El
Joan està assegut a una taula de la cafeteria de la cantonada més propera a
l’oficina. Ha baixat a prendre un cafè i distreure’s una mica de les cabòries
de la feina. Mira davant seu i observa a una dona que el mira fixament. No la
recorda gens, però la rossa cabellera el fa pensar en una altra persona que
darrerament va trasbalsar els seus sentiments.
Aquell
moviment del cap, aquell gest tan personal al moure’l enrere i posar-se bé la
llarga melena encara fa que la recordi més. Tanmateix com si de nou veiés a la Laura.
Tanca
els ulls, tant per evitar la fixa la mirada de la dona, com per a recordar
temps passats. Ja feia uns mesos que havia tornat de la frustradora sortida amb
la Zoè i el posterior consol de la Laia. Llavors s’havia adonat de la seva
feblesa davant unes paraules afectuoses dites per una muller.
Aleshores
va conèixer la Laura. Era una clienta del despatx. Hi va anar per demanar
consells per resoldre els problemes d’una petita herència provinent d’una
germana del seu pare. Va entrar al despatx acompanyada per la secretària i va
asseure’s davant seu. De seguida va notar com la dona mirava les seves mans i va
veure com unes petites espurnes llampegaven en els seus clars ulls. Tal com si
observant les mans de l’home hagués trobat la persona idònia per trencar la
pròpia solitud.
Després
d’una estona d’enraonar sobre unes pliques que enredaven la resolució del
testament, i que resultaven enfarfegades d’entendre, la va veure cansada i per
parar una estona les embolicades explicacions jurídiques va dir-li si volia beure alguna
cosa. La Laura va demanar simplement un got d’aigua. La secretària, prestament,
el va portar-l’hi. Després de beure un glop va deixar-lo damunt la taula. Al
moure uns documents va semblar com si el got trontollés i les mans dels dos van
córrer a agafar-lo. Va ser només un lleu contacte, però un suau corrent
elèctric, un formigueig agradable, va traspassar d’uns dits als altres.
Sense
fer cap comentari, van continuar parlant de la feina però en acabar van
concertar una cita simpàtica en un local cèntric i fàcil de trobar. Va
iniciar-se un seguit de trobades plenes de confidències de les seves vides
truncades pel destí. La Laura, era separada d’un home violent que havia trencat
les seves idees sobre l’amor. Per sort, el seu matrimoni no va tenir
descendència i finalment, en un acte de valentia insospitat, va trencar el
vincle que els unia. Aleshores va adonar-se que la violència d’aquell home no
era pas per valentia, sinó una forma de tapar la seva covardia.
Pobre
Laura, pensa el Joan, potser ell hauria estat una bona sortida per la dona. Tal
vegada, ella hagués portat la pau a la seva. Però ell, encara no havia
assimilat la fugida de la Zoè i no estava preparat. Després de moltes confidències
va tenir por de fer-la sofrir de nou i tanmateix fer-ho ell.
Va
passar la documentació a un company i va negar-se a rebre cap de les seves
trucades. Va evitar al màxim retrobar-la. Allò que havia estat una casual amistat
va convertir-se en una forma horrible de fugida.
La
mirada de la dona de la cafeteria ha fet retornar a la seva ment allò que volia
oblidar, la seva pròpia covardia.
Va
fer mal a la Laura, ho reconeix, però pensa que els temps cura les ferides tant
del cos com de l’ànima. Té tanta por a tornar a caure en la turbulència de
l’amor que s’ha tornat a recloure dins la feina. Mai, per causa seva, vol fer
mal a ningú, sobretot a cap dona, però tampoc vol sofrir per un sentiment que
el fa sentir dèbil. Sap molt bé que això no és cap sortida positiva, però
s’amaga dins la seva pròpia armadura interna. Temps vindrà i segurament el seu
món tornarà a reviure o potser aquesta forma de viure és la millor pel seu
tarannà.
Però
sempre a la seva ment ha quedat marcada amb tinta indeleble la mirada fixa de
la Laura.
En la vida dels
humans, homes i dones, molts cops per pura covardia i sense adonar-nos-en fem
mal a altres persones per amagar-nos en el
nostre propi jo.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada