LA GALA DE QUERALT

Pel matí, ja s’escolten el repic de campanes i tot seguit música de sardanes. És el dia de la Gala de Queralt. Com cada 8 de setembre, Queralt és vesteix de gala per celebra la seva festa.
Per camins i viaranys la gent puja a la muntanya, per rendir honors a la seva patrona. Els cotxes omplen vorals i camins, quan els aparcaments ja no hi cap ni una agulla.

La gent és barreja ala plaça, xerren i ballen sardanes , fins l’hora del ofici. La gent dins i fora de l’església o omplen tot.

A les dotze en punt comença la missa, amb totes les autoritats; l’Orfeó Berguedà acompanya la celebració. El moment culminant de la festa religiosa, que fa posar la pell de gallina, i tothom escoltà amb silenci i emoció, és quan es canta l’himne de la Verge:

Verge del cim,
Regina de la Serra,
Mare de Déu, estel del berguedà,
Pregueu per tots,
els homes de la terra,
Vetlleu tot temps
Pel poble català.

Aquest és el començament i final de l’Himne, que canta el cor, en mig però, hi ha una part molt important cantada per un solista. Aquest any, serà l’Araceli, coneguda soprano berguedana que canta amb el Cor de Cambra, del Palau de la Música, la que el cantarà. Segur que ens farà vibrar i emocionar a tots els que l’escoltarem.

Després la part més formal d’entrega de títols, canvi de Capitans de la Gala, i entrega de les orenetes (el símbol de la Verge, que duu a la mà), a les persones designades. Parlament s i agraïments. S’acaba l’acte amb la pujada al cambril a estimar la Verge, i amb els cants dels goigs.

Llavors a fora continua la Festa, més gresca, més ballades de sardanes. El cel s’omple de parapents que volen donant color i majestuositat a la diada, i aquest any a més estarem acompanyats per la jove colla castellera de Berga, que també s’uneix a la Festa.

Aquests són alguns dels trets principals del dia de la Gala, però durant tota aquesta setmana i ha hagut celebracions, la novena, cada dia, i ahir, la vigília, a la nit la Vetlla, pels joves i els que no ho són tant.
També aquests dies, s’han celebrat actes lúdics i culturals paral•lels, per donar més relleu i prestigi a aquesta festa tan nostra, tan berguedana.

Anna- 8 de setembre de 2012-

SANT ESTEVE DEL MAS D’ALINS. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA

Trobar aquesta petita església ens va donar força treball. Una vegada a dalt de l’alt de Pardines vam continuar la pista fins una porta de ferro mig oberta que diu “Finca Privada” per la que vam baixar un tros sense veure l’esglesiola. Confosos vam fer marxa enrere per la pista de terra i vam buscar per les proximitats de Pardines. Una petita caminada cercant-la per un camí de terra, finalment pujar novament el cotxe i quan ens decidíem a deixar-ho estar tot, ens venir un rampell i ens vam dir: “Baixem fins la masia i preguntem, vam suposar que ens atendrien”. I així va ser, quan érem a prop sota un gran arbre, que a distància no la deixava veure, havia l’església, esglesiola o capella. Poc després parlàvem amigablement amb les persones del mas i en acabar de fer les fotografies marxaven tranquil•lament i amb la feina feta.

Es tracta d’un petit i robust edifici romànic que ben bé podia ser la capella del Mas d’Alins, prop de la frontera, un casalici a molt poca distància d’Argolell en terres catalanes.

No hi ha cap dada històrica que aclareixi res d’aquest església. La seva construcció i la manca d’ornamentació van suposar que la primera meitat del s. XII és una data adequada. Sembla també molt restaurada amb el pas del anys.

L’edifici és una construcció molt simple i obeeix a un tipus d’església rural molt senzill. La construcció és ben orientada i és rematada al costat de llevant per un absis semicircular.

L’aparell és rústic amb pedres escantonades a cops de martell i sense formar filades. La pedra és de diverses varietats, tant llicorella, com tosca i calcària. El muntant dels angles és format per blocs més grossos a fi que l’encaix dels murs sigui més fort.

El bonic absis sembla el més restaurat de la construcció. Alí els blocs de pedra són més semblants, quadrats i més aviat grossos i hom ha intentat de posar-hi un aparell de filades i a trencajunt. Té una finestra a la part sud.

Al mur de migjorn però desplaçada cap el campanar s’obre la petita i rudimentària porta d’entrada. Ha estat oberta en el mateix mur i és coberta amb dovelles de pedra tosca formant un arc de mig punt.

El mur de ponent és llis, només hi ha una petita obertura quadrada. És coronat per un campanar d’espadanya d’arc de mig punt fet amb dovelles.

L’església és coberta amb encavallades de fusta. La teulada és de llicorella tant a la nau com a l’absis.

Fet que es confirma amb l’existència d’una primitiva mesa d’altar d’aquesta època, situada sota la mesa de fusta actual.

Ens va costar arribar-hi però vam sortir contents amb la feina realitzada.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 30 agost 2012.

SANT MIQUEL DE FONTANEDA. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA
La nostra primera visió és la d’un petit poble esglaonat en la vessant de la muntanya i en la part superior damunt d’una terrassa destaca la forma de la petita església de Sant Miquel recolzada en la roca de la muntanya com buscant-ne protecció.

Una vegada arribats a la porta aquesta era oberta i vam poder visitar l’interior, dins la campanya del mesos de juliol i agost promoguda pel Govern andorrà per donar a conèixer el romànic del petit país del Pirineu.

L’altre qüestió d’aquesta visita va ser la gran amabilitat de la persona a càrrec, la Queralt, que a més com el seu nom ens indicà era de la nostra terra berguedana, i a més aficionada a la fotografia i el Romànic.

Sant Miquel té un esquema molt simple, com correspon a la majoria d’esglésies romàniques d’Andorra: una nau rectangular rematada vers llevant per un absis semicircular.

L’absis és de mides molt petites, amb un radi exterior de 2 m, es presenta llis, sense cap mena de reminiscència llombarda ni cap tipus d’ornamentació, i sense la finestra central habitual.

Al costat sud de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, feta amb una motllura superior i dos blocs, tot el conjunt en pedra calcària, formant un arc de mig punt. L’absis és cobert per una teulada de llosa i és lleugerament més estret que la nau, uns 15 cm per banda.

Els murs presenten un aparell irregular, fet amb blocs de pedra llicorella i calcària escantonats, de diverses mides, amb blocs de mides més importants a llocs puntuals importants, amb l’objectiu d’assegurar els encaixos i els muntants dels paraments. Les pedres estan lligades amb morter de calç. La coberta de la nau és de fusta amb recobriment de llosa.

La porta d’accés, de mides petites i senzilla, es troba al costat sud, i s’obre en el mur sobre uns muntants que tanquen amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària. Al mateix mur, a sobre de la porta, s’obre una gran espitllera de doble esqueixada, probablement moderna.

El mur de ponent presenta una espitllera d’esqueixada simple i damunt seu un òcul. Aquest mur està coronat per un campanar d’espadanya, de doble obertura i que sembla ser reconstruït amb posteritat.

No es coneix la data exacta de construcció però es pot situar-se en el s. XI i primera meitat del s. XII.

En l’interior de l’arc de la finestra de l’absis hi ha restes d’unes pintures romàniques amb motius florals. Són obra del mestre d’Anyós. Tot l’interior de l’església és arrebossat de blanc.

A Sant Miquel va trobar-se l’assentament d’un altar de pedra. És una de les més primitives meses d’altar del Principat, tallada en una sola peça en un bloc on es posaven les primitives relíquies.

Ara només voldria transcriure la Visita Pastoral a Sant Julià de Lòria, de l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep, Mons. Joan-Enric Vives, que ha fet un recorregut pels Quarts de la Parròquia, interessant-se especialment per les esglésies romàniques que hi ha a cadascun d’ells (totes les quals formen part del Catàleg del Patrimoni Artístic d’Andorra) i que foren, abans fins i tot de la conformació del Principat com a tal, els llocs al voltant dels quals van anar creixent els nuclis de població i on es mantingué viva la devoció dels habitants de les Valls fins a èpoques ben recents.

A l’arribada al poble de Fontaneda ha estat rebut pels germans Francesc i Jordi Sancho de Cal Gastó i un grup de veïns, amb els quals s’ha encaminat a l’ermita romànica de Sant Miquel, on es conserven restes de pintura mural del segle XII i dos bells retaules dedicats a l’Arcàngel: un pintat sobre fusta, darrere l’altar, i un altre pintat sobre tela, al mur nord. Al retaule de l’altar, Sant Miquel està representat triomfant sobre el diable i en l’acte de pesar les ànimes. El quadre central està envoltat d’escenes de la vida de la Mare de Déu. A la tela, Sant Miquel està envoltat dels sants fundadors de les grans ordes mendicants: Sant Domènec, Sant Francesc d’Assís, Sant Francesc Xavier i Sant Antoni de Pàdua. Mons. Vives ha explicat als presents la iconografia dels retaules, i com la manera de representar cada escena servia antigament per fer conèixer passatges de les Sagrades Escriptures a persones que majoritàriament no sabien llegir ni escriure. També ha fet notar que totes les esglésies romàniques es construïren orientades d’est a oest, amb l’absis mirant cap a orient (d’aquí ve, ha explicat, el terme “orientar-se”).

No hi voldria afegir cap lletra ni coma a la descripció i les paraules de l’Arquebisbe d’Urgell.

Vam sortir amb un grat gust de boca pel record de la petita església i el bon tracte rebut.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 30 agost 2012.

SANT MATEU DEL PUI D’OLIVESA. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA

Aquesta església, que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, és la capella de cal Bringué. És situada en un turó que s’aixeca 100 m. per sobre del nivell del riu Valira al costat mateix de l’espadat.

L’església de Sant Mateu és una de les figuren documentades des de més antic. La seva existència és esmentada el 30 de juny de l’a. 985- 986 en donar el prevere Hels, pel salvament de la seva ànima, l’alou amb l’església de Sant Mateu a Sant Serni de Tavèrnoles.

Es tracta d’un dels edificis més petits de tot el Principat (fa 7,8 m. de llargària total exterior). Consta d’una petita nau (fa 4,6 m. de llarg per 4 m. d’amplada), rectangular i rematada vers llevant per un absis semicircular, proporcionat, (fa 2,5 m. de radi ext.) a les mides del conjunt de l’edifici.

L’aparell és uniforme i obrat amb blocs de llicorella escantonats, sense polir barrejats amb altres de mida més petita i mig ofegats en argamassa. Els mur són llisos, sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.

Interiorment és molt pobre i rudimentària. És coberta amb un sostre de fusta, amb encavallades i damunt una teulada de llicorella.

Exteriorment la nau es tanca a llevant amb un mur i que sobresurt per damunt de la teulada i de les parets i on en la seva part superior es coronat per un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

Al costat de llevant s’obre l’absis semicircular cobert també amb llicorella, és completament llis i interiorment té volta de canó. Una observació ens fa arribar a la conclusió que l’absis és posterior a l’església i possiblement va substituir a l’arribada de les corrents llombardes a l’anterior quadrat. Al costat de migjorn hi ha una espitllera molt senzilla d’esqueixada simple, oberta a l’interior.

La porta d’entrada, força rudimentària, ha estat feta amb blocs de pedra amb dovelles de pedra calcària.

El s. XIX va ser assaltada i incendiada durant la nit. Al primer quart del s. XX la teulada fou arranjada i va fer-se una sobreelevació ben visible.

Una llegenda diu que l’emperador Carlemany va hostatjar-se en Cal Bringué, abans potser una casa forta o una torre fortificada, i va resar en la església de Sant Mateu.

En el camí de les llegendes, tema que m’encanta, hi ha que caminar amb peus de plom.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 28 agost 2012.

QUINES VACANCES!

 Quines vacances! Fantàstiques... com mai no me les hauria pogut imaginar!

Have you ever been  in London? No és el mateix si pots respondre... Yes I have, o bé... No I haven’t...

La cerimònia inaugural de les Olimpíades 2012. Una meravella! Molt ben  dissenyada pel genial director de cine, Danny Boyle.... Música, ball i  cultura britànica: homenatge a Shakespeare, al camp, a la Revolució Industrial i al sistema de salut del país. Sense oblidar el cinema i la literatura infantil, com Harry Potter o Peter Pan. I la família Alcántara? Fabuloses  imatges de “Cuéntame” ambientades en l’any 1968. Un honor pels espanyols!

Quina oportunitat poder veure en directe l’aparició estel·lar de l’helicòpter que portava la reina Isabel II, i l’espectacular  davallada en paracaigudes. Molt bo el moment quan  Daniel Cray, l’actual 007,  entrava al palau de Buckinghan a buscar la reina. Good evening...  deia seriosament. Que bonics els gossets blancs del palau! Realment idíl·lic!. Llàstima que ella no canvia mai la seva expressió! Però tant se val. Feia goig amb el seu vestit color de rosa i les plomes que adornaven  el seu pentinat; els barrets que sol lluir, a vegades, no haurien estat massa adients per a la ocasió.

David Beckham, ídol de masses per ser un gran jugador de futbol, conegut a tot el  món per la seva trajectòria i també pel seu matrimoni amb una component de les Spice Girls. Sensacional la filmació,  quan navegava amb la llanxa pel Tamessis. Impressionant, quan travessava  per sota la Tower Britge! No hi pot haver dubte que és, i serà, el rellevista més sexy de la història; elegantíssim amb el seu vestit fosc i lleugerament despentinat, fins a arribar al lloc on lliurava  la torxa olímpica a l’atleta Steve Redgrave.

Quins tocs d’humor anglès els del Mister Bean! Només calia posar un dit al piano. Tot marxava sol! L’orquestra espaterrant  i encantadora, seguint amb enginy l’humor del “senyor mongeta”. Quin trapella més còmic, quan es colava dins la cursa de “Carros de Foc”, amb la intenció de fer estrafolla!

Per acabar no hi podia faltar Sir Paul McCartney, mític exmembre del grup més important de tots els temps. The Beatles. Segons diuen les males llengües,  amb l’emoció no va poder evitar de fer algun gall que, de fet, molts, ni tan sols ens en vam adonar. Feia recordar els anys seixanta i aquell local de Liverpool, on van començar a fer els seus primers passos. El tema Hey Hude que va posar el punt final, feu vibrar el cor de cadascú dels assistents a l’estadi londinenc.

La desfilada dels atletes de tots els països amb els seus abanderats al capdavant, tot un luxe! I per Espanya... Pau Gasol, lluint la seva perxa de més de dos metres. Quin goig tot plegat!

El més impressionant, si cap,  l’encesa del peveter per set joves anònims, representant l’esperit olímpic. El final impactant... Quan anaven flamejant els mini-peveters , un per cada  país participant, fins a crear un gran foc al centre de l’Estadi. Una cosa mai vista!

Després, l’emoció de veure en directe els esports amb atletes de tot el món. Les celebracions per les medalles guanyades i les decepcions per les perdudes. Medalles d’or, de plata, de coure... Esclats d’alegria  i de desil·lusions! El nostre país disset  medalles. Onze d’elles... mèrit de les dones. Déu n’hi do!

L’acomiadament dels Jocs, molt extens: cantants de totes les èpoques, de totes les edats i tots els estils. Només un oblidat, l’Elton John!

It would have been the most especial vacation of my life!

Quines vacances! Fantàstiques... pel qui realment n’ha pogut  gaudir, en directe!

D’ il·lusió també és viu!

26 d'agost de 2012

SETCASES

Érem a Setcases, un petit poblet de muntanya, passat Camprodon, rodejat d’altes i agrestes muntanyes. Havíem anat a recollir una colla d’excursionistes, que feien la travessa Núria - Setcases. Aquests excursionistes que de mitjana passava de llarg la setantena d'anys, alguns sobre els vuitanta, si bé cal dir que tots havien estat o eren experts muntanyencs. El dia era molt calorós i xafogós, era un d’aquells dies de juliol que hi van. Passades les dues de la tarda vam començar a inquietar-nos, el sol cremava i els caminants no és veien enlloc, tot i haver marxat molt aviat. Uns va anar-los a esperar al refugi d’ Ulldeter, prop de l’estació d’esquí Vallter 2000.

Cap a les tres de la tarda van començar a aparèixer els primers excursionistes, a les quatre ja havien arribat tots, cansats, acalorats, suats i vermells per la calorada; Vam començar a dinar, ,al restaurant, prop les quatre de la tarda, els caminants i els que els recollíem.

Mentre els esperaven vam fer una visita pel poble, com era migdia era tot tancat i barrat. Aquest poblet d’alta muntanya, és preciós, però una de les coses que ens va sorprendre va ser aquesta casa, de pedra i amb la façana tota coberta de flors. Flors per tot arreu, en tota mena d’atuells; caixes, galledes velles, olles d’alumini, tupins, bocois, orinals, palanganes, cistelles, troncs, bugaders, peroles ... i tota mena d’estris que us podeu imaginar.

Verdadera ment d’això en podem dir reciclar. El resultat era espectacular.


Si un dia aneu a Setcases, segur que no deixarà de sorprendre-us aquesta casa tan florida i acolorida

Anna- juliol de 2012-

SANT JUST I SANT PASTOR DE CERC. ALT URGELL

El municipi independent de Cerc, malgrat la seva major extensió 52,8 km.2, fou annexat l’a. 1970 al d’Alàs 4’85 km.2 Actualment el terme municipal porta el nom d’Alàs i Cerc. En forma part també una reguitzell de petites poblacions com Ortedó, la Bastida d’Hortons, el Ges, Banat, Vilanova de Banat, el despoblat de Lletó i diverses cases i masies. Les terres d'Alàs i Cerc s'estenen al peu de la serra de Cadí i els seus contraforts septentrionals; bona part del S del municipi és integrat al Parc Natural de Cadí-Moixeró.

La vil•la Cerco es documentada al 863. El topònim prové del llatí quercus ( en llatí vulgar cercu) amb el significat d’alzina, roure. També he trobat una altra explicació que dona com significat quer de penya gran. Totes dues veien el poble edificat damunt d’una gran roca i voltat d’alzinars pot ser vàlida. L’escut municipal recolza més l’opció de quercus, perquè presenta un grup de fulles d’alzina i roure.

Situada dalt del poble trobem l’església de Sant Just i Sant Pastor és esmentada per primera vegada en l’ACCU, redactada al s. X. L’església es esmentada l’a. 961 juntament amb les de Sant Andreu i Sant Jaume. Les deixes que rebé per testaments datats els anys 1037, 1063, 1083, 1086, 1094, 1097, o 1118 són de petits quantitats de monedes, tret el legta d’un bou i un camp de vinya.

També surt en la relació d’esglésies parroquials visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els a. 1312- 1314. També en la visita pastoral de la diòcesi del 1515 i 1575, any en que s’ordenà la construcció d’una nova rectoria. Actualment depèn de la parròquia d’Alàs.

És una església de petites dimensions, consta d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular, amb una sagristia i una capella annexes a la cara nord que s’afegiren posteriorment.

La nau es coberta en volta de canó i l’absis amb quart d’esfera. L’exterior de pedra vista amb carreus força regulars. La teulada és de llicorella.

La llum entra a l’interior per un ull de bou, situat damunt la portalada d’entrada asimètrica al frontal i dues finestres de doble esqueixada, situades una a la façana sud i l’altra a l’absis.

A la façana de ponent hi ha la porta d’entrada i un campanar d’espadanya de dos ulls. L’edifici actual presenta tècniques de construcció del s. XII

Els Sants Just i Pastor –també coneguts com els Sants Xiquets, els Sants Nens o els Sants Infants– van ser uns màrtirs hispanoromans nascuts a l'actual Tielmes (Madrid) i executats l’a. 304 a Alcalà d'Henares per ordre del governador Dacià, durant la persecució de Dioclecià. Just i Pastor, que comptaven amb uns 13 i 9 anys respectivament, es van negar a abjurar del cristianisme i van ser fuetejats i decapitats.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 27 agost 2012