DELS FIORDS AL CAP NORD II. EL HURTIGRUTEN

A cada ciutat o port que fèiem estada, durant el nostre viatge, sentíem una hora o altre el soroll peculiar del Hurtigruten que anunciava la seva entrada a port.

Va ser creat a finals del s. XIX, com vaixell correu, per enllaçar el sud amb el nord, on en les eternes nits sense dia d’hivern àrtic, la neu i el glaç aïllaven completament aquells paratges per terra. La corrent càlida del Golf , que recorre la costa oest de Noruega, fa que l’oceà no és glaci mai, per això és va enllaçar el nord i el sud per mar. Al Hurtigruten li diuen L’ Exprés del Litoral, doncs cada dia de l’any, hi ha vaixells que pugen i baixen, fent parada a tots el poblets i ports de la costa noruega, transportant el correu, les persones i carga diversa, des de Bergen a Kirkenes, ja prop la frontera amb Rússia.

Durant la segona meitat del s. XX, aquell primer vaixell és va anar transformant i sense perdre la seva funció de correu i transport de persones i embalums, va afegir-hi el transport d’oci, fer de creuer. Construint vaixells més moderns i confortables. L’atracció principal d’aquest creuer, però, és la bellesa dels paratges per on transcorre, navegant entre els fiords, per arribar a aquell petit poblet costaner, passant entre penya-segats i grans cascades d’aigua, o travessant passos estrets, que sembla que gairebé frega les roques.

Aquell gran barco despertava la nostre curiositat, si als poblets petits feia parada de mitja hora, a les ciutats i pobles grans, la parada durava quatre hores, amb les portes obertes. Els turistes podien visitar la ciutat, i els curiosos podien veure el vaixell per dintre, només s’havia de tenir cura de sortir abans d’emprendre la sortida.
A Honningsvag, la petita ciutat més al nord d’Europa, dins l’illa Mageroya, una colla de gent del grup, vam decidir entrar a visitar el vaixell. Vam recórrer les seves cobertes, els seus salons, la gran biblioteca, els salons de lectura i un ample gimnàs amb tota mena d’aparells. Per una estona ens vam creure passatgers d’aquell fantàstic creuer, i vam fer les pertinents fotos.

Al migdia la guia ens va presentar a una parella que havia arribat amb el Hurtigruten, i s’afegia al grup per fer la visita al Cap Nord i tornar a casa amb el nosaltres, el primer comentari que van fer
- Es la primera vegada que sentim i parlem català en vuit dies.
Després vam saber que eren de Manresa, aquella parella joveneta que havia viscut la experiència de viatjar amb el Hurtigruten.

Al vespre vam coincidir a la taula, sopant allà en aquell restaurant de cara al mar, abans d’anar a gaudir de la nit més màgica, a l’ample mirador del Cap Nord, guaitant el sol travessar la fina línia entre l’est i l’oest, la nit i la matinada, la fina línia que apuntava directament al Pol Nord, aquell sostre de la terra que tan proper teníem.

Sopant ens vam explicar les vivències a bord del Hurtigruten, les meravelles dels paisatges i dels fiords. Es van passar els vuit dies entre el gimnàs i les cobertes. La tranquil•litat i la pau que van assaborir, el descans de no haver de fer maletes contínuament. Les visites al llogarets i ciutats en les parades, sempre parlant en anglès i una mica a corre cuita, però l’espectacularitat del viatge no tenia preu.
Després vam donar-nos els telèfons i l’e-mail, per continuar l’amistat quan fóssim a casa, i quina coincidència , el xicot es deia com jo de segon cognom.
- A veure si encara serem família –vaig fer jo bromejant.
- La meva mare tenia uns cosins a Berga, abans ens havíem vist vegades.
- No seràs el fill de la M. Carme? el Joaquim?
Doncs si eren el fill i la nora de la meva cosina. Ja és una bona casualitat anar a trobar uns familiars quasi desconeguts en un d’aquest racons perduts de l’ample món.

-Maig de 2012-

MASIA DE BADIA. SANT FELIU DE SASSERRA. BAGÉS.

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a les restes de la Masia de Badia a Sant Feliu Sasserra.
Badia segons el diccionari Alcover Moll: ETIM.: reducció de abadia.

La masia de Badia també anomenada Abadia apareix esmentada a partir de la baixa Edat Mitjana com pertanyen al paborde de Palau, fet que perdurà fins el s. XIII. En un altre capbreu, en aquest cas de bens del priorat de Lluça de l’a. 1434 hi apareix Abadia superior Sasserra formant part de la batllia de Relat. En un altre capbreu, en aquest cas de la cambreria de Santa Maria de l’Estany datats en el S. XIV- XV hi apareixen unes peces de terra. Segons altres dades la casa passarà a dependre del Monestir de l’Estany i l’a. 1395 a causa d’un incendi la comunitat va marxar del Monestir durant 41 anys. L’a. 1596 quan es posa en venda la Baronia de Lluçà, els germans Francesc i Miquel Agulló compren el castell de Lluça i els masos Badia Sobirana i Badia Jussana, fins aleshores en mans del prior.
És una masia de grans dimensions formada per un robust volum central de planta rectangular i composada de plata baixa, primer pis i golfes. Té la teulada de doble vessant en mal estat. Les parets són de maçoneria de pedra amb cantonades diferenciades i murs eixamplats a la base. En la façana principal hi predomina una gran portalada adovellada. Al damunt un gran finestral geminat d’arc lobulat parcialment derruït. A la planta baixa en la façana nord-est presenta l’accés principal i diverses obertures emmarcades amb pedra on hi destaca una espitllera. A la façana nord-est a nivell de sota teulada hi ha un petit sortint de pedra amb una obertura modificada que podria haver estat un matacà. L’edifici està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Sant Feliu de Sasserra.

Parlar de aquesta masia té un motiu emocional perquè forma part de la meva pròpia història. Saber d’on venim i quins van ser els nostres ancestres és un petit desig que a tots ens agrada conèixer.
Aquesta història familiar difuminada en el temps és remunta a mitjans del segle XIX quan Fortià Pujol va néixer a Torelló. Així saltant de graó en graó, poc en sabem de la seva joventut, fins que va casar-se amb Teresa Rosell i va viure a Folgueroles. Segurament treballava de pagès, tenim cura de ramats o de masover. Almenys una part dels primers fills són nascuts en aquesta població osonenca. Amb la seva dona la Teresa Rosell va engendrar onze criatures.
Saltant un altre graó sabem que va anar de masover a la masia de Badia. Havia enviudat de la primera muller i s’havia casat en Caterina Roca, semblà ser també de terres d’Osona, amb la que va tenir tretze fills més.
Recorda les paraules de l’avi d’un amic que va néixer en un mas proper i deia: A Badia sempre hi ha una estesa de bressols.En casa amb moltes boques hi ha molt treball per aconseguir que menjar.

El treball no mancava des de molt petits amb la gernació de família i més a pagès s’havia de col•laborar. Uns fills van abandonar el redós familiar i van construir els seus nius en diferents poblacions de les contrades: Barcelona, Manresa, Pont de Vilomara, Puig reig, Navàs, Vilada, Sallent, Berga i altres poblacions. A Sant Feliu i entre parents és parlava com de una carta de naturalesa: és dels Pujol de Badia.
Llastimosament us estic parlant d’un edifici ruïnós que només Déu sap si no s’esfondrarà i desapareixerà de la mateixa forma que desapareixem els humans i només la pols i els ossos mantindran el nostre record. Acompanyo aquesta història amb una fotografia de Joan Veiret Amat que va ser metge del poble i que ens mostra la masia en el primer quart del segle XX. També de la Cèdula Personal de l’avi Miquel datada l’a. 1889.
Un bell record de la nostra visita dos cabirols sorpresos saltant àgilment per les terres i fugint pel proper bosc.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 maig 2012.

DELS FIORDS AL CAP NORD

La vaig conèixer a la tarda, a la Consol, del mateix dia que varem arribar a Hèlsinki, mentre ens anàvem coneixent tot el grup que passaríem uns dies junts en aquell viatge fins al Cap Nord a Noruega. Aviat va dir-me
- A veure si pots mirar d’arreglar-me la càmera, des que hi he posat “la peli,” que s’ha encallat. Altres vegades m’anava bé, però ara no puc.

Després de dir-li que jo no entenia de càmeres, però la hi vaig mirar, i més tard la vaig acompanyar a una tenda d’electrònica, on li van dir que s’ havien de quedar la càmera fins el dilluns per poder-la observar. Érem divendres i l’endemà sortíem de ruta.
Als tres primers dies tots els del grup, catalans, mallorquins i algunes persones del centre de la península, tots van intentar arreglar la màquina de la Consol. Després a Rovannionni, altre vegada a una tenda, però allà no ens van poder fer entendre.
Tothom ja estava una mica atabalat de les explicacions de la Consol, que no és cansava de repetir que volia filmar el viatge per llavors fer un berenar amb les seves amigues i passar la pel•lícula.

La Consol, barcelonina, però resident a Mataró, tenia 74 anys, viatjava sola, era una persona molt espavilada i simpàtica, però , com anem fent totes les persones al fer-nos grans, li agradava repetir i repetir la mateixa cançó. Algú ja cansat de la musiqueta li va dir
- Consol, per què no guardes la càmera a la maleta, i no t’amargues el viatge (ni ens el amargues a tots) i agafes la màquina de retratar i fas fotos, (ja que també en portava una) i així el berenar amb les amigues podreu mirar les fotos o passar diapositives.
Hi així ho va fer, va començar a fotografiar-ho tot amb gran delit i ja tothom va restar més tranquil.
El viatge va anar molt bé, durava deu dies, , després de Rovanionni, i anar a veure el Pare Noel, a la seva cabana del Cercle Polar Artic, que per cert, al saber que érem de Barcelona ens va parlar en català, i ens va demanar pel Barça. LLavors vam seguir amb l’autocar pel nord de Suècia, fins arribar a les illes Loffoten ja a Noruega, excursions en vaixell pels fiords, pluja, boira, després altre volta al continent. Alguns fiords els travessàvem amb ferri, carregant-hi també l’autocar; sempre envoltats de paisatges idilics d’una bellesa espectacular. En una a de les excursions vam anar a alta mar a veure le balenes, amb un petit barquet pesquer, on més de la meitat dels turistes vam acabar marejats i vomitat. la Consol valenta, estava fresca com una rosa.
Vam arribar a Thomson, la París del Nord, així anomenen aquella ciutat la més gran del nord del país, on hi havia un important museu de nàutica, i l’hotel on estaven a la badia, semblava que flotes sobre el mar, i nosaltres semblavem estar entre núvols, ja que va ploure tot el dia. La propera parada va ser Alta, vam arribar-hi tard i al vespre vam sortir a fer una passejada pels petroglifs mil•lenaris . Unes roques vora el mar amb uns grabats rupestres antiquíssims. Tornàvem a l’hotel a quarts d’una de la matinada amb un sol impressionant.

Al penúltim dia del viatge, ja dins la illa de Mageroya, on vam entrar-hi per un túnel subterrani a sota del mar. Aquell dia a la nit estaríem a la punta més septentrional d’Europa, on a la una i setze minuts de la nit veuríem la posta i sortida de sol més espectacular. Allà en el punt on s’ajunten orient i occident, l’est amb el oest, allà en aquell punt on el sol, encara alt, sobre el mar en l’horitzó passaria en qüestió d’un segon de la posta a la sortida, davant d’aquells centenars de persones que miràvem encuriosides el sol de mitjanit abans de tornar a l’hotel a passar la última nit abans de tornar cap a casa,visitant també abans un poblat sami, (lapó).

Encara era la tarda d’aquell dia, quan varem fer una excursió a la Illa dels Ocells, un espai protegit on milers d’aus de diferents espècies hi niaven, hi tenien el seu hàbitat. N’hi havien de totes mides i classes. Era espectacular aquella illa rocallosa tota plena d’ocells. Anàvem a la coberta d’un vaixell, a mar obert, tots admiràvem el paisatge i fèiem fotos. La Consol també feia fotos, va ser just en aquell moment quan es va treure la càmera que portava penjada al coll, perquè un company li fes la foto, quan va venir un cop de mar, una onada gran va fer balancejar el vaixell, fent que la Consol perdés l’equilibri i caigués ben llarga al terra, i la màquina de retratar se li va despendre dels dits i... va anar lliscant, lliscant per la coberta... fins que... xap! va caure al mar, allà on encara deu ser, al fons de l’oceà Àrtic.


PD. La Consol, però, va poder fer el berenar amb les amigues amb les fotos del viatge. Tenia dos carrets fets i guardats, i tota l’altre gent del grup li varem enviar fotos dels últims dies.

Anna - setembre de 2009-

CAMINANT PER LA TERCERA MARIA. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

La nostra petita colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel vam sortir com cada divendres a fer la nostra caminada. Aquest cop portàvem un guia de excepció, el Lluís que coneix perfectament l’espai anomenat com la Tercera Maria a les terres de Capolat.
Anant per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys just en arribar a la boca del túnel de la Mina hi ha la cruïlla a l’esquerra que duu a Capolat. Vam seguir la pista asfaltada i poc després de passar la Font Gran un rètol ens indicà el camí de terra fins a Torneula.
El paratge per qui li agradi la muntanya és fabulós, caminàvem pas a pas per entremig del bosc i dels prats mentre seguíem la nostra ruta. Aquesta època de l’any després de la pluja caiguda dies passats entapissa la terra d’herba amb un to verd brillant i on ressalten les flors de diferents colors. L’olor del timó (farigola) s’endinsa als nostres narius i ens delectem amb el seu perfum.
Primerament seguim la pista i poc després un senderoi entre arbres ens porta a un cingle on divisem les terres d’Avià i les cases de pagès del seus voltants.
Poc després trobem un parell de basses plenes d’aigua i també una mica de llot que ens fa enfangar les botes. Davant nostre s’alça la casa de Torneula amb les seves dependències. En Lluís ens fa algun comentaris de la gent que l’habitava. Sobretot, de les dificultats de viure en un lloc aïllat, els treballs per anar els fills a col•legi quan eren petits i els camins a fer per treballar en un ofici a Berga. Res no és fàcil en la vida del pagès o ramader.
La casa és abandonada, els porxos mantenen la seva utilitat per emmagatzemar la palla pel bestiar. Ens sorprèn la grandària dels antics estables, sota la vivenda, per la profusió d’espais pels diferents animals. El sostre interior ha davallat a diferents punts de la construcció.
Una vegada feta una ullada a l’edifici continuem la nostra caminar que ens porta fins a Sant Salvador, santuari, punt geodèsic i on la quadribarrada bandera de la nostra terra oneja al vent. El mirador és meravellós perquè des d’aquest punt, 350- 400 m. de desnivell, és domina tota la plana propera del Berguedà Jussà o Baix fins a la serrades carenes de Montserrat.

Sant Salvador també dit Sant Salvador de la Mata és una església preromànica de planta rectangular, actualment només són visibles els murs de tramuntana i ponent. Els carreus en una part de l’edifici són ben escairats i col•locats en llargues filades. Aquest parament contrasta amb el resta. Tot l’edificació és ocupada per les plantes i els matolls que fan difícil entreveure-la gaire. Segons dades les ruïnes de l’església conserven part del paviment opus spicatum. Nosaltres no ens va ser possible apreciar-ho a causa de la feréstega vegetació.
L’església va ser consagrada l’a. 900 pel bisbe de la Seu d’Urgell, Nantigis. L’acta de consagració explica que és consagra a petició de l’abat Sunila i dels habitants del poble que l’havien restaurada en el lloc anomenat Matta monasterii. El 905 el cenobi encara subsistia, car Adalaiz, comtessa filla dels comtes Suniari i Richildis, donà per remissió de l’ànima dels seus pares tot el terme de l’Espunyola al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Esmenta en els límits de la seva donació et de partis orientis affrontat in fines de Mata monasterio. Després la història del monestir queda difuminada pel pas dels segles.

Una vegada finalitzada la nostra visita ens vam encaminar fins a la Bòfia. Ës una cavitat on s’escolta el degotar de l’aigua en el seu interior.
Acabada la nostra excursió només ens va quedar retornar al punt de sortida.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 maig 2012.

SANT MARTÍ DE COFORB. CAPOLAT. BERGUEDÀ JUSSÀ

Crònica de la visita a Sant Martí de Coforb de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur. Com sempre quan tenim un xic de temps ens agrada sortir a fer un vol i en aquesta ocasió van anar a Coforb a cercar l’església que segons la llista de monuments del Berguedà s’hi troba.
No sé si anomenar el municipi de Capolat i les seves agregades entitats de població de Llinars, Rossinyol i Coforb, Sant Andreu de Farners i Travil o Taravil com pertanyents al Baix Berguedà. En el seus límit sud (Cingleres de Capolat) des d’un desnivell de 350-400 m. s’atalaien les terres d’Àvia, l’Espunyola i Casserres i la resta del més pròpiament dit Baix Berguedà o Berguedà Jussà. En la part nord la serra dels Tossals emergeix com una barrera protectora. Però com al consultar una publicació del Consell Comarcal surt escrit així, hi fem cas.

El municipi de Capolat té el seu origen en el castell de Capolat, que era un dels nou castells de la comarca antiga de Cardona i formà part sempre del vescomtat de Cardona (després comtat i ducat). La família dels Cardona hi tingué sempre la jurisdicció civil i criminal. Aquest fet i la dependència eclesiàstica al deganat de la vall de Lord vinculen històricament Capolat en la comarca de Solsona.
Seguint la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys al km. 5,5 hi ha un trencall on surt una pista asfaltada amb un rètol que indica Coforb. Entremig de prats verds i camps sembrats van dirigir-nos a la recerca de l’església de Sant Martí, sota l’advocació del generós sant que va compartir la seva capa amb un captaire. Arribats a una placeta natural van veure l’estructura de l’església a la nostra dreta i ens hi vam apropar.

La parròquia és esmentada l’a. 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell sota la forma Focco Curuo, però no conserva majoritàriament cap element romànic.
El conjunt és format per l’església, el cementiri al costat esquerra i la casa annexa, antigament la rectoria. L’edifici és de planta rectangular amb la sagristia al costat nord. Situat en un terreny en cert desnivell l’entrada es fa per mitja d’uns graons en bastant mal estat. La porta és una obra posterior, potser del 1813 segons data de la llinda, formada per un arc de maó flanquejat per falsos pilars, del mateix material. L’edificació és de pedra sense treballar, de diverses dimensions i disposades en filades, després el parament de la porta és arrebossat. Damunt la porta un òcul i dalt de la façana un campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta és a dos vessants i coberta de teula àrab.

I ara ens veiem obligats a donar les gràcies a les persones que habiten la casa annexa per la seva amabilitat i permetre’ns l’accés a l’interior de l’església. Per dintre té un sorprenent bon aspecte, enguixada de blanc i tot el seu parament ben cuidat i en ordre. Sembla haver-hi vestigis de l’antiga porta encarada a migjorn que donaria pas al cementiri. Curiosa la pila baptismal enclastada en la paret nord protegida per un tancament pintat. Sobre la porta d’entrada hi ha situat el cor il•luminat per l’òcul.
Només es celebra culte un cop a l’any per les immediateses de Sant Martí.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

La Ratafia

Estava preparant la ratafia, en tinc  la recepta des de fa molts anys. El meu pare me la va passar i a ell li va passar el meu avi, i al meu avi li va passar  el meu besavi...no sé aquesta recepta  des de quantes generacions ve.    Mira que es bona!

    Agafo les herbes ( que no us diré quines son perquè no em copieu la recepta) i amb un palet les vaig triturant perquè deixin anar mes el seu aroma i amb una cullereta la vaig posant a l’ampolla amb l’alcohol fins a aconseguir el punt just que fa que la beguda sembli un regal dels deus.

   Mentre estava absort fent aquesta preparació vaig sentir un gran guirigall. De on venien aquests sorolls? No els podia identificar; tant aviat semblava el rauc sorollós i ronc d’una granota com el cant viu d’un ocell. Vaig sortir a la porta, una alenada fresca d’aire em va tocar la cara, per un moment no vaig veure res però desseguida vaig veure el mes increïble: Un vell xaruc anava carregat amb un patracol en el que no sé què hi portava, anava carregat d’estris musicals penjant del patracol, una petita botzina, uns quants picarols, una petita pandereta, unes campanetes, i no sé que mes. Ell portava un barret de palla punxegut, una gran capa vermella i uns pantalons blaus.  Era una veritable mamarratxada!! Quan es va anar acostant vaig veure que era el nostre vell enterramorts.  Que hi fa aquest pobre home per ací? em vaig preguntar....M’hi vaig acostar i li vaig preguntar que volia dir tota aquella parafernàlia i ell em va dir que venia a oferir-me un bon concert perquè jo era l’home mes venerable de tot el poblet i de les rodalies, que ell sabia que jo tenia el secret d’un beuratge miraculós, que treia les penes i donava alegria. I que en volia d’aquell beuratge, perquè ja estava tip de veure plorar gent amb la feina que feia i que si n’hi omplia una garrafa ell en podria oferir un gotet a les persones tristes que ploraven i així es posarien contentes i ell seria mes feliç i a canvi m’oferiria un concert amb el seu equip musical, aquell que portava a sobre. N’hi vaig donar una garrafa, es que em va fer pena, que podia fer si no?. Ell va marxar tot content i mentre me’l mirava com enfilava el camí de tornada al poble vaig veure que no anava gaire recte i que aquella alegria ja no era del tot natural. I llavors em vaig adonar que hi havia algú mes que feia ratafia. Però, vaja segur que no tant bona com la meva!!!  Segur! Segur!

                                                               Berga, 14/10/09

EL CARGOL

(conte infantil)

Hi havia un petit cargol que creixia feliç dintre aquella gran col, jugant amb els seus germans, cosins i amics; passant-ho d’allò més bé.
Aquella tarda de primavera, va començar a ploure molt. Que bé que s’ho van passar, els cargols, remullant-se i netejant-se. Sortint de la closca per parar la pluja i tornar-se a amagar a dintre. Quan va acabar de ploure, lliscaven feliços per la fulla tota humida. De sobte algú va cridar,
-Perill, venen els homes!!!.
Tots es van amagar allà on van poder, i es van tancar en banda dintre d e la closca.
El petit cargol enredat entre el plec d’una fulla, no entenia que passava. Va sentir que unes mans sacsejaven la col, mentre una llumeta encegadora l’atordia. Estava tot arraulit sense moure’s poc ni gota i va sentir con s’enduien els seus companys, mentre aquests gemegaven.
Quan tot va restar en silenci, el cargol va buscar els seus amics i no va trobar ningú. Estava ben sol! On se’ls envien endut els altres?
Trist va marxar de la col, va caminar i caminar, per caminets i viaranys, buscant als companys. Va topar-se amb unes cuques de llum i els va preguntar pels amics cargols, però aquestes li van respondre que no en sabien res. Llavors un cargol gran que el va sentir li va explicar la història.
-Els homes són els nostres grans enemics , ens agafen, llavors ens couen i se’ns cruspeixen. No te’n refiïs mai de cap d’aquests ser humans.

Aquella tarda l’Albert i la Núria esta estaven caminat per un caminet al llindar del bosc, i el nen va cridar,
-Mira quin cargol més bonic! - mentre ja l’agafava.
-Si porta’l amb els altres que el diumenge farem la cargolada –li contesta la germana.
-No! No! aquest és el meu cargol i ningú se’l menjarà.
El cargol es va trobar sense saber massa com, dins una capsa de sabates plena de fulletes verdes. El nen el treia cada dia a passeig i jugava amb ell i li donava fulles fresques cada dia, però el cargol enyorava ser lliure, córrer i lliscar de mata en mata.
Un dia el nen no el va treure, ni tampoc el següent , ni l’altre. El cargol ja no tenia cap fulla a la capsa, i tenia molta gana, llavors es va anar aflaquint, quasi mai sortia de la closca, sempre dormia, estava mig mort.... Un dia sent que remenen la capsa i es va posar alerta treien una mica el caparró.
-Quin fàstic, un cargol aquí!!! ja deus estar mort. Aquet trapella de xicot, se’n va de vacances i deixa aquí , perquè que es mori, quina pudor si no me’n dono compte.
El primer intent de la dona, va ser tirar-lo amb la brossa, però després al veure que encara bellugava una coseta allà dins la closca, el va agafar i el va deixar al jardí entre uns matolls curosament.
El contacte amb l’aire i la humitat de les fulles, van fer reviscolar el cargol, que va sortir de la closca aviat i va començar a menjar del verd que tenia al davant.
A la nit, quan ja no feia calor el cargol es va anar allunyant d’aquell jardí i d’aquella casa, no fos cas que tornes el nen i el fiqués a la capsa de nou. Potser el trobaria a faltar una miqueta a aquell nen que l’havia salvat i el cuidava, però recordava el que li havia dit el vell cargol " dels humans no te’n pots refiar de cap" i a més a més enyorava tan aquella llibertat.

- 10 de maig de 2012-