dimecres, 10 d’abril del 2013

SANT MAXIMÍ O SANT ANDREU DE SALLENT D’ORGANYA. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Des de Coll de Nargó és segueix la carretera que porta a Isona i al quilòmetre 37,3, una vegada traspassat un pont, comença una pista asfaltada fins el mirador del dinosaures, i de terra fins passat el poble de Sallent, pràcticament masies aïllades, on hi ha a mà esquerra un cartell anunciant l’església de Sant Maximí.

Quan ets davant d’aquesta església et sorprèn l’absis tribulat en un lloc tan llunyà de qualsevol població. Més em satisfà la netedat del parany i la pa que respira un cementiri cuidat i amb ofrenes de flors recordant els difunts. 

L’any 988, en un document de permuta, s’esmenta el camí a Sallent, com a límit per ponent, de la vila de Montanisell, camí mencionat de nou l’any 1065. Sallent apareix consignat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. 

L’advocació de Sant Andreu vinculada a la vila de Sallent apareix l’any 1036, en la donació a Santa Maria d’Urgell d’un alou i una venda del 1099 d’un altre. 

L’església parroquial de Sallent d’Organyà, esmentada els anys 1279 i 1280 dins el deganat d’Urgell, es corresponia a l’actual església de Sant Andreu, coneguda popularment com Sant Maximí, ja que s’hi guardava una imatge del Sant provinent segurament  d’una desapareguda capella. L’Any 1575 apareix com sufragània de Montanisell. Al 1758 era encara cap eclesiàstic del terme i com a tal tenia cementiri propi. Al 1904 es procedí a canviar la capitalitat del terme de Sallent que passa a Sant salvador, ara unes ruïnes,, i s’ordenà la construcció dels elements i les insígnies que defineixen una església parroquial, com són el cementiri, el campanar o la pica baptismal.  

L’edifici és un notable exemplar romànic compost per una nau de mur convergents, capada a llevant per un absis semicircular, flanquejat per dues absidioles, també semicirculars, format una capçalera tribulada. L’absidiola nord, en lliurar-se al campanar no descriu un semicercle complet. 

La nau és coberta amb volat de canó, reforçada amb arcs torals, a la nau i amb voltes d’un quart d’esfera als absis. Al mur nord, prop del presbiteri ha ha una porta, coberta amb un arc de mig punt que comunica amb el campanar. 

L’església és poc il·luminada ja què la llum només entra per tres finestres obertes a la capçalera, una en cada absis més un altra a la part de ponent. 

La porta composta per dos arcs peraltats i en degradació és situada al capdavall del mur de migjorn. 

Al costat nord, en contacte amb la absidiola, és dreça un campanar de torre de planta quadrada, poc travat amb la nau, que atesa la seva poca alçada, cal suposar que ha estat mutilat en bona part. 

La teulada de la nau, és de doble pendent, protegida amb lloses, tret que es fa extensiu a les teulades dels absis.

 
Pel que fa a la nau , excessivament curta amb relació a les proporcions de l’edifici, sembla ser que en un moment donat fou escurçada, per tal que el mur nord té continuació. L’aparell de la construcció ha estat obrat amb petits carreus més polits als absis com donant més importància al lloc sagrat. 

Dins de la nau hi ha dues piques de pedra. La baptismal és pràcticament oval. La pica beneitera adossada al mur per fora és cúbica i l’interior presenta una forma ondulada. 

La capçalera tribulada no és inusual amb la planimetria ‘edificis romànics exemples en la mateixa zona de Sant Llúcia de Tragó o Sant Serni de Cabó. 

Es tracta d’una església romànica del segle XII i està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local. 

Buscant dades per la singularitat del nom vaig trobar aquestes, segons aquesta tradició, Maximí era un dels setanta deixebles, (tot i que no figura en les llistes habituals d'aquests deixebles), intendent de la família de Llàtzer, Maria i Magdalena a Betània. Mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina, els tres germans, Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea, Tròfim d’Arle i altres deixebles de Crist. Van embarcar-se en un vaixell miraculós que, sense timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins arribar a les Santes de la Mar (Provença), prop d’Arle, on va aturar-se. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada