EL MUSEU DE LA FERRERIA DE PI, EL MÉS PETIT DE LA CERDANYA.

En el nostre cercar d’esglésies de l’entorn berguedà i comarques catalanes limítrofes aquest cop vam desplaçar-nos al poble de Pi, a tocar de Bellver, i a més de la seva església vam descobrir aquest petit i bell museu del món de pagès, d’aquelles contrades, com ha estat de la majoria de la nostra terra. Encara me’n recordo del ferrer del poble de Sant Feliu Sasserra, la seva fornal i el bestiar en espera de ser ferrat, mentre els propietaris explicaven les virtuts o mals costums de cadascú dels animals. 

 

Com he trobat aquest article de Núria Boltà publicat en Nació Digital he preferit copiar-lo a inventar-me una nova redacció. 

El mes de març del 2010 es va inaugurar un dels més joves museus de Cerdanya: el Museu de la Ferreria  de  Pi (municipi de Bellver de Cerdanya).

Potser seria molt agosarat dir que possiblement el  Museu de la Ferreria sigui el més petit del món, però no n’hi deu faltar gaire. No obstant això, no hi manca de res. Al seu interior podrem observar-hi les eines de ferrer-tallacascos, tallaungles, estenalles, botavant...-la recreació del seu entorn de treball amb els elements imprescindibles, mostres de diferents tipus de ferradures, especialment les de vaca i bou no tan conegudes pel públic de ciutat, una figura a escala natural que representa el ferrer en plena feina i les brases del foc enceses per a tenir el ferro roent. 

Un audiovisual ens explica els secrets d’aquest ofici que es practicava a la Vall de Pi fins no fa tants anys però que, amb la irrupció de la maquinària de motor, ja no té raó de ser.

Al porxo de l’entrada hi podem observar una completíssima i ben conservada gàbia de ferrar bestiar, sobretot, vaques i bous, però també  mules, rucs i algun cavall. Als que no hem viscut de prop el món de la pagesia, se’ns pot fer una mica estrany que els cavalls no fossin els primers en el rànquing d’animals ferrats en aquesta antiga ferreria.

Tot té una explicació: el cavall és un animal de potència moderada que no és apte per a llaurar segons quin tipus de terra quan la composició d’aquesta és massa dura i feixuga de treballar. Quan es dóna aquesta circumstància, la vaca i el bou són animals de tir més apropiats perquè són més forts i resistents que el cavall a l’hora de desterrossar un camp. 

 

A l’entrada del museu hi ha un monòlit on s’hi ha marcat els camins de les rodalies de Pi que formaven l’anomenada Ruta de la Ferreria i que es pot recórrer en una agradable passejada. És un circuit senyalitzat d’uns 10 km. que abasta els pobles d’Olià, Nèfol i Cortariu. 

L’horari del minúscul museu és il·limitat: obert les 24 hores del dia, els set dies de la setmana i els 365 dies de l’any. 

Hom es pot preguntar com és possible l’existència i l’oferta d’aquest petit museu on l’enginy i la creativitat hi han tingut molt a veure. L’explicació sempre va a parar al mateix: perquè al darrere hi acostuma a haver homes i dones que s’estimen les seves arrels i volen deixar testimoni del que fou el seu espai vital, és a dir, d’allò que, entre altres elements, ha conformat la seva identitat cultural. 

En aquest cas, l’impulsor en va ser el Sr Joan Capdevila, actual alcalde de Pi (malgrat que el poble està agregat al municipi de Bellver de Cerdanya) qui , juntament amb la complicitat de veïns i veïnes i les institucions pertinents (en aquest cas la Diputació i la Generalitat), van tirar endavant aquest projecte que, a manca de majors possibilitats econòmiques, la imaginació i el bon gust hi van aportar l’imprescindible. 

 

Gràcies a uns grans finestrals es pot observar l’interior de l’estança. Accionant un piu, situat a la part alta de la finestra que dóna al porxo, s’engega l’audiovisual que es projecta en una paret del taller on es mostren imatges retrospectives de la vida de la vall i els darrers ferrers que hi treballaren, acompanyades d’una explicació perfectament audible des de fora.  

Al mateix temps, el taller i les brases del foc s’il·luminen la qual cosa permet que la visita pugui fer-se a qualsevol hora del dia. Tot és gratuït.

Particularment la fornal, la inclusa, mall, tallant i demés eines de ferrer en recordà feina de la meva joventut però lligada amb el món de l’automoció.

Crec que val veure’l i recordar els oficis d’antuvi.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Article: Núria Boltà de Nació Digital.

MATEMÀTIQUES SURREALISTES.

El senyor Egus Sum Pauper, Egus pels amics, llegia el diari cada matí.

El senyor Egus era l’exemple de l’home metòdic que cada dia repetia invariablement el que havia fet el dia anterior. Modificar els seus hàbits era un trasbals immens, necessitava una causa de força major, com malaltia, noces, comunions i òbits, però aquestes ocasions les acomplia amb ganes d’acabar el més aviat possible.

Era tal la seva obsessió en l’ordre que per no tenir problemes repetia sempre la mateixa roba i quan comprava de nova mirava mantingués els  mateixos canons de vestimenta.

Una vegada esmorzat a casa sortia al carrer i s’acostava al quiosc de la cantonada i comprava sempre el mateix diari del dia.

Aleshores amb el diari sota el braç, les notícies sempre poden esperar i per uns minuts més la tinta no s’esborrarà del paper. Anava al bar de sempre tres illes més avall. Cercava una taula desocupada, quasi sempre la mateixa, al costat dret del finestral i demanava un cafè llarg.

Mentre el cambrer li servia el cafè mirava, pel finestral o per l’espai obert al carrer quan a  l’estiu feia bon temps, com passava la gent. 

Sempre esperava que el cambrer el servís i després anés a ocupar aquell lloc al final de la barra on els cambrers són invisibles malgrat dominen tota la sala del bar i les tauletes de la terrassa.

Aleshores tranquil·lament obria el diari i llegia seguint l’ordre de les pàgines del diari des del principi fins al final. Tant el cambrer com l’amo del local sabien que l’Egus no faria cap més consumició en tot el matí, però com era un client que no donava cap problema, i el bar tampoc s’omplia de personal no li deien res, més aviat pensaven era un reclam pel establiment.

De cop l’Egus tan discret donà un cop de puny damunt la tauleta fem tentinejar la tassa. El cambrer tot confús s’acosta no hagués algun error en el cafè i li pregunta:

¾    Que li passa, senyor Egus, algun error?

¾    Vostè no ha llegit el diari, Marcel.

¾    Com cada dia només les notícies esportives.

¾    I no ha llegit el robatori que fan als pensionistes.

¾    Ui, qui sap si n’arribaré a cobrar de pensió quan sigui gran, tal com van les coses només els senyorons podran viure sense treballar i com aquest no necessiten la pensió.

¾    Però Marcel no li descompten l’IRPF al cap del més.

¾    Bo, em descompten tantes coses i no només aquí, sinó també al banc. Miri vivim a casa la mare i a partit del quinze en números vermells.

¾    Bé, potser la seva mare cobra pensió?

¾    Sí gràcies això arribem a final de mes.

¾    Car aleshores llegeixi el diari i com sigui així no serà el quinze , més aviat el 6 o 7.

¾    No foti, com és això.

¾    Llegeix, han presentat una reforma de les pensions al Senat espanyol per estalviar una barbaritat de milions de les pensions. A i diuen que no tindrà repercussió a les butxaques del pensionistes. Fixa’t la bossa serà més petita de diners, cada cop la quantitat de persones creixerà, per tant pagaran per sota de l’increment de la vida i els preus pujaran. Per tant el poder adquisitiu de les persones minvarà. Aviat amic Marcel, ni la petita satisfacció de comprar el diari i vindré a prendre cafè podré fer. Clar que aleshores ja no llegiré el diari, per tant amb sumiré amb la ignorància.

¾    No foti senyor Egus, que l’amo ja parlà d’obrir només a les tardes per estalviar, Jo crec que aguanta els matins per amistat amb vostè i no vol trencar-li els hàbits, que si no...

