dilluns, 1 d’abril del 2013

LA NENA I LA MONA DE PASQUA


El Marc passeja pel carrer Major i al passar davant de la pastisseria observa una noieta, millor dit una nena, que posada de genolls en el pedrís de  l’aparador mira amb ulls melancòlics tota la sèrie de gormanderies que hi ha esposades. Com les festes de Pasqua són properes tot l’aparador és ple de les tradicionals “mones”.
N’hi ha de tota mena de fruites, de mantega, de xocolata, i fins i tot, de caramel i ametllat. Els ulls de nena miren sorpresos cadascuna de les llaminadures i la seva llengua tímidament sobresurt llepant-se els llavis com paladejant els diferents sabors. La flaire endolcida dels pastissos li arriba quan la clientela entra i surt mitjançant la porta corredissa de vidre.

El Marc avui ha sortit d’hora per anar a caminar amb els companys, però a causa del temps indecís i rúfol, habitual de primavera, no han tingut gaire desig d’allunyar-se del poble i pràcticament només han donat una volta per l’entorn, xerrar una mica i quedar per la tarda per trobar-se i anar a ballar. S’ha excusat perquè la propera setmana té una entrevista de treball i sap que a la tarda ha d’estudiar una sèrie de temes per anar ben preparat. Mentrestant arriba la hora del dinar dona voltes per fer temps per tornar a casa.

La nena li ha cridat l’atenció, va vestida amb roba que ha sofert moltes rentades. Les sabates demostren que les soles comencen a tenir molts quilometres i mostren ja certa tendència a foradar-se. No va mal pentinada ni se la veu bruta, però el conjunt demostra la pobresa què viu la família. Segurament, pensa, són persones que han emigrat al nostre petit país somniant amb una vida millor i quan han arribat s’han trobat que no és el lloc i el moment adequat.

Més com habitualment hi ha nens i nenes similars que volten pel carrer, i malgrat la compassió que li fa el delit de la nena mirant l’aparador, el Marc fa una darrera ullada i marxa carrer amunt.

Poc després en arribar a la placeta sent cantar caramelles per una colla i dins seu sent una emoció al recordar quan amb els pares anava pel carrer sentint caramelles. La mà dels pares que el retenien sobretot quan passaven per la pastisseria. La il·lusió de la “mona” damunt la taula en acabar de dinar i el tros de pastís que li donaven per menjar: I com no, l’ou de xocolata amb el ninotet dintre. Generalment un pollet de fina i groga pell que poc després la mare guardava en una postada del menjador.

El Marc és posa la mà a l butxaca i nota els diners, pocs, però avui no ha d’anar al ball. Baixa el carrer fent quatre gambades llargues i arriba a la pastisseria, la nena encara és davant de l’aparador. Entra i demana a la dependenta una mona no gaire gran perquè tampoc en porta gaire de diners i una vegada embolicada i pagada surt i posa la caixa davant dels ulls de la nena que sorpresa el mira amb uns ulls verds plens d’innocència.
¾    Té, és per tu. 

La nena sense pensar-s’ho gaire pren la caixa i mussita un breu gràcies i marxa corrents amb les seves primes cames. 

El Marc refà el camí i mentre puja el carrer un somriure quasi d’àngel floreix en la seva boca al pensar que avui una família, possiblement estrangera, gaudirà d’una tradició ben arrelada a la nostra terra. 
 
Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada