjaran sort amb la paraula habitual i màgica de la faràndula: ”merda”. 

Dos essers misteriosos de dalt de la maquinaria de la tramoia observen els moviments dels actors i els seus continus canvis de roba. 

Aquests dos personatges, són dos petits essers fantasmagòrics. Els seus esperits van quedar confinats dins les parets mig ensorrades. Això va passar en aquell incendi que va sofrir el teatre, uns cent-cinquanta anys enrere. Són respectivament, el fill i la filla, de dues dones embarassades que van morir en el paorós succés. Com eren ànimes, sense batejar, ni haver ocasionat mai cap mal, ni tampoc cap bé, van romandre dins el llimbs de l’espai teatral per sempre.  

El teatre va ser reconstruït, però les seves ànimes van quedar empresonades i ara són dos fantasmes, que sense malícia pròpia, han anat aprenen de les picardies de les circumstàncies observades i dels afers dels actors, actrius i directors. 

Coneixen, quin és el favor que els homes volen de les dones, i si tal o qual actriu, es serveix d’aquests plaers, per pujar l’escala de la fama. També sabem, que a viceversa, igualment hi ha molta roba mullada, a vegades, menys visible, però igualment patent. Tant homes, com dones, per aconseguir el graó més alt de la popularitat, allò que anomenen el cim, són capaços de qualsevol berganteria. Aleshores, el què no havien après en el transcurs de la seva no viscuda existència, han anat assabentant-se al contemplar-ho en la comèdia de la vida. En aquest cas, en la doble comèdia, la teatral i la humana. 

L’obra actual vol ser una paròdia de Hamlet. Els actors i les actrius, malgrat havien gaudit de gran renom, han passat el moment de màxim esplendor de la seva carrera. Fútil instant, tan curt com el parpelleig d’una llum en una nit de tempesta. 

Els petits fantasmes riuen de les ensopegades dels interpretes i si poden, trapelles com són, es diverteixen fen més d’una dolenteria. Sempre són a punt per mudar les sabates d’habitació. Canviar les cremes per la cara, es feien un fart de riure al veure sortir a la primera actriu i que a la poca estona l’escalfor dels focus li fes caure a raig el maquillatge. Posar una mica de sabó líquid a l’entrada del prosceni i veure als actors relliscar i caure de cul en mig de l’escenari. Si no fóssim essers fantasmals, les seves rialles s’haguessin escoltat en tota la platea i als pisos. Total, una petita ració de entremaliadures, per alegrar al públic, no fa mal a ningú. Una vegada, van canviar una pistola d’atrezzo per una de veritat, i quan l’actriu gelosa, com una gata dalt de la teulada, li dispara un tir al mal amant, la bala va foradar el teló. Sort va haver que tenia mala punteria. La policia va fer molt d’enrenou durant la investigació, fins i tot, van emmanillar a la primera dama. Els petits essers des dalt del teló és van fer un panxó de riure. 

Miquel Pujol Mur.