dijous, 15 de novembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY IV.

MÚSICA DELS 60

Fa un dia bromós sobre Londres. Al migdia semblava que volia aclarir-se i un tímid sol il·luminava les façanes i les teulades de les cases. Però una breu estona després, els núvols han tornat a enterbolir el cel i, ara amb la caiguda del capvespre el baf de la boira sembla rodejar els fanals i difuminar la llum. 

El Harry camina àgilment vers el seu domicili. Els múltiples treballs li permeten un cert benestar i, fins i tot, ha aconseguit estalviar unes poques lliures per a reserva, per si tingues algun daltabaix, posar-se malalt per exemple. És conscient  que aquesta no és la forma de crear-se un demà adient i continua buscant una feina fixa més d’acord amb els seus estudis. Sap, que com que no té la carrera validada a Anglaterra, no podrà exercir la docència, per tant, la feina haurà de ser de menys nivell. 

Acaba de sortir de l’oficina del Brown. No és el lloc de la primera entrevista, allò només és un plató per rodar pel·lícules. Està escrivint un altre argument, segons les idees del director, ambientat en un castell escocès, una espècie de MacBeth, però amb les bruixes més sensuals i menys vestides. Bé, això de vestides, segons la imaginació de cadascú. 

L’ambient de treball en l’oficina és còmode, tret de la presència de la sòmines de la Suzy que, amb la minifaldilla i el seu escot generós, posa nerviosos a tots els que l’envolten. Tothom xiuxiueja: “No tindrà mai fred aquesta noia”. Però com que és la companya del Brown, ningú s’atreveix a fer-li cap retret. El Harry, malgrat cobra bé i puntualment, no es troba a gust amb aquestes persones i els seus desficis, li agradaria més trobar una feina completament diferent. 

Camina per una vorera del Soho, tot decidit, per arribar a l’apartament i poder descansar, quan escolta els  sons cadenciosos de la música del Carib. Presta atenció per endevinar, entre la música dels diferents establiments, el soroll de la gent que deambula i el torrent de vehicles que circula pel carrer, d’on surt la música. Aleshores s’adona d’un petit pub amb uns llums de neó verds des d’allí surt la música de Bob Marley. 

Es mira les butxaques, regirant-les per comptar els diners que porta, i veient que en té suficients decideix entrar-hi. 

Empeny la porta i baixa els dos graons de l’entrada. És un pub de poca cabuda, tot just per la reunió d’uns quants amics. Hi ha les clàssiques dianes de jugar a dards i una juke box carregada de discs. El Harry s’acosta al tocadiscs fa una ullada als títols, posa unes monedes i elegeix, per quan s’acabin els discs triats amb anterioritat, tots de Bob Marley, una balada del noi de Memphis. 

Elvis Prestley, el blanc que cantava amb veu de negre. Música dels anys seixanta que va arribar anys més tard a la seva terra i que formava part dels records de la seva joventut. 

Demana al cambrer pèl-roig i pigat una bock fosca i calenta, i s’asseu en un tamboret a la barra per gaudir de la música. Els sons melòdics i sensuals  de la música negra tant sigui d’un cantó com l’altre  de l’Atlàntic. Cançons de l’Àfrica portada a les terres d’esclavitud.  

Amb la gerra a la mà, segueix el ritme, mentre els seus ulls recorren el local. Hi ha poca gent, uns quants treballadors que aprofiten el temps d’esbarjo, abans de recollir-se a casa, per jugar als dards. Algunes dones, segurament les parelles dels jugadors, i asseguda en una tauleta a prop de la tocadiscs, una dona de color que pren un refresc mentre escolta atentament la música. 

Nota que la noia també s’ha adonat de la seva presència, s’acosta i com que les taules estan ocupades pels altres clients, amb un gest li demana permís i s’asseu en la cadira que hi ha lliure a la taula. 

Ella, malgrat l’ha vist, està atenta a la música o sembla estar-hi. El Harry beu pausadament i assaboreix el gust agredolç i amb lleuger gust a llúpol de la beguda. De reüll guaita la dona que amb els ulls clucs segueix somniadorament el ritme afro, mentre beu lentament el refresc. 

És una dona de la seva edat, però tant el color, més clar i daurat, com la fisonomia demostren clarament que pertany a una ètnia diferent. En la seva terra no hi ha cap tribu amb aquesta tonalitat de pell. Els cabells crespats demostren clarament la seva procedència africana. Manté el got dret sobre la taula i la agafa amb uns dits llargs sense cap joia o anell. Va vestida amb pantalons i porta un jersei ample que li cobreix el tors. La seva presència és agradable i bonica. El seu posat asseguda en la cadira amb els ulls tancats, li recorda vagament a l’Arame, la seva promesa, la qual fa tants anys va perdre. 

Tanca els ulls, portat tant per la música com per la complaença de la companyia desconeguda. És com tancar un vincle personal, de proximitat sense paraules, una reacció física de benestar. 

Arriba al seu olfacte l’olor forta de la pell de color, diferent en els seus efluvis a la pell blanca de les dones del país. I l’aroma dels cabells crespats, de rínxols amb un perfum eteri i amb una flaire de flors dels boscos africans. 

Comença aleshores a sonar el disc triat pel Harry i un breu somriure entreobre els llavis de la dona que mostra la blancor de les dents. 

Quan s’acaben els sons del darrer disc la muller s’aixeca i mou lleument la cadira, se’l mira mostrant-li uns meravellosos ulls blaus que delaten la seva procedència i el saluda afablement.
¾    Good evening - i marxa cap a la barra. 

En la barra, paga la consumició al cambrer i s’acomiada amb un:

¾    Fins demà, Henry- dirigint-se al pèl roig, malgrat que segurament amb un to de veu massa alt. Com si fos una invitació indirecta.
¾    Fins demà, Alia- la saluda el cambrer. 

El Harry surt poc després al carrer. No la veu i es queda pensant: Has trigat massa. M’agrada. Ve habitualment al pub. Demà tornaré. M’atreviré a dir-li, no ho sé? Voldrà escoltar-me. No ho sé? Fa tant temps que m’he acostumat a viure sol. Serà lliure? 

No ho pot negar, la dona de raça núbia  l’ha impressionat com cap dona en els darrers temps. Ni tan sols la poca roba de la Suzy l’ha pertorbat d’aquella forma.
¾    Fins demà- murmura acomiadant-se de la porta del local amb els seus neons verds.  

Alegrament torna a dirigir-se a l’apartament. Una nova il·lusió el fa vibrar. El somriure, els ulls, la presència de la dona. Potser la seva vida pot emprendre encara un nou camí ple de sentiments i esperances. El Harry torna a reviure...   

Miquel Pujol Mur.
Berga, 30/01/2008.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada