diumenge, 30 de maig de 2021

EN EL LLINDAR DE LA PORTA

 

Estic envoltada d’un mar de boira grisa, espessa, per on és filtren suaus tonalitats de colors ...  grocs, taronges, liles, blaus, grisos... raigs de sol que intenten filtrar-se entre el immensa boirina. No es veu res, ni amunt ni avall., ni cap a cap costat.  No sé com he vingut a parar aquí. On sóc? Que hi faig aquí? Continuo caminant per entre aquell  gran bromall, el silenci es total, estic perduda, atordida i no puc pensar amb claredat.

De sobte em trobo davant d’aquella porta, bé, realment només és el marc , la porta és absent. Aturada davant aquella gran portalada, no sé que haig de fer. Passar-la i continuar caminant o tornar enrere. Resto allà indecisa, immòbil. A l’altre banda els colors són més suaus, més tènues, la seva claredat dona calma;  inspiren una pau i una tranquil·litat acollidora, on estic ara sento una  l’angoixa i un malestar que em tenalla el pit.

Finalment decideixo tirar endavant, passar la porta. Aquella quietud  i placidesa  m’atreuen, estic cansada,  necessito reposar i recuperar forces... Faig quatre passes i arribo al llindar de la porta, llavors els meus peus queden travats;  vull passar-la , però no puc continuar endavant ... els meus peus no es mouen i el cos tampoc em vol seguir... com  si algú em tibes enrere o estigues  lligada a un arbre gegant. M’atreuen les vibracions que em produeix passar la porta... però dubto si haig de voler passar.

Llavors penso que potser no em convé seguir endavant i vull tornar enrere, però estic allà clavada i no em puc moure del llindar d’aquella  portalada. Quines coses més estranyes em passen, aquí dreta com un clau sense  poder avançar ni tornar enrere, el meu cap està a punt d’explotar.

En aquell moment sento com un cop molt fort em sotragueja, tant fort que em fa caure a terra i se’m ennuvola la vista, ara no veig res... però començo a sentir veus , primer dèbils , llavors més clares i entenedores,

¾    Ja l’ha tenim! L’hem recuperada!

¾    Gracies Déu meu!  Joana! Em sens? –mentre em  prem la ma amb força.

Veus conegudes que parlen  i em parlen, però no puc dir res, encara que  poc a poc vaig comprenen el que passa  i vaig recordant. Aquell cotxe que em venia de cara ... l’intent d’esquivar-lo ... i el cop brutal; després.... la foscor total. Sento el cos entumit, febles dolors, neguit, angoixa. Sé que estic en un hospital... però  estic viva!  se que faré tot el que sigui per recuperar-me. La medicació fa el seu afecte i torno a endormiscar-me  de nou, ara tranquil·la,  del meu cap ha desaparegut totalment  l’espessa  boirina aquell maleït  llindar d’on no em podia moure.

– 26-04-2021-

 


2 comentaris:

  1. Molt interessant aquest text... Mentre el llegia també m'agafava una mica d'angoixa, semblava un somni, però no, diuen que quan estàs a les "portes" de la mort hi ha uns instants que no saps on ets ni el què et passa, per això no podia passar la porta, perquè encara no era l'hora...
    Petoneys, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que és una mica angoixant aquest text, però amb aquesta imatge que era el tema del relat em va sortir aixó d'aquests moments en que estas entre la vida i la mort,o en uns moments de mort clínica, en el que tornes a reviure, i diuen que passen aquestes coses.
      Una abraçada M. Roser

      Elimina