A DIFERENT RITME

Paraules: escarrassar-se, cornucòpia.

Frase:    -Si vas davant meu et veure, però no podré escoltar-te.

              -Si vas  rere meu, t’escoltaré, però no et veure.
              -Si vas al meu costat podré veure’t i escoltar-te.

 

Si tingués valor , li diria, però no puc. No cal que m’escarrassi, sé que no li diré mai. Tampoc puc dir-li, ni reclamar-li res, encara que em consumeixi, –pensa mentre camina lentament repenjat en el bastó.

Ella camina lleugera, se la mira com dona  la volta a la plaça, s’atura a parlar amb una amiga, mentre es gira cap a ell i li diu,

      -   Espera’m, seu a un banc que torno aviat.

      -     Bé, bé...

S’asseu en aquell banc, cansat , mentre la segueix amb la vista quan ella entra en aquella botiga. Mira el rellotge i sap just el temps que hi estarà. Pensa en la seva vida. Realment ha viscut una vida molt intensa. La Ruth, la Carme, les primeres dones, bons i mals moments, separacions.... Quantitat d’amants, per omplir el moments buits. Fills no n’ha tingut , ni els ha trobat a faltar, però quan la va conèixer a ella tot va canviar. Es va enamorar bojament,  ella no li feia ni cas.

 Li va costar seduir aquella joveneta que passava poc del vint quan ell ja n’havia complert  50, però per ell res era impossible i als tres mesos vivien junts i l’any següent fins es van casar.

Quins anys van ser aquells, -pensa, mentre fixa la vista a la botiga- ella em va rejovenir, la seva espontaneïtat,  les seves rialles, la calidesa del seu cos esvelt i fràgil a la vegada, la dolçor dels moments íntims. Quina enveja li tenien els amics.

 Viatges, balls , festes.  No paràvem mai. No es cansava mai, a vegades ja em costava seguir-la. Ella li encantava anar de compres, a mi no m’agradava gens, però la veia tan feliç. Encara recordo aquell dia als Encants que es va enamorar d’una cornucòpia, i no va parar fins aconseguir-la. Al final no encaixava enlloc i encara deu ser a les golfes.

 Han estat els millors anys de la meva vida, ens hem estimat en bogeria, hem gaudit junts i hem passat moments bons i no tan bons, però.... sempre ho havíem superat.  Els anys, però, no passen en va per ningú, ella està ara a la plenitud de la vida i jo estic a la recta final.   

Passa gent per vora seu i ni els veu, capficat en les seves cabòries. Sap que ella  tornarà aviat per portar-lo a casa. Pensa en el que encara li agradaria poder  dir-li.

      -      Si vas davant meu et veuré, però no podré escoltar-te.

-      Si vas rere meu t’escoltaré, però no et veuré.

      -       Si vas al  meu costat, puc veure’t i escoltar-te.

Però sap que no li dirà mai.

 

Com l’estimo encara!!!  Quan torni anirà al meu costat per ajudar-me a caminar, però ella estarà lluny de mi. El seu cor ja no em pertany. No puc , ni dec pretendre que s’adapti al meu pas. Tenim ritmes diferents. Ha de viure al ritme que li toca. Ella està al zenit de la vida , jo estic al tram final. La conec tan bé, quan aquelles tardes que arriba a casa contenta amb els ulls brillants, i em fa un petó;  prou se d’on ve, i penso que ella també sap que ho se, però encara que em trasbalsi vull, desitjo, que sigui feliç.

Ella ho és tot per mi. Només veient el seu somriure i sabent que es a prop meu, ja sóc feliç.

 

 -5 de novembre de 2012-

HISTÒRIA D’HARRY II.

EL PIDOLAIRE

En Harry empeny amb el carretó la porta de darrere del supermercat que dona al pati. Transporta les restes de les caixes i dels embalatges de les mercaderies que ha posat en els prestatges de la botiga.

Mentre arrossega l’estri va pensant: “Ara ho recullo, ho acabo d’endreçar i a plegar, que ja és hora”

De cop, sent una veu rogallosa que el crida i li diu:

¾    Tu negrot! No cal que ho guardis enlloc això, que ho haig de repassar, deixa-ho aquí terra. Maleïts negres que esteu per tot arreu.

Estranyat per les paraules i pel to en què han sigut expressades, en Harry escodrinya amb la mirada els racons del pati fins trobar estirat a terra l’individu que l’ha ferit amb les seves frases.

¾    Escolta, que jo no m’he posat en res amb tu- es queixa.

¾    Només faltaria, negre, o prefereixes que et digui afro o de color. De totes maneres ets un negre. 

Harry observa la despulla humana que l’està cridant. És un home blanc, suposant que sota la brutícia no amagui cap sorpresa, aproximadament d’una cinquantena d’anys, i porta encasquetat un barret tan esfilagarsat i brut com la deformada roba que vesteix.

Està assegut a terra i té a la mà una sabata dins de la qual està entaforant un seguit de cartrons i papers per tapar els forats de la sola. Els dits del peu sobresurten del mitjó foradat, amb unes ungles llargues i corbades, totes brutes, tant per la manca de netedat, com per la sutja de    aigua i la pols. Acaba d’entaforar el papers, sense fer cas de la mirada del Harry, es posa la sabata i amb una espècie de benes llardoses, fetes amb bosses de plàstic, es recobreix la sabata, el  mitjó i part del pantaló.

¾    És pel fred. Collons! Tan costa deixar-ho al meu costat – l’escridassa el freturós personatge.    

Harry intenta esbrinar com ha pogut entrar al pati, quan observa que al treure el camió que anava al mercat central, el conductor s’ha deixat la porta que comunica amb el carrer oberta.  

També s’adona que el mal carat captaire ha abandonat enmig del pati un carretó dels de compra, per sort d’un altre establiment, carregat d’andròmines, parracs, cartrons i restes de menjar. Lligat  amb una corda hi ha un gos, tan brut i pudent com el seu amo, que els està vigilant ajagut.      

El Harry sap de les dificultats per dialogar amb aquesta gent. No tenen res a perdre i moltes vegades es tornen  violents per una nimietat.  

Durant un curt espai de temps que va haver de dormir al ras ja s’havia enfrontat amb algun que el volia robar i havia après que un ganivet sortia molt aviat d’entre els pellingots. L’altra cosa que el fa enrere era la intensa pudor a suor i a brutícia que l’envolta. L’únic olor que emmascara la insuportable ferum és l’aroma de l’alcohol que també l’acompanya.

¾    Mira no fem soroll ni cridis. Et deixo aquí al teu costat tot el que porto. Tu tries i te’n portés el que vulguis i marxes. Jo acabaré de recollir el que no t’emportis i així tots contents- mentre parla s’està dient: “ja plegaré tard per culpa del talòs del xofer”.

¾    Ei, a mi ordres no! Ja em volen manar prou els bobys. Només em faltaria ara un “negrata” manant-me- quan diu això encara es fa més forta la bafarada de licor barato.

¾    No et vull manar res. Sols és per ajudar-te. Si no el cap de la tenda cridarà els guàrdies.

¾    A mi, ara, amenaces, mal parit negre! Que us donen una mica de poder i ja sembleu almiralls. No et fot. Si jo surto i entro de la trena quan vull, encara em donen de menjar i roba neta- ho diu amb una veu forta i orgullosa.

¾    Home, si ho faig per no donar-te problemes. A tu t’agrada la llibertat.

¾    Clar que sí, així vam ser creats, lliures- en finalitzar de parlar un eructe se li escapa de la boca, millor dit, quasi es podria dir que s’alegra  de fer-lo sonar. 

El Harry se’l mira a certa distància amb prudència. Sap que ha de deixar la porta tancada i no promoure cap aldarull amb aquella desfeta.

¾    Vés fent, aleshores...-  i enraona suaument per calmar la situació.

¾    Això mateix, moreno. Et convenç més, així. Ara marxa, deixem tranquil si no t’atio el gos- mig crida el pidolaire. 

El Harry prudentment es tira enrere, observa com aquest remena i tria cartrons, llaunes, retalls de carn o sobres de menjar caducats. Ho carrega al carro, xiula al gos, i marxa pel portal. Corrent tanca la porta. 

Recull les deixalles escampades pel indigent, les llença i marxa cap a l’interior de la botiga per rentar-se, canviar-se la roba i anar-se’n a casa. Avui que podia plegar d’hora.

Quan arribi a casa ha d’escriure una crítica humana pel setmanari. Avui una de les seves opcions serà parlar de gent abandonada als carrers, d’inseguretat o de racisme. De tot una mica.  

Miquel Pujol Mur

Berga, 16/01/2008 

HISTÒRIA D’HARRY I.

NADALA

L’home posa la màquina d’escriure sobre la taula d’on abans ha retirat els plats i la resta del menjar.

 

Per un dia tan assenyalat la seva menjada ha estat un pobre àpat. Els plats bruts mostren una mica de verdures, una raspa de peix, les pells d’un plàtan i de beguda una petita ampolla de cervesa. Ha estat la seva celebració de les festes nadalenques. 

Malgrat tot, està content, amb els diners del darrer treball ha pogut pagar el lloguer de l’apartament i els que devia atraçats. Mistress Mary l’havia avisat que lamentant-lo molt hauria de desnonar-lo. 

Durant cert temps viurà sense angoixa. En una mirada envolta les petites dimensions de la cambra on tot just hi cap la taula, les tres cadires, un llit estret, un armari de reduïdes dimensions i la petita cuina. Això sí, les blanques parets són una temptació a la imaginació, segons l’estat d’ànim, és pot entreveure un món idíl·lic o cruel. Però almenys, té un lloc on viure ja que la vida al carrer és dura. En qualsevol temps és molt difícil trobar un recer a la intempèrie. 

Harry, aquest és el seu nom, s’asseu davant de la vella màquina que fa temps va trobar llençada.

¾    Un company abandonat, com jo- pensà al primer moment, però l’ajuda a malviure. És l’eina que li facilita algun que altre mitjà per subsistir.

 

Fora, al carrer hi ha un esclat de llums i d’estrelles. Se sent una musiqueta que prové del supermercat de la cantonada. Les conegudes músiques de Merry Chrismats  i de Dring Bells continuadament repetides l’acompanyen en la seva solitud. Escolta les veus alegres i excitades de la mainada que passa acompanyada pels pares per la vorera. Riuen perquè  és temps de regals i d’il·lusió. 

Recorda la infantesa en el seu país, sol, aigua, llum i palmeres. Fa memòria dels cants, tan diferents dels d’aquí; que canta la seva gent. I també veu la família que va haver d’abandonar, la mare, el pare, els germans i la noia en la qual estava a punt de casar-se. 

Tot per què, per una revolta a la universitat, per protegir un grup d’estudiants que demanaven justícia. No era la seva lluita. Havia acabat la carrera. Gràcies a una beca havia estudiat a l’estranger, tenia una plaça de professor i un món plaent s’obria davant seu. Més, allò que els joves reclamaven era just i s’hi va involucrar.

 

Cops, sang, fugida i l’exili són els últims records que té de la seva pàtria. Va salvar la vida, però va perdre la família, mai més ha pogut posar-hi en contacte. El dubte d’on i com estan l’ha neguitejat molt temps.

 

Fa un esforç, aparta aquestes idees i posa un full en blanc al carro de la màquina d’escriure.

¾    Anem a veure que se’ns ocorre! - el director del setmanari gratuït l’hi ha promès diners per una nadala.

¾    D’una bona nadala-  li ha dit- és per incloure per Any Nou. 

Això i un quants treballs en el supermercat, recollir, posar i netejar li permeten viure mes a mes. També l’ajuda  alguna traducció del francès a l’anglès, quan li dóna avís l’amic Sean. I l’esperança d’ una feina més adient als seus estudis.

Comença a teclejar.

Bon any nou a totes les persones de bon cor

Que els regals i la bona taula siguin cordials. 

Es deté, això no li agrada i arrenca el paper de la màquina. Es passa la mà pels cabells crespats i grisosos. Fa tants anys que van succeir aquells fets i no els ha pogut esborrar de la memòria. Deixa la taula i s’asseu al llit, un esclat de plor el trenca, plora sense somicar. Les llàgrimes serenes  cauen per les seves xocolatades galtes. Fent un esforç s’eixuga, s’aixeca, pren la cadira i torna a posar-hi un altre paper. El full és tan blanc que no li dóna cap inspiració i tracta de pensar. Es troba en un estat de lassitud, la plorada ha assedegat el seu esperit, més el seu cos sembla com si hagués rebut una pallissa. Està com buit.  

A fora sonen les clàssiques musiques i se sent el riure dels menuts. Torna a teclejar i escriu aquestes frases:

Bon Nadal i pau en la terra,

als homes de bona voluntat. 

Torna a arrencar el paper, però, aquest vegada el posa a l’inrevés, la seva l’economia no li permet llençar contínuament fulles sense aprofitar.

¾    Això s’ha dit moltes vegades, no peques pas d’original- pensa.

Torna a moure les tecles i escriu:

Festes de Nadal

festes de família

Gaudim del menjar

tots a taula asseguts

I quan alcem les copes

brindem per els bons records 

La nit de Cap d’Any,

altre cop reunits

tindrà un millor averany

ja que noves portes

se’ns obriran a la vida

bones festes i bon any.

Ho torna a llegir i ho intenta recitar entonant-ho una mica.

¾    Ho repassaré i pot ser una bona nadala. Tampoc suposo que pels diners que em paga no es creurà que li escriure una obra de Shakespeare.  

La seva mirada s’endolceix, ja que tornen els records de temps millors. Sol, aigua, llums, palmeres i cants tradicionals. 

Miquel Pujol Mur                                           

Berga, 28/12/2007

EL PODER DE LA IMAGINACIÓ

 “La imaginació consola als homes del què no poden ser,  l’humor els consola del què són” Winston Churchill

“Si sabés que el món s’ha d’acabar demà, jo avui encara plantaria un arbre” Martin Luther King

L’Enric acaba de llegir aquestes frases tan boniques. A ell sempre li han agradat aquests coses que fan pensar. Sovint pensa... pensa molt...

 Fa uns quants anys que va plantar un arbre, un magraner. Encara que el món s’acabés demà... ell ja tindria la feina feta. A més, l’arbre s’ha fet gran, això vol dir que també ha florit i en aquest moment ja està ben guarnit de magranes. Són tan acolorides que animen el  pati de casa seva, i fan que el seu jardí sigui més vistós que cap altre!

 Aquesta també seria  una de les fites, per sentir-se realitzat , abans de  marxar  cap a l’altra barri: Plantar un arbre, tenir un fill  i escriure un llibre.

De fet, si ell sabés que el món s’ha d’acabar demà, segurament que faria el que sol fer cada dia. No s’esperaria assentat, per quan arribés el moment o, qui sap... potser faria un repàs de tot el que ha estat la seva vida i de ben segur  que confirmaria aquella altra frase que sempre ha pensat que tenia tanta raó... La vida no és res més que totes les coses  que et va succeint mentre intentes fer-ne unes altres.

-Aquesta sí que n’és d’encertada... -es diu per ell mateix- No hi ha res més clar que... tot el que somies quan ets jove, se’n va  a fer punyetes.

A ell  li hauria  agradat ser perruquer;  li entusiasmava remenar cabells, però la cosa no va anar per aquest camí. També hauria volgut ser cantant, però no tenia prou veu; no va néixer amb aquest privilegi. Una altra il·lusió, ser escriptor, però... Qui pot viure d’aquesta professió? Poquíssima gent! Sempre ha tingut clar que  la lletra només li ha servit per omplir-li una mica la vida i poca cosa més.

Quan es va  casar, que és el que feia tothom, llavors, prou que ho va fer amb  il·lusió,  pensant que la seva família seria una bassa d’oli, però no va ser així, amb els anys es va desfer i ara ni tan sols sap res del seu propi fill.

Malgrat tot, molts dies, somia despert que té una família unida, que els talla els cabells a tots, que els fa pentinats espectaculars i fins i tot estrambòtics! Que surten a passejar plegats, que van a la platja, que marxen de vacances, que gaudeixen junts de la  música i... sovint  canta, imitant la veu potent del Nino Bravo; imaginant-se que és un cantant famós  i... quan  escolta   un    pas  doble,  a vegades, balla sol o, si convé, amb l’escombra. Què més dóna! I riu... mentre viu aquells moments com si fossin de debò i... es fa seva alguna de les frases que a ell tan li agraden:

“La imaginació consola als homes del què no poden ser, l’humor els consola del què són”

15 d’octubre de 2012

SANT VICENÇ DEL RUS. CASTELLAR DE N’HUG. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Vam visitar l’església de Sant Vicenç del Rus aprofitant-nos que el diumenge hi ha una guia per donar-nos les explicacions pertinents i ensenyar-nos l’interior.

Es troba al km. 9,5 de la carretera de la Pobla de Lillet a Toses. A pocs m. discorre la riera de Monell. Propers hi ha l’edifici de la Farga Nova i una mica més lluny les restes de l’antic molí de la Farga.

Segons dades la primera església preromànica és documentada l’a. 950 com una de les possessions del monestir de St. Llorenç prop Bagà. L’edifici actual d’estil romànic va ser consagrat pel bisbe Ot de la Seu d’Urgell el 9 de febrer del 1106. Té la mateixa planta que l’església primitiva de la qual va aprofitar-se parcialment la fonamentació.

Tots els murs de la nau i de l’absis són de gran gruixada per tal de sostenir les voltes de pedra del sostre. A més és reforçada amb contraforts. Va sofrir les conseqüències dels terratrèmols dels a. 1420 i 1430.

L’absis exteriorment conserva la decoració del primer romànic amb arcuacions cegues.

La porta a migdia és un senzill exemplar d’arc de mig punt adovellat. Al començament del s. XI s’hi va construir un porxo.

Al mur de l’oest és coronat per un campanar de cadireta de dos ulls. La coberta és a dues aigües i feta de llicorella.

L’a. 1300 van obrir-se dues capelles laterals a tocar l’arc triomfal. La de migdia és dedicada a santa Magdalena i la de tramuntana a sant Andreu  por la qual cosa es van construir els contraforts abans esmentats i va eliminar-se el porxo damunt la porta. A la capella de santa Magdalena s’han conservat la decoració pictòrica d’estil gòtic lineal i de gran riquesa iconogràfica explicant com en un retaule la vida i miracles de la santa.

L’interior de la capçalera es va decorar amb unes magnífiques pintures murals, actualment es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solson. L’autoria ha estat atribuïda a l’artista medieval conegut com Mestre de Pedret. Les que decoren actualment l’absis són una reproducció exacte realitzada per Ramon Millet.

Durant la seva existència ha rebut moltes modificacions: va construir-se una casa rectoral actualment inexistent i altres.

La marededéu del cantó de l’Evangeli va ser esculpida per Emili Colom, el 1988, i és una còpia idealitzada de l’original, romànica, que es conserva al Museu Episcopal de Vic.

A finals del s. XVI o principi del XVII la capella va perdre el seu caràcter parroquial i es convertí en sufragània de Santa Maria de Castellar de n’Hug.

Una visita agraïda pel bell lloc on és situada entre mig de prats, arbredes i roquissars propers. A més una encertada explicació que ens va permetre conèixer una mica més de la nostra història.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SCRIPTORIUM DE RIPOLL.

Dins la visita que vam efectuar Amics del Romànic del Berguedà a Ripoll vam tenir la possibilitat de visitar l’exposició permanent de l’Escriptorium del monestir de Ripoll.

Situat en l’antiga capella de l’antic Hospital, fora del recinte religiós del monestir, ens ofereix una amplia visió sobre el món medieval i els laboriosos treballs per copiar i editar llibres a l’Edat mitjana. En la comunitat benedictina regida amb la regla principal del “ora et labora” havia una biblioteca i l’escriptori, normalment la mateixa estança, espais on quasi en silenci total es desenvolupava una de les tasques més laborioses que es feien al cenobi, la còpia de manuscrits.

L’audiovisual ens mostra les diferents tasques, des de la neteja de la pell dels animals per medi artesanal i molt laboriosa. Posada a remull amb calç, neteja total del pèls dels animals, maceració i el secat fins la consecució de la fina làmina de pergamí. Els diferents tipus de lletra, una de germànica i l’altra llatina-àrab. El treball del il•lustrador pintant artísticament les inicials de pàgina i els dibuixos que ilustren els diferents fulls del manuscrit. La forma per tallar la ploma d’oca per què escriguí correctament. La fabricació de la tinta mitjançant elements animals i minerals. Com es relliga un còdex medieval. Una exposició completa que ens mostra el treball i l’artesania dels copistes fins la elaboració del manuscrit.

També vull completar aquest escrit amb una noticia del 24 de novembre de 2002 que ens informa: Després de 1000 anys una de les Bíblies de Ripoll torna al monestir en format facsímil. Gràcies als treballs de l’historiador Anscari M. Mundó fa 50 anys i a l’empeny del recentment traspassat rector de Ripoll Ramon Tuneu s’ha recuperat després de 1000 anys un dels treballs més important sortits de l’Escriptorium. Amb unes mides de 60x46 cm. i 10 quilograms de pes, el facsímil representa 133 làmines digitalitzades en alta resolució i enquadernades con un regenerat de pell natural cosida a mà. S’han publicat un total de ...

Les Bíblies de Ripoll es van escriure en el primer quart del segle XI. Van fer-se tres exemplars. Una d’elles va desaparèixer en l’incendi de 1835. La segona es troba actualment en la Biblioteca Vaticana, va ser copiada entre els anys 1015 i 1020. El tercer exemplar, conegut com la Bíblia de Roda, va copiar-se en els anys 1010- 1015 i al segle XII va traslladar-se al monestir de Sant Pere de Rodes, d’on pren el nom. Va ser presa com botí de guerra en 1693 per el mariscal Noailles i actualment es troba en la Biblioteca Nacional de París. L’Abat Oliba va ser un dels grans impulsors de la cultura del seu temps per mitja de l’Escriptorium que va ser famós com centre primordial de traducció al llatí d’important manuscrits àrabs i també del grec.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA CASTANYERA

 

   -Castanyes!!!, moniatos!!! Torradetes i calentones, per passar el fred.

  Qui no té en el  record aquesta figura  de la velleta simpàtica i agradable que per unes poques pessetes, et donava una bossa de castanyes calentones. Cada dia cridava el mateix, tots els dies  des de finals d’octubre fins a mig desembre.

 

Un dia de Tot Sants de fa una pila d’anys. Se l’hi acosten dos marrecs, amb cara de murris. El més petit diu,

-       Vull una pesseta de castanyes
-       Jo també en vull una pesseta,  -afegeix la nena
-       Ja sabeu que una bossa de castanyes val dues pessetes. –fa la castanyera.
-       Només tenim una pesseta cada un, i tenint fred i gana.

La dona se’ls queda mirant , seriosa i després amb un posat una de bonifàcia, els hi diu-

   -  Sempre m’esteu pidolant, sou uns galifardeus.

Mentre xarra, però, els va omplint dues bosses amb castanyes,  els petits es miren  mig somrient. Llavors, agafen les dues bosses de castanyes ben calentes i li donen la pesseta cada un.

Els nens s’allunyen contents, la castanyera se’ls mira mig somrient  i encara sent con la nena diu al seu germà petit.

-       Ens en partim una bossa i l’altre la portem a la mare i a l’àvia!