dilluns, 30 d’agost de 2021

MARSELLA, LA PLATJA DELS CATALANS

 

 Com ara per les circumstàncies no es pot viatjar, almenys en llocs llunyans i ben poc per les nostres contrades, sobretot la gent  una mica grans, he volgut recuperar algunes de les visites que vam fer en l'últim creuer ara ja farà dos anys, per la Mediterrània, ja que sóc una enamorada d'aquest mar i els països i ciutats de les seves costes, Avui toca  visitar  Marsella. Moltes vegades havíem passat pels voltants, en ruta cap a altres indrets però mai hi havíem entrat dintre la ciutat i vam descobrir una bonica ciutat que ve valdria la pena dedicar-hi uns quans dies a visitar-la. 



Marsella , el que  primer et sorprèn  al arribar per mar és l’impressionant grandària del port, el segon més gran d’Europa, i les muntanyes que arriben  al mar, tot Marsella costeruda, enfilada entre turons .  Sortida pel nostre compte del vaixell, com que per dificultats de salut no podem caminar gaire, vam decidir agafar  un trenet que fa una ruta pel el casc antic arribant fins dalt del santuari de   “ Nostra Dame de la Garde” al cim d’un turó de 149m. des d’on es pot veure una  magnifica panoràmica de la ciutat i del port. El trenet ens condueix a traves del port vell, entrant  per un seguit de carrerons, continua per  la vella carretera que bordeja el turó, mentre la guia va explicant pels diferents llocs on anem passant.



Havia sentit parlar de la Platja dels catalans, i estava pensant que si tinguéssim més  temps m’hauria agradat anar-hi. De  sobte el trenet fa una parada i la guia anuncia  “La Platja dels catalans” abans era el  barri dels catalans, ara queda la casa i el  carrer dels catalans . Una petita platja amb el nom i una reixa que es tanca per la nit. Llavors segueix amb l’explicació de  la història.  L’any 1720 Marsella és assolada   per la pesta negre i perd la meitat de la població. Les autoritats miren d’atreure gent d’altres indrets. Un grup de pescadors catalans, s’instal·len a l’àrea de la cala de Saint Lambert, a la platja hi havia una torre abandonada, antic llatzeret o infermeria, on feien la quarantena durant l’epidèmia  (encara si pot veure ) i allà van construir el barri dels catalans, llavors apartat del port i fora muralles. Els catalans van introduir les seves tècniques, pescaven més i millor, per això mai van tenir una bona relació amb els pescadors autòctons, que sovint volien fer-los fora. Si van estar fins a finals del  segle XIX, quan es van enderrocar les muralles i és van urbanitzar la zona , alguns van tornar cap a casa altres es van quedar pels voltants.

L’Alexandre Dumas en “El comte de Montecristo” 1844 fa referencia a aquesta gent. El protagonista s’enamora d’una noia catalana la Mercè Herrera que viu en aquet barri. Dumas explica  com era aquell barri i la gent que l’habitava.... segons traducció de Jesús Moncada...

«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral, el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la mateixa manera que n’han conservat la seva llengua”


El trenet continua la ruta pujant per carrerons estrets fins dalt molt a prop  del cim. A sobre s’alça majestuós l’impressionant  Santuari de Notre Dame de la Garde, tot l’entorn amb magnifiques vistes del port i la ciutat,  davant mateix es pot veure l'illa amb el Castell de If , Fortaleza del s. XVI on es situa la història  d’Alexandre Dumas.



  Pujant per amples escales fins a l’entrada de la Basílica , d’estil  Neo-bizantí, construïda a la meitat del s. XIX sobre una església també dedicada a la Verge . Per fora destaca l’alternança de filades de pedra balca i marbre verd de Florència i també el campanar de 41 m. d’alçada coronat per una imatge de la Mare de deu de la Guarda de 11m. de metall daurat,  La Bonne Mére com li diuen , era i és  protectora de mariners i pescadors. Impressionant la vista panoràmica del la ciutat i del port.

  

2 comentaris:

  1. Veig que no us esteu de res Anna, creues, excursions...No conec aquesta ciutat , però pel què expliques deu tenir molt d'encant...M'ha fet gràcia que tinguem una platja fora de Catalunya. Gràcuies per aquest interessant informació.
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs Roser, aixó de no estar-nos de res, sobretot ara, ens estem de moltes coses, però aquests últims anys hem fets alguns creuers per la Meditèrrania i visitat algunes ciutats i llocs que la salut ja no ens permet fer d'altre manera i realment és descobreixen coses sorprenents dels avantpassats catalans que els van trepitjar i estar, molts anys o segles enrera.
      Una abraçada M. Roser.

      Elimina