dilluns, 19 d’agost del 2013

L’HOME QUE PREN CAFÈ A LA BARANA DE L’ANTIC CASINO.

El Sergi camina tranquil·lament pel centre del passeig de Manresa després de tota una setmana plena d’esdeveniments i problemes que ha resolt a mitges. Els gegantescs plataners amb les seves branques plenes de fulles donen ombra i amoroseixen el sol de la tarda.  

La Joana; la seva novia de tota la vida, aquella noieta amb qui va coincidir en classe de secundaria; dijous passat li ha anunciat que no sortiran més junts, ja què a causa de la seva manca d’interès per casar-se ha trobat un altre home que si que vol formar aviat un matrimoni. No com ell que sembla pensa casar-se a la quarantena quan ja no siguin a temps de ser pares per mètodes naturals. 

Mira la Joana, dir-ne mètodes naturals a coses que el Sergi anomena amor, acoblament, sentir una melodia junts o més senzillament jugar. Mai ho havia raonat d’aquesta forma de pensar. La veritat és que això de casar-se li fa l’efecte d’una cosa massa seria. Un lligam per sempre i més valia per tant retardar-lo un xic i gaudir junts del món. 

Al Sergi tant que li agrada la Joana, no havia trobat mai cap que li fes oblidar, i ara la mossa es despenja en aquestes cabòries. Sempre passen les ensopegades quan menys les esperes. Una setmana abans havien anat a Suïssa a esquiar i s’ho havien passat molt bé. Pistes per esquiar als matins, un bon àpat a la tarda, després a moure l’esquelet a la discoteca i a la nit  suaus pistes per ... 

Ara diu que és casa amb un de l’oficina on treballa i a més diu que el coneix de sobres. El cap, no aquest és casat i amb dos criatures i no creu que ni la  dona ni el sou li permetin mantindré dues famílies. Qui pot ser? Ja està el nyicris del Tomàs! Com s’haurà atrevit amb allò tan curt de paraules que ha estat sempre. Ai, Aquesta Joana, quan se li posa una idea al cap fa aixecar la moral, i altres coses, fins a un gripau. Potser, no me l’he mirat mai amb atenció, què no sigui de veritat un gripau encantat i no l’he vigilat prou. Carallot, no sé si ell o jo! I la meva Joana jugant amb els dos. Maleïda paraula aquesta de jugar. 

De sobte i sorprenentment la tarda s’enfosqueix i la gent fuig  a refugiar-se a les cafeteries del voltants. El Sergi no té ganes de barrejar-se amb la gent dins un local abarrotat i sentir els nens cridar i corre amunt i avall. Les mares vinga a protestar demanant-los silenci. Les avies com sempre “Pobre nen que vols que faci aquí tancat, quan éreu nens anàveu al carrer a jugar. Pobret petitó” 

Ni grans ni petits, ningú que el pugui molestar, prou atabalat que està i a més ara l’empresa l’ha dit que vol vagi a Croàcia a obrir mercat. Mercat, feina, idioma i Joana. Joana, si Joana, a més la Joana l’ha deixat pel Tomàs, el nen sopes de la classe. Aixeca el cap i el veu a l’home immutable, assentat en la cadira amb la taula davant seu i una tassa de cafè damunt. El braç recolzat a la barana i mirant sense gaire interès ni la gent ni el soroll del vent que xiula de tant en tant. El torna a mirar i pensa fa cara d’intel·lectual amb les ulleres posades i tant tranquil, com un capità de navili que ha vist mil galernes passar per damunt la coberta  i finalment sempre ha arribat a port.  

Puja les escales i saluda a l’home amb un moviment de cap, no li fa cap contesta però pel moviment, potser d’una ombra de la tarda, creu que mou el cap per admetre la seva presència. Animat pren el seient i s’asseu. No sap per quina raó els bars darrerament fixen les cadires a terra. Com si tinguessin por de que els hi preguessin.  

L’home calla, deu estar passant els temps per tornar a casa a l’hora de sopar, perquè la tassa de cafè sembla buida. Animat pel seu silenci comença a explicar-li els estranys moments de la seva vida. El seu amor per la Joana, la feina i el canviar de país com molts joves d’ara. Creu que el pobre home deu estar espantat de sentir les seves cabòries i cada vegada s’esplaia més i més, fins i tot a explicar-li que una nena l’havia pres el xumet quan era un bebè. 

El Sergi parla i parla, amb l’idioma vulgar, vull dir es buida sense vergonya de cap classe. Ni al confessionari amb el mossèn Pere, quan encara creia, havia pogut parlar tan lliurement. Només un respirar, com el vent quan bufa sense ràbia, i un moviment dels seus llavis com si assentís, les ombres cada són cop més fosques, fan creure al Sergi que ha captat l’atenció del seu oient. El fa sentir-se acompanyat. 

Un cop buidat el pap, com es sol dir, una mena de lleugeresa, de pau, va brollà dins seu i per fi els pulmons li respiraren sense ofegar-se. 

Finalment va aixecar-se, l’interlocutor no es va ni moure, va voler donar-li la mà, no va fer cap gest per respondre al seu moviment. Va saludar-lo amb un moviment de cap i va marxar. 

La seva vida ha continuat, va marxar a l’estranger, va conèixer una noia del país i ens vam aparellar. Té dos formoses criatures de cabells daurats i viu força bé treballant per una empresa croata, però ara ha volgut retornar uns dies al seu poble i l’ha vist assentat al mateix lloc, impertorbable com si res pugues amoïnar-lo i se’n rigués dels problemes humans.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada