ADOLESCÉNCIA DISSORTADA

( fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs i pelacanyes )

El Martí contempla embovat el seu petit nadó que acaba de complir el primer mes de vida, li cau la baba amb la gatzara que fa quan es desperta, abans no s’adoni que té gana i aquest dolç so sigui substituït per un plor estrident reclamant el pit de la mare.

Els seus pensaments esdevenen grisos  abans que els negres, pensa en el seu  pare, si ell  l’havia mirat mai així  amb amor i tendresa, com  jo ara estic mirant al  Marc, o sempre m’havia tingut inquina i menyspreu, pel fet de néixer el segon de la colla, o ves a saber perquè.

Ell mai s’havia sentit estimat  pel seu pare des de ben petit el seu record són crits i insults; “no saps fer res ben fet, ets un inútil” un altre dia estirant-li les orelles li deia “capsigrany” en canvi amb l’Eduard , el germà gran tot ho feia bé, era el seu preferit, cínic i orgullós, i tampoc volia saber res de mi. Cinc anys més tard va arribar la Laura, una nena preciosa, la nineta dels seus ulls i jo al mig, com sempre un zero a l’esquerra. Amb  la mare passava tres quarts del mateix. La  persona que em va fer feliç en la meva infantesa va ser la petita Laura, com la  cuidava moltes vegades sempre la tenia al meu darrera perquè la fes jugar, crec que és la única que m’estimava de veritat.  Al fer-se gran i ser la nena mimada de casa amb va deixar també una mica de de banda. 

La pitjor etapa de la meva vida, però,  va ser al entrar a l’adolescència , cap als tretze i catorze anys. La meva autoestima ja estava prou baixa, com ofegava la meva tristesa menjant, em vaig tornar força rodonet, era alt i gras, els companys de classe  és van començar a burlar de mi i em cridaven ganàpia, rabassut, gord ...  El pitjor va ser quan aquell bordegàs del Ferran un dia al sortir de classe em va fer la traveta i vaig caure ven llarg com un sac,  vaig ser la riota de tots.

Això va fer que m’aïlles dels pocs amics que em quedaven, sempre estava sol, vaig perdre les ganes d’estudiar , sovint em saltava les classes i anava a caminar per llocs solitaris, després ja ni volia sortir ni anar enlloc. Vaig caure en una profunda depressió . No volia ni sortir de casa , fins vaig pensar en el  suïcidi. Metges , psicòlegs, pastilles , semblava que m’animaven una mica , però aviat hi tornava,  no tenia ganes de sortir ni veure ningú.  Aquell any el curs em va quedar penjat. La mare la veia preocupada per mi, el pare encara em turmentava quan podia  “Au, no estudiïs no, seràs un pelacanyes tota la vida”  llavors la mare el feia callar i sortir de l’habitació.

El recolzament de la mare,  les paraules d’ànim i companyia de la Laura, que va tornar a ser la nena dolça de anys enrere, van ser el detonant per ajudar-me a  sortir del pou, per primera vegada em vaig sentir estimat per la mare i havia recuperat  l’estima de la germana, vaig sentir que importava a algunes persones. ( El pare i l’Eduard seguien en un altre planeta.) El metge, les pastilles i la seva ajuda em van ajudar a la recuperació. Això si hauria de tornar a repetir el curs.

El meu aspecte físic també s’havia recuperat;  com sortia cada dia a caminar, ja no estava tant gras i intentava cuidar  una mica l’aparença i m’arreglava un xic per tornar a l’insti.....

Als quinze anys, estava en  un curs enrere on no em trobava massa a gust , seguia sent un solitari, però els nous companys no es ficaven amb mi  ni em molestaven, fins algun havia fet algun intent d’aproximació i havíem fet junts amb altres algun treball. Vaig tornar a trobar el gust pels estudis. Estava disposat a recuperar el temps perdut i estudiar de valent;  volia superar a l’Eduard, ell que tot i ser tant pinxo, aprovava justet, però pel pare tot el que ell feia , li semblava molt bé. Vaig acabar aquell curs amb unes notes brillants. La mare i la Laura em van felicitar, en canvi el pare només em va dir,  ”és clar, repetint el curs això no té cap mèrit” vaig fer veure que sentia ploure, tot i que per dins em coïa.

Era l’últim curs que feia a l’Institut, l’any vinent ja seria universitari, seguia estudiant de valent , havia superat totalment al depressió i tenia alguns amics, encara que pocs. A la classe, i  havia una noia nova , força tímida i grassoneta , aviat el grup de torn va començar a riure’s d’ella i fer-li alguna broma pesada. Jo m’ho mirava de lluny, pensava que l’havia de defensar, però no podia, sentia com una punxada a l’estomac si ho intentava. Un dia la vaig trobar quan  sortia de classe plorant, em vaig posar a caminar al seu costat i li vaig dir al cap d’una estona,

¾    No et preocupis per aquests galifardeus que et fan patir, són uns imbècils.

Ella em va mirar i em  va somriure, és va eixugar les llàgrimes amb la mà i em va dir... “gràcies”. La vaig acompanyar a casa , em va explicar les seves cuites , li vaig fer costat, i fins avui. Hem acabat la carrera, els dos tenim treball  i és la mare d’aquesta preciositat de nen que ens té als dos embadalits.

/08/03/21/