EL JOVE PERIODISTA. I.

Conte Negre. 

El Jan, és un jove que en acabar la carrera de periodisme ha trobat una plaça, allunyada de casa, en un petit diari de províncies. No té cap tipus atlètic, sinó que és un xic grassonet i de mitja alçada. La seva cara, és agraciada, però arrodonida i suau. Els seus ulls marrons s’il·lusionen sempre per qualsevol cosa i mostren la seva innocència. El seu cabell negre és laci i el porta amb la ratlla al costat. Mostra en el seu posat, la seva bondat i al mateix temps la seva credulitat. Un bon noi, pujat i educat en una casa, no rica, però on no li ha mancat mai res. 

Com a novell, li toquen totes les cròniques de menys importància. Aquelles que ningú llegeix i passa de pàgina ràpidament per evitar els anuncis. També aquelles gasetes que s’han de buscar amb una lupa, com fa la seva mare per guardar-les en un àlbum. Malauradament, per quantitat i extensió, no ha aconseguit encara omplir la primera plana. Com no passi algun afer extraordinari trigarà molts anys a emplenar les altres. Vanes il·lusions de mare, que somnia amb el Pulitzer pel seu estimat fill. 

Aquesta nit espera, dins el cementiri, a no sap què ni qui. Ha arribat una trucada misteriosa a la redacció que ha dit que regalaria una important exclusiva al periodista que s’avingués a acudir a les dotze de la nit a l’antic sagrari de les afores del poble. Els altres redactors, han menyspreat la notícia, perquè se’n reben moltes de ximplets, que només volen que riure’s de la credibilitat de la gent. 

Però el redactor en cap ha pronunciat, assenyalant-lo amb el dit, amb aire pontifical aquesta salomònica decisió:

¾    Tu, Jan, benaventurat becari i admirat principiant, teva és la novetat i tots els aquí presents esperem del teu bon treball l’estricte compliment de la més pura realitat. Així ens ho manen, des del més vell al més jove, els sagrats canons del bon periodisme. 

El Jan obeeix amb tota la seva candidesa, i per què no té un euro a la butxaca, (viu de la bondat de la patrona i de demanar bestretes del sou). Aquell vespre s’encamina al sacrosant lloc a peu, malgrat estigui a cinc quilometres del poble. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. II

El Pi i la Pa, des del seu amagatall s’ho passen PIPA. En més d’una ocasió han parlat d’emigrar a un teatre més gran i que féssim més repertori. Però el sindicat de fantasmes federats els hi ha impedit. Hi ha molta demanda pels millors locals, i els preferits la estan ocupats fa molt temps, clar, com els fantasmes no es moren mai. 

Una, de les seves malifetes preferides, eren descosir els vestits dels actors, preferentment d’aquelles primeres actrius ja una mica passades d’anys i quilos que volien aparentar el que ja no eren. 

El Pi, donant-li un cop de colze a la Pa, li diu:

¾    Te’n recordes que d’aquella ocasió que fan treure les puntades al vestit de la prima donna. Quan l’actor, aquell tan eixerit, la va voler girar, tibant-la del braç, per atraure-la i fer-li un petó, se li va desprendre tot el vestit, quedant tan nua com quan la seva mare la va portar al món. Que vermella va posar-se i no només de la cara, jo crec, que fins i tot, del cos va enrojolar.

¾    Sí, sí, però, – continua la Pa- i el director que volen tapar-la va entrebancar-se amb un cable d’electricitat i encara va ser pitjor van quedar en mig de l’escenari ben abraçats i enrampats.

¾    Jo, sí, enrampats, ben apretadets i vinga a sacsejar-se.

¾    Pi, és un mal projecte d’home, sempre pensant amb això.

¾    Va, Pa, que tu també n’has fet cadascuna!

¾    Sí, home, jo no vull ser menys, igualtat de sexe davant de tot, no faltaria més. Te’n recordes d’aquella ocasió quan en plena funció vaig fer caure l’envà del camerino de rere l’escenari.

¾    Jo! jo!! Aquella vegada si que va ser bona, el galant i la meritòria jove jeien ben entortolligats, damunt el sofà.

¾    Sí!! Ostres, com van quedar, a ell se li desinfla de seguida i ella vinga a tapar-se avergonyida. Valia la pena, la noia, era tan bonica. Els van aplaudir més, que a tota l’obra.

¾    Si, noi en aquells temps si que fèiem bones trapelleries, ara fa un temps que estem una mica moixos. Què els hi fem a aquests?

¾    Jo penso que si quan el Hamlet està dient allò, de Ser o no Ser, amb la calavera a la mà, li fessin desaparèixer. En venen unes de pols seca, que a la mínima pressió és fonen. T’imaginés el ridícul que farà?

¾    Jo, crec que a la Ofèlia, quan és dalt del mur per llençar-se al mar,  li podríem clavar el vestit a la torre i quan saltés, quedaria enganxada a la paret, movent les cames com una titella, davant del públic. Jo! Jo!

¾    I sí... 

Tants acudits hi ha en la ment els nostres petits fantasmes trapelles que podrien oferir-nos una nova obra teatral plena de més disbarats.  

Miquel Pujol Mur.

UN RAMELL DE FARIGOLA

Aquest matí he sortit a fer una passejada pel  camp i he vist que la farigola ja floria. No m’ho he pensat dues vegades i n’he collit un gran ramell. M’agrada tenir-ne sempre a casa de farigola, o bé timó com també en diem per aquí.

La flaire que deixa quan la culls,  tendra, florida, s’escampa per tot l’entorn. Es com portar una mica de natura viva a la llar.
 
Aquest vespre faré una deliciosa sopa de farigola tendra. Amb l’altre part en faré un ramell que deixaré que s’assequi  lligat per tenir a punt quan la necessiti . Tant em servirà per fer una tisana , com per adobar i perfumar un bon rostit de carn, pollastre o un peix al forn, o bé per fer una salsa o aromatitzar  una vinagreta.

Quan ens refredem es bo tenir la farigola a ma. Altres utilitats en que fem servir el timó o la farigola, es com a desinfectant de ferides, per netejar els ulls , les orelles o les petites nafres de la boca. Es antisèptic, estimulant digestiu, serveix per combatre  el mal alè. El refranyer popular n’ha recollit algunes dites,   “Per la gola, farigola” o “ Si ets mal païdor, farigola és el millor”.

Per aquestes i moltes d’altres utilitats la farigola ha estat i està present en moltes cases, i  no falta  mai en les de l’àmbit rural.

03/06/2014/

ELS JOVES FANTASMES DEL TEATRE. I

L’aixecada del teló per l’estrena de la obra teatral s’ha de fer en dos dies. A dalt de l’escenari tothom està preparat per l’assaig general. Tota la parafernàlia escènica és a punt: els decorats, la taula, les cadires i els cortinatges són posats en el seu lloc, no manca el més petit detall. Els actors i les actrius porten el vestuari adequat del personatge que interpreten. El director i l’escriptora de l’obra, des de la primera fila observen, dirigeixen i rectifiquen els moviments de l’elenc.  

Tant els uns, com els altres, tenen els nervis a flor de pell. El que més volen es arribar al instant final, en què s’estrenyeran les mans i es desitjaran sort amb la paraula habitual i màgica de la faràndula: ”merda”. 

Dos essers misteriosos de dalt de la maquinaria de la tramoia observen els moviments dels actors i els seus continus canvis de roba. 

Aquests dos personatges, són dos petits essers fantasmagòrics. Els seus esperits van quedar confinats dins les parets mig ensorrades. Això va passar en aquell incendi que va sofrir el teatre, uns cent-cinquanta anys enrere. Són respectivament, el fill i la filla, de dues dones embarassades que van morir en el paorós succés. Com eren ànimes, sense batejar, ni haver ocasionat mai cap mal, ni tampoc cap bé, van romandre dins el llimbs de l’espai teatral per sempre.  

El teatre va ser reconstruït, però les seves ànimes van quedar empresonades i ara són dos fantasmes, que sense malícia pròpia, han anat aprenen de les picardies de les circumstàncies observades i dels afers dels actors, actrius i directors. 

Coneixen, quin és el favor que els homes volen de les dones, i si tal o qual actriu, es serveix d’aquests plaers, per pujar l’escala de la fama. També sabem, que a viceversa, igualment hi ha molta roba mullada, a vegades, menys visible, però igualment patent. Tant homes, com dones, per aconseguir el graó més alt de la popularitat, allò que anomenen el cim, són capaços de qualsevol berganteria. Aleshores, el què no havien après en el transcurs de la seva no viscuda existència, han anat assabentant-se al contemplar-ho en la comèdia de la vida. En aquest cas, en la doble comèdia, la teatral i la humana. 

L’obra actual vol ser una paròdia de Hamlet. Els actors i les actrius, malgrat havien gaudit de gran renom, han passat el moment de màxim esplendor de la seva carrera. Fútil instant, tan curt com el parpelleig d’una llum en una nit de tempesta. 

