dijous, 26 de setembre del 2013

DITXOSOS BOLETS!!!

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema obligat: els bolets



 Ditxosos bolets!!! – L'exclamació li surt al Baldiri, un pagès de 80 anys, al passar pel camí de carro que voreja un prat ufanós . És el prat on solen pasturar les vaques abans de dur-les a la cleda. Està emprenyat, els cotxes han arribat fent força xivarri espantant al bestiar. Han trepitjat el filat que limita el camp. És cert que ja estava caigut, però, es veu clarament que és un camp privat. Coi de pijapins!!! –. Aaaahhh si fos més jove, ja els ensenyaria a respectar les propietats dels altres. Se'n va llançant renecs en veu baixa. Quan ha caminat uns vint metres i just desprès d'una curva del camí veu venir un toterrenyque ve a una velocitat prudent. El conductor, el Joan, un noi de vint anys, en veure al Baldiri afluixa encare més la marxa; en arribar a la seva alçada para al seu costat, obre la finestra i amb un somriure amical el saluda.

  Hola, bon dia! ,   el Baldiri contesta amb un to sec i  pensa: ( vaja, aquest com a mínim saluda ). El noi aparca en un costat del camí i baixa dirigint-se al pagès.
  Perdoni, estic buscant als meus companys, ens haviem de trobar al poble i no sé on s'han ficat,  ha vist per aquí un grup de cotxes?  
(un altre, pensa el Baldiri), però com que és educat contesta aguantant-se l'enuig. 
  Sí que els he vist, i prou que els he vist i els he sentit
  Què diu ara ?, que ha passat alguna cosa? –  abans que el pagès respongui, el noi continua dient   Sap si hi ha algun lloc per aquí a la vora on estigui permès aparcar el cotxe? . Al Baldiri no se li escapa el detall de la pregunta: ha fet servir la paraula permès. Al sentir-la es mira al noi amb més bons ulls.    mira, continua i veuràs els teus companys d'aquí uns vint metres, més endavant hi ha la masia, entra i aparca al pati de l'entrada, digues-li a la meva filla que t'ho he dit jo  . El noi es despedeix agraint-li la seva amabilitat i matrxa sense fer cap accelerada innecessària.
El pagès re empren el camí i de sobte recorda que s'ha oblidat un estri. Gira i torna cap a la masia. En passar pel costat del prat on hi han els pijapins sent les paraules del noi dirigint-se als seus "amics": – esteu tontos o què?, que no veieu que això és propietat particular?, que no heu vist el filat?–.  La colla, ben esbojarrada i cridanera no li fan cas i continuen amb la tasca de remenar el terra del prat, uns a puntades de peu, algun amb rasclet. 
Ara sí que el Baldiri es mira al Joan amb molt bons ulls. Se'l mira bé, li recorda el seu net mort en accident a la mateixa edat. Se li acosta i agafant-lo per un braç li diu que el segueixi.
– Vina, t'ensenyaré on podràs trobar molts bolets, però, no ho diguis a ningú.
Caminen deu minuts, tots dos en silenci, al Joan li cau bé el vell, no sap ben bé el perquè. Li fa pensar en l'avi que mai a tingut.

De tornada, havent recollit el cotxe de la masia, passa pel costat del prat i s'atura a despedir-se dels seus companys. Aquests veuen els cistells plens de bolets que hi ha al cotxe i bramen i porfien per a que el Joan els digui on els ha trobat.
( No ) pensa el noi, doncs, mai trairïa la confiança rebuda pel nou amic vell.

dimecres, 25 de setembre del 2013

SANT MARTÍ D'ADRAÉN. LA VANSA I FÓRNOLS. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL.

Aquesta vegada les nostres passes ens conduïren a la població d’Adraén a la carretera que porta de Gósol a la Seu d’Urgell.  La població d'Adraén (Addragigno) és esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 839.

