Des de Coll de Nargó és
segueix la carretera que porta a Isona i al quilòmetre 37,3, una vegada
traspassat un pont, comença una pista asfaltada fins el mirador del dinosaures,
i de terra fins passat el poble de Sallent, pràcticament masies aïllades, on hi
ha a mà esquerra un cartell anunciant l’església de Sant Maximí.
Quan ets davant d’aquesta
església et sorprèn l’absis tribulat en un lloc tan llunyà de qualsevol
població. Més em satisfà la netedat del parany i la pa que respira un cementiri
cuidat i amb ofrenes de flors recordant els difunts.
L’any 988, en un document de
permuta, s’esmenta el camí a Sallent, com a límit per ponent, de la vila de
Montanisell, camí mencionat de nou l’any 1065. Sallent apareix consignat en
l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.
L’advocació de Sant Andreu vinculada
a la vila de Sallent apareix l’any 1036, en la donació a Santa Maria d’Urgell
d’un alou i una venda del 1099 d’un altre.
L’església parroquial de
Sallent d’Organyà, esmentada els anys 1279 i 1280 dins el deganat d’Urgell, es
corresponia a l’actual església de Sant Andreu, coneguda popularment com Sant
Maximí, ja que s’hi guardava una imatge del Sant provinent segurament d’una desapareguda capella. L’Any 1575 apareix
com sufragània de Montanisell. Al 1758 era encara cap eclesiàstic del terme i
com a tal tenia cementiri propi. Al 1904 es procedí a canviar la capitalitat
del terme de Sallent que passa a Sant salvador, ara unes ruïnes,, i s’ordenà la
construcció dels elements i les insígnies que defineixen una església
parroquial, com són el cementiri, el campanar o la pica baptismal.
L’edifici és un notable exemplar
romànic compost per una nau de mur convergents, capada a llevant per un absis
semicircular, flanquejat per dues absidioles, també semicirculars, format una
capçalera tribulada. L’absidiola nord, en lliurar-se al campanar no descriu un
semicercle complet.
La nau és coberta amb volat de
canó, reforçada amb arcs torals, a la nau i amb voltes d’un quart d’esfera als
absis. Al mur nord, prop del presbiteri ha ha una porta, coberta amb un arc de
mig punt que comunica amb el campanar.
L’església és poc il·luminada
ja què la llum només entra per tres finestres obertes a la capçalera, una en
cada absis més un altra a la part de ponent.
La porta composta per dos arcs
peraltats i en degradació és situada al capdavall del mur de migjorn.
Al costat nord, en contacte
amb la absidiola, és dreça un campanar de torre de planta quadrada, poc travat
amb la nau, que atesa la seva poca alçada, cal suposar que ha estat mutilat en
bona part.
La teulada de la nau, és de
doble pendent, protegida amb lloses, tret que es fa extensiu a les teulades
dels absis.
Dins de la nau hi ha dues
piques de pedra. La baptismal és pràcticament oval. La pica beneitera adossada
al mur per fora és cúbica i l’interior presenta una forma ondulada.
La capçalera tribulada no és
inusual amb la planimetria ‘edificis romànics exemples en la mateixa zona de
Sant Llúcia de Tragó o Sant Serni de Cabó.
Es tracta d’una església
romànica del segle XII i està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.
Buscant dades per la
singularitat del nom vaig trobar aquestes, segons aquesta tradició, Maximí era
un dels setanta deixebles, (tot i que no figura en les llistes habituals
d'aquests deixebles), intendent de la família de Llàtzer, Maria i Magdalena a Betània.
Mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina, els tres germans,
Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea, Tròfim d’Arle i
altres deixebles de Crist. Van embarcar-se en un vaixell miraculós que, sense
timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins arribar a les Santes de la Mar
(Provença), prop d’Arle, on va aturar-se.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada