SANT CLIMENT DE CAVA. ALT URGELL.

Aquest cop la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en el nostre deambular a la recerca de petites esglésies ens vam apropar a Sant Climent de Cava en l’Alt Urgell.
Per arribar-hi es segueix la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, poc abans d’aquesta població hi ha un trencall a mà esquerra que indica Arsèguel. Un cop passada aquesta població es continua per una estreta pista enquitranada fins una bifurcació que assenyala Cava a la dreta i Ansovell a l’esquerra. Per la pista pugem fins arribar a l’entrada del poble de Cava que dona nom al municipi malgrat actualment Ansovell ostenta la capitalitat (33 hab. contra 12 hab.) El terme comprèn, a més del poble de Cava, el d'Ansovell, el del Querforadat, el veïnat de Can Pubill, l'església de Sant Cristòfol de Vinyoles i la casa forta, i el santuari de Boscal.
El municipi forma part del territori històric de l'Urgellet, actualment correspon a bona part de la comarca de l'Alt Urgell, menys la població del Querforadat que pertany al territori històric d'el Baridà (Alt Urgell i Baixa Cerdanya)

El topònim Cava: Antigament equivalia a cova però no ens hem d’oblidar del mot àrab alaqaba, el turó, el pujol. En arribar al poblet un cartell ens anuncià els seus 1286 m. d’alt. Davant nostre ens domina la part nord de la serra del Cadí.

No hem trobat cap entrada en l’Enciclopèdia d’Art Romànic malgrat que per la seva construcció i les dades històriques aconseguides sembla de dita època. És esmentada en un acta testamentaria de l’a. 1037. Fan referència però, a un temple anterior que es trobava a l’anomena’t Camp Gran de Cava a mig quilòmetre al nord de la població actual. Fa poc vam visitar aquesta població i l’actual alcalde ens va ensenyar el lloc on antigament era situat el poble i on hi ha mostres de cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. A causa de guerres feudals que assolaven els país o la pesta sembla ser va abandonar-se el poble. Més tard fan formar-se dos nuclis: Cava jussà i Can Pubill o Cava sobirà. No hi ha cap esment de la data en què l’església va ser construïda en el lloc actual.
En la visita del a. 1312 i 1314 els agents de l’arquebisbat de Tarragona visiten les parròquies del bisbat d’Urgell i entre elles l’església parroquial de Cava. Al Llibre de visites del bisbat d’Urgell de 1575 l’església figura com sufragània de Sant Martí d’Ansovell, i actualment encara hi depèn.

Sant Climent I, màrtir i quart bisbe de Roma, no existia aleshores el títol de Papa, és un dels tres Sant Climent del santoral. Segons Sant Irineu coneixia personalment als Apòstols Pere i Pau i havia escoltat la seva predicació. Segons la llegenda va ser desterrat i Trajà va fer que el llencéssim al mar amb una àncora de ferro al coll. Sant Ciril trobà el seu cos a la vora d’una àncora (en un túmul) i va dur les seves despulles a Roma i las lluirà al Papa Adrià que les posa a l’altar major de la Basílica de Sant Climent in Laterano. El cap sembla ser que va estar al monestir de les Coves de Kiev. És bastant confosa la sèrie de llegendes lligades amb la seva mort i la troballa de les seves despulles.

L’edifici és d’una sola nau orientada a ponent amb l’absis pla i coberta amb volta de canó que presenta dues llunetes afrontades. Al costat de la porta d’entrada hi ha un arc que reforça la volta de canó i que és recolza en dues pilastres encastades en els murs laterals. A la capçalera hi ha les restes d’un retaule pintat que presenta tres fornícules. A la part baixa hi ha dues portes, una d’accés a la sagristia i l’altra és falsa. Les imatges del retaule van ser cremades en la Guerra Civil. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta.

El parament interior i l’exterior de la nau ha estat repicats i és trobà a la vista, és irregular. La volta interior és arrebossada. Les cantonades hi ha grans carreus quadrangulars toscament desbastats. La coberta de l’església és a doble vessant. La porta d’accés és al centre de la façana oriental és d’arc de mig punt adovellat i damunt hi ha un ull de bou.

El campanar és una torre de planta quadrangular i d’aspecte robust adossada a la capçalera i s’accedeix des de la sagristia. Té coberta a doble vessant. L’espai del cementiri és davant de la porta.

Potser només es tracta d’una església d’edat moderna que substitueix a l’antiga medieval. Digna d’admirar és la seva panoràmica.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 juny 2012.

ESGLÉSIA DE SANTA CREU D'OLLERS. VILAMANTELLS. GUIXERS. SOLSONÈS.

Tornàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur de veure la XIII Festa de les Trementinaires a Tuixén. Vam decidir fer la tornada per l’Estació d’Esquí de Port del Comte i baixar en direcció a Sant Llorenç de Morunys passant pels pobles de Pedra i la Coma. Un quilòmetre abans de Sant Llorenç va cridar-nos l’atenció una església molt ben conservada al mateix costat de la carretera i vam decidir visitar-la.
Poca cosa hem trobat de la seva història. El comte Ermengol IV d’Urgell i la seva esposa Adaled (Adelaida, comtessa de Forcalquier) la van transferir al Monestir de Sant Llorenç de Morunys el 14 d’octubre de 1084 com l’església de Santa Creu (d’Ollerios)

Segons sembla ser que el nom prové de la fabricació d’olles grises per la gent de la contrada i va donar el topònim d’Ollers. Aquesta església romànica està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església (a 933 m. d’alt.) està closa en un recinte de paret de pedra de poca alçada, a més inclou un altre espai segurament el cementiri i la font. És d’una sola nau rectangular i capçada a llevant per un absis semicircular. És coberta per una teulada a dues aigües de teula.
El parament de les parets és de pedres de diferents mides col•locades en filades i escairades a cops de maceta. L’absis és bastit damunt un basament de triple graonada. La part exterior és decorada en 5 faixes llombardes que baixen fins el basament. Entre faixa i faixa hi ha dos arcs cecs de mig punt excepte en la part central on només n’hi ha un. Està coronat per una cornisa de pedres rectangulars i cobert per lloses que no arriba al nivell de la nau.

El frontis és coronat per un campanar d’espadanya, amb dues finestres amb arc de mig punt adovellat. La porta d’accés s’obre al centre del frontis i és d’arc de mig punt adovellat i decorat per un altre arc de mig punt fet amb pedres rectangulars.
L’interior és cobert amb una volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs. L’arc del presbiteri és de mig punt. L’absis interior és cobert amb volta de canó.

La finestra damunt de la porta del frontis és de doble esqueixada i arc de mig punt i monolític.

És sufragània de Sant Llorenç de Morunys i s’hi celebra culte per la Santa Creu del mes de maig.

Una bonica església que val la pena conèixer i es pot veure fàcilment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 15 juny 2012.

L’ARQUETA DE L’ÀVIA

L’home fa un moment ha parat el cotxe davant de la casa. Abans d’obrir la porta del jardí un gran manyoc de records li han omplert els ulls de llàgrimes. En aquell jardí havia jugat molts dies quan els seus pares marxaven. El pare era un industrial força reconegut i sovint era convidat a simposis fora dels país. La mare, potser una mica gelosa, l’acompanyava sempre. Ell i la seva germana mentrestant romanien a la casa de l’àvia. Per un instant li ha semblat que la porta s’obria i sortia a rebre’l la figura menuda i prima de la iaia Teresa amb el seu davantal florejat. L’àvia Teresa sempre en portava de davantals florejats, de flors grans i rosades. La visió recreava l’instant de quan els cridava per berenar. Masses records fuetegen i fan trontollar el seu pensament.

La Mónica, la seva germana, era més gran. Hi havia quatre anys de diferència i al principi jugaven junts alegrement. Però la creixença de les noies és més ràpida i passat uns anys va preferir les seves amigues del col•legi. A més, els xicots de l’institut van començar a fer-li la volta, tal com fan els coloms rere la femella, i va iniciar ràpidament una sèrie de nuviatges sense trobar el noi que apreciés la seva personalitat. Només acudien cercant la seva bellesa exterior.

Va muntar en el lleuger carrusel de la joventut, que volta sense parar, fins que marejada, i sense trobar l’adequat moment de baixar va consumir la seva existència. Finalment l’impuls de la roda va llençar-la de l’alegre fira. La barreja d’aventures amoroses, de desamors, d’alcohol, les drogues i el sexe va ser un cocktail massa explosiu. Un migdia la mare estranyada pel seu inesperat silenci va pujar a l’habitació i la va trobar enmig un bassal dels seus propis vòmits i una xeringa mig clavada en al braç. Només tenia 17 anys.

El matrimoni no va poder recuperar-se d’aquesta mort i poc després van separar-se. El pare va morir en un accident poc temps després . La mare va desaparèixer sense deixar rastre i no la va veure més. Quan va ser gran va buscar-la però totes les pistes semblaven un fil trencat que no aconseguia nuar. Aleshores l’àvia Teresa va recollir-lo i fent mil esforços va aconseguir aixecar-lo de la prostració causada per la ràpida desaparició familiar. Acabats els estudis va anar a la universitat i va estudiar la carrera de metge. Actualment, és un reconegut professional però malgrat els seus 35 anys no ha volgut formar una família. La desgràcia dels seus l’ha obnubilat del desig de tenir dona i fills.

Finalment pot apartar tots els antics pensaments, entra en el jardí i obra la porta de la casa. L’olor clàssica de les coses closes és barreja amb les olors familiars que perduren en el records.

El llum no respon al polsar l’interruptor. Fa molt temps que l’àvia és morta i fins avui després de parlar, discutir; negociar com diu l’Adam, el seu cosí gran; no ha aconseguit comprar la casa. Ara sí és tota seva i ficant-se la mà a la butxaca treu la clau de la petita arqueta on l’àvia guardava totes els grans secrets, com deia rient jocosament. Mira sense veure les sales del pis baix i comença a pujar els graons fins el pis on hi ha les habitacions. Mentre puja els records altre cop l’assalten, el motiu, el so dels grinyols de cada graó. Cadascun emet al ser trepitjat la seva pròpia nota i el conjunt forma una melodia que el transporta a la infantesa i joventut.
Guiat per la memòria va a la cambra de l’àvia Teresa i en l’interior de l’armari busca l’arqueta. Per fi, la troba amagada entremig dels llençols en la postada inferior. Segurament els parents no sabien de la seva existència i al no ser visible ningú l’havia buscada entre els llençols de cotó encarcarats i pesants. S’hi haguessin estat de seda o fibra alguna cosina se’ls hauria emportat.

L’home pensa: Unes simples peces de roba han guardat el petits/grans secrets de l’àvia.

Pren la caixeta, i com no veu cap lloc adient, baixa al menjador als baixos de la casa. Assegut es treu l’americana i amb la clau obre l’arqueta. Primer treu un plec de sobres lligats per una cinta blava. Els aparta i els diposita a un costat de la gran taula. Si li manques espai no serà per què la taula sigui petita. Remena amb el dit el contingut del fons però hi ha tantes petites coses que acaba per abocar-la damunt la fusta vigilant no caiguin a terra cap dels petits objectes.

La munió de collars, polseres, anells i tot un repertori de petites joies sense gaire cost material però guardades pel seu valor sentimental queden en el tauler de la taula. Un somriure entreobre els seus llavis al veure la medalla de la seva primera comunió i l’altra quasi oblidada del premi a la poesia de final de curs. El rellotge de l’avi també hi reposa silenciós. Altres foteses li criden l’atenció, n’hi ha tantes de coses guardades en l’arqueta de l’àvia que fins podria fer un arbre genealògic lligant les joies amb els noms gravats en elles. En un petit estoig troba els dents de llet de, potser els seus propis i els de la Mònica.

Torna a guardar les mil i una peces dins l’arqueta i la mirada retorna als sobres, deslliga la cinta blava i mira la lletra. La cal•ligrafia li recorda una lletra, de qui? Se n’adona finalment que aquella lletra menuda i rodona pertanyia a la mare. Per què l’àvia amagava les cartes de la mare. Va traient les cartes i les va llegint lentament volent entreveure al màxim el significat de les paraules escrites.

Poc a poc, mentre llegeix torna a veure la cara de la mare. Canvia, a mida que s’endinsa en els escrits, la fisonomia riallera per un altre més trista, més hieràtica. Veu els ulls emmarcats de llàgrimes, la vermella i petonera boca torçada amb un rictus amarg. Moltes derrotes, poques alegries i bastants tristeses van desenvolupant-se en els transcurs dels fulls indicant l’avanç de la malaltia mental en una persona que ha perdut la il•lusió de la vida. Al mateix temps l’escriptura precisa va transformant-se en frases inconnexes i repetides. Una carta diu el mateix que l’altra però la lletra és més imprecisa i deformada.

Pren el darrer sobre i com una premonició observa la lletra escrita a màquina i la capçalera d’una institució mental. Obre els plecs i llegeix l’imprès, una simple carta impresa, en què el director del centre fredament comunica la mort de la persona indicada. Senzillament un número i un nom sense cap comentari que reflectí qualsevol sentiment. Observa la data i comprèn el silenci de l’àvia. No volia pertorbar-lo en un moment de lluita per la carrera amb l’anunci de la mort de la mare ja molt temps assolit.


Plou i l’home és palplantat mirant el blanc sepulcre, finalment s’encorba i diposita un ram de flors damunt la làpida. A continuació mussita unes paraules d’acomiadament i pensa amb l’àvia que va suportar amb fortalesa tota la desgràcia, sense voler interrompre els seus estudis.

Marxa pel jardí i es diu: Mai seran els meus pacients només un número i un nom mecanografiats en un imprès. Vull conèixer el seu món.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 juny 2012.

HEM PUJAT AL PANTÀ DE L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ

Aquest matí la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem sortit per conèixer el pantà de l’Espunyola. La curiositat de veure sempre ens impulsa i ens ajuda a fer curtes caminades que moltes vegades es converteixen en bones caminades.
Per anar-hi s’agafa la carretera de Berga a Solsona i una vegada passat el poble de l’Espunyola trobem l’entrada de l’església del Sants Metges i poc després un nou trencall a mà dreta que diu “Camí del Pantà” i vam endinsar-nos per la pista de terra. Hi ha un magatzem i una mica més amunt vam aparcar el cotxe. Seguidament vam pujar a peu, guaitant els diferents camins assenyalats, fins un trencall que vam prendre equivocadament i només guiats per fort remor de l’aigua vam arribar-nos fins un petit saltant de la riera. Aleshores ja havíem notat la nostre falta de previsió al no portar el pertinent mapa. Vam recular per la pista i aprofitant-nos d’una bifurcació vam visitar l’església dels Sants Metges.

Llavors, trencant el dit de què els homes no pregunten, vam demanar informació i vam assabentar-nos que només ens faltava un tros de camí potser tres-cents per trobar el pantà. Retornats al cotxe vam seguir la pista fins els pantans perquè són dos un sota l’altre. La Rosa impulsada pel seu afany fotogràfic va fer la pertinent fotografia i vam tornar a casa amb l’assignatura pendent per un altre dia de prosseguir per la pista que esperem ens dugui a Coforb.
I ara intentarem escriure un mal conte sobre una zona de grans pedres, alguna de suggeridores formes.
Déu en crear la Terra, per residir l’Adam i l’Eva va buscar un punt apropiat, l’Edèn. I on va trobar aquest feliç lloc? Com no podia ser d’altra forma en una terra amb aigua, aire pur, arbres, muntanyes...On es pugues veure tota la magnificència del seu treball des del matí a la sortida del sol fins l’ocàs a la vesprada. On estimar-se a la llum de la lluna amb nits inoblidables observant el firmament i els estels. On només baixant les mans poguessin agafar-se els fruits de la terra: les móres, els aranyons, les groselles, els gerds i també els bolets. Amb una munió d’animalons que pastaven en les prats i els proveïen del necessari per la seva subsistència. On podia trobar millor lloc que el Berguedà?
Però aleshores ja ho sabem arribà la serp envejosa de la felicitat humana i els hi va portar noves fruites no conegudes, també plaents i van caure amb la temptació. Déu al descobrir la seva falta els castigar i també a nosaltres, la seva descendència, a treballar i sofrir. La majoria, altres només ficant la mà a l’arca comunitària en tenen prou a costa dels demés!!

Més Déu; aquí en falla la memòria, no he trobat res escrit; també va castigar a la serp. Enfadat com estava, privat de la sensació de benestar interior de veure reflectida la felicitat dels dos esser creats a imatge i semblança seva, malgrat la seva bondat no va poder deixar sense càstig al vil animal i va donar-li un cop de peu que el foragità muntanyes avall.

I mentre davallava dels cingles, queia en els xaragalls i rodolava pels estimballs aquell maleït dimoni poc a poc es convertí en pedra.

Ara trencat, oblidat, i sota la vigilància de la propera església ha restat castigat a què, poc a poc, l’acció de la pluja i del temps dissolguí la seva desafortunada presència durant anys i anys. Sota el pantà de l’Espunyola trobareu les seves despulles i en aquesta terra berguedana el que queda de l’Edèn.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 14 juny 2012.

XOCOLATA AMB MELINDROS

Una flaire prou coneguda li inunda les narius , tan bon punt és desperta, aquella oloreta dolça la va despertant del tot. Llavors mica en mica es dona compte de on es troba. Aquella cambra que tants dies hi havia passat en altres èpoques. L’àvia com sempre amb la seva xocolata desfeta i melindros per esmorzar. De cop li va gana, i pensa que s’ha de llevar. Una punxada a l’estómac, li torna a fer desaparèixer la gana, això que ahir no va sopar. Finalment fa uns estiraments i s’aixeca, es vesteix i baixa a esmorzar, no vol fer un lleig a l’àvia que a més d’acollir-la li ha preparat aquest festí.
Encara te els ulls inflats de plorar i de no dormir, però davant aquella tassa de xocolata , no pot resistir-se, i comença a tastar la deliciosa menja, - la beguda dels deus, segons el antics maies – pensa. Se li desperta la gana aviat i comença a sucar-hi alguns melindros, davant la mirada complaguda de l’àvia.
La noia ja es troba un xic més reconfortada. Llavors l’àvia passa una ma pels llargs cabells de la noia, desembrollant-los
- Vols dir que no seria hora de tornar a casa i fer les paus. Les enrabiades que duren massa, nos són bones .
- Es que em va dir coses molt gruixudes
- Tu, no et devies pas quedar enrere.
- Si, reconec que estava molt enfadada.
- Sou fets i pastats l’un per l’altre.
- No crec que vulgui saber res de mi. De la manera que vaig marxar, dient-li que no el volia veure mai més de la vida.
- Segur que t’està enyorant tant com tu a ell.
Que be que la coneixia la seva àvia, és l’única persona a qui podia recórrer sempre que li en passava alguna, però aquesta vegada s’equivocava, no tornaria amb el Ferran, havien trencat per sempre, i els ulls de nou li venien les llàgrimes.
Sona el mòbil. El cor li batega amb força, dubte en agafar-lo, al veure el nom. L’àvia li fa que si amb el cap, el ressentiment encara dura, però finalment contesta.
- Que vols?
- -----------
- Si... si... si...
- ..................
- Jo també et trobo a faltar. T’estimo!
- ..................
- Tornaré aviat, ara quan m’hagi acabat la xocolata amb melindros amb que estic esmorzant, que està més bona!

L’àvia trasteja a la cuina fent veure que no l’escolta , mentre va somrient satisfeta per sota del nas.

--14 de juny de 2012-

L’HOME DELS CABELLS GRISOS

En Francesc Canals i Domènech, membre de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de la província de Barcelona, a causa del seu bon treball en els diferents jutjats de la capital i de Catalunya en general, està reconegut com un dels millors juristes en el seu àmbit de gestió.

És una persona de mitjana edat, sobre la cinquantena d’anys, En aquesta fotografia es pot observar la seva noble fisonomia. Està feta al luxós apartament de Palamós, tal com s’observa pel blau de cel que es veu darrere de la seva persona. És el lloc on acostuma a passar els dies d’oci, per oblidar-se del seu treball, quan li permet la seva feina. Com es veu, malgrat ser un dia de vacances, porta una camisa blanca i si no porta la corbata és perquè l’ha deixat dins el cotxe quan pujava de Barcelona, on s’ha vist obligat a anar a causa d’un tràmit requerit pel Jutjat número 5.
Ha baixat conduint el seu Mercedes i acompanyat per la Marta, la seva esposa, que ha aprofitat el viatge per anar a la ciutat a fer unes compres, més tard pujarà amb la seva mare, conduint el cotxe petit, ja que la sogra vol passar uns dies amb la família a la platja.

És un home que a més d’exercir amb honradesa la seva professió, és un bon creient i col•labora tant amb l’obres de la parròquia, com així mateix amb l’APA de l’institut on han estudiat els seus fills, dues noies i un xicot. La noia gran que és casada, el farà avi en uns mesos, i és de viatge amb el seu marit a una illa exòtica. El noi és estudiant a una prestigiosa universitat nord-americana. La filla petita, de setze anys, viu a casa amb els pares. Aquests dies només la veu entrar i sortir, el que fa que pensi que la seva vida no és suficientment ordenada ni cristiana, però les amigues, els amics i les discoteques l’atrauen massa, malgrat que la seva dona li digui que això és normal amb una joveneta de la seva edat.

En acabar d’arribar de Barcelona, entra a l’apartament i el que veu el fa quedar intranquil i el seu rostre denota l’estranyesa, davant el que ha trobat. Primer ha anat al bany i, al llençar un mocador de paper al cubell higiènic, l’ha sorprès una tireta que era al fons, l’ha agafat i la seva cara ha canviat amb un rictus amarg ja que és d’un test d’embaràs i el color indica que és positiu. No és de la seva muller, ja que a causa del darrer part hi van haver unes complicacions i el metge va assegurar que no podria tenir-ne més. Només pot ser de la filla, l’Olivia.

Això l’ha fet posar-se neguitós, més entra al seu despatx i una altra qüestió el deixa astorat, el quadre d’en Dalí que tenia penjat a la paret ha desaparegut. L’havia comprat a uns ignorants pagesos de Garriguella que l’havien trobat a les golfes de la masia i que desconeixien el seu vertader valor. El seu amic Tomàs, company del club de golf, va fer de mitjancer i de conseller com a expert d’art, ja que té una galeria de pintura i escultura a Barcelona. Bé, això d’amic, ara pensa que no fa tant temps que el coneix i, fins i tot, el va sorprendre quan li va proposar la compra.

Ara se’n penedeix de la compra del quadre, perquè malgrat li va costar bastants diners, no té una factura que li serveixi per justificar la seva pertinença i poder reclamar el seu valor a la companyia d’assegurances, en cas de confirmar-se el robatori dins l’apartament. No ha volgut portar la pintura al pis de Barcelona per evitar preguntes xafarderes dels amics i coneguts que els vinguessin a visitar.

Agafa el telèfon, telefona al club de golf i demana per recepció. Se li posa una senyoreta que li respon amb anglès:

- Hello, mister?

- Si us plau en català, que sóc de la terra!

- Perdó, senyor. Què desitja?

- Sóc en Francesc Canals i li voldria demanar que em donés el número de telèfon del senyor Tomàs Ardevol. Per favor!

- Miri no puc donar-li, les normes del club no m’ho permeten, però com que fa pocs dies un altre senyor va trucar demanant per la mateixa persona, li diré en confiança que aquest soci va ser donat de baixa per defunció fa un parell d’anys.

- Senyoreta, vostè està de broma, si jo vaig parlar amb ell fa una setmana, potser encara no.

- No li hauria de dir, però si és una cosa de diners, més val que vagi a la policia. Bon dia, senyor Canals.

El Francesc la cara se li ha posat blanca com el paper i se li ha contrafet una mica més, mentre pensa:” Com m’ha pogut passar això! Jo que sempre he fet complir i he complert la llei! Com pot ser que aquesta vegada, l’única vegada que faig una malifeta m’hagi d’equivocar, i em creia que feia un bon negoci. Ni factura ni res. I a més no puc anar a la policia, i menys jo, a presentar una denúncia. Una vegada només! Si se sabés seria la rialla dels companys. M’ha fotut, ben fotut l’amic Tomàs. Un dia, si me’l trobo pel carrer... Quina ensarronada!”- I nota com si una mà li oprimís el cor.

Se serveix una beguda i assegut espera la família, mentre pensa quina excusa donarà per la manca del quadre. També pensa com encarar l’altra problema que té entre mans, com comunicar-li a la Marta, la seva muller, i entre els dos saber qui és el noi que ha embarassat l’Olivia. Només faltaria que fos qualsevol ximplet del poble o un paio d’aquests que fan de cambrers a l‘estiu. Tal com són les noies d’ara, es fixen amb qualsevol perdut i de seguida creuen estar enamorades i endavant com si no pogués haver-hi conseqüències.

Aleshores, se sent la porta del pis que s’obre i entra la dona de fer la neteja, que se’l mira una mica confosa al trobar-lo sol, i li diu.

- M’he deixat una cosa per acabar del bany. - Mentre camina pel passadís -. Ai, senyor Francesc, m’ha sorprès trobar-lo perquè aquell amic seu amb qui va portar el quadre del despatx, me l’he trobat aquest matí, precisament quan baixava amb la pintura per l’escala i m’ha dit que estaria tot el dia amb vostè. M’ha fet l’impressió que vostè l’esperava a baix amb el cotxe engegat.

Entra dins la cambra de bany i se sent soroll quan mou de lloc els diferents útils d’higiene. A la poca estona surt, agafant-se les mans i tota avergonyida, li pregunta:

- Sr. Francesc, perdoni que li faci una pregunta, no haurà trobat per casualitat una tireta petita al bany. És que em fa falta per dir-li una cosa al meu marit.

A poc a poc, amb la cara de qui es treu un pes de sobre, el Francesc fica la mà a la butxaca de la camisa, treu la tireta i li dóna.

- Moltes gràcies senyor, no sap el greu que em sap. No sé el que haurà pensat, potser que sóc una mica descuidada. Perdoni.

- No es preocupi, si sabés el que he arribat a pensar. Moltes gràcies per venir a buscar-ho. - Deixà anar un sospir d’alleujament -. No es torni a deixar una cosa com aquesta!

- Clar que no! Si sabés com de content que es posarà el Manel.

Quan marxa, el Francesc s’imagina el batibull que es podia haver armat a casa seva. Quasi s’oblida del maleït quadre.

Miquel Pujol Mur Berga, 1 d’abril de 2007

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA MATA. LLINARS D’AIGUADORA. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Una visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a un racó del nostre Berguedà. Aquests dies ens hem dedicat a seguir un reguitzell d’esglésies que ornen les ribes del riu d’Aiguadora, en els límits del Berguedà i el Solsonès.
Seguint la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al pont de l’Aiguadora agafarem la bifurcació que condueix al càmping. Passat l’entrada del càmping prendrem la tercera entrada que per una pista de terra ens porta per damunt del santuari.

Construït a finals del s. XVII o principis del s. XVII és una construcció barroca edificada en una època de gran devoció mariana que es manifesta en la reconstrucció quasi bé de tots els santuaris sota l’advocació de la Mare de Déu de la comarca i arreu de Catalunya.
L’edifici és d’una sola nau amb el presbiteri quadrat. Al costat té adossades estretes i petites capelles. El campanar és una torre de secció quadrada i cobert als quatre vessants, bastit al peu del mur de ponent al costat de la façana.

La nau és coberta amb volta de canó. La senzilla façana té un òcul que il•lumina la nau. A la porta si accedeix mitjançant una escala de pedra.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 13 juny 2012.