 
El lloc d'Adraén és esmentat en un document que data de l'any 835. Lluís el Pietós concedí la protecció i la immunitat al monestir de Sant Salvador de la Vedella. Els monjos d'aquest cenobi tenien propietats a Adraén.

En un document de l'any 1007 el comte Ermengol I d'Urgell fa una permuta d'alous en el terme de "Sancto Martino de Adragenne". A l'any 1019 el bisbe Ermengol d'Urgell atorgà als habitants i clergues de Sant Martí d'Adraen exempcions relacionades amb els delmes que havien de satisfer a Santa Maria de la Seu d'Urgell.

Al llarg del segle XI hi ha diverses notícies històriques referents a Sant Martí d'Adraén. El lloc d'Adraén formava part dels dominis del vescomtat de Castellbó des de 1113. A inicis del segle XVI els Castellbó gaudien de tota la jurisdicció civil i criminal. Existeix una relació de visites pastorals efectuades a la parròquia de Sant Martí d'Adraén entre els anys 1575 i 1758.

Al segle XVIII la parròquia d'Adraén comprenia, a banda de l'església de sant Martí, l'església de Sant Vicenç de Banyeres, actualment ensorrada, i la capella de Sant Salvador, just al peu de la serra del Cadí. Actualment, l'església de Sant Martí d'Adraén depèn de la parròquia de Fórnols.

En el mateix poble queden vestigis d’un mur, restes de l’antiga església de Santa Margarita d’Adraén

Església d'una sola nau, amb capçalera plana orientada a ponent i coberta per tres trams de volta de creueria, separats per dos arcs faixons perllongats per pilastres cap als murs laterals de la nau.

El tram central presenta dues capelletes adossades, a banda i banda de l'espai central, configurades com dues grans fornícules poc profundes, obertes als murs laterals de la nau i coronades per arcs de mig punt. Un fris motllurat recorre tota la nau a l'alçada de l'arrencada de la volta.

La capçalera del temple, on se situa l'altar major, només es diferencia de la resta de la nau pel fet de trobar-se a un nivell superior que se salva amb dos graons.

Tot l'interior es troba arrebossat i pintat de color blanc, amb pilastres, els arcs faixons i les motllures ressaltades amb colors ocres.

El temple presenta dues obertures al mur oriental oposat a l'altar major. D'una banda la porta, en arc de mig punt i contornejada per grans carreus de pedra i de l'altra, al mateix mur i a un nivell superior, una finestra de mig punt. Els paraments externs són de reble, amb restes d'arrebossat de calç, i les cantonades són realçades amb carreuat.

La coberta és de teula a doble vessant, amb ràfec força sortint i amb imbricacions.

Coronant la façana oriental hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls. A l'interior del temple hi ha un cor de fusta en alt, als peus de la nau, i una pica beneitera situada sobre un peu d'obra modern davant de la porta d'accés de l'església.

 
Es tracta d'una peça antiga, procedent possiblement de l'antiga església parroquial, situada als afores del poble, tot i que de datació incerta. Es tracta d'una pica de forma semiesfèrica, amb la part superior contornejada per una motllura de mitja canya i amb una sèrie de triangles en relleu a la meitat inferior.

L’església de Sant Martí d’Adraén està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 24 de setembre del 2013

FESTA DE PEDRET I HOMENATGE



Aquest diumenge passat, com cada tercer diumenge de setembre, Pedret va celebrar la seva festa, en honor de Sant Quirze i Santa Julita, els sants patrons.
En mig d’un entorna agrest, envoltat de natura , s’aixeca aquesta joia del preromànic  català, del s. IX  i X, que moltes vegades , les coses que tenim  prop de casa , són les que donem menys valor, i sovint tenim un xic abandonades.

Un  matí de diumenge esplèndid , el sol lluïa majestuós en aquest dia  últim   d’estiu i la calor es feia sentir. Molt aviat , el cotxe tot terreny feia vols amunt i avall , per pujar els visitants que no podien caminar massa,  des del pont  fins dalt a  Pedret.

 Els planells  de Pedret es va omplir de gent, per gaudir de la festa, de la natura i a més aquest any per retre  homenatge a la professora Betty Watson, historiadora  i   estudiosa  de Pedret i les seves pintures.
Nascuda a Sant Francisco i londinenca d’adopció,  va descobrir Pedret fa més de 50 anys i des de llavors va visitar diverses vegades aquest indret del berguedà, on ha plasmat el  treball d’anys en un llibre , “Els frescos romànics de Pedret en el seu context europeu i mediterrani “  que  s’ha publicat aquest any, malgrat que ella no ho ha pogut veure , ja que morí el març passat, quan el tenia gairebé enllestit.    Berga li ha fet un homenatge aquest dia , en aquest lloc privilegiat , que tant estimava; on han estat present el seu espòs i  nebots.

Aquest any es va canviar  una mica l’ordre  dels festejos per motius del clergat, primer les festa profana, després la religiosa. A mig matí van començar els  ballets, per  l’esbart Queralt de Berga, on van gaudir d’unes  danses tradicionals  per la colla dels petits i la dels  grans del esbart. Després, tots plegats  vam ballar una estona de sardanes.  A continuació l’homenatge a la professora,  per part de les autoritats amb els corresponents  parlaments  en català i en angles. Una placa al museu de Berga  honorarà a l’homenatjada.
 
 Cap a la  una es va celebra la missa, al interior de l’església, que es va omplir de gom a gom, envoltats per el marc incomparable dels arcs de ferradura, que tanquen els absis i les restes o còpies de les pintures romàniques. Al final  es van cantar els goig als sants patrons i a la sortida com cada anys, les priores van repartir els tradicionals  panets  i un ramell de flors boscanes . Passaven de les dues del migdia i la gent va començar a baixar,  ja que era hora de dinar i la gana feia pessigolles. La  calma va tornar a fer-se senyora de l’indret.  

22/09/2013


 

dilluns, 23 de setembre del 2013

SANT ROMÀ D’AINETO. LLADORRE. PALLARS SOBIRÀ.

TERRES DEL PALLARS SOBIRÀ.

En la nostra sortida de Amics del Romànic del Berguedà aquest cop vam visitar l’església de Sant Romà d’Aineto.  

 
La vil·la d’Aineto (uns 1200 m.) és un petit nucli de cases de pedres edificades sobre la vessant est del Pic de Serra Plana (2306 m) un centenar de metres per damunt del vall de la Noguera de Cardós a l’alçada del pantà de Tavascan.
 
Segons Joan Coromines, el nom d'Aineto és dels relativament pocs topònims pallaresos que no són d'origen iberobasc. En aquest cas es tracta o bé del llatí asinetum, paratge on hi ha molts ases, o on es crien i recrien aquests animals equins, o bé del també llatí anetumherba aromàtica.

L’església pels seus materials de construcció i les seves dimensions fan que estigui perfectament integrada dins el poble, on hi queden pocs habitants tot l’any. Segons habitants del lloc a l’hivern només hi roman una sola persona.
 

Segons la “Memòria d’excavació d’urgència realitzada a l’església de Sant Romà d’Aineto” al terme de Lladorre i signat per Joan Martínez Tomàs les fonts documentals donen com a referència d’aquesta església romànica  l’acta de consagració, l’any 1145, del monestir de Sant Martí de Cardós  (desaparegut) a l’antic comtat de Pallars feta sota la presència del Bisbe d’Urgell, Bernat Sanç. En l’acta de consagració i dotació apareix el nom d’Aineto que farà una aportació de mitja mida de blat.

 
Església d'una sola nau amb presbiteri cobert amb volta de canó i absis semicircular amb volta de quart d'esfera, decorat exteriorment en la cornisa per arcuacions llombardes. En la part central de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada.

La nau presenta coberta de fusta a dues vessants. A la façana oest s'aixeca sobre el pinyó una espadanya amb una arcada d'arc rebaixat que suporta dues campanes.

