dimecres, 19 de març del 2014

REBAIXES TOQUEN! II

Està distret observant el carrer des de l’alçada del novè pis quan sent un amable cop de palmell a l’espatlla i es gira per trobar-se amb el Magí, el carota impenitent, el conqueridor i perseguidor de faldilles de l’oficina. Noia nova, allà era el Magí, tant si era una joveneta de divuit anys com si ja rondés la quarantena, totes tenien un no sé què, que segons deia feia que valgués la pena conquistar-les. Alguna l’havia aconseguida, però, també havia rebut més d’un mastegot, tant per part de la interessada, generalment una mica més fluixets, com també d’algun emprenyat i malcarat xicot o marit. Però, no se li podia negar, ell tornava i tornava, com si mai acabés d’aprendre. 

Des que es van jubilar no l’havia vist més i ara el sorprèn veure’l carregat de bosses i bosses. El Magí, les deixa a la cadira del costat, crida al cambrer, demana un caputxino i sense preguntar si podia o no, s’asseu al costat de l’Egus. Aquest cortesament s’admira de la carrega i comenta:
¾    Caram! Si que vas ple de bosses! Tantes coses has comprat?
¾    Ai! Sí, moltes i molt interessants. Quasi m’he barallat amb una donota. Tu creus que em volia prendre una tanga negra preciosa, tota ella brodada. Una mica més i arribem a les mans. 

L’Egus no està gens interessat, però, amablement pregunta:
¾    Per la teva filla?
¾    Però, que dius! Jo no tinc filles! 

L’Egus fa un gest estrany i pensa: “Deu tenir algun affaire jove”.
¾    I saps què? – Continua el Magí- M’he comprat una samarreta curta i ajustada de canalé que hi fa joc. Es tan curteta que se’m veurà el pírcing del melic.
¾    Pírcing del melic? - Exclama l’Egus i rumia dubitatiu: “Ull, que n’ha de ser de joveneta!”. “Però, si el Magí és de la meva edat”.
¾    Sí, home! Un pírcing daurat molt maco que també imita un elefantet però, amb la trompa amunt. El Jimmy, està enamorat a més no poder. Sempre s’aprofita per acaronar-me’l i petonejar-lo. 

L’Egus està esmaperdut, cada vegada ho entén menys. Es dóna un cop a la templa per esbrinar si és ben despert. A més s’ha adonat de les celles depilades i pintades més amunt del seu ex-company de feina i quasi sense esma pregunta:
¾    El Jimmy?
¾    Sí, és el meu company, el meu amor. Jove i brios com un poltre. Tan àgil i fort, que em fa conèixer allò més profund de la poesia de l’amor.
¾    Però si tu perseguies totes les dones- quasi crida estupefacte l’Egus.
¾    Si tens raó, però finalment vaig comprendre que jo de les dones cercava aquella feminitat que no podia extreure del meu cos d’home.  

A l’Egus, mig de li escapa una rialla, tan estrafolària troba la nova versió del seu conegut.
¾    No ho entenc!
¾    Si, home, si, mira la meva mare va morir quan jo era un infant i em van criar el meu pare, adust i dur com una roca i la seva beatona germana. Que al cel siguin, però que no tornin mai! El meu pare  sempre era absent, i la meva tieta Celestina, només veia al dimoni pertot arreu. Tot era pecat, penediment, càstigs i resar, vinga a resar. Això a mi, un pobre infantó, em va provocar que em tanqués em mi mateix i fugís de tota carícia. Tampoc en rebia cap, ni una, ni del pare ni de la tia.
¾    Caram! Va ser molt dura la teva infantesa.
¾    I tant! Aleshores quan ens vam conèixer jo cercava en les noies i les no tan noies per retrobar aquestes desitjades sensacions femenines no conegudes. I no ho aconseguia, fins el meu encontre amb el Jimmy. Ja fa uns anys, no creguis tampoc és tan jove com explico, és per donar enveja als altres. Llavors sí, vaig rebre carícies, petons i abraçades. De dins meu va brollar com un torrent tumultuós, allò tan amagat que cercava sense trobar. Ara, en aquest instant, sóc feliç i enamorat! 

L’Egus calla, íntimament segueix sense comprendre el canvi, tot un batibull d’idees recorren el seu cervell. Ara hi ha una cosa que sí entén, al Magí, se’l veu joiós i cofoi com mai l’havia vist. 

Dues paraules s’obren pas en el seu pensament: Donar i rebre. No, aquell desert de sensacions de la infantesa del Magí. Quan l’ex-company marxa, deixant-li una targeta de visita, queda pensatiu.

Donar i rebre, aquest és l’entrellat de la qüestió. Donar, sense esperar recompensa, i rebre, agraint el regal per més ínfim que sigui. Potser, també és el quid de la convivència en les relacions entre els humans. Això sí, però sense pírcings, és el darrer pensament de l’Egus quan ja veu arribar la seva Marta, tota victoriosa, de la seva lluita per les rebaixes. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 17 de març del 2014

REBAIXES TOQUEN! I

L’Ego Sum Pauper, Egus per als amics, avui està molest per haver hagut de trencar la seva rutina habitual. I la culpa de tot això, només és una, un enorme rètol de bigarrats colors amb un nom, un maleït nom, que cada any reclama majoritàriament l’atenció de les dones. Aquest nom és, “REBAIXES”. Sí, així, amb lletres grosses, i a més a més, fluorescents, perquè cap persona, malgrat tingui una gran quantitat de diòptries, pugui deixar de llegir-lo. 

En lloc d’anar a prendre el seu cafè matinal a La Tasca i matar el matí, com és mereix tot jubilat, llegint i rellegint els diaris; full amunt, full avall; xerrar un xic amb el Marcel, fer algun que un altre sudoku, i perquè no, resoldre també els mots encreuats. Avui, no! Primer aixecar-se ben d’hora, agafar el cotxe i circular pels carrers de l’atapeïda ciutat de Barcelona. Anem-hi, caram! Ràpid! Un sobtat cop de volant per evitar un vianant distret. Ull! La línia dels busos. Desvergonyit motorista! Mec-mec. Sembla que tota la Diagonal sigui seva. Oh! Si encara li ensenya la mà closa amb el dit del cor ben dret, l’Egus no aguanta gens, baixa el vidre i crida: malparit!  

Ostres! El taxista, per agafar un client, escombra tota la Diagonal, ha creuat d’esquerra a dreta com si no hi haguessin ratlles pintades a l’asfalt. Tot un cafarnaüm de senyals per tot arreu, semàfors, passos de zebra, guàrdies urbans i vehicles, molts vehicles, que infesten la ciutat. Tot això li fa perdre la calma, la paciència i aquell “savoir faire”, tranquil i pausat, que tant li agrada.  

Segon, aparcar, cercar un espai lliure, i a més a més, pagant, perquè els grans magatzems no obren els seus pàrquings fins una hora abans de començar a vendre. 

Tercer, córrer per la vorera seguint a la Marta, que rabent i alegre travessa els carrers, esquiva els taxis i va delerosa per comprar gangues. Fins i tot, s’ha calçat les esportives per tindre més “gripping”, així se’n diu ara que estem americanitzats. 

Quart, ja arribats a les portes de ”El Tall Anglès”, les empentes de la munió de dones que volen ser les primeres en entrar a l’establiment, com si es tractes de la sortida de la marató de Nova York. 

Un cop de bossa per aquí. Ara, una cistellada per allà. Una noia que empeny pel ronyons, sense cap consideració, a la de davant. L’Egus, esporuguit s’ha posat palplantat i quiet a un costat, junt amb altres homes tan atemorits com ell. Veuen a les seves submises esposes- alguna vegada ha estat submisa una dona en el moment àlgid d’una rebaixa- que empenyen, criden, burxen, insulten i sobretot procuren anar endavant, fins arribar a les portes de vidre de l’entrada. Aleshores, una vegada aconseguida la meta, girar-se, cridar i maleir a les nouvingudes que també premen per aconseguir la primera plaça. L’Egus mira la seva Marta, tan dolça, tan suau, incapaç de trepitjar una formiga, com es baralla, fica el colze i empeny. 

Valgui’m Déu! Què ha dit aquella senyora, de llarga melena rossa, tan gràcil i perfumada? Sembla impossible que aquell súmmum d’elegància i fragància, hagi proferit un insult tan gran, fins a un carreter se li envermelliria la cara. I, d’on a tret aquesta veu tan forta i dura, com de qui ha tractat tota la vida amb bestiar.

Finalment les portes s’han obert de bat a bat, l’allau femenina ha entrat i ha començat a remenar, triar, llançar, endinsar les mans fins a regirar allò més íntim de les piles, allà on només queden les fustes del contenidor i finalment buscar un lloc per emprovar-se la roba desitjada. Això si, prement-la ben fort damunt el pit, perquè ningú s’atreveixi a robar l’apreciada vestimenta.  

Fugint d’aquestes lluites, l’Egus i els altres homes han pres l’ascensor fins l’última planta on hi ha la cafeteria. Assegut a una tauleta, amb un cafetó i el diari gratuït davant seu, admira l’ordre que mostra la ciutat. Els colors  dominen la visió des de tan elevat mirador: els arbres verds, els autobusos vermells, els taxis grocs, ara es posa verd el semàfor, passen els vehicles, ara que comencen a parar, encara hi ha algun aprofitat que accelera en el darrer instant. Aleshores el semàfor s’envermelleix i tots queden parats, quan de sobte amb el llum verd arranquen els de la via contraria. Com una melodia inacabable, de temps sempre igual i rítmic. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 16 de març del 2014

EL PETIT PIT ROIG


Al jardí de casa l’Albert hi ha un arbre molt bonic i sovint s’hi posen els ocells. Fa dies que s’hi veu un petit pit-roig que alegra l’entorn  amb les seus refilets. La mare de l’Albert a vegades li dona menjar i l’ocell s’apropa a ells ja que és molt manyac.
 El nen també li agrada el pit roig, posar-li menjar i acostar-se a ell, fins alguna vegada li ha acaronat  l’esquena i l’ocellet es deixa i mira al nen amb els seus ulls esperdigolats.

Cada matí abans d’anar a l’escola el nen sortia  al jardí per veure  i posar engrunes al seu amic, i aquest l ‘obsequiava  amb uns dolços refilets i uns quants vols pel seu voltant.
Va durar mesos aquesta amistat entre el nen i l’ocell. De sobte un bon dia aquest no va tornar, el nen es va posar molt trist i va pensar que l’endemà tornaria i tampoc. El  nen plorava, - El meu ocell m’ha abandonat- deia . La mare intentava calmar-lo, dient-li que potser havia emigrat a altres contrades, no volia pensar coses tristes, ni que el nen les penses.

Van passar tres setmanes hi un dia el pit roig va tornar a fer uns quants refilets a casa de l’Albert, aquest no hi era però la mare si que el va sentir. Va tornar-hi alguna altre vegada, però aviat marxava i el nen no el veia,
Avui es dissabte,  l’Albert no va a l’escola i com comença a fer bon temps es queda al jardí tot el mati. No va trigar massa a arribar el pit roig,  això si acompanyat de tres petites cries que feia poc que havien sortit del niu i havien començat a volar, el pit roig, femella,  va fer unes voltes per davant del nen fins es va posar a la seva espatlla, llavors des d’una branca amb els seus  petitons van obsequiar-lo amb un cant de joia.


16/03/2014/

divendres, 14 de març del 2014

EL DIARI DE LA NÚVIA

Per fi a casa, he hagut de passar una setmana de repòs en la clínica. Quina sort vaig tenir que l’aprofitat del taxista es passeges al Pere per la ciutat i no arribés a temps de pujar a l’avió. Van informar-nos que aquell brètol va armar un escàndol majúscul a l’aeroport.  

Com no vaig notar que només volia els quatre quartos dels pares i jo sense adonar-me que era casat. Tampoc sóc una dona de primera volada, una mica innocent, sí. Si sempre hagués estat més viva i menys romànticona segurament m’hauria casat fa anys. Que li anem a fer! 

Vertaderament quan em parlava amb aquella seva veu tant amable i  al mateix temps tant suggeridora em tremolaven les cames i quasi queia de genolls davant seu. Ai, l’amor, no m’ho hauria cregut mai! He trobat encara una carta seva oblidada en el calaix de secreter, la trencaré sense rellegir-la, si no encara en donaria un bolc el cor.  Estava ben enamorada. Encara ho estic perquè negar-ho, el seu record no em marxa del cap i probablement sempre tindrà un raconet dins meu. 

Vaig desmaiar-me com una bleda esglaiada a l’església quan ens va telefonar la policia per dir-nos que l’havien empresonat a causa de l’aldarull. I a més la seva dona (amb dos nens) l’ha denunciat per bígam (pobres nens). Pobre Pere, bígam no, perquè no ens havíem casat. Potser era casat amb una altra dona en un altre lloc? Quina peça! Més val no assabentar-me. 

Aquest matí abans de marxar m’he emmirallat nua al bany de la clínica i ben bé no sóc una nimfa però tinc bon tipus. La meva cara és graciosa i en altre temps era força riallera. Deixem-ho estar tot el succeït en el bagul dels records.  He descansat aquests dies, soparé i demà serà un altre dia. 
 

POCS DIES MÉS TARD 

M’he aixecat del llit perquè he sentit el timbre de la porta. La meva mare ha anat a obrir, encara pateix per mi. Apressuradament ha entrat a l’habitació i m’ha portat un ram de roses roges. M’ha mirat inquieta i volem saber, no l’he contestat. Ha marxat remugant una mica i amb el nas arrufat.


Hi ha una targeta: Roger, qui és? Ah, el metge! I el seu número de telèfon. De què vam parlar exactament? He sentit unes pessigolles dins meu, sí, sota el pit, on diuen que hi ha el cor. El recordo, si, i tant, té unes polseres blanques, però és eixerit i m’ha fet portar flors. Tant vaig parlar que sabes que les vermelles són les que més m’agraden. 

El dia s’ha il·luminat de cop  i les boires han desaparegut en l’horitzó. Tot és nou i formós en la meva vida. Com alleugereixen les il·lusions les males astrugàncies del passat. Només hi ha una paraula pel record: fill de p... 

Guardo en aquestes ratlles tot el meu proper passat i espero un futur més adient per mi, ell i els meus. A la mare no li ha marxat encara el frunziment del front. Ja li passarà. Segur que ja ha telefonat al pare. 

Miquel Pujol Mur                                                     

dijous, 13 de març del 2014

COMPLINT ELS SEIXANTA


“No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que tinguin gustos diferents”   George Bernard Shaw

Aquell dia, tot i ser igual que els altres, era diferent. Era el dia del seu aniversari. Complia seixanta anys, que no es compleixen cada dia. Era una data senyalada, per això la celebraran junts tota la família  amb un dinar al restaurant del Quico. A ell li hauria agradat més fer la festa a casa, com al complir-ne  cinquanta, però és conscient que no pot donar tanta feinada a la Carme, que també es va acostant a la seixantena, per això han decidit de fer el dinar al  restaurant.

Al mati ha rebut l’amorosa felicitació de la seva dona, després arriben les trucades d’alguns amics i aviat es fa el migdia. El que tem més en aquest dia  són els regals. És que ningú pot tenir una mica en compte els meus gustos. Sap que haurà de posar bona cara davant aquella colla de regals estrafolaris de parents i amics que ja s’imagina.

Ja són  al restaurant. És  troben la sogra, els fills, nétes , nores , germans, total uns divuit. Felicitacions, un bon àpat,  el pastis d’aniversari, la cançoneta,  bufar les espelmes. Demanar un desig i finalment ... ha arribat l’hora  dels regals...

Al vespre tornen a casa rebentats. Ha estat un dia agradable. Tota la família reunida. La Carme comenta si li ha agradat el seu regal, el creuer pel Mediterrani, que feia temps que en parlaven. Mentre contesta que si , que li a agradat molt , pensa que la que li agradava era a ella. Ell li hauria agradat més  fer un viatge pel Tirol, però tocarà complaure-la a ella, no cal amargar-li el regal.

El seu fill també s’ha lluït: un mòbil  d’última generació,  dels que  ho fan tot. Jo el mòbil només el vull per telefonar, si tampoc el faré servi per les altres coses. Però cal estar al dia, segons ell . La filla li ha regalat un rellotge de polsera. Quasi era previst,  el mateix regal cada deu anys quan celebren la festa del canvi de número. El vell em funciona la mar de bé, però li he ven agraït.

La sogra, m’ha regalat aquella camisa horripilant, que hauré de portar alguna  vegada, almenys que vegi que porto algun dia el seu regal. Podria tenir el gust una mica millor.

El germà i la cunyada li  han regalat un pijama. Saben de sobres que jo dormo sense, doncs ala,  un pijama, perquè cal dormir amb pijama.

L’altre germana i el marit un paquet d’aquells que pots passar un cap de setmana  al lloc i a l’hotel que vulguis  dels que hi ha al paquet. Està bé, encara que no sóc massa d’aquestes sortides.

Hi ha hagut dos regals que si que li han agradat molt, són els que  més li han plagut. Els de les seves  dues nétes. A més de fer-li un bonic dibuix cada una, la Mónica li ha  portat un llibre, mentre li deia

¾   Avi, perquè se que t’agrada molt de llegir.

Al petit paquet de la Beth, la menuda,  i ha trobat un bonic bolígraf

¾   Avi, com que veig que t’agrada molt d’escriure i sempre prens notes de coses , el meu regal és un bolígraf, perquè puguis escriure molt, i és un d’aquells de punta fina com a tu t’agraden.

Se les va menjar a petons, mentre un llagrimeta li baixava galta avall. Aquelles dues precioses nap-bufes, de sis i vuit anys, si que  havien tingut en compte quines eren les coses que agradaven a l’avi.

Anna – 4 de març de 2014-
 

dimecres, 12 de març del 2014

DOLMEN DE LA CABANA DEL MORO. BESCARAN. ALT URGELL.

Sempre atrets per mil i una cosa aquest cop vam voler visitar el dolmen de la Cabana del Moro a Bescaran. Deixant enrere el poble de Bescaran seguirem la pista que porta al lloc on es separen el termes d’aquest municipi i el de Castellnou de Calcorze a la comarca de l’Alt Urgell.
 

Malgrat els indicadors que mai no són suficients i gràcies a l’amabilitat de unes persones que voltaven pels camps propers vam arribar al lloc on es troba la cista coneguda com Dolmen de la Cabana del Moro.  

I cercant dades donarem la definició de l’Enciclopèdia Catalana d’aquests monuments, generalment monuments funeraris i que mostren que fa molts anys que en la nostra terra habitaven essers humans. 

Monument Prehistòric. 

Tomba megalítica de qualsevol tipus. Megàlit, monument construït amb pedres grans. 

Generalment és composta d’una pedra plana posada sobre dues o més pedres verticals, de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments. 

S'oposa a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc. 

El terme, del francès dolmen, està documentat per primera vegada el 1868. Sembla ser que el seu origen prové dels termes bretó taol (‘taula’) i men (‘pedra’), o potser del còrnic tolmên (‘forat de pedra’), per les enormes roques foradades de Cornualla.  

Uns altres noms populars catalans per a designar el dolmen són taula (Taula dels Lladres, del Port de la Selva), caixa, arca, etc. 

Dins el terme de Bescaran, prop del límit amb els d’Aristot i Estamariu, en un coll a 1.306 m d’altitud, hi ha la Cabana del Moro, cista dolmènica formada per tres lloses clavades a terra, que configuren una cambra de 2,60 • 1,50 m, i una major de coberta.  

S'hi han trobat restes de l’edat del bronze. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 10 de març del 2014

FIRA DEL VI I DEL FORMATGE A BERGA.

El passat 15 del present mes l’ajuntament berguedà va organitzar la Fira del Vi i del Formatge a la nostra ciutat.  

Han estat presents tota una sèrie d’actuacions artesanals dedicades al món del vi de la terra, als formatges amb diferents elaboracions, embotits del país i  el nou món de la cervesa de producció comarcal. 

A més com cada dissabte  es podia gaudir de l’habitual Mercadet al passeig de la Indústria.  

 
Les parades de la Fira eren establertes preferentment a la plaça de Sant Pere. La coneguda plaça, per ser la de la Patum, en aquest dia tot el seu soroll provenia només de les veus de les persones demanant informació, les corresponents respostes del comerciants, les rialles del infants i la joventut, i finalment una vegada tancat el tracte, la compra de productes per satisfer el gust del consumidor. Cares contentes i com es diu actualment: Bon rotllo! 
 
A la plaça Viladomat també havia una extensió amb parades artesanes que no havien cabut en la plaça Sant Pere i que iniciaven la passejada pel Mercadet ple de botigues de robes, fruites, calçat, herbes i tot un seguit de productes per el vestir, el menjar i del parament per les cases.  

Tot un dia de festa, acompanyat d’una temperatura inhabitual en el mes de febrer, que convidava a gaudir el fet festiu i de passejar saludant als amics i coneguts. 

M’encantà enormement un cartells informatius del món dels formatges i el vi que sempre és una mica més de cultura a afegir al nostre pensament. 

Una actuació que sempre és d’agrair a l’ajuntament i que dóna vida al poble i atrau a forans a conèixer la ciutat i el tarannà dels seus habitants en aquests moments crítics. 

Esperem que aquesta nova idea pugui ser celebrada en propers anys.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.