METAMORFOSIS DE LA CARLA

Hola, sóc la Carla , una dona de trenta-cinc  anys, alegre i feliç,  amb un treball que m’agrada, m’omple,  una parella que m’estima i l’estimo, i tinc   tot el que puc desitjar;  encara que  no sempre ha estat així i les he passat molt magres, èpoques molt dures i amb la moral per terra; per això us vull explicar una mica,  la meva història i la meva transformació.

Quan era petita em deia Carles ,  vaig néixer nen, encara que aviat em vaig donar compte que no era com els altres  nens, que tenia gustos  i sensibilitats diferents; a l’escola es burlaven de mi perquè no m’agradava fer esport,  m’agradaven jocs més tranquils i tenia veu de nena. Em deien – “mireu, ja ve la nena...“ sovint em  venien ganes de plorar, però no ho feia per por de mes burles,  encara que ja sabia en el meu interior que jo era una nena. Només tenia, i encara tinc, una amiga de veritat, la Beneta, una veïna que sempre m’emparava i m’ajudava, sortíem junts de l’escola per anar a casa, a  l’hora del pati, si estava sol i emmurriat, em venia a buscar  i jugava  amb la seva colla d’amigues, que m’acceptaven molt bé. Jo em trobava estrany, sabia que no era com el altres, però no gosava parlar-ne amb ningú.

Al fer-me adolescent m’adonava que m’atreien els altres nois i tot dins meu  es revolucionava , alguns companys llavors em deien  “marieta”, tot i que em feia mal, passava d’ells. Algun m’havia vingut al darrera amb mala baba, encara em vaig tancar més dins meu. –era molt desgraciat.  Un dia cap als tretze anys la Beneta, l’amiga de  sempre, em va preguntar que em passava i l’hi ho vaig  explicar,  que no era com les altres persones,  li vaig dir que m’ m’agradaven els nois, també vestir-me amb la roba de la meva germana i així jo era feliç , ella em va dir que ja ho pressentia, “això no és cap mal “- va recalcar-  que per ella havia estat sempre una amiga, una gran amiga. Saps que et passa ...  ets una noia atrapada en un cos d’home, ets una persona trans,  ahir en parlaven per la tele i tot seguit  vaig pensar en tu. Ella , llavors em va aconsellar que  parles amb els pares, que ells segur que ho entendrien,  l’hi  vaig dir que no podia, que no, això no ho puc fer! el pare mai ho entendà. Llavors  em va dir... -almenys parlen amb la mare.

Sí, pensava  que hauria de parlar amb els pares, bé, amb la mare, però no podia.  no em veia capaç, ella ho explicaria al pare i aquest  s’enfadaria molt ; sempre ho deixava per més endavant. Fins que aquests ho van descobrir a traves del meu comportament, i  trobar-me a casa junt amb un amic estimant-nos.  El  pare es va enfadar molt i cridava , la mare callava, però sempre s’havia de fer el que ell deia. Em van fer anar amb un psicòleg , cosa que jo de primer em resistia, però vaig accedir i va ser la meva sort . El psicòleg era una persona oberta i entesa en la matèria;  em va comprendre molt bé; va dir-me que podia fer dues coses, fer la meva vida tal qual acceptant el fet de ser  diferent i  fer una teràpia hormonal per trobar-me millor amb mi mateix o fer la teràpia hormonal  i arribar fins a un canvi de sexe i ser el que realment ets, i el que realment vols ésser, una dona de veritat i fins podràs canviar de nom al DNI. Li vaig dir que triava la segona opció , sense dubtar, em sentia una dona i això era el que volia arribar a ser.

Dels tretze als quinze anys, vaig continuar vivint amb els pares, continuava anant al psicòleg que m’orientava com comportar-me, tan a casa com a fora, i com continuar endavant amb la meva vida. Sovint em repetia ...”No deixis que el soroll de les opinions alienes apaguin la teva veu interior,  sigues el que dins  teu de veritat desitges.” Seguia amb el tractament hormonal i el meu cos també anava canviant , mentre a casa anava trampejant la situació, la mare m’ajudava tan emocionalment com econòmicament, al pare l’evitava tant com podia. Les trobades de tant en tant amb la Beneta, també  m’ajudaven, però havia canviat d’escola i ja no ens veiem gaire.

Un dia després d’una forta topada amb el pare, per coses que li havien explicat,  i no acceptar que el seu fill fos d’aquesta manera,    vaig marxar de casa i del poble i em vaig buscar la vida. Vaig trobar feina en una ciutat propera i  em vaig posar a treballar en un taller de confecció, era encarregat de secció, com m’agradava cosir i dissenyar moda coneixia bé la maquinaria i les teles, l’àvia havia estat la meva mestre,   necessitava guanyar diners per viure, per sortir,   pel tractament hormonal i per la operació. La mare em venia a veure quan podia, estava trista però quan em veia tan bé marxava contenta. El pare no va superar mai el trauma de tenir un fill com jo, va viure amargat  sempre més. Mentre treballava vaig estudiar  un curs de disseny a les nits

Cinc  anys després,   vaig fer el salt a Barcelona, vaig  entrar a treballar en el taller d’un modista famós,  ja com la Carla.  El tractament hormonal funcionava i m’havia transformat completament en una noia bonica, elegant i que tenia molts admiradors.  Va ser el somni de la meva vida treballar en la moda i el disseny al costat del gran modista Eduard G.  Aviat vaig ser la seva ma dreta i mai va sospitar com era la noia que havia conegut , fins que ens vam enamorar,  cosa que jo intentava evitar. Davant les meves negatives a sortir amb ell, tenia tanta por de perdre’l i allunyar-me d’ell. Un dia es va quadrar,  em va demanar que em passava de no volia sortir amb ell, mentre els meus ulls deien el contrari i perquè l’evitava.  Volia explicacions... ja!  Amb vaig omplir de coratge, i li vaig explicar el que em passava... i com encara em faltava una operació per ser una dona completa; llavors em vaig posar a plorar. Em va abraçar i em va omplir de petons. Mai oblidaré les seves paraules “Ximpleta,  em pensava que era una cosa molt més greu”  T’estimo tal com ets i res de tot això m’importa. Et faré costat en tot t’ajudaré econòmicament. en  l’operació i en tot,  fins que tinguis el nom en el DNI. Fa deu anys que estem junts, ens estimem i ens compenetrem tan en la feina com en la vida del dia a dia i som feliços.  

Quan el pare ja  s’estava morint,  l’any passat, va demanar per mi, llavors vaig tornar al poble, l’Eduard em va acompanyar. El seu estat era molt greu, però estava conscient. Em va demanar perdó pel que m’havia fet. Em va dir que  estava content de veure’m i que a més ... estava molt guapa! Llavors  va voler conèixer l’Eduard també.  Quina llàstima de no haver-te sabut comprendre abans , em  moro tranquil de veure que ets feliç... encara volia dir-me  alguna altre cosa, però ja no li sortien les paraules, llavors va tancar els ulls, li costava respirar, va quedar inconscient ... Aquella mateixa nit moria.

  A l’enterrament va venir molta gent.  La gent em mirava amb curiositat, alguns em venien a saludar,   d’altres  feien comentaris, ni havia que no sabien ni qui era,  però tenia coses més importants  al cap que preocupar-me del que deien els altres. Tal com  m’havia dit feia molts anys el psicòleg , no deixaria que mai res apagués meva veu interna. Al sortir vaig tenir una agradable sorpresa, ens vam trobar amb la Beneta i ens vam fusionar en una forta abraçada.