ENCREUAMENT DE CAMINS

Cansat el caminant arriba a un lloc on hi ha un encreuament de camins i s’atura, dubte per quin  continuar. No sap exactament on porta cada un d’ells, no hi ha indicadors. Quin serà el més indicat per continuar?

Indecís, s’asseu damunt una pedra que sobresurt a la vorera del camí, el cos cansat li agraeix aquesta treva. Observa el panorama que té al davant. No pot equivocar-se una altre vegada. Tres corriols se li ofereixen als seus peus; on portarà  cada un d’ells, -es pregunta- Intenta esbrinar la resposta amb el pensament.
 

El de la dreta s’enfila per una pendent de la muntanya;  menarà al cim? Quan serè al cim que faré? Vull arribar  tant amunt  i tenir el món als meus peus. No li plau la idea.

El camí del centre s’amaga aviat darrera un revolt del camí. Sembla un camí planer, aniria bé pel seu cos lassat , potser arribarà a un poble proper. Allà trobarà un hostal o una fonda per descansar i l’endemà continuar de nou la marxa com ha fet fins ara.
 

El del costat esquerra és un camí pedregós que sembla que baixa al fons d’una vall, al fons ja imagina un rierol d’aigües clares, un lloc plàcid i tranquil, més el camí de baixada és molt dolent, forats i pedres i els seus genolls ja no l’aguanten.

Sap que a d’escollir, no pot continuar parat, la vida no s’atura, per més frustracions i desenganys que aquesta li hagi donat , ha de continuar fent via, que hi haurà el final? No té esma per decidir , tem equivocar-se una altre vegada... voldria escollir la millor opció per continuar endavant.
 

De sobte tres cabirols joves passen davant seu  i el distreuen de les  cabòries, li passen a tocar, se’l miren  i trisquen camí avall cap el torrent. Un impuls, no sap gairebé d’on ni com,  l’empeny a seguir-los,  a continuar pel camí de la vall .

Premonició, intuïció, encert, no ho sap, però si que de cop ha decidit seguir el camí de l’esquerre, el camí pedregós que mena al fons de la vall. No sap si s’equivocarà o no, però si que té clar  que farà tot el possible perquè aquesta opció que ha triat sigui la millor.
 

08/03/2014/

EL GAT.

Quiet, sense bellugar-me gens, ni tant sols un moviment de la cua, com si fos enganxada a terra.

Estirat pla amb les potes davanteres ben plegades i les de darrere preparades per fer el salt. 

Els meus ulls només una petita ranura volen aprofundir en la foscor del forat que hi ha al meu davant per preveure qualsevol moviment. Les narius absorbint l’aire per percebre l’olor del meu enemic. Els ullals preparats i la boca plena de saliva acida com quan estàs disposat a gaudir de la carn rosada del ratolí. 

Per fi esbrino els llargs bigotis de l’habitant del forat, sembla preparat per anar a fer el recorregut i les malifetes habituals.

          JA SALTO!!! 

Amb les ungles sortides dels meus dits, amb la boca oberta i el ullals a punt de clavar-se àvids en la carn del rosegador. 

          FAIG ELS SALT... De sobte... 

Què és això? El forat ha desaparegut, s’ha fet gran, tant gran que primer el meu cap i després tot el cos travessa a l’altre costat de la paret. Més no passen, una mà gran com una grapa de gegant, m’ha agafat pel coll i tiba, tiba del meu cap i del meu cos i em transporta pel forat negre, tebi al principi, gelat després, calent, cremant finalment.

¾    Marramau- crido una i altre cop espaordit.

¾    Marramau- quin mal a la cua sembla que em sigui arrancada. 

Mentrestant, caic, i rodolo e intento esgarrapar les parets del misteriós forat, em salten una ungla rere altra en l’intentar-ho.

De cop obro els ulls, sóc al meu llit prop del braser i escolto la veu de l’amo que diu a la seva muller.

¾    Aquest gat és vell, només dorm i ronca, a més si no caça cap ratolí. És hora de donar-li una bastonada i matar-lo. Només serveixi per menjar i dormir!