Els petits fantasmes riuen de les ensopegades dels interpretes i si poden, trapelles com són, es diverteixen fen més d’una dolenteria. Sempre són a punt per mudar les sabates d’habitació. Canviar les cremes per la cara, es feien un fart de riure al veure sortir a la primera actriu i que a la poca estona l’escalfor dels focus li fes caure a raig el maquillatge. Posar una mica de sabó líquid a l’entrada del prosceni i veure als actors relliscar i caure de cul en mig de l’escenari. Si no fóssim essers fantasmals, les seves rialles s’haguessin escoltat en tota la platea i als pisos. Total, una petita ració de entremaliadures, per alegrar al públic, no fa mal a ningú. Una vegada, van canviar una pistola d’atrezzo per una de veritat, i quan l’actriu gelosa, com una gata dalt de la teulada, li dispara un tir al mal amant, la bala va foradar el teló. Sort va haver que tenia mala punteria. La policia va fer molt d’enrenou durant la investigació, fins i tot, van emmanillar a la primera dama. Els petits essers des dalt del teló és van fer un panxó de riure. 

Miquel Pujol Mur.

LA NATURA REVOLTADA

Vora el riu el jove arbre sent bufar el vent que fa escridassar l’aire amb un llarg udol com si volgués espantar fins i tot les pedres. 

L’aigua barboteja mentre salta descontrolada per damunt les pedres i com si fugin del vent volgués amagar-se sota la llera del riu.  

Troncs vells, pedres i terra monstruosament barrejats bramulen rierol avall com si creessin que en arribar a l’ample riu la pau els hi seria donada.  

Més, en lloc de pau, troben la mare riu enfadada i molesta amb l’aigua que baixa descontrolada pel desglaç de la neu de les muntanyes i que fa arrabassar les terres de la ribera.  

Plou, però no amb el plor suau d’un infant, sinó amb la ràbia dels déus cansats i enutjats amb els humans, com si volguessin remoure i enfonsar tants treballs vanament construïts damunt la terra. 

L’arbre nota en les seves fulles la salabror de la remullada terra al brandar-se per la força del vent, d’un costat a l’altre, quasi fins a tocar a terra.  

Veu al seu costat que els arbres grans i forts pateixen per mantenir-se dempeus, ell en comparació és un petit plançó que fimbra portat pel vent i retorna amb la flexibilitat de la joventut a la seva posició inicial.  

Els arbres grans tremolen de soca-rel, la seva força i robustesa els impedeix vinclar, aleshores s’afermen dins la terra per no marxar empesos pel vent.   

De dalt de la carena rodolen i baixen companys de no tant forta terra que descalçats de mare són arrossegats pel líquid element. En la seva caiguda pretenen abraçar-se als companys ben afermats, com nàufrags que en veure una mà estesa que els pretén ajudar s’aferren amb la força de la desesperació. Més altres arbres, matolls i inclús roques també es deturen i s’amunteguen i junts formen una resclosa que acumula aigua durant un breu instant fins a trencar amb el seu pes el company que els suporta i llavors amb un soroll que ressona com clams d’auxili es precipiten davallant tots junts, salvador i nàufrags, abraçats a estones, sols molts cops, intentant fugir de l’avinguda de l’aigua dels cims i del cel. 

Serà l’inici del diluvi , es pregunta l’arbret, altre cop els déus volen netejar la terra de pecadors humans que malmeten el seu regal amb bajanades. O només la circumstància casual d’un dia i que malgrat el dolor ocasionat a la gent servirà d’avís per un nou jorn. 

L’arbre observa com el cel s’aclareix i el remor del trons cessa de moment en moment. Clareja i quietes les seves branques observa dessolat la terra que l’envolta. 

Els forts, els grans, els vells companys, la seva mateixa força els ha fet impossible d’aguantar la lluita davant la tempesta, uns són a terra mostrant les arrels com senyal de rendició. Altres ni tant sol hi són, han fugit riera avall, empesos per l’aigua, sense ni tan sols acomiadar-se. 

Revisa les seves branques, moltes han estat perdudes en el trasbals, com els humans perden la innocència en els avatars de la vida, però malgrat tot, roman dret. Afermat dins la terra i amb la esperança de noves lluites a guanyar fins que pot ser es creurà fort i poderós. Aleshores... 

Miquel Pujol Mur.

PREJUDICIS

Un prejudici, és etimològicament un judici previ. Creences no fonamentades o actituds no raonades basades en conjectures, sense tenir un coneixement complet d’allò jutjat que poden derivar en antipaties cap a persones, races o idees.

Els perjudicis fan molt mal a les persones, tant a les que els pateixen com a les que en pateixen les conseqüències.

