Està distret observant el
carrer des de l’alçada del novè pis quan sent un amable cop de palmell a
l’espatlla i es gira per trobar-se amb el Magí, el carota impenitent, el
conqueridor i perseguidor de faldilles de l’oficina. Noia nova, allà era el
Magí, tant si era una joveneta de divuit anys com si ja rondés la quarantena,
totes tenien un no sé què, que segons deia feia que valgués la pena
conquistar-les. Alguna l’havia aconseguida, però, també havia rebut més d’un
mastegot, tant per part de la interessada, generalment una mica més fluixets,
com també d’algun emprenyat i malcarat xicot o marit. Però, no se li podia
negar, ell tornava i tornava, com si mai acabés d’aprendre.
Des que es van jubilar no
l’havia vist més i ara el sorprèn veure’l carregat de bosses i bosses. El Magí,
les deixa a la cadira del costat, crida al cambrer, demana un caputxino i sense
preguntar si podia o no, s’asseu al costat de l’Egus. Aquest cortesament
s’admira de la carrega i comenta:
¾
Caram! Si que vas ple de bosses! Tantes coses
has comprat?
¾
Ai! Sí, moltes i molt interessants. Quasi m’he
barallat amb una donota. Tu creus que em volia prendre una tanga negra
preciosa, tota ella brodada. Una mica més i arribem a les mans.
L’Egus no està gens interessat,
però, amablement pregunta:
¾
Per la teva filla?
¾
Però, que dius! Jo no tinc filles!
L’Egus fa un gest estrany i
pensa: “Deu tenir algun affaire jove”.
¾
I saps què? – Continua el Magí- M’he comprat una
samarreta curta i ajustada de canalé que hi fa joc. Es tan curteta que se’m
veurà el pírcing del melic.
¾
Pírcing del melic? - Exclama l’Egus i rumia
dubitatiu: “Ull, que n’ha de ser de joveneta!”. “Però, si el Magí és de la meva
edat”.
¾
Sí, home! Un pírcing daurat molt maco que també
imita un elefantet però, amb la trompa amunt. El Jimmy, està enamorat a més no
poder. Sempre s’aprofita per acaronar-me’l i petonejar-lo.
L’Egus està esmaperdut, cada
vegada ho entén menys. Es dóna un cop a la templa per esbrinar si és ben
despert. A més s’ha adonat de les celles depilades i pintades més amunt del seu
ex-company de feina i quasi sense esma pregunta:
¾
El Jimmy?
¾
Sí, és el meu company, el meu amor. Jove i brios
com un poltre. Tan àgil i fort, que em fa conèixer allò més profund de la
poesia de l’amor.
¾
Però si tu perseguies totes les dones- quasi
crida estupefacte l’Egus.
¾
Si tens raó, però finalment vaig comprendre que
jo de les dones cercava aquella feminitat que no podia extreure del meu cos
d’home.
A l’Egus, mig de li escapa una
rialla, tan estrafolària troba la nova versió del seu conegut.
¾
No ho entenc!
¾
Si, home, si, mira la meva mare va morir quan jo
era un infant i em van criar el meu pare, adust i dur com una roca i la seva
beatona germana. Que al cel siguin, però que no tornin mai! El meu pare sempre era absent, i la meva tieta Celestina,
només veia al dimoni pertot arreu. Tot era pecat, penediment, càstigs i resar,
vinga a resar. Això a mi, un pobre infantó, em va provocar que em tanqués em mi
mateix i fugís de tota carícia. Tampoc en rebia cap, ni una, ni del pare ni de
la tia.
¾
Caram! Va ser molt dura la teva infantesa.
¾
I tant! Aleshores quan ens vam conèixer jo
cercava en les noies i les no tan noies per retrobar aquestes desitjades
sensacions femenines no conegudes. I no ho aconseguia, fins el meu encontre amb
el Jimmy. Ja fa uns anys, no creguis tampoc és tan jove com explico, és per
donar enveja als altres. Llavors sí, vaig rebre carícies, petons i abraçades.
De dins meu va brollar com un torrent tumultuós, allò tan amagat que cercava
sense trobar. Ara, en aquest instant, sóc feliç i enamorat!
L’Egus calla, íntimament
segueix sense comprendre el canvi, tot un batibull d’idees recorren el seu
cervell. Ara hi ha una cosa que sí entén, al Magí, se’l veu joiós i cofoi com
mai l’havia vist.
Dues paraules s’obren pas en
el seu pensament: Donar i rebre. No, aquell desert de sensacions de la
infantesa del Magí. Quan l’ex-company marxa, deixant-li una targeta de visita,
queda pensatiu.
Donar i rebre, aquest és
l’entrellat de la qüestió. Donar, sense esperar recompensa, i rebre, agraint el
regal per més ínfim que sigui. Potser, també és el quid de la convivència en
les relacions entre els humans. Això sí, però sense pírcings, és el darrer
pensament de l’Egus quan ja veu arribar la seva Marta, tota victoriosa, de la
seva lluita per les rebaixes.
Miquel Pujol Mur.
.jpg)
pit+roig.jpg)