¾    Ostres, marramau- salto de cop descrivint una formosa paràbola aprofito la finestra oberta i marxo lluny d’aquella casa on tants anys he estat l’estimat gat. 

Reflexió: Què no tenim dret a jubilació els gats. L’amo fa dies que no va a treballar i rep una pensió cada mes, malgrat que sempre es queixa d’allò tant petita que és.  

Miquel Pujol Mur                                           

LA PLUJA TORRENCIAL

Feia dos dies que havia arribat a aquella ciutat llunyana i encara no havia parat de ploure. Volia passar unes vacances diferents, i per això va marxar sola cap aquell indret del sud-est asiàtic, però era la època dels monsons i ella no venia preparada per la situació.

Aquella tarda la pluja queia amb més força que mai, ella caminava  pel passeig  arran de riu aquest anava pujant de nivell, el carrer estava solitari, enfundada en el seu impermeable vermell, contemplava encuriosida la situació, mai havia vist res semblant, l'aigua anava pujant i de sobte travessa el llindar del passeig i l'aigua que baixava amb força comença a dominar-la.

 

 Un pànic immens la domina per moments, quan ja anava per caure estirada empesa pel fort corrent, sens uns braços que l’estiren i l’arrastren cap a un vell cassot, del barri, mig atordida i xopa fins el moll de l'os, veu davant seu aquell jove, alt de faccions xineses que se la mira somrient, mentre li dona una tovallola perquè  s’assequi una miqueta. Ella no sap si riure o plorar, empesa pels nervis, la por i l'emoció. Finalment de la gola nomé li surt... GRÀCIEES!!!!!

El jove salvador mig somrient li fa tres reverencies....

  -octubre de 2011-

EL CONGRÈS.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus per als amics, com cada matí des de que es va jubilar anticipadament empeny la porta del la cafeteria-restaurant La Tasca, entra a dintre i cerca la seva taula per prendre un cafè i llegir el diari. 

He escrit això de la seva taula, perquè sembla ser de la seva propietat, el Marcel el cambrer, ja li guarda i procura que si per casualitat algú s’hi vulgues asseure, no ho faci. També es veritat que a les hores que va el senyor Egus, no hi ha gaire concurrència i ningú discuteix la propietat de la tauleta. 

Avui torna al bar més tranquil i alleugerit, després de la conversació mantinguda amb el cambrer, sobre la guerra de les dones i els homes, i comprovar en arribar a casa la no bel·ligerància de la seva estimada Marta. Malgrat tot, un malson l’ha fet estar inquiet durant la nit. Es veia lluitant amb la seva esposa, vestida amb una cuirassa i un elm com un sant Jordi femení. Brandava l’espasa que van comprar a Toledo, en viatge de noces, i amb el peu damunt del pit d’un drac verd i fastigós, que tenia la seva pròpia cara, li travessava el cor. S’ha despertat amarat de suor i tremolós però al veure la plàcida cara de la seva esposa dormint, s’ha aixecat sense fer soroll i ha iniciat la rutina diària.  

La pluja esquitxa el vidre de l’aparador. El carrer i també el bar són buits de gent. El Marcel com no té feina i si molta curiositat per l’anada al congrés de l’Egus, es queda cortesament palplantat al seu costat fins que el veu acomodat a la cadira i fent el primer glop del cafè, llavors li pregunta com sempre amb el màxim respecte.

¾    Sr. Egus, com va anar la vista al congrés de fa uns dies.

¾    Ui! Una presa de pèl.

¾    Però no presentaven un plec de demandes.

¾    Sí, un plec de coses per arreglar.

¾    N’arreglaran alguna, oi?

¾    Mira, fill meu, les demandes d’aquest any són les mateixes de les de l’any anterior, sinó que actualitzades.

¾    Aleshores, que feien...

¾    Doncs, presentar-les de nou i escoltar les intervencions dels ponents de cadascú dels departaments.

¾    I, ...

¾    Mira amic meu, tots, ho trobaven molt interessant i convenient per el millor i futur benestar de la gent del nostre país. Cadascun dels ponents, ho deia d’una manera diferent, i des de les perspectives dels propis departaments, però per a tots és molt adequada la nostres reflexions.

¾    I no va haver, ...

¾    Generalment, tot era molt seriós i transcendental. Un uixer ens va dir, quasi manar, com ens havíem d’asseure i si volíem parlar, com ho teníem de demanar però que no pensessin fer gaire preguntes.

¾    Caram! Si que era important aquesta reunió.

¾    Mira a destacar, un de no me’n recordo quin departament ens digué que ens admirava tant, com admirava el seu pares, que eren en una manifestació en protesta per la pujada dels bitllets dels autobusos i del metro. Ho va fer més amè que altres, que només van llegir un paper.

¾    Així va ser una parlada suau i discreta.

¾    Discreta dius, un altre, ens va endinyar el seu parlament en castellà i a l’escoltar el nostre xiuxiueig de malestar, la que manava i disposava va dir, que eren en un lloc públic, i el teníem de respectar parlés com parlés. Collons! Perquè no ens respectava ell a nosaltres que érem majoria.  A vegades penso que les persones d’aquest nostre país som massa educades i obedients.

¾    Finalment, ...

¾    Res només allò que es diuen el dret a la rebequeria i tornar-se a casa esperant ben bé no sé què. Tal com és la situació em faig creus pensant que tot això ens porti a res.

¾    Caram que malament ho veu.

¾    Veure-ho? Tu has llegit el Tenorio, doncs en una escena diu: “llame al Cielo y no me oyo”. Així sortí jo del congrés amb el peus freds i el cap calent. 

Miquel Pujol Mur.

EL DARRER INTENT.

L’Andreu ha arribat a casa un xic alterat però íntimament satisfet. La cara encara reflexa amb la seva vermellor l’excitació de la discussió mantinguda amb els companys de treball, al dir no, a celebrar amb ells el comiat del Joan per la jubilació. 

Però no, avui s’ha negat i a més s’ha enfadat amb ells perquè la majoria coneix del seu desfici, que li ha comportat molts problemes a la feina i a la vida. Segurament per la seva intel·ligència podia tindré una posició més alta a l’empresa. També una família al seu voltant però aquella set abassegadora que el feia recaure una vegada i altra li havia arruïnat la vida.  

Reconeix que la Llúcia va aguantar molt en les seves borratxeres, les seves males paraules i algun que altre mastegot que no es mereixia. Però ell sempre se’n penedia, anava a veure-la quan estava clar i li demanava perdó. Ella commoguda sempre tornava. Fins el dia que la va amenaçar amb el ganivet de la cuina exaltat i borratxo com mai. 

Sí, va intentar apartar-se del fàcil vici de demanar un got i un altre, sortir i alternar amb els companys. Fins i tot, va anar a fer una teràpia de desintoxicació. També va fer-se un assidu a les reunions d’Alcohòlics Anònims i quan va creure controlat la seva ànsia va tornar a buscar a la Llúcia, però el pare, “Don Ricardo”, com deien en broma, va sortir i li va dir amb serietat que si tenia una mica de decència, i si de veritat l’estimava, la deixés viure una vida plàcida, lluny de la seva perenne afició a la beguda.  

Finalment va reconèixer que les paraules del que hagués estat el sogre eren lògiques i va deixar de rondar la casa. Anys després, en una època de serenor la va veure de lluny jugant amb un parell de nens, feliç i agafada de la mà d’un home.  

Sobtadament, la gelosia va revoltar-li l’estoma, i un fel agre i amarg va pujar-li coll amunt, però va ser suficient assenyat per fugir de la visió del que podia haver estat i no seria. Però, per remordiment, o per que no estava prou segur d’ell mateix, en passar davant d’un bar va tornar a entrar i va tornar a beure com volen recuperar-se, del poc temps que havia estat seré. 

La vida havia estat com una carrera d’obstacles, ara me’n salto dos de seguits i a l’altre, sense causa torno a recaure. A continuació uns mesos de calma i altre vegada, per qualsevol mínim motiu, tornava a beure. Els seus ulls i la  seva cara marcada per les venes vermelloses el delataven fàcilment. 

De companyes, un fotimer, en els mesos serens i en els de continua embriaguesa. Unes acudien per compartir la beguda, altres eren companyes de reunions que volien refer la vida i ell era un company plausible per començar a caminar. Totes havien, per un motiu i un altre,  fracassat.  

Però ara havia fet el primer pas, sense pressió de ningú, per redimir-se i abandonar el vici. Havia dit, no, als companys. S’havia cansat de ser un reclam per en riure-se’n i que tothom en fes befa.  

Una nova amistat, l’Olga, també amb diversos naufragis en la seva vida reclamava la seva atenció i el redimia del pecat i la disbauxa. 

Podia ser el darrer vaixell per salpar del port perdut i en aquest instants reclamava tot el seu interès. Sinó, el navili farà aigües com altres cops i aleshores no valdrà la pena cercar un salvavides per fugir de les tenebres.  

Una darrera lluita, el darrer intent o potser hi haurà uns altres, no ho sap.  

“QUI LLUITA POT PERDRE, QUI NO LLUITA JA HA PERDUT”. Anònim. 

Miquel Pujol Mur.

COSES QUE PASSEN

L’Agnès ja fa estona que hi dóna voltes, però... de què serveix? Ella sempre ha tingut un esperit pacifista, potser massa... En fi, que ningú pot  canviar la manera de ser o de fer, només pel fet que et diguin això o allò; tots som com som i cadascú és d’una manera diferent, per sort, sinó tots seríem iguals.

Ara acaba d’arribar del Bages. Hi ha anat per una visita mèdica, en un centre de salut molt conegut. Ja és la segona vegada que hi va ja que... per mala “pata”, el primer dia li va succeir una cosa inesperada durant el trajecte i per aquest motiu va arribar mitja hora tard.

Aquella maquineta tan moderna que es troba a primer terme, a l’arribada de l’hospital,  ja l’hi ho va comunicar quan hi va ficar la targeta: que s’havia de personar al taulell perquè arribava amb retard, i això és el que va fer sense demora, la qual cosa li va servir de ben poc. Es veu que a allà hi ha una mena de protocol que no entén de retards, ni d’oblits,  ni de coses que passen de manera no esperada.

És clar que avui quan hi ha tornat, després de ser avisada el dia abans a corre cuita, una ànima generosa  de les que formen part del personal sanitari li ha dit que, quan passen coses d’aquest tipus, es pot fer una queixa en un lloc del centre habilitat per tal de poder explicar el que un creu que hauria d’anar d’una altra manera.

Ella ha quedat una mica parada, hi ha respost que... si ho hagués sabut aquell dia sí que ho hauria fet, però que ara això ja no tenia remei. L’altra part, que semblava molt reivindicativa, ha començat a fer una espècie de discurset, i ha deixat anar que moltes coses passen pel fet que la gent no es queixa quan toca. D’aquesta manera, segons ella, hem arribat a la situació actual de corrupció, de prepotència i moltes altres coses... per part de les persones que remenen les cireres. Ha acabat dient que si tothom es queixés quan convé fer-ho, potser no s’hauria arribat a aquests extrems, ja que al final sempre acaben perdent els més febles, els més humils, els qui no s’atreveixen a dir res, i aquests... són els que acaben pagant totes les conseqüències.

Ara l’Agnès reconeix que havia d’haver fet la queixa, però no s’ha atrevit perquè sap que ha de tornar al centre i sempre hi ha aquella cosa que... no saps si després et  pot repercutir d’alguna manera. Però per altra part,  l’hi ha quedat una mena de recança. Ha vist clarament el sentit d’aquella frase que diu: Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut.

No obstant això, també pensa que no vol fer-se mala sang pel que ja ha passat. Per oblidar-ho, serà ideal la trobada d’avui amb unes amigues, voluntàries de Càritas. Volen anar a prendre un cafè amb els diners de la puja de la pensió, d’aquest any 2014: un euro amb cinquanta cèntims. D’aquesta manera, celebraran que estan vives, que tenen la sort de poder ajudar als altres, que avui ha sortit el sol, que són pobres però honrades, que no tenen cap remordiment... cosa que  no ho pot fer tothom!

10 de febrer de 2014

L'ESQUIROL GRIMPADOR

Era un petit esquirol molt grimpador, bé a tots els esquirols els  agrada grimpar, a més era molt juganer, li agradava a  fer grans equilibris, saltant de branca en branca, repenjant-se amb una sola pota.