Un altra espadanya amb arc peraltat, es troba situat en el lateral de migdia, en el mur que separa el cos de la nau del més baix que forma el presbiteri.

Al costat meridional, s'obre una simple porta. Els murs de l'absis són d'un aparell de mida regular, toscament escairats i en filades. La resta és d'aparell de mida inferior i sense escairar. El paviment de l'interior de la nau és de terra.

En el Museu Diocesà de la Seu d’Urgell es guarden les pintures murals del temple que poden ser datades de finals del segle XII o principis del XIII. Es representa un Pantocràtor del que solament es conserva la meitat superior, alguns fragments de la decoració geomètrica de les sanefes i els àngels. També hi ha una imatge de Sant Romà.

Aineto es troba dins d’un marc incomparable, el Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 21 de setembre del 2013

QUIN EMBOLIC DE GENERACIONS!

La iaia seu a la seva butaca. Fa molts anys que cada dia hi fa la migdiada. De mica en mica  s’ha convertit en el seu lloc preferit. Després de dinar agafa els rosaris i mentre resa el parenostre i les avemaries també va pesant figues, donant cops de caps a tort i a dret. Després se n’anirà a passejar amb les amigues; totes ja  tenen una certa edat, rondant els vuitanta o, com ella, que ja n’ha complert vuitanta-cinc.

La seva filla, la Clareta, fa poc que ha tornat de la feina. Sempre es queixa quan arriba. Menys el dinar, que encara el fa la seva mare, totes les feines de la casa encara estan per fer. Els seus fills, dos bessons, noi i noia, no han fet res, només gratar-se el melic. Quan eren més joves van intentar viure pel seu compte, en acabar la carrera, llavors semblava que s’havien de menjar el món.  Ara amb la crisi, la manca de treball i després d’haver trencat amb unes quantes parelles, estan sols i sense feina, per això han tornat a casa, amb la “lloca”. De totes maneres  les tasques  de casa no els agraden; diuen que no van estudiar la carrera per fer segons quines coses...

-Nena que no ho veus que t’ha caigut tota l’aigua per terra? Ves a buscar la fregona, almenys!

-Ja hi vaig –diu la noia de mala gana.

-També t’hauries pogut fer el llit i endreçar una mica. Aquesta habitació està que fa pena!

-Només d’arribar ja crides. Quan no hi ets estem molt  més bé!

-De desagraïts l’infern n’és ple! –Crida amb ràbia la mare, que no se’n surt dels dos ganàpies, que ja estant a punt de complir els quaranta i sembla com si  només en tinguessin  dotze.


La iaia es desperta i va murmurant:

-Valga’m Déu! Què és tot aquest rebombori? Cada dia el mateix... Sempre m’espanteu  la cadernera, pobreta!

-És clar -diu la Clareta- cada dia estem igual. Com que aquests dos no foten brot!

-Déu meu senyor...! Mira que en so fet de feines durant la vida, si no fos  aqueixa  cama que ara la tinc tan atrotinada... –diu la iaia ben amoïnada.

-No mare, no és culpa vostra ...- però la filla no li deixa acabar la frase.

-No iaia, no pateixis! És molt avorrit fer de minyona! T’agrada el meu vestit nou? Me’l vaig comprar fa poc. Eh... que em queda bé?

-Només pensa en els vestits i en la seva bèstia -respon la mare, a punt de venir-li un atac de nervis- I l’altre, on deu passar?

-Es a casa d’una amiga a escoltar música. Diu que té l’habitació amb una acústica molt bona... -respon la noia.


La velleta comença a xerrar sola, mentre agafa un cabdell de fil i alguns estris   amb la intenció de començar una labor.

-Verge del Carme... no sé què en farem d’aquest jovent d’avui en dia... Quins canvis! Ara tot ho fan a l’habitació. Quan jo vai conèixer el meu Francisco no ens deixaven mai sols, ni al menjador...

