BOCA CLOSA

“Et deixaré, si vols, la veu, mentre tu tens els llavis closos”  (M. Angels Anglada)

La Gemma era una dona molt pencaire, des de jove treballava a una botiga de queviures i li agradava molt el tracte amb la gent, era afable i servicial. Era quasi la seva vida. Li agradava molt parlar i sabia com tractar la clientela. Avui tot i la pujada de les grans superfícies, la seva botiga, abans de la tia Remei,  encara té una clientela molt fidel.

Bé, des que es va casar compaginava casa i feina, i la pujada del seu únic fill, tret en escasses ocasions mai va faltar a la feina. Ara que es una mica gran i amb l’arribada d’un  nét ja es planteja deixar el treball quan faci falta, te dues noies que se’n pot ben refiar, bé, però només  alguns dies, de fet ella sempre diu que si pot, no es pensa jubilar mai, això del contacte amb la gent no li treu ningú, es una de les grans satisfaccions de tenir una botiga.

El seu nét ja ha complert tres anys, és un encant de nen i ella li cau la baba quan el té a casa. Li explica contes, acudits. A ella li agrada inventar relats, però ha d’anar alerta amb el que diu, per que quan el nen li’n demana un de repetit si l’explica de forma diferent el nen ja crida,

¾    No iaia, no és així, el gat no empaita a la rata, sinó la rata empaita al gat.

¾    Si, si , tens raó – però llavors tenia que fer giragonses per continuar el conte.

Al petit Albert li  agradava quedar-se a  dormir a la casa dels avis, i esperava amb delit el conte abans  d’anar a dormir que li explicava la iaia, amb aquest si que quasi mai arribaven al  final, aviat és quedava adormit com un angelet.

Les coses no sempre surten com les planegem, de cop, la Gemma, va començar a quedar afònica, li costava de sortir la veu. El metge li receptava coses, millorava un xic, però aviat hi tornàvem, primer afonia, al final no podia dir res. Havia de deixar la botiga en mans de les dependentes, força sovint i quan hi anava ja no estava de cara la gent per no fer cansar la veu. Van consultar diferents metges, tenia les cordes vocals irritades per un virus, no havia de parlar, però com ho feia, doncs... no ho feia, no podia amb el silenci, sempre acabava parlant poc a molt, però la cosa no es solucionava, tampoc podia explicar contes al petit quan anava per casa .

Un especialista que van consultar els va dir que es curaria del tot si complia tot el que li deia: unes gotes, unes pastilles i no parlar gens durant dos mesos. Comunicar-se amb signes o amb escrits, sinó la cosa podria anar a pitjor.  Estava tant cansada amb el problema que va decidir fer-li cas. Estaria dos mesos amb la boca closa i faria tot el que calgués.

Al petitó se li feia molt estrany veure a la iaia sempre amb la boca tancada i només parlant amb signes. Els pares li havien explicat el que li passava  i ho entenia una mica, però estava trist. Aquella tarda que passava amb ella, estava rumiant sense dir res. De cop va cap a ella i li diu baixet,

¾    Iaia, ja se que no pots parlar, però jo estic trist de no sentir la teva veu i que sempre tinguis la boca i els llavis tancats. Saps que he pensat, que si vols, et deixaré la meva veu, mentre tu tens els llavis closos, jo callaré i tu podràs parlar. Que et sembla?

La iaia el va abraçar emocionada i li va omplir la cara de petons.

20/10/19/