Potser anys enrere aquests encara eren més forts i estaven més enquestats que avui. La gent als pobles petits en teníem molts de prejudicis i falses creences que a vegades condicionaven tota una vida, però que també podien condicionar a altres persones objectes  d’aquests prejudicis.

Recordo a la Gisela, una amiga de la infància que en arribar a l’adolescència es va desinhibir una miqueta, va començar a tenir molt èxit entre les nois, que sempre la voltaven, ja que era molt maca, simpàtica i també un xic atrevida , era jove i volia passar-ho bé. Aviat va agafar mala fama entre la gent del poble, es deia que si era una fresca, una desbocada, una puta i altres elements pejoratius. A mi i altres noies de l’entorn ens van privar de sortir amb ella, cosa que no van aconseguir del tot, perquè ens seguien veiem d’amagat i ens explicava les seves aventures amb els nois, la majoria de noies  l’admiràvem, però els diumenges no podíem sortir amb ella, cosa que tampoc li importava massa ja que sempre tenia el seu noviet de torn amb qui passar la tarda.

La gent la tenia per ben poca cosa. Més tard es va casar, van criticar al desgraciat que es casava amb ella, van tenir dos fills i més tard es van  divorciar. Va ser un dels primers divorcis del poble, la gent ja ho deia que allò no podia durar. Que segur , segur,  que li posava banyes. La fama  i la mala reputació li van continuar al poble, algunes persones fins i tot l’escarnien al passar pel carrer, l’insultaven. Finalment va marxar a viure en un altre lloc, cansada del menyspreu de la gent i de que la senyalessin al passar i sobretot per apartar els seus fills d’aquell ambient.

Van passar molts anys fins que ens vam trobar de nou. Va ser en  la Festa Major del poble i era la primera vegada que hi tornava en més de trenta anys. Estava radiant, elegant, guapíssima, amb una bona dosi de maquillatge i aquell posat un xic atrevit, que la caracteritzava;  amb el seu flamant tercer marit. Vam parlar una estona i em va comentar que era molt feliç, que tenia una vida plena i que havia tornat al poble perquè li venia de gust ja no li importava el que podien dir o pensar d’ella, de que la vida era seva i la vivia com li donava la gana, que si la gent xerrava era problema d’ells i no seu, el marit li donava la raó i se’ls veia molt compenetrats..

Encara el seu pas va despertar comentaris i enraonies de la gent més gran, per els qui seguia sent la puteta del poble...que havia tornat per refregar-los el nou amant pels nassos. Sentint aquest nefastos  comentaris em venia  a la ment aquella frase d’Albert Einstein ... “Que trista és la mostra època. És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici “

Jo penso que més aviat la Gisela era una dona amb les idees molt clares que mai va acceptar els prejudicis de  l’època  en que li va tocar viure, més aviat va ser una avançada dels seu temps, que va passar dels prejudicis i les xafarderies de poble i va viure la vida de la manera que a ella li agradava.

 

- 26-05-2014-

 

LA DANSA DE LA GAVINA D’Andrea Camilleri.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

He llegit el llibre “LA DANSA DE LA GAVINA” d’Andrea Camilleri publicat per “Edicions 62 en la col·lecció El balancí” i i traducció  al català de Pau Vidal. 

Poques coses tinc a dir de l’escriptor només una breu ressenya biogràfica d’Andrea Camilleri. És un guionista, director teatral i televisiu, i novel·lista. Va néixer a Porto Empedocle (província d'Agrigent, Sicília) el 6 de setembre de 1925. 

Ha publicat assajos, cròniques i diverses narracions ambientades en la Sicília de la segona meitat del segle XIX. Però, a partir del 1994, amb la creació del comissari Salvo Montalbano (nom triat com a homenatge a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán) i la seva sèrie de novel·les policíaques, aquest autor es va convertir en un dels escriptors de més èxit al seu país.  

Poques coses a dir i a més només he de repetir que m’agraden les seves obres. L’inspector Montalbano s’ha convertit en habitual de la televisió fins a arribar a ser com un conegut habitual.  

“La dansa de la gavina” arrenca amb la desaparició del seu home de confiança l’inspector Fazio. També en la novel·la hi ha la inquietud de l’home en fer-se gran. El pas ineludible dels anys malgrat l’experiència sigui una gran valedora. I com a fons Sicília i el temperament mediterrani. 

Ara copiant unes part d’una crònica de The Times que diu: Els crims que investiga Montalbano són contemporanis, però els personatges de Camilleri s’enfronten amb el conflictes perennes dels éssers humans. 

Una bona obra per passar un agradable estona al llegir-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.