La mare pensa... És cert, hem anat d’un extrem a l’altra. Però no diu res, només recorda... Recorda coses del passat, del seu nuviatge; aquella època que semblava que la finalitat de la dona era casar-se i tenir fills, quan vivia d’il·lusions i s’imaginava que després tot seria perfecte... Per això s’havia reservat i havia preparat el seu aixovar amb tanta cura. Només un sol amor, el primer  i... l’últim!


I els seus pensaments van resseguint aquells anys, que no tot va ser una basa d’oli, tal com ella havia somiat. Quan van néixer els bessons... quina  sorpresa! Llavors la ciència no estava gaire avançada, per tant no ho van saber fins al mateix moment. Ella creia que, amb bona voluntat i  entre tots dos, se’n sortirien. En principi vivien sols. Però aquell noi tan fantàstic, el seu príncep blau... que se n’havia enamorat, pensant qui sap què, va resultar que  tots els seus déus eren el bar i les males companyies, i així va acabar tot, quan un dia ella se’n va cansar i el va fer fora de casa, perquè va veure clar que valia més viure sola que mal acompanyada. Després va haver de treballar molt per tirar endavant la família, i ara... de quina manera li estan pagant!


Els records es trenquen amb la veu de la iaia que diu tota contenta:

-Goita, amb aquest fil que so trobat a la calaixera, faré una vànua de ganxet per la nena! No cal que el deixem gavanyar...

-Vós mateixa, però no us hi encaparreu gaire, les noies d’ara no estan per vànoves ni res que s’hi assembli. Només pensen amb el que es posaran a sobre!

Mentrestant arriba el noi, tot esgalabrat, amb la cara feta un mapa...

-Però fill... què t’ha passat?

-Collons...! Hem anat a córrer amb la moto i ens hem fotut una hòstia...!

-Verge santíssima... nen, no podries dir-ho més bé? –deixa anar la iaia- si fossis ben parlat i no  tan esventat,  les coses no t’anirien d’aqueixa manera!

-Què vols que faci, que resi  el rosari cada dia, com tu?

-Podries ajudar una mica a la teu mare, que no aniria gota malament!

-I els meus texans, on són? Que no estan nets? M’he de canviar la roba. No puc anar així, amb aquest set que m’he parit aquí al genoll!


La mare comença a pensar que ha de fer alguna cosa per canviar la seva situació. S’acosten les vacances i la iaia se n’anirà a casa de l’altra filla a passar uns quants dies. Fa poc que una amiga li va proposar d’anar a passar uns dies a un balneari de Xulilla i, en principi, li havia dit que no, però cada dia que passa s’adona que ha de desconnectar i canviar d’aires. Agafa el telèfon per dir-li:

-Carme, sóc la Clareta. He canviat de d’opinió sobre el balneari. I tant que vindré! Cada dia en tinc més ganes!

Mentre el xicot encara va predicant sobre els pantalons texans, que no localitza, la Clareta agafa la bossa i les claus i diu a la seva mare.

-Torno d’aquí una estona. Hem de fer els preparatius pel viatge, amb la Carme!


Han passat dies i les vacances també han finalitzat. Quan la Clareta torna a casa... allò sembla una cort de porcs, però ni tan sols s’immuta. No esperava altra cosa! La iaia, per desgràcia, ja no pot tornar. Ha tingut una embòlia i, després d’estar uns quants dies a l’hospital, se li han acabat els sofriments. La Clareta plora... plora com no ho havia fer mai... per l’única persona que pensa que l’ha estimat de debò. De mare només n’hi ha una!


Després de pensar molt sobre com ha estat tota la seva trajectòria, amb més desenganys que alegries, emprèn una decisió. Per l’edat, aviat es podrà jubilar. Aquest estiu ha conegut gent molt maca i s’ha adonat que la vida són quatre dies; que no pot esperar gaire més, si no vol que se li escapi el tren. Ha llegit un llibre “El Secret”, que li ha fet veure les coses d’una manera diferent. Mai no li havien agradat aquesta classe de llibres... sempre en llegia  d’història i de filosofia, i ara s’adona que no ha sabut encaminar la seva pròpia vida, ja que mai no ha estat capaç de ser feliç.

A part de tot, ha estat una dona forta que sempre ha tibat del carro,, passés el que passés, per tant no s’ensorrarà ara, que ja ha arribat fins aquestes alçades. Ho té ben clar! Se’n va al bosc per airejar-se. Pensa que amb les pluges d’aquest estiu potser ja es comença a fer algun bolet. Està sola, com sempre, però no se’n sent. S’abraça a un arbre immens. L’energia que això li dona, la fa cridar amb totes les seves forces:

-Seixanta cinc anys... en compliré seixanta cinc...! És una bona edat per independitzar-me i viure la meva vida!

setembre de 2013

divendres, 20 de setembre del 2013

LA MUERTE DE AMALIA SACERDOTE d’ Andrea Camilleri.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

He llegit el llibre “LA MUERTE DE AMALIA SACERDOTE” d’Andrea Camilleri publicat per “RBA Libros, S.Ai i traducció  al castellà de Juan Carlos Gentile Vitale. 

Parlar d’Andrea Camilleri em sembla innecessari he llegit diversos llibres seus i sempre m’ha encantat. La majoria em vist les pel·lícules de la sèrie dedicada a Salvo Montalbano. El personatge encarnat per l’actor Luca Zingaretti encaixa perfectament amb el desenvolupament de l’obra. Dient-ne mentalment quan llegim la novel·la veien l’actor com una part de la lectura.  

Sicília i la seva gent tot una paradigma de la Mediterrània, les terres del sud d’Europa. El comissari Montalbano és un personatge peculiar, un funcionari zelós, representant de la Policia estatal, respectuós amb la llei –encara que no dubta a passar-la per alt quan es tracta de resoldre els seus casos–, lector voraç i gran amant de la gastronomia i de la seva pròpia terra siciliana. La seva poca ortodòxia a l'hora de resoldre els casos li porta importants problemes amb el cap superior. 

En l’obra es fa notar els element del parlar sicilià. El cognom del comissari és un homenatge a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán, creador del detectiu Pepe Carvalho, un investigador aficionat barceloní també a la gastronomia i la literatura. 

Escriure una petita nota sobre Camilleri em sembla fora de lloc per que la seva obra és prou reconeguda en el nostra país i sobretot mundialment. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dimecres, 18 de setembre del 2013

CELEBRACIÓ A SANT PERE DE MADRONA. BERGUEDÀ.


El diumenge següent al dia de Sant Pere l’esglesiola que s’alça als penya-segats de la serra de Queralt s’omple de joia al celebrar-se la festa del apòstol sota l’advocació del qual s’erigí aquest temple. 

Berguedans i berguedanes omplen l’espai lliure sota el l’encimbellat edifici. Si fa fred o el temps es plujós es cerca l’aixopluc a l’interior. 

Una visita a l’església, no queda mai per fer, malgrat l’enrampat pujador. Canta la campana amb la seva veu metàl·lica cridant als fidels a festa gran. La corrua de caminants s’afanyen mentre pugen tant per un cantó com altre del pujol. 

Uns són assentats damunt les roques, altres arrecerats del sol sota els escadussers arbres i els demés a dempeus omplen el coll de muntanya. 

Missa de campanya, una de les misses més boniques, ja que fugin dels murs i teulades, més riques o més pobres, s’obren al esperit en el lloc que Déu construí amb les seves mans. 

Pedres, arbres i groga ginesta, les altes muntanyes al nord, les planures al sud. El sol i cel blau se’ns mostren amb una riquesa que no vol ser presonera de cap paret. 

Després del do de Déu als humans, les pubilles i els fadrins entreguen el tradicional regal als peregrins: la clau pa ametllat de Sant Pere i el ram de flors boscanes. 

Sigui aquest clau la que ens obrí la porta de la salvació de l’esperit. 

Miquel Pujol Mur.