LES FLORETES DEL CAMÍ

Quan he sortit a passejar he vist el prat i el camí ple de floretes. És clar –he pensat- Som a la primavera i encara no m’han havia adonat. Fa dies que gairebé no surto de casa, vaig a la feina i amb tanco a casa de nou, no tinc esma per res. Estic deprimida. Si, molt depre. Des que fa més d’un més vam tallar amb en Joan. Jo em creia que estaríem junts per sempre; que allò nostra era molt més fort que el pas del temps i les altre coses. Estàvem tant bé junts , estàvem fets l’un per l’altre, deia la gent i jo també ho pensava . Estàvem enamorats i creiem que res destruiria el nostre amor, érem feliços.

D’un dia per l’altre tot se’n va anar en orris. Havíem sortit d’excursió amb la colla. Sortíem amb altres de tant en tant, no volíem tancar-nos només en nosaltres. Havíem anat al Montseny  un dia d’aquest solejat de març. Havíem fet una bona caminada aquell matí i estàvem dinant a la muntanya, quan em  vaig donar compte que el Joan feia estona que no el veia enlloc. Vaig anar corriol enllà endinsant-me en el bosc i els vaig trobar a ell i a la Marta fent-se petons. Vaig muntar un escàndol, ell va intentar calmar-me,  dient-me que allò no era res que m’estimava. Van tornar sorruts de l’excursió, ell venia al meu costat tot moix. Li vaig dir que havíem de parlar seriosament, ell va dir que millor que ho deixéssim per demà,  que reposats veuríem les coses d’una altra manera. 

Vaig rumiar tota la nit, estava decidida a perdonar-lo, encara que em dolia el mal que m’havia fet , però es que me’l estimava tant .

L’endemà va venir tot seriós i em va dir sense embuts que valia més que ens donéssim un temps que érem molt joves i ell ara no estava segur de res. Jo només vaig tenir esma per anar assentint tot el que ell deia,  ja que les llàgrimes estàvem a punt de sortir-me, volia fer-me al forta als seu davant.

Ha passat més d’un mes d’aquell dia i sé  del cert que ell i al meva examiga surten junts. Jo m’ha tancat en banda i no vull veure ningú. He passat molts dies sense voler sortir de casa . Cansada d’aquesta presó imposada he decidit sortir i fer una volta pels voltants del poble i he vist totes aquestes floretes que guarneixen el prat i el camí, dins meu no hi ha primavera encara es tot sec i erm com l’hivern. Llavors he pensat que aquells prats i camps  fa un mes eren tots  secs i adormits i ara  estan esplèndids, verds, plens  de vida i de flors, llavors una cosa s’ha despertat dins meu, ha començat a vibrar un petit anhel d’esperança per sortir del pou.

08/04/2014

 

GAIÀ CAMINA. LES TREMENTINAIRES.

El passat 27 d’octubre vam participar en la ruta circular per conèixer els oficis d'antany preparada per l’organització Gaià Camina X Descobrir. Hi ha molt a veure i conèixer en aquesta petita zona de la comarca del Bages. En dita sortida vam poder assabentar-nos de diferents oficis majoritàriament desapareguts a causa de la industrialització actual. Va ser un recorregut en la nostra història i també conèixer els sistemes artesanals que encara donaven treball a obrers fins ben entrat el segle XX.  

La nostra primera trobada va ser en una ben proveïda parada d’herbes i productes per la curació de malalties. Les dues persones que l’atenien era una trementinaire i la seva ajudanta que van recomanar-nos multitud d’herbes i remeis per diferents mals.  

L’ofici de trementinaire se situa en el moment en que la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l’èxode estacional de molts homes i dones d’aquestes valls cap a zones més riques.

I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de les valls de la Vansa i Tuixén es van dedicar a extreure d’aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les transformacions d’una Catalunya per on, tot caminant i carregades d’herbes i olis, anirien “guarint i curant tots els mals”. 

La saviesa es traspassava de mares a filles,  o sinó, netes,  quant més joves millor. Si a la família no hi havia nenes petites, les remeieres demanaven a gent del poble que els hi deixessin endur-se les nenes petites en els seus llargs viatges. Al dur jovenalla,  era més fàcil d’aconseguir un lloc on allotjar-se.

