ELS PEGATS DE LA IAIA.

Paraules:   trementinaire, fogons, temps, motivació , camins,  obstacles, oliveres, llibreta espelma, aixopluc.

 

Caminava per aquell camí entre les oliveres.  Saltava i brincava  com la petita nena  de cinc anys que era, quan va sentir que la cridaven. El pares  ja l’esperaven  per fer la sortida que feia temps havien planejat. Des d’aquella zona del tarragonès on vivien, emprenien ruta cap al berguedà. Després de passar per Berga enfilarien camí cap a  Gósol i d’allà a la Vall de la Vansa. El seu objectiu, visitar el Museu de les Trementinaires a Tuixent.

Tenien una motivació especial per fer aquell viatge . La mare de la Bruna era d’un poblet petit del Berguedà, i aquesta sempre havia sentit a parlar a la seva mare  d’una trementinaire  que passava cada any per poble. Portava herbes, olis i pomades per guarir tots els malts. Ella sempre n’hi comprava ja que s’havia d’ajudar a aquelles remeieres sàvies que es guanyaven la vida recorrent camins i sortejant obstacles intentant vendre els seus remeis , fent llargues caminades ; a vegades per resguardar-se de la pluja buscaven aixopluc en una balma. Volien conèixer el lloc d’on provenien aquelles dones, ja que a ella sempre li havien despertat la curiositat i a més li agradaven  els  remeis naturals i no havia estat mai per aquella zona.

Els va entusiasmar  molt tant el poble com el paisatge, però especialment el Museu de les trememtinaires, on la Bruna estava encantada mirant tantes plantes i sentint les explicacions d’una noia jove que entenia força d’aquestes coses. Olorant  els olis, les  pomades i escoltant atenta les explicacions, però qui va gaudir  de valent va ser la mare, la Mercè qui des de joveneta volia conèixer aquell lloc.

Van dinar a un rústic restaurant de la zona. A les taules, damunt unes estovalles de quadres verds i grocs, hi havia una espelma entre un ramell d’herbes muntanyenques  que feien  molt de goig. Van fer un bon dinar, quan ja quasi acabaven, a la Bruna li va agafar un fort  mal de panxa. Havia menjat algunes porqueries al matí i ja no va voler  dinar gaire;  segur que tenia una mica d’indigestió. La nena es va estirar en un sofà allà a la sala de la televisió. Volien trucar a un metge, però la dona de l’hostal  els va dir que tenia un remei,  que segur,  li passaria abans no hagués arribat el metge en aquell lloc allunyat. La dona va posar una olla als fogons amb unes herbes, vinagre, llard dolç, i cendra de la llar del foc.  Després va posar aquell ungüent entre dos draps de coto i  va aplicar el pegat calentó a la panxa de la nena. El mal se li va anar calmant  i aviat va tenir ganes d’aixecar-se i tornar  a moure’s, encara que la van fer estar quieta una estona més.  

Els pares de la nena van quedar sorpresos pel canvi de la filla. Llavors a la Mercè,  li va venir uns records d’abans al cap, mentre observava aquell emplastre  llefiscós a la panxa de la seva filleta.

¾   La meva mare també feia aquest pegat,  a vegades el volia recordar  i no podia.
¾   La iaia sabia fer aquestes coses, mama. –va preguntà la nena.
¾   I tant i jo amb els teus mals de panxa, sovint hi pensava, en aquest remei. Ves per on, de cop l’he recordat, he vist que era el mateix.

Van demanar a la dona de l’hostal la recepta d’aquell   pegat màgic. Aquesta va treure una llibreta on el tenia apuntat. Va agafar un paper i un boli i li va copiar. Llavors van parlar d’un altre emplastre que servia per curar el bronquitis, que també recordava de la iaia.  La dona també el tenia anotat i de bon grat li va passar .  Van comentar una estona els bons resultats que s’obtenien amb aquells remeis.

Cap el tard, van marxar contents de la visita en aquell poblet, del museu  i també d’aquell hostal. No cal dir que abans, van deixar una bona propina a la mestressa de la casa.

28/04/2015/