¾    Doncs el teu futur també és dins d’aquesta bossa. Imaginat: la teva mare amb menys pensió, tu només treballant a les tardes, els queviures més cars, la llum ja ho veus ara un 3% més, altres coses aniran caient, el gas i tot, més amunt. Per tant haurem de prescindir de moltes coses i aleshores ens diran que com no consumin s’haurà de baixar les pensions, el paro, l’ensenyança, els medicaments, les prestacions de la Seguretat Social. Ai Senyor només quatre polítics i els lladres de sempre podran viure bé veient a la gent cada cop més pobres. I encara s’enfoteran. Marcel portem una copa de conyac. A veure si agafo una cirrosis ja definitiva mentre poguí pagar i no veig aquest disbarats. 

Mai m’ha agradat parlar de política això que un bon amic una vegada va dir-me: Tu no vols saber res de política però la política es ficarà també a casa teva. Ai, amic meu quanta raó tens.

Miquel Pujol Mur.

SENSE PREJUDICIS

La Maria torna de comprar, com ja és habitual. Quan ha sortit de casa feia un bon sol. Ves per on, ara s’ha posat a caure una bona gotellada i s’ha anat engrescant, engrescant...

-Quin xàfec, mare meva... És d’aquells que ha vingut sense avisar!

Prou ha mirat d’aixoplugar-se, però no hi ha estat a temps. La samarreta que porta  li ha quedat ben xopa i ara s’adona que se li marca tot.

-Uf, si fos 40 anys enrere em moriria de vergonya! –va pensant mentre sent com els esquitxos li embruten, fins i tot, aquella faldilla tan maca que feia tant  temps que no es posava.

Abans, a més de poca llibertat, hi havia molts prejudicis, sort que ara ningú  no fa cas de res –es diu per ella mateixa- Aquella vegada, que algú li va dir que se li notava la forma de les calces, es va tornar tan vermella que semblava un pebrot. Ara quan ho recorda...

-Quines tonteries... això d’escoltar l’opinió dels altres. Si es veien... senyals que en portava!

Quan arriba a l’escala de casa seva, xopa com un gat escaldat, troba el noi del pis de sota, que li deixa anar:

-Maria, avui sembles la Mis samarreta mullada! Osti... estàs ben bona encara!

-Vols callar, mira que n’ets de desvergonyit!

Se suposa que això ha estat una mena de salutació entre veïns del poble, de tota la vida, quan hi ha aquella confiança que gairebé fa fàstic...

Però un cop a casa, es veu que la floreta ha fet el seu efecte, es mira al mirall i li venen moltes ganes de riure. Ha quedat molla de dalt a baix i se li evidencia tot. Però... potser tenia raó aquell xicotot, la roba que porta, amb aquestes condicions, tampoc li queda tan malament!

 

De joveneta, sempre s’havia vist com “el patito feo”, segurament perquè les seves amigues eren més ben proporcionades de tipus i més maques de cara. Això era el que li semblava, que no eren tan llargues i esprimatxades com un pal d’escombra. Bé, aquesta era la comparació que feia d’ella mateixa, respecte a les seves amigues. Quan anaven  a passejar, sobretot amb la Dolors... encara recorda el piropo que li va etzibar aquell noi, el muntador que venia de sud.  “Con lo que ze te ve y lo que   ze te adivina menuo  tormento pa la imaginació” A més, la Dolors s’ho creia força i això encara li feia més ràbia!

-Uf, fa poc que me la vaig trobar i s’ha fet grossa com un bocoi!  Prefereixo ser com sóc... –va pensant mentre es canvia la roba.

Ara, per sort, ja no en té cap de complex d’inferioritat, a més està convençuda que no serveixen per res... Quan ha arribat als seixanta li han marxat tots! Ja fa temps que es va apuntar al Casal, en un grup de gent que fan “Play back”,  i surt a cantar a dalt l’escenari com una cantant de les bones. De totes maneres, només  fa veure que canta, però... li queda molt bé! La cançó que més li agrada interpretar és... “Explota explota me explo explota explota mi corazón” de la Rafaella Carrá, i s’ho passa bomba! Mentre està fent la seva actuació, amb aquell modelet que es va fer ella mateixa,  tan fantàstic, i una perruca rossa que la va comprar al supermercat dels xinesos..., quan arriba el moment de donar aquells cops de cap i moure tot l’esquelet, ho fa d’una manera impressionant, sense cap mena de timidesa, mentre pensa: “Per xula jo”

Fins i tot li ha sortit més d’un pretendent. En principi, ella pensava que eren d’aquests que van una mica desesperats però, des que ha conegut a l’aspirant actual, s’adona que no anava ben encaminada. És un tio  ferm i molt honrat, no com aquells xitxarel·los que havia tingut per nòvius, ja fa molts anys, que no valien ni un duro i... tant que s’ho creien, pobrets...!

 

A vegades, quan parla amb l’altra gent i comenten... Qui pogués tornar a ser jove... ella sempre diu que encara que fos possible no hi tornaria. Ja està bé allà  on és! S’adona que mai no havia viscut tan alliberada, ni havia estat tan desinhibida!

Ara mateix se li ha ocorregut una cosa:

-Quan fem la propera actuació, sortiré amb la samarreta mullada i convidaré al veí!

23 de setembre de 2013
 

MARXEN LES ORENETES

 

De bon matí, quan he obert el balcó m'ha sorprès l'espectacle que he vist: milers d'orenetes descansant damunt d'uns fils elèctrics que travessen uns camps que hi ha darrera casa. Algunes voleiaven  i tornaven de nou al fil, les altres descansaven, agafaven forces pel llarg trajecte, que emprenien. " Ja marxen les orenetes" -he pensat- "S'ha acabat el bon temps."

 

Les orenetes senten de seguida l'arribada del fred i el mal temps i per això ha començat a emigrar buscant contrades més càlides, i com fan  habitualment cada temporada, tant quan arriben  com quan marxen, volen juntes, agrupades.

 

Aquells tres fils atapeïts d'orenetes, quina exhibició tant lluïda, tot una passada! he volgut immortalitzar el moment. Vaig a buscar la màquina fotogràfica, i mentre la posava a punt , en qüestió de segons  han aixecat el vol, totes a la vegada. Sorprenent!!! Un núvol espès d'orenetes volant, que  en un moment han desaparegut de la meva vista; i jo com una tòtila, allà.... mirant...  amb la càmera de fotos a les mans.

 

Una hora mes tard, un altre estol d'orenetes, aquest, molt més petit que l'anterior, descansava sobre la xarxa elèctrica. Aquesta vegada si que he pogut fer la corresponent fotografia, encara que no té res a veure amb les que havien passat primer.

04/10/2013

SANT SERNI DE CLARÀ. AVIÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Voltada per la verdor dels camps sembrats per un costat i emmarcada l’altre per blavoses flors boscanes emergeix de la terra ufanosa i verda la petita església de Sant Serni de Clara. 

El lloc de Clarà ja era nomenat a l'acta de consagració de Sant Martí i a la de Sant Llorenç prop Bagà al 983 (et in Clerano manso I cum terras et vineas).

 

El primer esment el trobem l'any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix l'església de Sant Martí d'Avià amb la seva sufragània de Sant Serni de Clarà.

La darrera referència la trobem el 1020, quan Guinedella ven a Ramon d'Avià un alou al lloc de Clarà, al terme del castell d'Avià, pel preu de tres-cents sous d'or i d'argent, cavalls i mules.

L'antiga església no es trobava al lloc que ara ocupa l'actual, edificada al segle XVII (1630), segurament es trobaria a l'altre costat de la carretera, més a prop del castell.

L'any 1936, a l'inici de la Guerra Civil es va cremar l'altar, així com els sants, bancs i altres objectes de culte.

Església barroca d'una sola nau coberta inicialment amb volta de canó i teulada a dues vessants amb voladís de teules a vint centímetres per sota de la teulada.

Els murs són de pedra de diferents tamanys amb les cantoneres ben escairades i grosses.

La façana s'obre a llevant i sobre ella s'aixeca una espadanya doble que va ser restaurada fa pocs anys. La porta té els muntants i la llinda fets amb pedra ben tallada i amb decoració motllurada. A la llinda hi ha la inscripció: ANY 1630, amb un relleu al mig.

Aquest relleu presenta una piràmide amb el crismó al centre i coronada per una creu que agafen dos braus alats que pugen per la piràmide i que fan referència a la llegenda del martiri de Sant Sadurní.

En aquesta façana s'obren tres finestres, una a cada costat de la porta i la tercera, espitllerada, sobre la porta.

L'interior presenta una sola nau que es va reformar totalment en la reconstrucció realitzada els anys vuitanta del segle XX.

Després va ser abandonada fins que l'any 1988 el poble d'Avià per iniciativa pròpia, i amb el suport del Servei d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, va posar en marxa una campanya de recuperació que es va iniciar netejant i desbrossant la zona per uns quants veïns dirigits per Mn. Camil Viladrich i que va culminar amb la restauració de la volta de maó pla i la teulada l'any 1990, així com el campanar de doble espadanya que es va finalitzar l'any 1995.

Al costat est de l'església hi ha el cementiri, petit i envoltat d'un mur de pedra i en el que pràcticament no es distingeixin les tombes ja que és ple de matoll. La última vegada que es va enterrar algú va ser l'any 1931.

L'octubre de 1990 es va recuperar la celebració de la festa de Sant Lluc i es va anar a peu des d'Avià fins l'església amb la companyia dels gegants, instaurant de nou l'aplec què es celebra cada any.

Un lloc de pau per observar les properes masies i fàcilment visitable que recull una part de la nostra història i forma part de la nostra Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FOLLETS I MENAIRONS.

Primer de tot, haig d’agrair a la Rosa de la Seu per donar-me a conèixer aquesta paraula “menairons o manairons” pròpia de la parla i la tradició de les terres de l’Alt Urgell.

Després en el transcurs de visites efectuades a la zona de les Valls d’Aguilar he conegut la seva popularitat en cartells indicadors.

Tot és bo de saber i la nostra terra té un seguit de peculiaritats idiomàtiques que s’aparten del català central.

En altres contrades deuen subsistir altres paraules que ignoro i m’agradaria aprendre el seu significat. Mai és tard per conèixer noves formes de la nostra Llengua.  

SOCORS S’HAN ESCAPAT TOTS!!!

Corria la gent esparverada pel poble cridant la gran desgràcia. La premsa en la seva delectança per publicar notícies que alteressin el prefixat ordre públic  enseguida va fer-se ressò i les primeres planes del diaris van sortir farcides de la gran novetat:

o   Els follets, de les cases; els menairons, del canó d’agulles; els nans de la cort de la reina malèfica; tots junts han escapat de les seves estances i portats pel vent vertigen que arremolina la pols (follet) s’ha escampat per aquesta (segons es deia abans) pell de brau. 

o   Persones havia que assentats davant de les portes de les esglésies sanglotava i demanava al cel que només fos una rauxa momentània. Pobres petits, deien, si sempre els hem tractat bé, protegits en les nostres cases. 

o   Als ministeris grans o a les conselleries autonòmiques tots avisats pel clam de la gent amagaven els documents comprometedors, no fos què... 

o   El mòbils fumejaven; els ordinadors enviaven mails  un rere l’altre donant noves consignes i reclamant silenci als seus correligionaris.  

o   Tot s’ha d’amagar. Res pot sortir al carrer, només faltaria que els esparverats per la fuga dels follets, menairons i nans sabessin la veritat de moltes, dient-ne, coses rares del que passa en els diners. 

o   Inversions, crisi del totxo, crisi d’influències, de inversions mal empleades en aquest viure d’un país que es va creure Jaujà. 

o   Crisi de gent que com es diu en castellà ha fet “de su capa un sayo” per amagar la riquesa aconseguida per medis immorals. Jubilacions oneroses de banquers i que després els seus bancs han hagut de demanar ajuda.  

o   Tantes i tantes coses, i tantes i tantes formes de dilapidar el diner del treball de la gent i les seves il·lusions, segurament mal aconsellada. Omplir-se d’obligacions pensant que treballaren cinquanta anys sense parar i sense problema. 

o   I de les subvencions més val no parlar, els personatges omplen pàgines i pàgines en els diaris i en els jutjats suposem faran el seu treball. 

I ha tot això els menairons, els follets i els nans que fan, res, són reunits en una gran sala al centre de tot, lliures de cap pressió i regularment treuen a llum un paper nou, un document vell i es fan un fart de riure de la cara de sorpresa de la gent del carrer. 

Mentre tant els mòbils cremen a les mans dels dignataris, els mails ja no s’envien, que tot queda registrat en el disc dur i els jutjats no saben quan acabaran la instrucció de les causes. 

Els follets, menairons i nans i potser s’afegeix alguna encantada, bruixa o bruixot dansen sentint com els sentiments de la gent del poble rep bufetada rere bufetada. 

Miquel Pujol Mur.

VIATJANT PER ÀUSTRIA. VIENA - A

Entre el Danubi i les últimes estriacions dels Alps, en una  privilegiada situació entre les rutes d’orient i d’occident al bell mig del cor d’Europa es troba Viena. La bella ciutat imperial , dels Habsburg, la  ciutat de la música,  capital de la cultura europea, ciutat de palaus, parcs i jardins, teatres , museus, monuments   i grans edificis barrocs. Una ciutat ancorada en el temps,  que sembla que els anys no hagin passat per ella, i que en qualsevol moment pots  veure l’antiga noblesa baixant de les carrosses  amb els seus vestits encartonats entrant a les festes dels  palaus o als teatres.
 

 Tres dies a Viena és la culminació del nostre viatge per terres austríaques. Un breu resum de la nostra estada, en dues parts per recordar,  dmirar i gaudir de nou d’aquesta bella ciutat .

EL PALAU DE SCHÖBRUNG . Es el primer lloc de visita, del s. XVII, d’estil barroc  i reformat el s. XVIII, al mes pur rococó. Residencia d’estiu del la família imperial. Visitem les estances imperials, les habitacions del emperador, el gabinet de treballs, l’estança de la emperadriu Elisabeth, (Sissí,)  la sala de recepcions amb la gran aranya de cristall al sostre, i  amb una decoració molt carregada.. Amples jardins, parcs  i boscos s’estenen al costat del palau. Creats per Jean Trehet, presenten una gran simetria, amb boniques estàtues i nombroses fonts. El recinte acull el Museu de les carrosses, un hivernacle tropical i el zoo més antic del món, entre altres coses.

 EL PALAU DE HOFBURG. Residencia dels Habsburg durant 600 anys. En les seves dependències es troba La Biblioteca Nacional, on guarda més de 2500000 llibres. Descata el sostre ovalat amb la gran cúpula.

 
Per la tarda passegem pels sinuosos carrers i amples places al districte de Stephansdon, mostra del passat medieval, on s’alça la majestuosa CATEDRAL DE SANT ESTEVE, d’estil gòtic amb una espectacular torre agulla de 137 m., als peus dues torres bessones, de los paganos, . La teulada coberta de mosaics, més de 200.000, formant una magnifica decoració geomètrica.
 
EL PALAU DE BELDEVERE, I ELS JARDINS,  altre punt obligat de visita, és amb el  que comencem el segon  dia. Recorrent els amples jardins, admirant estàtues i fonts. Els jardins uneixen el palau de dalt amb el de baix. Residència d’estiu del princep Eugeni de Saboia, avui acullen diferent museus. En el Museu d’art, es troba el famós  “El beso “ de Gustav Klint.

 LA RINGSTRASSE. L’avinguda més important de Viena, que va fer construir l’Emperador Francesc Josep a mitjans s. XIX per allotjar els Edificis Institucionals del Imperi, encerclant el nucli antic. Hi trobem l’Esglèsia de Sant Carles, el Palau de  Seccessió, L’Acadèmia de Belles Arts, El Museu d’Història Antigua, el Museu d’Història Natural, El Parlament, el Rathaus, o ajuntament, el Gran Teatre de la Òpera... i altres. Això vam fer-ho en autocar ja que es un recorregut molt llarg i el temps no dona per massa.

EL GRAN TEATRE DE LA ÒPERA.  El gran santuari de la música si que va merèixer la nostra visita. D’estil neo-renaixentista, fet mitjans s. XVII. Per la  2a. Guerra mundial, les bombes van destruir el patí de butaques i un posterior incendi tot l’escenari i camerinos , amb els vestits i decorats,  només es va salvar la fatxada i l’escala principal i els frescos de   Schiwnd. Renovat , seguint l’estil inicial  es impressionant la seva grandària. Vam poder entrar als escenaris i els camerinos dels cantants. Van seure al pati de butaques, llàstima no haver pogut assistir a cap concert.

 

Aquest  segon dia es va acabar amb un sopar tradicional al costat del majestuós riu Danubi, acompanyat de música i gaudint dels balls d'una companyia d’ important ballarins de valsos.

10/09/2013