Vivia tot el sant dia enfilat  a dalt dels arbres. Era una mica solitari, no li agradava de relacionar-se amb els altres de la seva espècie i menys amb els humans dels quals en fugia si algun se li apropava. Tenia el seu niu dalt d’un arbre molt alt, l’havia fet molt confortable el seu habitacle sobre la capçana d’aquell pi rajolenc. Des  d’allà  observava una ample esplanada de copes d’arbres, semblava que un gran mar verd, s’estenia sota seu. Vivia feliç i content.

 Els esquirols per fer aquestes  acrobàcies dalt dels arbres, s’ajuden amb les  ungles punxegudes que s’arrapen i es claven a les escorces dels arbres i pugen i pugen  fins a la copa més alta, i la seva cua ample i llarga els ajuda a mantenir l’equilibri quan caminen per les branques

 El petit esquirol, menjava pinyons i avellanes, també castanyes, nous o aglans, i fruits del bosc; en aquell bosc de pins i alzines tenia el menjar assegurat . A la tardor , agafava molts d’aquest fruits i els enterrava per l’hivern i dalt del arbre hi tenia un rebost molt ben parat. Sempre tenia menjar a la seva caseta ven arreglada dalt del pi, amb el mirador espectacular.

 Un dia van  de bon mati, l’esquirol va sentir un soroll mol estrany, que feia retrunyir tot el bosc. Saltant de branca en branca va arribar fins una clariana del bosc i va veure una màquina i uns homes que tallaven molts arbres, és veien trossos sense cap arbre.

Es va posar molt trist,   -sort que el meu arbre és molt lluny d’aquí , sinó aquest homes dolents fórem capaços de ensorrar la meva casa . Va veure uns esquirols que corrien escapant-se d’aquell lloc. hui! aquest si, que ho passen malament, perquè  han tombat els seus arbres i s’han d’escapar.

 Saltant branques  i baixant per un arbre és va acostar a un lloc on hi havia uns homes mirant uns papers i  fent unes marques als arbres. Va sentir que parlaven del traçat de la nova carretera. Ell no entenia res d’allò que deien, però va quedar molt preocupat, no semblava res de bo.

 Cada dia que passava, el soroll de les màquines s’apropava al lloc on habitava l’esquirol, aquest ja començava a estar preocupat . Un dia de bon matí el soroll ja era allà mateix. Aquella màquina maleïda , ja tallava arbres del seu voltant Primer es va espantar, després cames ajudeu-me es va posar a córrer i grimpar arbres enllà, la màquina estava apunt d’arribar al arbre on tenia la casa.  Quan era allà mateix es va aturar i va girar a l’esquerre, deixant el seu arbre intacte. El seu arbre es va salvar de miracle, això si va tombar tots els arbres dels cantó dret, ara la seva casa quedava desprotegida. Va tornar a viure allà de nou, però els sorolls d’aquells homes, els camions que passaven, per sota el seu cau, les màquines eixordadores, tot el dia retrunyint el tenien atabalat .

S’havia acabat la seva tranquil·litat,  li sabia greu deixar la casa on havia viscut tants anys, però finalment no va tenir més remei que buscar un altre lloc per viure, va cercar un altre indret  completament allunyat d’aquella nova carretera que anaven construint i que havia dessolat el bosc i que havia arruïnat la seva tranquil·litat.

 Es va endinsar de nou en aquell espès bosc, va triscar i grimpar sobre molts arbres, va fer molt camí fins que va trobar un pi molt alt i ferm. Ja esta. Aquest serà el meu nou refugi per viure. Ho va encertar. De moment l’esquirol  va tornar  a gaudir de la tranquil·litat i protecció del seu nou recer, encara que no sap quan de temps, ja que aquella nova carretera  travessa tots aquells llocs fins llavors solitaris. Potser que  aviat porti gent tafanera que s’endinsen per molts indrets i amb els seus vehicles tot terreny arriben als llocs més enrevessats que se’ls posen pel davant i torbin de nou la seva tranquil·litat i solitud.

 

20/02/2014/