 

La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les varen motivar a exercir aquest nou ofici.  

La majoria de les trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les masies on anaven esdevenien els clients d’any rere any. No acostumaven a entrar a les grans ciutats ni freqüentaven els mercats per vendre els seus remeis ja que utilitzaven una relació més personal i directa amb la gent. 

El seu nom el deuen a la trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys. 

L’últim viatge el va fer la Sofia d’Ossera, l’any 1982. Marxaven un o dos cops l’any i podien ser fora des de tant sols uns dies fins a quatre mesos. Normalment els viatges corresponien en èpoques de poca feina en els camps i les terres.  

Normalment les trementinaires no guarien a les persones, però en un temps sense metges ni sense remeis qui podia negar-se a recomanar unes herbes o fer un pegat  a un espatllat, si això alleugeria el dolor.

 

Cada trementinaire anava carregada durant el seu periple:

Una “romaneta” per pesar els seus productes.

Les “llaunes” plenes d’olis i pega, penjades en bandolera.

Una coixinera grossa de “tallis” ( teixit de cànem) plena de coixineres més petites que contenien les herbes. 

Aquesta es penjava mitjançant unes “braceres” com si d’una motxilla es tractés i també es penjava sobre un nus molt gruixut que li feien a un mocador lligat a la cintura, pel darrera. Així el pes quedava ben repartit. 

Actualment a Tuixén hi ha el Museu de les Trementinaires on poden veure’s els estris, l’obrador i la història d’aquestes dones valentes que carregades de remeis recorrien els camins a peu i a soles portant una mica d’esperança als malats. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia actual: M. Rosa Planell Grau.

Fotografia Museu: Internet.

LA MASIA DEL MOIXERÓ II

El masover és força emprenyat ha rebut una carta de l’amo en què l’hi anunciava la seva visita per final del mes de juny. Semblava que no fos l’amo d’un mas aquell home que havia nascut en la casa pairal feia uns quants anys i amb qui quan eren tots dos uns marrecs havien jugat i s’havien perseguit per l’era i els camps de l’entorn.

Però ell seguint els savis consells del seu pare, ja masover en temps del pare, no havia tractat a aquell noi com qualsevol altre noi  del veïnat sinó que  sempre havia respectat el naixement del senyoret en la casa gran. No havia més separació del lloc de la seva naixença que mig metre de paret i un parell d’anys.

Però l’amo anuncia la seva visita acompanyat de la família i dient-li que havia grans esdeveniments a comentar. Com pot haver un home amb dos dits de front que vingués a molestar enmig de la temporada de collita quan tots els mossos treballen els camps i s’ha de tenir mans i mànigues per vigilar que es faci la feina com s’ha de fer per treure el màxim de profit. Sí, això sí, en acabar la recol·lecció vindrà a buscar les seves rendes i se les donarà de propietari, si són bones i criticarà el seu treball si són minses. 

Ara a fer la gran arribada amb el cotxe nou i a posar la casa potes amunt volen la senyora fer netejar el més net i entretenint a tothom, sobre tot la seva dona, que com a una cambrera qualsevol ha de córrer a la disposició de la senyora Hermínia! 

¾    Sí senyora,  com no, senyora, si, si, l’hi faré vindre la Pepeta que l’ajudi a brodar. Sí, ja tindrem cuita del nens. Sí, el dinar a les dues.  

Clar, la mateixa hora  que quan tots els homes han de menjar- Així molestant els demés també es pot lluir de  ser la senyora de la casa. 

Més el senyor aquest cop està seriós. Ha vingut sol i només han passat tres    hores de l’arribada, quan ell ha tornat de vigilar el treball del camps, quan la cridat i se l’ha portat a un racó del patí on no els podia escoltar ningú i sense preàmbuls li botzina a cau d’orella.

¾    Estic arruïnat, he fet una inversió en un negoci d’un amic i m’han estafat.

¾    M’he de vendre el mas.- Sap que és una mentida, el senyoret li agraden massa les cartes i les donzelletes. Per l’aigüera del joc i el sexe ha buidat el calaix, i la calaixera i tot.

Més la gent de pagès sap estalviar, per quan van mal dades i arrelats a la terra que han sabut suar i acaronar; malgrat els hagi donat males respostes un any, altres ha estat generosa i ha correspost els treballs. El masover ha estalviat, ha guardat i mitjançant el notari del poble, l’amic de jugar a la manilla el diumenge a la tarda, ha pogut treure l’entrellat de tot i sota mà ha comprat la terra que tant estima. 

Un sacrifici més no ve d’aquí si la recompensa és gran. 

Anys després viu en la capital de la comarca i recorda l’ensurt d’aquell dia en què és veia al carrer amb la família i escarrassant-se per viure de mosso o trobar una nova masia i un nou amo. 

Encara recorda amb afecte a l’amo, que hi anem a fer, el amics de jovenalla sempre venen al pensament. Sap que poc a poc ha perdut la seva fortuna com molts amos del nou-cents. Joc, disbauxa i modernitat i voler mantenir un status senyorial sense pencar. Grans negocis i grans forats.  

Malgrat li han dit, hi ha un rebrot, un fill que no està de romanços i prenent les regnes del poc que s’ha salvat del patrimoni familiar ha començat a aixecar el negoci, enfrontant-se amb la resta de la parentela. Desitja que sigui afortunat.  

La terra és la terra, ens sustenta i ens donà menjar si la treballem amb cura i estimació. Llàstima que els seus fills han buscat una forma més fàcil de viure que no sigui tant esclava segons diuen. Però ell quan puja a la masia i posa les mans sobre les pedres i totxanes de la casa sent una fiblada que el fa somniar i creu veure altre cop els mossos, els animals i les eines i sobretot la família, els avis, els pares que li van ensenyar a amar cadascun dels racons de la finca. 

Davallem de la masia del somnis mentre ens envolta el fred de la tramuntana que baixa del cims de la muntanya. 

Miquel Pujol Mur.

EL REVISOR DEL GAS

L’Antònia encara no es creu el que li ha passat. Nerviosa intenta explicar-ho als mossos d’esquadra que ara són al seu pis i els costa de treure’n l’entrellat.

-          Calmis senyora, calmis i intenti dir-nos el que li ha passat. Li han fet mal.

-          No, no, intenta explicar la dona. El jove ha estat molt correcte i ben educat, però m’ha robat

Llavors una mica més calmada els explica  la estranya història que ha viscut aquell mati. Com quan van tocar el timbre ella va demanar qui  hi havia, i el noi molt educat va dir que venia a fer la revisió del butà. Ella el va deixar entrar, doncs realment l’esperava, tenia la goma una mica vella . Llavors el jove ha mirat el butà , ha encès els focs i fins hi tot  han fet una bona xerradeta, com ella està una mica sola, poder conversar amb algú li anava prou bé. Després el jove li ha demanat per anar al servei, on abans també havia mirat l’escalfador d’aigua. La dona trastejava per la cuina sense malfiar-me de res. Quan el noi ha tornat li ha dit que havia de marxar, que tot estava correcte i que la goma de la bombona li vindrien a canviar l’endemà. El que més m’ha estranyat –deia la dona- es que no em fes signar cap document ni res, però com totes les coses canvien. Quan ja feia una bona estona que havia marxat la dona ha entrat a la seva habitació i el cor li ha donat un tomb. Estava regirada, no massa, però res estava com l’havia deixat al mati. Del moneder n’havien desaparegut els diners, les joies que guardava en un calaix i un sobre també amb diners, no eren enlloc.  M’havien robat,  aquell xicot tant eixerit i ben educat era un lladre. No podia ser . A la dona li costava creure-ho.

Els mossos d’esquadra després d’escoltar la seva explicació li van dir ,
 

-          Senyora Antònia, ja sap que els hi hem dit moltes vegades que la gent que viu sola no es refiï de ningú ni deixin entrar cap estrany a casa seva. Ara ens haurà de donar dates de com era aquest home, per evitar altres possibles robatoris.

La dona mig plorosa vol intentar fer el que els mossos li diuen, però no parava de donar-se  cops al cap, mentre deia baixet ... com es pot ser tant burra...tant tant burra!

03/04/2014

LA MASIA DEL MOIXERÓ I

Prop de la carretera s’inicia un ample camí, una pista de terra i pedres, que poc a poc, desprès de travessar un pontet s’endinsa en una vall frondosa i plena de tot tipus d’arbres  de boscúria: pins, roures i alzines. També entremig del bosc en els marges embardissats de les antigues feixes hi ha nogueres i figueres retorçades.  

En els camps erms encara són visibles les fileres de vells arbres fruiters que desprotegits del treball de l’home i deixats a la mà de déu, les fulles perdudes i les branques trencades,  amb la seva escardalenca presència ens demostren que aquesta amagada vall durant anys ha estat curulla de vida i d’homes que l’han conreada i ara l’han oblidada. Només el prats són aprofitats per pasturar el ramat de vaques.  

També les runes d’antics casalots i masos, com pedres oblidades del camí de l’existència, ocupen amuntegades els verals dels camps i ens mostren que durant molts anys els humans han tret profit d’aquesta terra. 

Seguint el camí se sent el soroll d’un rierol que baixa entre pedres i que  forma petites goles ombrívoles on l’aigua s’estanca i descansa abans de tornar amb un murmuri, com una cantarella, a emprendre el seu camí muntanya avall. 

Dalt de la vall es distingeix la massa rocallosa d’altes muntanyes. Encara no hi ha neu, però petites clapes blanques ens avisen que l’hivern està proper.  

Fa fred però el sol brilla i escalfa lleugerament l’ambient. L’esclat de la llum solar, el verd canviant de les fulles; ara pàl·lid, ara fort i viu, i la sensació freda de l’aire ens reconforta l’ànim.  

Seguint el camí s’arriba a una casa pairal amb grans dependències. La casa dels amos ocupa la dreta del conjunt, separades les portes uns quants metres però tocant paret per paret hi ha l’habitatge dels masovers. 

Davant de ambdues cases hi ha una gran era empedrada per garbellar i per feinejar les collites i els animals. També a vegades en un racó sota un gran arbre es posaven gandules, cadires i taules per què el senyors, els amos, quan pujaven a estiuejar, poguessin prendre la frescor del capvespre i convidar als amics i els veïns a berenar o refrescar-se.  

Com encerclant les construccions hi ha, més a la dreta, els corrals per tancar els diferents animals. Hi ha bestiar de tota mena. Les pallisses i els graners, així com les dependències que habiten els mossos acaben de tancar el conjunt. 

Rere la casa segueix el camí ara quasi un senderó que passant pel costat de la vella església  puja pel vessant de la muntanya fins el coll de muntanya. 

Miquel Pujol Mur.

UN TOMB PER LA NOU

 Fa uns dies vam agafar un senzill fulletó de la Biblioteca de Berga amb un títol “ UN TOMB PER LA NOU” que ens va agradar, perquè lligava amb el nostre tarannà de caminar una mica i conèixer trossos del nostre territori, tan bonic i al mateix temps tan desconegut.  

 

En el cotxe vam anar al poble de la Nou del Berguedà, ja esmentat l’any 948 en l’acta de consagració de l’església de sant Andreu i san Miquel de Paradís. Obedients a les instruccions vam deixar el nostre vehicle en l’aparcament de la plaça de l’Ajuntament. Aquest lloc semblà ser el més cèntric del poble ja què hi son situats els dos restaurants del poble a més de la batllia i l’escola, que ignorem si actualment amb les restriccions de tot ordre que viu el nostre país té alumnes. 

 

Seguint el camí poc metres més avall érem davant de l’església del poble, sota l’advocació de Sant Martí, els seus orígens són romànics, la seva acta  consagració du la data de 20 de febrer de 1196, però com passa en la majoria de les construccions el pas dels anys també ham portat un sèrie de noves remodelacions i altres reformes que canvien l’aparença  de l’edifici. He de comentar que té un bell absis tribulat que està mig tapat per noves edificacions veïnes. També molt digne d’observar és el campanar del segle XVII-XVIII que s’alça orgullós al costat. I no deixeu de fer una ullada a la porta d’entrada i la seva ferramenta.   
 

Seguint el nostre periple van ser al cap de poca estona davant el santuari de Lourdes (Lurda). Aquesta edificació sempre em produeix una certa sorpresa, perquè el bell edifici mai m’ha lligat amb el seu feréstec entorn.  

