HISTÒRIA D’HARRY VI.

BALL DE DISFRESSES

El Harry està molt nerviós. Ha plegat abans d’hora. Ha deixat en el supermercat una feina pendent. Per fer-ho ha parlat amb l’encarregat i han quedat que demà hi aniria més aviat per recuperar el temps i deixar-ho tot a punt. L’hi ha permès perquè sap que sempre ha estat modèlic en el compliment de les seves tasques. 

S’està vestint, potser amb una mica més de cura que de costum. S’ha posat la seva millor roba i ha procurat que no es vegi com si anés vestit de diumenge, cridaria l’atenció i no vol causar la impressió de ser una persona presumptuosa.  

Mentre es vesteix té el petit televisor engegat. Situat sobre un suport a la paret perquè les mides de l’apartament no permeten altra posició, sense fer nosa en passar. 

A la pantalla es veuen les coloraines i els múltiples moviments d’una escola de samba mentre desfila amb la seva rua. Les dones van disfressades com si es tractés de Versalles, porten perruques i la cara maquillada de blanc, algunes porten una piga fosca sobre el llavi, per ser més sensuals. Mirat amb el seus ulls d’home de color no capta la sensualitat d’una piga negra, això deu ser cosa de la libido dels blancs. 

Els homes també van amb perruques i maquillats de blanc. Menys uns quants que, segons posa un rètol, són sansculottes, els revolucionaris seguidors de Robespierre, que van vestits de negre i porten barrets amb escarapel·les de color vermell. Darrere de tot hi va una carrossa guarnida amb un estri sinistre, anomenat guillotina, als peus de la qual es veuen caps tallats i sanguinolents, mentre un botxí fa pujar i baixar la fulla. Això sí, seguint el ritme alegre de la música. Mentre el cel està il·luminat per les llumeneres de les explosions dels coets.  

A part de les perruques i el maquillatge la resta de la vestimenta és molt lleugera, res de mirinyacs ni teles ostentoses, sinó que la clàssica i lleugera roba de totes les comparses. Gases i poca cosa més. Això sí, molt moviment de malucs i de sines.    

Per fi, ha acabat d’arreglar-se, pentinar-se el cresp cabell i posar-se el perfum que va comprar a preu de rebaixa al supermercat. Surt de casa i mira l’hora al rellotge. Va una mica tard, segons el seus desigs: “Només faltaria que després de tanta preparació arribés a hores dites. I si ella no hi anés? Li estaria bé per cregut”. Quin embolcall d’idees té al cap, quants dubtes i decepcions, naturals en un home que ha passat per mil i una quimera des que va haver d’emigrar. 

Camina neguitós i deixa darrere seu, quasi sense mirar, les cruïlles vers l’entrada del pub. A la fi, uns llums verds de neó. Mai li havien semblat tant unes lluminàries un port de salvació o de començament a un nou futur.

Pobre il·lús, com l’enamorament canvia la percepció de la ment més intel·ligent.   

Entra al bar i sense fixar-se en res més fa una llambregada ràpida a la taula, on l’anterior vegada estava asseguda la noia. El cambrer fa un mig somriure de complicitat, es va fixar en la parella i ha vist l’interès en què l’Alia, avui, mirava la porta d’entrada. També observa que des que ha vist entrar l’home fa la desentesa com si només escoltés la música i begués pausadament el refresc.  Com sempre la música de Bob Marley. Però, cosa inusual, porta una brusa enlloc de l’habitual jersei ample i, mirant-s’ho bé, ha estufat més els seus cabells. 

El Harry demana una Guinnes.  Pren el got i camina entremig de les taules cap on s’asseu la dona. “Mira,” pensa el Henry, el cambrer:“ Avui no s’adona que hi ha altres taules buides”. 

Quan és al costat de la taula fa el mateix moviment de mà i demana permís per asseure’s a la cadira del costat. “Bé, guanyem dos punts, avui s’asseu al costat i ella no hi posa cap resistència”, murmura el cambrer pèl roig.  

Vertaderament l’Alia i el Harry estan ficats dins un núvol fluid i diàfan, però que no els permet veure res del seu voltant. Quasi ni la música sona a les seves oïdes, només com una remor llunyana. 

S’han mirat als ulls i un lleu somriure ha mogut els seus llavis, com si fos una senyal d’aquiescència, de reconeixement. La mà del Harry sobre la taula ha fregat lleugerament els dits de l’Alia que sostenen el got, ha semblat com si una corrent elèctrica passés d’un cos a l’altre, malgrat que s’han apartat com esverats per l’innocent l’atreviment. 

Després del sobtat contacte, el Harry es dirigeix més que res als ulls de color blau cel i mussita: 

¾    Em dic Harry i tu...

¾    Jo em dic Alia, és bonic Harry, sona fort i amistós.

¾    No diguis. Més bé em sona Alia, sembla cel i aire de llibertat. 

Així s’inicien una sèrie de confidències i paraules sota veu. Algunes rialles suaus i una gran quantitat de somriures. El tocadiscs ha callat en acabar les monedes i els discs triats, més la parella no se n’adona. Estan en un altre món, un món molt més íntim, un món de dos.  

“Caram, amb els colomins, cauen com tots i fan les mateixes beneiteries, siguin del color i l’edat que siguin”- es diu el Henry. “Jo si que ho tinc difícil, no com aquests infeliços”.  

Casat i separat dues vegades, ha de pagar pensió a les dues dones, pels dos fills de la primera i la nena de la segona. I ara viu amb una tercera companya que comenta que vol tenir un fill, si no semblarà que no són una família.  

“Pobre Henry”- s’hi pensa per ell mateix -. “Si ja treballo des de les sis del matí a l’oficina, quan plego faig comptabilitat al magatzem de ferralla i al vespre fins a dos quarts de deu faig de cambrer. No m’arriben els diners per malviure, només em faltaria un altre crio. Llàstima que les estimo a totes i no els voldria fer una malifeta. A vegades penso fugir sol a Austràlia. Amb els meus vint-i-sis anys puc trobar encara una noia jove i formar una nova família. Sóc massa bo i enamoradís”.  

La parella s’aixeca de la taula i marxen junts cap la sortida mentre comenten petites ximpleries en veu baixa. Passen al costat de la barra, però el Henry prefereix no dir res. “Demà ja pagaran” 

El Harry l’acompanya fins la residència i mentre caminen, parlen tota l’estona. Com si en poc temps volguessin explicar-se tota les seves dues vides. Ha estat una connexió total. 

Més tard, el Harry, en el seu apartament, recorda una dita que parla de papallones a l’estómac. El que sent no són papallones sinó un eixam brunzidor d’abelles que l’enerva, i el manté despert i ple de somnis. 

L’Alia, en canvi, ha caigut al llit en un estat de laxitud total, mentre recorda una a una totes les paraules que s’han dit durant el vespre i l’acord per retrobar-se demà. 

Miquel Pujol Mur                                           

Berga, 13/02/2008

HISTÒRIA D’HARRY V.

LA DONA DEL PUB

A l’Alia li ha fet patxoca l’home que s’ha assegut al seu costat. Dintre el pub ha mantingut la serenitat i ha intentat amagar el seu interès. Potser s’ha delatat quan en acomiadar-se del cambrer involuntàriament ha alçat massa la veu en dir:

            - Fins demà, Henry.

 

Déu haver estat una picardia purament femenina, però inconscient, donant-li una cita per tornar-lo a veure, jugant al sí, però no, tan clàssic de les dones. 

Quan ha sortit del pub s’ha sentit mig avergonyida i sense saber el per què, com si fos una col·legiala, no una dona de trenta anys. Ha marxat corrent com per refugiar-se a l’habitació de la residència, propera al local. 

L’Alia viu actualment en una residència per dones soles. Des què va trencar amb l’Alan, fa aproximadament un parell d’anys, ha preferit viure en un lloc on es troba rodejada d’altres dones. “ Allunyant-me del perill és més fàcil no caure-hi” 

S’ha dutxat, posat un pijama, ha pres una petita mossegada i ara està tombada sobre el llit veient el televisor. 

No fan res que l’atregui en la programació dels diferents canals de televisió. El seu pensament vagareja, tornant una i altra vegada a l’home que ha vist al bar. 

Malgrat estar amb els ulls mig tancats sentint la música, s’hi ha fixat molt bé. És bastant alt i camina amb aplom, sense fer soroll. Ha mogut la cadira de la taula tenint cura de no arrossegar-la per no trencar el instant sublim de la música. 

No sap el seu nom, però coneix el so profund de la seva veu quan ha parlat amb el cambrer, l’ha impressionat íntimament. 

Li ha vist la mà negra, quan tenia la gerra agafada, amb els dits llargs i forts. Mans arreglades durant anys, malgrat es nota que darrerament treballen fent força, mans d’un intel·lectual, però que realitzen feines de bastaix. Són unes mans grans de palmells descolorits amb transparències rosades. Mans capaces d’agafar amb força, d’acariciar i de prémer. Mans a propòsit per fer sentir a la seva pell i a la seva carn. 

L’Alia està mig adormida, però el seu intel·lecte continua trasbalsat. L’aroma de l’home, amb una punta suau de suor, de colònia i l’olor forta de la cervesa es barreja i es confon en els seus pensaments. 

I els ulls foscos que l’han mirat fixament com si volguessin penetrar els seus ulls blaus, per entendre-la i introduir-se en les seves emocions. 

Pobre Alia, quantes coses pensava mentre dormia i somniava, un batibull d’estímuls i sensacions. Com si fos la punta del tall d’una navalla que rasques quan passava obrint una lleu ferida a la seva pell. 

En un altre apartament, l’home, el Harry, també mig adormit, somnia en la figura femenina que aquest capvespre l’ha inquietat. Se la imagina volàtil i evanescent,  però al mateix temps propera. Com una part del seu passat i com la propera estació del seu futur. 

Miquel Pujol Mur                                                 

Berga, 4/02/2008.

 

 

HISTÒRIA D’HARRY IV.

MÚSICA DELS 60

Fa un dia bromós sobre Londres. Al migdia semblava que volia aclarir-se i un tímid sol il·luminava les façanes i les teulades de les cases. Però una breu estona després, els núvols han tornat a enterbolir el cel i, ara amb la caiguda del capvespre el baf de la boira sembla rodejar els fanals i difuminar la llum. 

El Harry camina àgilment vers el seu domicili. Els múltiples treballs li permeten un cert benestar i, fins i tot, ha aconseguit estalviar unes poques lliures per a reserva, per si tingues algun daltabaix, posar-se malalt per exemple. És conscient  que aquesta no és la forma de crear-se un demà adient i continua buscant una feina fixa més d’acord amb els seus estudis. Sap, que com que no té la carrera validada a Anglaterra, no podrà exercir la docència, per tant, la feina haurà de ser de menys nivell. 

Acaba de sortir de l’oficina del Brown. No és el lloc de la primera entrevista, allò només és un plató per rodar pel·lícules. Està escrivint un altre argument, segons les idees del director, ambientat en un castell escocès, una espècie de MacBeth, però amb les bruixes més sensuals i menys vestides. Bé, això de vestides, segons la imaginació de cadascú. 

L’ambient de treball en l’oficina és còmode, tret de la presència de la sòmines de la Suzy que, amb la minifaldilla i el seu escot generós, posa nerviosos a tots els que l’envolten. Tothom xiuxiueja: “No tindrà mai fred aquesta noia”. Però com que és la companya del Brown, ningú s’atreveix a fer-li cap retret. El Harry, malgrat cobra bé i puntualment, no es troba a gust amb aquestes persones i els seus desficis, li agradaria més trobar una feina completament diferent. 

Camina per una vorera del Soho, tot decidit, per arribar a l’apartament i poder descansar, quan escolta els  sons cadenciosos de la música del Carib. Presta atenció per endevinar, entre la música dels diferents establiments, el soroll de la gent que deambula i el torrent de vehicles que circula pel carrer, d’on surt la música. Aleshores s’adona d’un petit pub amb uns llums de neó verds des d’allí surt la música de Bob Marley. 

Es mira les butxaques, regirant-les per comptar els diners que porta, i veient que en té suficients decideix entrar-hi. 

Empeny la porta i baixa els dos graons de l’entrada. És un pub de poca cabuda, tot just per la reunió d’uns quants amics. Hi ha les clàssiques dianes de jugar a dards i una juke box carregada de discs. El Harry s’acosta al tocadiscs fa una ullada als títols, posa unes monedes i elegeix, per quan s’acabin els discs triats amb anterioritat, tots de Bob Marley, una balada del noi de Memphis. 

Elvis Prestley, el blanc que cantava amb veu de negre. Música dels anys seixanta que va arribar anys més tard a la seva terra i que formava part dels records de la seva joventut. 

Demana al cambrer pèl-roig i pigat una bock fosca i calenta, i s’asseu en un tamboret a la barra per gaudir de la música. Els sons melòdics i sensuals  de la música negra tant sigui d’un cantó com l’altre  de l’Atlàntic. Cançons de l’Àfrica portada a les terres d’esclavitud.  

Amb la gerra a la mà, segueix el ritme, mentre els seus ulls recorren el local. Hi ha poca gent, uns quants treballadors que aprofiten el temps d’esbarjo, abans de recollir-se a casa, per jugar als dards. Algunes dones, segurament les parelles dels jugadors, i asseguda en una tauleta a prop de la tocadiscs, una dona de color que pren un refresc mentre escolta atentament la música. 

Nota que la noia també s’ha adonat de la seva presència, s’acosta i com que les taules estan ocupades pels altres clients, amb un gest li demana permís i s’asseu en la cadira que hi ha lliure a la taula. 

Ella, malgrat l’ha vist, està atenta a la música o sembla estar-hi. El Harry beu pausadament i assaboreix el gust agredolç i amb lleuger gust a llúpol de la beguda. De reüll guaita la dona que amb els ulls clucs segueix somniadorament el ritme afro, mentre beu lentament el refresc. 

És una dona de la seva edat, però tant el color, més clar i daurat, com la fisonomia demostren clarament que pertany a una ètnia diferent. En la seva terra no hi ha cap tribu amb aquesta tonalitat de pell. Els cabells crespats demostren clarament la seva procedència africana. Manté el got dret sobre la taula i la agafa amb uns dits llargs sense cap joia o anell. Va vestida amb pantalons i porta un jersei ample que li cobreix el tors. La seva presència és agradable i bonica. El seu posat asseguda en la cadira amb els ulls tancats, li recorda vagament a l’Arame, la seva promesa, la qual fa tants anys va perdre. 

Tanca els ulls, portat tant per la música com per la complaença de la companyia desconeguda. És com tancar un vincle personal, de proximitat sense paraules, una reacció física de benestar. 

Arriba al seu olfacte l’olor forta de la pell de color, diferent en els seus efluvis a la pell blanca de les dones del país. I l’aroma dels cabells crespats, de rínxols amb un perfum eteri i amb una flaire de flors dels boscos africans. 

Comença aleshores a sonar el disc triat pel Harry i un breu somriure entreobre els llavis de la dona que mostra la blancor de les dents. 

Quan s’acaben els sons del darrer disc la muller s’aixeca i mou lleument la cadira, se’l mira mostrant-li uns meravellosos ulls blaus que delaten la seva procedència i el saluda afablement.

¾    Good evening - i marxa cap a la barra. 

En la barra, paga la consumició al cambrer i s’acomiada amb un:

¾    Fins demà, Henry- dirigint-se al pèl roig, malgrat que segurament amb un to de veu massa alt. Com si fos una invitació indirecta.

¾    Fins demà, Alia- la saluda el cambrer. 

El Harry surt poc després al carrer. No la veu i es queda pensant: Has trigat massa. M’agrada. Ve habitualment al pub. Demà tornaré. M’atreviré a dir-li, no ho sé? Voldrà escoltar-me. No ho sé? Fa tant temps que m’he acostumat a viure sol. Serà lliure? 

No ho pot negar, la dona de raça núbia  l’ha impressionat com cap dona en els darrers temps. Ni tan sols la poca roba de la Suzy l’ha pertorbat d’aquella forma.

¾    Fins demà- murmura acomiadant-se de la porta del local amb els seus neons verds.  

Alegrament torna a dirigir-se a l’apartament. Una nova il·lusió el fa vibrar. El somriure, els ulls, la presència de la dona. Potser la seva vida pot emprendre encara un nou camí ple de sentiments i esperances. El Harry torna a reviure...   

Miquel Pujol Mur.

Berga, 30/01/2008.

EL MICO I EL GAT

Conte infantil

 

Hi havia una vegada, un mico molt trempat, que va abandonar la selva i es va acostar a la ciutat. Quan va veure tants cotxes i tanta gentada es va espantar un xic i es va anar a refugiar en un gran parc, que era força tranquil, de dia s’omplia de nens i gent gran, però a les nits era solitari.
 

Enfilat dalt d’una palmera, vigilava tot el que es movia sota seu. Com que la palmera tenia dàtils no li faltava menjar. A vegades baixava fins a un carrer on hi havia una fruiteria i sense que el veiessin  s’emportava algun  ramell de plàtans.

Però estava avorrit d’estar sol i no poder comunicar-se amb ningú. Un dia va veure un gat des del seu amagatall, aquell gat feia uns dies que anava sol i trist. El seu amo l’havia abandonat i donava voltes i voltes pel parc, a més estava famèlic. El mico d’un salt es va plantar davant seu i li va oferir un plàtan. El gat el va agafar delerós, tot i no haver-ne menjat mai. Content li va explicar les seves cuites. Els dos estaven sols,  es van fer amics i es van prometre que un ajudaria a l’altre.
 

El mico com que era molt llest i molt ràpid es va encarregar de buscar menjar. Al vespre entrava d’amagatotis dins una peixateria i se’n portava alguna sardina o algun llucet pel seu amic el gat, un altre dia eren  plàtans el que pispava. D’un container van treure paquets de pernil dolc, quin festí es van donar.
 

El gat era molt manyac i li feia companyia, els dos entenien perfectament el llenguatge l’un de  l’altre.  De nit pujaven dalt de l’arbre i els dos dormien junts i es donaven escalfor, i a la matinada quan la gent encara no havia envaït el parc jugaven i corrien com dos beneits. A vegades imitaven als corredors que feien fúting, corren ell també darrera seu.
 

Un dia els vigilants del parc els van descobrir, i si el gat es va poder esquitllar, al mico al van agafar i el van tancar dins una gàbia, però no sabien que fer-ne. Fins i tot va anar-hi l’alcalde, per veure que s’havia de fer amb el mico. Van decidir que el portarien al  zoo de una ciutat propera. Després de fer les diferents gestions , van quedar que l’endemà se’l endurien.
 

El gat però havia anat seguint els esdeveniments amagant-se d’aquells homes brètols. Aquella tarda va entrar d’amagat, dins l’edifici on tenien la gàbia i el mico i quan va ser plena nit, es va apropar a la gàbia per veure com la podia obrir.

   -Les claus del cadenat  les te aquell vigilant gros que dorm a baix a la guarida. –diu el mico.
 

 El gat silenciós es va esmunyir dins on dormia el vigilant i amb molta cautela li va treure les claus del clauer on les portava totes. Després va obrir la gàbia i el mico va sortir fent grans bots d’alegria. Van sortir per una finestra, i van saltar la tanca  del jardí  que protegia l’edifici i cames ajudeu-me, corrien tan com podien.
 

No van  però tornar pas al parc, ja que fora on primer els buscarien . Van arribar a l’estació i van pujar a un tren de mercaderies que estava a punt de sortir. Després de viatjar tota un dia i una nit van baixar a un petit poblet, muntanyós envoltat de boscos verds. Van pensar que allà seria un bon lloc per viure.
 

Van construir una cabana dins el bosc, on hi guardaven el menjar que trobaven, o collien dels arbres. Van viure contens i feliços fins que van ser molt, molt vellets.
 

I vet aquí un mico i vet aquí un gat i el conte ja s’ha acabat.

 

UN ARTICLE

                                         

Ja es hora de llevar-se,  obro els finestrons i entra la llum, un raig de sol il·lumina la catifa de l’habitació i es reflexa al mirall del tocador. Es bonic , quina pau!  A la plaça hi ha uns nens jugant, ja no me’n recordava que avui han començat les vacances .
 

 I ara he de començar la feina.

El meu cap m’ha fet un encàrrec, i ben difícil!  vol que li faci un article sobre la mentalitat dels que torturen animals, i al damunt em diu que sigui meticulós!! Com es pot ser meticulós parlant d’animals torturats? Es un tema massa inquietant. Em costa situar els pensaments. De fet preferiria parlar del que senten els animals torturats.

Si jo fos un animal i em torturessin, em preguntaria:

 Perquè em fan mal a mi que he estat fidel, que soc carinyos, incapaç de disfrutar fent mal?.  Que els passa als humans? Nosaltres els animals, no danyem si no es per defensar-nos, no volem res que no sigui estrictament necessari per viure, no cobegem el que els altres tenen i sobretot no ens ho passem bé fent mal.

 Mossegar a un nen per plaer? Tirar una cossa i ferir per plaer? No ho trobeu inversemblant? I en canvi els homes ho fan!!  

No se sap ben bé perquè. Un dia ho discutiem amb uns amics gossos i es veu que hi ha una teoria que diu que tenen un sentiment que se’n diu frustració i això els don mol malestar i s’esbafen fent mal. Son ben estranys! Nosaltres si estem nerviosos, miolem, o lladrem, o xiulem, fins i tot saltem i correm. Però no torturem:..............

Això es el que diria jo si fos un animal, però soc un home! I em sento incapaç de pensar com aquests homes que fan mal, son uns bèsties!! Però que dic? això es insultar les bèsties.

 Començo a estar deprimit , els pensaments em van i em venen i desapareixen i s’evaporen amb la mateixa volatilitat que ho fan els gasos , no sé ni com començar!

Li tindré que dir al meu cap, que, mira que als animals encara els entenc una mica però als homes................( Qui va dir allò de  “ quan mes conec als homes mes m’agraden els gossos” ?)  

Li ensenyaré el que he escrit i ell que ho arregli.  El meu cap ja ho fa , deixa que els demés embastem el tema i ell l’arregla, el millora, i ho fa molt bé. Es com si fos el nostre tutor de fet ho es, gràcies a ell hem aprés a redactar i a donar importància al que es important  i a girar els temes si cal. Com ara que havia de parlar de la psicologia dels homes i he acabat amb la dels animals.

  Torno a mirar per la finestra el sol ja es mes alt, hi ha mes nens jugant a la plaça, se senten les seves veus cridant i rient, les pilotes piquen al terra i el so es harmoniós. Em sento millor , els pensaments tristos van quedant enrere.

EL POT DE VIDRE.

TREBALL DEL TALLER D’ESCRIPTURA.

El pot de vidre és damunt la taula del menjador. Me’l miro i l’obro per olorar el seu contingut. L’olor em fa pensar en certa cosa però sense saber ben bé què. 

Me l’acosto més al nas quasi ficant-lo dins el pot però les dubtes encara se’m fan més grans. No aconsegueixo identificar quina cosa podia haver estat dins el petit pot de vidre.   

Com sóc molt curiós i ja a l’haver obert la tapa he fet una cosa inadequada em decideixo i introdueixo el dic, primer sec, la qual gestió en deixà tan mal informat com abans. Després ja tafaner/tafaner em mullo el dit del mig (escric dit del mig perquè això de dir-li dit del cor no em sembla apropiat) i ressegueixo el fons de vidre. Oloro el dit i finalment el llepo i res de res no endevino que deu haver estat dins el pot. 

Desesperat ja què em considerava un bon endevinador, tastador o tasta olletes, a més de totes les paraules adients i amb el mateix significat, finalment llepo amb la llengua l’interior. I res un cert sabor salat, a més d'una certa olor però no puc saber quina cosa havia dins. 

Poca estona després la punta de la llengua em comença a picar. Sense pensar-m’ho prenc un got d’aigua, l’omplo, me la bec i immediatament una fortor i amargor m’omple la boca.  

Sento passar la nena xica de casa que somica i crida a sa mare tot dient:

¾    Mama, mama que has fet del pot on guardava la granoteta vermella que vaig trobar al bosc. 

Miro el potet de vidre, els ulls entabanats, i amb una barreja de por i ràbia. Podia ser que l’amfibi fos verinós. 

La cara se’m transfigura, respiro malament i se m’asseca la boca. M’assec a la butaca i sento la resposta de la mare que m’esglaia.

¾    Era morta i feia suquet. Per això l’he tirat al wàter. 

La nena plora i jo quasi tinc un instant de desmai amb unes basques immenses. Al cap d’una estona revifo i agafant el petit envàs de vidre l’hi porto a la nena xica. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 30/10/2012.

 

HISTÒRIA D’HARRY III

LA FEINA

El Harry està content. Els darrers temps han estat un xic propicis a la seva vida. Sembla com si després de l’ensopegada amb el pidolaire, els déus li hagin propiciat un canvi de sort.

A més a més del supermercat i el setmanari, també col·labora en una revista que li paguen per petites cròniques de caràcter social. Amb aquestes feines i altres d’eventuals, que aprofita quan té temps, la seva curta economia comença a ser favorable. Lluny queda el breu període de temps en què dormia al ras.

Camina de pressa, acaba d’entregar un nou article al setmanari. L’Andrew, un pirata, el personatge que manega el setmanari, però paga puntualment i li dóna feina sovint, l’acaba de recomanar. Segons diu, a un amic productor de cinema perquè faci uns arguments. No sap si serà capaç de desenvolupar dita feina, però ho provarà. Ara mateix l’editor li acaba de fer a mans l’adreça per tenir una entrevista. L’únic estrany és que no li ha dit quin tipus de pel·lícules són: infantils, d’aventures, romàntiques... Bé, ja li diran en la visita. 

Ha baixat de l’autobús en la parada indicada en les instruccions i avança, amb pas lleuger, mirant el plànol que li ha lliurat l’Andrew. Ara ha de continuar a peu. És una zona a prop de l’estuari del riu Tàmesi. Li estranya perquè és una àrea degradada, on pràcticament no hi queda més que llocs de desballestament de vehicles. El sorprèn que en uns afores així es facin pel·lícules. Mentre camina  pensa: “Renoi, i a més, a la tarda?” 

Passa pel lloc on es desfan vehicles, veu a terra una femella de roda, i rumia: “Per què li diran femella a un tros de ferro, quanta imaginació que té la gent” 

Ensopega amb una clau anglesa que està malmesa ja que ha perdut el passador del vis sens fi que ajusta l’obertura de la boca. 

Més lluny, una roda, draps i un vell cric abandonats a la humitat que prové del riu i que els ha rovellat fins deixar-los inservibles. L’smog, la coneguda boira londinenca que podreix, fins i tot, el ferro i l’acer. 

A vegades gira el cap i mira enrere per por a què el segueixin. Per aquests paranys sap que hi ha grups neonazis que apallissen la gent, preferentment  les persones de color.

A la fi ha arribat a l’adreça. És un vell magatzem del moll. A l’aparcament veu diferents cotxes de gamma alta. Això fa que es digui a si mateix: “Sembla, malgrat tot, es guanyen bé la vida la gent que hi treballa”. 

Truca al timbre i espera una estona, quan està a punt de tornar a trucar, s’obre la porta i apareix una noia rossa amb una minifaldilla espectacular que l’interroga amb veu fleuma.

¾    Què vol, senyor?- la veu és fleuma, però, el rintintin en pronunciar el senyor encara el molesta més.

¾    El senyor Brown, si us plau. M’ha citat aquesta tarda.

¾    A la tarda? Que estrany! Els actors prefereixen venir al matí. Estan més en forma- continua amb el mateix to  melindrós.

¾    No, és que m’han dit que és per guionista.

¾    Ah! Bé, passi i asseguí- s’aparta i el fa passar a una petita habitació on hi ha una taula amb una cadira, un sofà i dues cadires més. Tant l’habitació com les cadires són de colors llampants i cridaners.   

La secretària, almenys així ho suposa el Harry, s’asseu darrere de la taula i comença a fer-se la manicura. El Harry es troba incòmode perquè si la faldilla és curta no és perquè s’hagi aprofitat la tela per tapar l’escot i el que sobresurt l’enerva i el confon. 

Fa quasi una hora que espera. A la fi s’ha posat nerviós, a més s’està fent tard i ha de creuar tot aquell camp obert a les fosques per agafar a l’autobús.  

La noia ara s’està fent les celles i maquillant-se els ulls. El Harry pensa: “Caram quina manera tan fàcil de guanyar-se la vida que té aquesta“. Però, quan no pot aguantar-se més aixeca la veu demanant-li.

¾    El senyor Brown, encara trigarà molt?

¾    Està rodant. A vegades s’han de repetir les escenes diverses vegades. Molts cops hi ha inconvenients per manca de concentració.      

Impacient està dubtant si tornar un altre dia, quan veu girà la maneta de la porta que dona al magatzem. La persona que l’obre es queda a mig obrir, mentre continua donant instruccions a altres persones que hi ha a dintre.

 

Per la porta a mig obrir el magatzem es veu fosc, però amb la llum d’uns focus al fons. “Deuen esta rodant com a dit la senyoreta”, es consola el Harry.

¾    Més, més, que cridin més – recomana Brown des de la porta, suposant que ho sigui.- Més ràpid, també. 

A les oïdes del Harry arriben una successió de gemecs i sospirs com si fessin mal a algú. I una veu de dona mig tallada que crida: “Més, més, més, ai, ai, ai, sí, sí, sí, etc.”

Per fi ha endevinat quin tipus de pel·lícules són i es pregunta: “Per això es necessita argument”.

¾    El Harry? – l’interroga donant-li la mà, l’home que ha entrat amb la camisa mal cordada- Sóc en Brown- i s’asseu de cairell al seu costat en el sofà.

¾    Sí, sóc el Harry. M’ha donat la seva adreça l’Andrew.

¾    Bon tio aquest.  Vam ser companys de col·legi. Em va parlar de tu. Em va dir que escrivies força bé.

¾    Home, en defenso.

¾    Mira no es tracta de cap argument  existencial. Jo et dic més o menys el tema i els escenaris, i tu em fas una espècie de sinopsis per seguir una mica la trama. Per no embolicar-nos fent escena darrere escena, sinó els actors sovint fallen. Vull donar més qualitat a les meves obres.

¾    Crec que podré fer-ho. Però aquí?

¾    No, ja et donaré una adreça, menys pertorbadora i més tranquil·la. Per poder parlar i posar els guions en marxa.

¾    Millor, menys pertorbadora...

¾    Ara que si vols, els de la teva raça no actueu malament.

¾    No! No! Actuar no és el meu propòsit...- exclama sentint sota la pell negra de la cara la pujada de la sang i la vergonya.

¾    Ei, que paguem bé.

¾    No, no, de veritat. Sóc un mal intèrpret en aquesta matèria.

¾    No m’ho crec! Més cadascú ha de fer el que cregui millor. No insisteixo. 

Torna a ser al seu apartament. No s’han portat malament, fins i tot, com era tard  Brown i la secretaria l’han acompanyat, amb el cotxe, a l’estació del Metro més propera. Han quedat citats per veure’s i començar a escriure un argument segons les idees del director.

Davant seu té la màquina amiga, la tanca i la guarda. Està confós, neguitós i si ara escrigués no sap que posaria. Guions, gemecs, sospirs, quin trasbals!!! 

Miquel Pujol Mur                                           

Berga, 23/01/2008.