Mossèn Antoni Comelles, fill i rector de la Nou, malalt i pràcticament sense mitjans, viatja a Lourdes de Bigorra l’any 1877 on visqué una experiència molt positiva. Meravellat del què veié va tornar l’any 1878 i portà una imatge de la Verge de Lourdes (90 cm.) per posar-la en una petita capella. L’any 1886 sota el seu impuls i l’ajuda de gent del poble s’inaugura l’edifici. 

Després per unes empinades escales vam davallar a l’espai conegut per la cova on hi ha una imatge de la Verge i un broc d’aigua que brolla de la pedra. 

 

Abandonant l’ombriu paratge vam fer camí fins les restes del molí de l’Avellanosa datat l’any 1572, però amb certa reserva els seus vestigis fan creure que podia tractar-se d’època anterior, potser segle XIII?
 

Seguidament reprengueren el camí, molt ben senyalitzat i protegit amb baranes, costa amunt fins el molí del Canal. També esmentat l’any 1572. amb unes restes més ben conservades potser a causa de ser una construcció més important. 
 

Aleshores va succeir allò que acostuma a passar en tota sortida que s’apreciï, uns cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra. Total ens vam donar una volta innecessària pel bosc fins a trobar un amagat camp de futbol, almenys hi ha una porteria. Ja penedits del nostre fora de ruta, tot és fer salut caminant un xic més, vam retornar al punt del dubte i vam prendre el bon camí, del que mai ens havíem d’haver apartat.   

Una estona més amunt vam trobar la font de cal Patzi i el seu saltant, quan baixa aigua, on una corda que ens tempta a si volíem córrer una nova aventura enfilant-nos paret amunt. Però com som arribats als anys de la prudència vam decidir deixar-ho per un altre dia.

Ja arribats al poble vam tindré una agradable xerradeta amb una senyora de la Nou i ens va insistir a visitar el mirador. Poca estona després aparcàvem més avall novament el cotxe i enfilaven un camí ben preparat per arribar al petit cim. Davant nostre s’obri una bella panoràmica amb la vista del poble i del Sobrepuny dominant la vostra mirada. 

 

Ja satisfets pel sol fet de haver practicat una mica d’exercici i, a més a més, veure un bell racó del nostra país vam retornar cap a la nostra ciutat de Berga.
 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL NÉT

 

La dona transportava un feix de llenya, una carga massa feixuga per les seves cansades espatlles, l’havia anat a buscar a un bosc proper on havien tallat i hi havien molts troncs pel terra; però vivia feliç en aquell entorn rural on havia nascut, s’havia casat i havien nascut els fills. Aquests ara vivien a  ciutat, quan va enviudar se la volien endur amb ells, però la dona es va resistir a deixar aquella casa que havien construït amb el marit i tants esforços hi havia esmerçat . Així que ara que passava dels vuitanta vivia sola en aquell lloc, encara que les forces li començaven a flaquejar.

Sovint pensava en els fills i en els néts, encara que de tant en tant pujaven a veure-la, enyorava els crits i les rialles infantils, però no podia abandonar la seva caseta, a més tenia molts bons veïns  i sabia que podia comptar amb ells, però cada vegada el pes de la soledat és feia m és feixuc.

En arribar a casa va tenir una sorpresa. Hi havia en Pol el nét gran, tenia  18 anys i estava fet tot un homenet, més sorpresa va quedar quan aquest li va dir que venia per quedar-se a viure amb ella. La dona es va esgarrifar, va pensar que havia renyit amb els pares i havia fugit de casa. En Pol la va tranquil·litzar dient-li que els pares sabien que era allà, i hi estaven d’acord. A ell li anaven grans els estudis . Havia fet un curs d’especialitat  agrària i ara allà per posar-lo a la pràctica. Volia viure sobre el terreny el que els hi havia ensenyat. Li agradava tot el que estava relacionat amb la terra, l’ecologia i l’agricultura i la volia ajudar a menar les terres de l’avi. A més també li faria companyia.

L’àvia encara no s’ho creu, quan les forces li començaven a defallir, ha arribat aquesta ancora  salvadora. Tenir el seu nét a prop li a tornat a donar ànims i dintre seu te l’esperança que el noi arreli en aquest lloc i torni a donar vida a aquelles terres hermes  que ella i el marit tant havien cultivat i eren tan esplendoroses.
 

28/03/2014